El rei i l'escala

Els reis també poden caure... Les escales són així...

I en Jordi Pujol... també

Faig un comunicat

L'altre dia me'l vaig trobar allà al davant del bar on el veig cada dia llegint el diari fins a les tantes de la nit.

-El rei en té la culpa, el rei. I la monarquia!

-Bueeeno.... Apa, bona nit.

I avui ha sigut per partida doble.

Primer:

-En Sarines, ha sigut. Sí, sí, en Sarines, el de la gestoria, m'ha fet perdre la família.

-Bueeeno... Tranquil home, ja ho "arreglarem" això...

I a la tarda:

-Ho ha d'anar a dir a l'Ajuntament, sí a l'Ajuntament. M'he quedat sense la pensió al Santander per culpa d'ells. Hem de cridar a la guardia civil... Jo, demà aniré al Santander. I vostè, vostè faci un comunicat. Faci un comunicat!

I jo, ara i aquí, faig aquest comunicat per a tothom que el vulgui llegir i/o escoltar:

"Si us plau, ajudeu al pobre Trunas"

Des de la presa

Ahir, quan vaig veure les primeres imatges del Telenotícies, no me'n vaig poder estar d'anar a repassar el meu àlbum de fotos. El presentador estava parlant en directe des del pantà de Sau i es veia, darrera d'ell i sobresortint de l'aigua, només la part alta del campanar de l'església de Sant Romà. Ho vaig comparar amb les fotografies que jo mateix havia fet el dia 3 de maig (fa 3 setmanes) i la diferència era abismal.

Ara podria començar a fer acudits fàcils de com ha plogut des d'aquell dia, o dels rius de tinta que s'han escrit, o dels que s'afogaven en un got d'aigua, o de les queixes dels "piscinaires"... però no ho faré.

Més aviat voldria comentar una de les fotos que vaig trobar entre les "tirades" a la mateixa presa de Sau.

És aquesta mena de vagoneta, amb escala inclosa és clar, que queda penjada a una banda d'aital construcció megalítica i que segueix el seu perfil. No sé exactament quina funció té, però em vaig imaginar que es podríen organitzar uns petits viatgets que anessin de punta a punta i en els que els seus ocupants podríen anar controlant els nivells de variació i creixement de l'embassament. Des d'allà estant podríen, al mateix temps, anar reflexionant, en veu alta millor, sobre el que han dit, el que han pensat o el que han decidit sobre aquest tema.

El primer viatge, i per protocol, li tocaria al MHP de la Generalitat, tot sol o, com a màxim, acompanyat pel seu "sosies" del Polònia. Quina fila que faríen...

Un altre podria ser dels representants de l'oposició, perdó, vull dir, de l'oposició que té al govern, és a dir aquells que manen però diuen que volen el que no volen, però com que dolen, ara ho volen però no. Pobreta vagoneta...

També hi aniríen els de l'oposició real, perquè s'aclareixin des de les altures.

Següent viatge per a una representació dels solidaris de les terres d'enllà. A veure si veient l'aigua des de dalt reflexionen sobre allò de "l'aigua és meva".

Un recorregut, també, per als suferts regants de més amunt, els que s'estan quedant sense aigua de veritat, i aviat sense feina. Són els oblidats de la pel·lícula (i els que ténen més raó, possiblement).

Ah, no ens deixem la nena, sí, aquella nena de la manifestació... o millor els seus "papes". Aquella que deia, amb la boca ben oberta, i totes les vocals ben marcades i cantades allò de: "És que los de Barcelona mos volen pendre l'aigoooo. I la volen per omplir les piscineees i naltros mos quedarem senseee..." Pobra nena, el dia que vagi a la capital i no trobi les piscines a peu de carrer...

Jo, la veritat, hi enviaria molta més gent (un servidor també s'ho mereix, també), com aquells de l'Aragó, que al final hauran de demanar auxili per les inundacions, o els de Madrid que sempre decideixen mirant un mapa amb un ull i una urna amb l'altre, els de València, de Múrcia, o tants i tants d'aquí que mereixeríen quedar-se allà a dalt de la vagoneta a sol i serena...

Bé, al final no sé si intentar muntar un negoci o anar aquesta nit a estavellar la vagoneta...

9 d'agost

Estatut de Catalunya. Disposició final primera.

"La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat ha de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI".

---------------------------------

Consideracions:

1.L'Estatut de Catalunya va entrar en vigor el 9 d'agost de 2006.

2. El títol VI es refereix al Finançament de la Generalitat.

3. Dos anys és poc temps per concretar "l'aplicació dels preceptes", no pas per aplicar?

4. Qui, i en quins casos, està autoritzat a no complir les lleis?

Disposició final personal:

Puc jo dir a l'Administració que en dos anys no he tingut temps de concretar la manera d'aplicar els meus pagaments d'impostos?

Aquest vespre no em busqueu

Quatre dies després de la gran desfeta, dos dies després del Corpus i de la Patum, l'endemà del Dia Mundial de les Tortugues, i a dues hores del Catalunya-Argentina (versió infantiloide), avui, a partir de les 9 del vespre, arriba aquell "gran" esdeveniment que ens ha portat (les orelles) de corcoll els dos o tres darrers mesos. Quan TVE va decidir fer-se la moderna i organitzar un concurs obert i virtual d'aspirants a la fama cutre-casposa, no es podia imaginar que acabaria havent-s'ho d'empassar amb pa amb tomàquet i defensar un producte, que per més inri, era sortit d'una factoria professional i de la competència. El cúmul dels despropòsits, vaja...
Bé, doncs avui, a mi, no em busqueu per aquí, no intenteu trobar-me, ni a casa, ni a casa dels amics fent cap sopar multitudinari, ni res.
Jo avui seré ben lluny: a l'estranger!
Sí, ho dic amb totes les lletres, no puc aguantar més aquest desfet de temps. No ho puc aguantaaaarrrrr méééés!!! Prou de patiments!!!
Ara, quan acabi d'escriure això, faré la bossa, amb una muda, uns pantalons nets, una camisa de diumenge i els quatre patracols "d'aseo" i me'n vaig ben lluny.
Me'n vaig a l'estranger!
I si voleu una raó que justifiqui aital deserció nacional (de la nació), us la puc donar:
Per votar al Chikilicuatre només es pot fer per telèfon i des de l'estranger!
Fins demà a la tarda.

És possible?

És possible que un metge sigui escèptic sobre una malaltia i en dubti?
És possible que un metge venci el seu escepticisme relatiu a la veracitat dels símptomes d'una malaltia?
És possible que una persona enganyi a un metge per treure'n benefici propi?
És possible que un grup de gent s'aprofiti d'uns malalts per treure'n benefici... polític?
És possible que un malalt se senti menyspreat per culpa del desconeixement d'una malaltia?
És possible que un malalt se senti utilitzat enmig d'una lluita política?
Si heu contestat SI a totes les preguntes... penseu-hi.
En cas contrari... també.

Llàstimaaaa......

La final del dissabte no serà el mateix sense tu...

Avui pot ser "el" dia

Sí, ha arribat un dia que pot ser de gran importància per a la nostra història. I quan dic nostra vull dir la dels catalans. Avui, aquest vespre, el nostre germà gran, aquell que sembla petit de mida però que ja s'ha emancipat dels pares i dels bisbes, torna a participar a la semifinal d'Eurovisió. Avui, per si algú encara no ho ha entès, Andorra té la possibilitat de classificar-se per a la Gran final d'Eurovisió. Quina enveja...
Siguem seriosos, amics i companys, i no ens amaguem més. No cal que dissimulem posant-nos la nacionalitat andorrana al Facebook, al Twitter o al Youtube, perquè no volem que ens considerin virtualment espanyols. Sortim de l'armari d'una vegada i demanem al Pricipat d'Andorra que ens declari la guerra, ens venci, ens sotmeti i ens obligui a adoptar la seva nacionalitat.
Jo vull ser d'un país on el català sigui oficial si-us-palu-per-força, ja, home!
I algú gosarà dir-me que Andorra no té possibilitats en aquest festival dels honors nacionals? Que no està immersa en el frikisme imperant? Qui ho diu, això?
Andorra ha estat representada per gent d'Astúries, de Barna, d'Holanda, d'on faci falta, i se l'ha sentit en català, en català i en anglès i ara, finalment, en anglès i una frase en català. Qui dóna més? El Chikilicuatre? Au, va!
Compatriotes, avui, enviem missatges de suport a la Gisela, que no és andorrana però hi va molt a esquiar (sujuro que ella ho ha dit així), fem-nos "followers" del seu Twitter i, aquesta nit, gastem-nos els calerons enviant els SMS que facin falta. Pensem que és una gran inversió de futur.
Ah, que ningú ho dubti, aquesta escala és d'Andorra! Gràcies Rosa i Francesc.

Girona, temps de flors

Honorato

Quan fa uns dies em vaig fixar que avui era Sant Honorat no vaig poder-me estar de recordar l'Honorato.
Qui era l'Honorato?
Doncs era un personatge, un pobre home que sortia en un programa anomenat "Ahí te quiero ver" de TVE, que era la parella (el màrtir) de la Rosa M. Sardà. Eren els '80 i aquest programa consistia en un seguit d'entrevistes, actuacions musicals, escenes d'humor, tot molt a la mida de la Sardà.
Aquell personatge sempre em va quedar clavat, pobre Honorato, i fins i tot conec un cambrer al meu poble (perdó, ciutat) que físicament me'l recorda.
-Mira l'Honorato, està ben enfeinat avui...
L'actor que el personificava era l'Enric Pous, un d'aquells tot-terrenys amb vis còmica que t'anaves trobant per la tele i el teatre. Va morir el 2000, si no estic mal fixat, als 58 anys.
Un dia mirant el programa Nydia em va sorprendre que hi sortís l'Enric Pous acompanyat d'en Martí Galindo, un altre actor entranyable. Tots dos eren (en Galindo encara ho és) uns grans enamorats del món de la sardana i d'alguna manera, l'Enric Pous n'era una espècie de mecenes o promotor. Sembla ser que l'unia una bona amistat amb en Fèlix Martínez i Comín i, en aquell programa parlaven amb la seva vídua, la Pepita Nunell, sobre el mestre i la seva música.
Em va sorprendre, em va agradar i encara vaig "estimar" més el pobre Honorato... quina personalitat!
---------------
(Podria ser que aquest escrit contingués alguna inexactitud, demano disculpes, però ha estat fet amb la millor intenció del món)

L'amic Camacho

Cada dia a ben dinat, quan vaig a la feina, he de travessar un aparcament d'aquests anomenats públics, amb zones blaves, pagant, però públic. A més, com que són quasi les 3 i està a mitja cantonada d'una escola, és el lloc per on passen les criatures, soles o acompayades, i on s'apilonen els cotxes que descarreguen els corresponents nens (i nenes, és clar).
De tant en tant, però com a mínim un dia per setmana, coincideixo amb el mateix cotxe. No recordo ara quin model és, peró sí que el color és blau. Va un pare amb amb els seus dos fills, un nen i una nena. Cada dia para a uns 15 metres de la sortida a la carretera, just al mig del pas, tot deixant una mica menys de dos metres a cantó i cantó. Primer l'un i després l'altre, li fan un petó, obren les portes, del darrera com marca la normativa, i es despedeixen des de fora amb la mà estesa i, només alguna vegada, li tornen a fer un petonet amorós. A continuació, el cotxe engega i surt a la carretera mentres els dos, tres o quatre cotxes del darrera els mirem amb una mueca "peculiar". No podria haver aparcat un metre més a la dreta i així hauríem passat tots? Doncs no!
Ara he arribat a un punt en què li penso tornar al pare amorós aquest. En Camacho, perquè a partir d'ara l'anomenaré així per alguna estranya associació d'idees amb el nom d'un cantant, treballa en un bar del que n'és l'encarregat. I jo diria que ho és pels anys que fa que hi treballa (des de molt jovenet) i per la nul·la competència que ha tingut mai en el càrrec per part de cap altre treballador que hagi passat per la casa.
Bé, doncs a partir d'ara penso anar, dia sí dia també, al bar d'en Camacho i quan el vegi fent uns cafès i preparant la safata, em plantaré a la sortida de la barra i m'agenollaré a cordar-me les sabates... res, un minut i mig, pim, pam, ara l'una, ara l'altra. I demà passat tornem-hi, a veure amb el temps si s'hi fixa.
O si no, em pararé just a la porta del carrer amb el diari (La Vanguardia, que és més gran) ben obert quan ell surti a les taules de fora.
-Ui, perdona Camacho, és que estic fent el Sudoku de memòria i ara m'ha vigut al cap el... 4, 5, 8,... el 9!, sí, aquí hi va el 9. Res, un moment i surto del mig.
Voleu dir que captarà la indirecta i relacionarà les dues coses?

De tants per cents

Les pluges d'aquest cap de setmana han remogut moltes coses. Per començar, les gleres dels rius, les planes resseques, els torrents oblidats, els pantans desnudrits... I, per acabar, els càlculs matemàtics, els percentatges, els recomptes de litres, de metres de canonada, d'hectòmetres cúbics...
Hem sentit a dir que l'aigua emmagatzemada havia augmentat d'un 0,5 per cent, o d'un 10% o, fins i tot d'un 30%, tot depenent de què o d'on estàvem parlant, cosa que quasi mai ha quedat clara.
Ara ja discutim sobre si els "de can Fanga" (quina venjança més freda i sibilina els estan fent empassar des de comarques llunyanes...) en ténen prou amb aquests167 metres cúbics que superen els 165 que marquen la línia vermella del perill, i si la canonada de connexió és necessària o obligatòria. Estem esperant amb un compta-litres l'aigua que baixa lenta i mandrosa des de dalt de les muntanyes per veure què s'ha de fer amb l'aixeta miraculosa.
I tot perquè ha plogut tres dies i a estones...
Jo, avui, com cada matí, he anat a acompanyar la nebodeta a cole i, des del cotxe, he intentat esbrinar si el verd, el que encara ens queda aquí al litoral, havia augmentat la seva intensitat.
Es pot mesurar en tant per cent la intensitat del verd?

Sardanes remullades

Diumenge, 11 de maig de 2008, des de dos quarts d'onze del matí, a la cruïlla dels carres Berguedà amb Sant Pere de Cruixà,
XD GRAN APLEC DE LA SARDANA
amb 3 de les millors cobles del país: La Principal, La Ciutat i La Baixa, en homenatge al mestre Virgili Tutufau i Mascaró.
-Escolti, i si plou?
-Com diu? Si plou? Home, doncs... mmm... bé... si plou... Ei Franciscu, mira què diu aquest bon home! Que què passa amb l'Aplec si plou! Tu mateix... explica-li... el que puguis... jo ara torno...si plou, diu, ves quines ocurrències, aquest... al país li fa falta la pluja... Vau veure ahir el Telenotícies? El campanar de Sau ja quasi no es veu, i la platja de Sant Pol, busca-la!... i... i...

Doncs no és una situació tan surreal com sembla aquesta, no. Ahir es van suspendre algunes audicions per la pluja i, en prevenció, unes quantes per avui, entre les que hi ha, em consta, algun aplec.
Algú em pot explicar com pot ser que s'organitzi un aplec sardanista sense preveure una alternativa en cas de pluja?
Tres cobles estaven llogades per tot el dia d'avui (per cert, quin sol més maco que fa aquest matí) i ahir a la tarda se les avisa que, en previsió del mal temps, se suspèn l'Aplec.
Algú s'imagina el Sr. Seat enviant un SMS als seustreballadors dient:
"Demà plou. No es treballa. I a cobrar a la Roca de la Cabra"
Perquè aquesta n'és una altra. Treballar, no treballaran. Però cobraran? Hi ha alguna assegurança contractada? Perquè el dia ja està perdut, el tenien emparaulat.
Que són 35 persones, home, i, si em permeteu, jo els qualificaré d'artistes.
Què podria passar si a 35 membres de La Fura dels Baus se'ls deixa sense cobrar... perquè plou. Recordeu què feien amb uns quants cotxes i uns malls?
Però és clar, el món de la sardana és el món de la sardana i allà tot s'hi val. Com el volem dignificar? O no cal? Potser valdria la pena plantejar seriosament aquest tema algun dia. Si la Sardana (amb majúscula, home!) no fos la dança nacional, molta gent (polítics, intel·lectuals i lliurepensadors, principalment) quedaria "moralment" alliberada i no hauria de fer paperots hipòcrites. Si cal, seré l'emprenedor d'aquesta discussió a nivell nacional i el convocant d'un referèndum que no té per què esperar al 2014. Si el fem d'aquí tres setmanes o d'aquí tres anys, el resultat serà el mateix i els que realment estimen aquest món podran viure, treballar i disfrutar tranquils.
Això, la música i la dansa, si més no, ho agrairien.
I ara, ves per on, m'ha vingut al cap un vell conte que vaig trobar al fons d'un bagul a les golfes de la casa pairal dels meus besavis.

Passatemps de cap de setmana

Mireu atentament les següents imatges (podeu clicar-les per apreciar millor els detalls) i contesteu el següent qüestionari (ostres, dues paraules seguides amb dièresi!):
1. És semblant la vegetació que hi ha als dos meandres?
2. Hi ha algun element comú, com per exemple una escala?
3. En cas d'haver contestat afirmativament la 2., diríeu que és la mateixa?
4. Què us passaria si estessiu 5 minuts asseguts a l'últim esglaó de cada una d'elles?
5. Quant hauria de ploure perquè la primera imatge recordés la segona?
6. Podeu localitzar els indrets? Catalunya, Austràlia, Oregon, Brasil, el Congo Belga, Osona,...
7. Alguna de les dues està "trucada"?
8. Si heu contestat afirmativament la 2 i la 3, i negativament la 7, quants anys hi deu haver de diferència?
9. És Guardiola l'entrenador ideal pel Barça?

Benvinguda del MHP

Aquest cap de setmana passat, com es dedueix de l'escrit d'ahir, vaig estar rondant el pantà de Sau. I dic rondant perquè la veritat és que el vaig voltar per un cantó i per l'altre. Vaig estar al costat de l'església de Sant Romà, i vaig estar passejant pel que devien ser els carrers d'un poblet que ara, ressorgit de les profunditats, s'assembla més a Belchite que a res més. I vaig estar, era obligat, al Monestir de Sant Pere de Casserres, com si resseguís també el Ter que ens porta al pantà de Sau...

Però per fer tot això necessitava un centre "d'operacions", un lloc que fos tranquil i acollidor, encara que tingués un cost, perquè tot té un cost, un valor i un preu avui dia. I aquesta vegada vam decidir fer estada al Parador de Vic-Sau, lloc que, evidentment, reuneix tots aquests adjectius.

El que no m'esperava, però, era que la primera benvinguda me la dongués el nom del mateix MHP.

Caminant pel pantà

Des de temps immemorials l'home (entenent home com a espècie, no com a gènere, ni sexe, ni...) ha somniat en caminar per sobre l'aigua i, probablement amb més ganes encara, caminar i córrer per sota. Fins ara sembla que allò primer només ho ha aconseguit d'una manera continuada "ell", però darrerament som ja una gran quantitat de gent els que hem lograt fer allò segon... encara que amb una certa variació.
Jo tinc una imatge retinguda a la memòria des de la meva infatesa. És una portada de La Vanguardia amb la fotografia del campanar de Sant Romà de Sau sobresortint tímidament de les aigües del pantà que van negar tot el poble. Aquesta imatge s'ha anat repetint amb el pas dels anys i, en moments determinats, ha estat notícia per poder-se gaudir de la visió del cos sencer de l'església.
Ara, la natura i les mans maldestres dels homes (entenent home com a espècie i no com a ...) han fet que jo hagi pugut ajuntar aquests dos fets que he esmentat abans. Aquest cap de setmana he pogut passejar per "l'interior" del pantà de Sau... Sí, he caminat, he corregut, he saltat, tot això amb molta prudència és clar, pel davant de la "tancada" (per les tanques) església de Sant Romà de Sau. I he visitat l'antic cementiri, i les restes de les cases que han aparegut a l'altra banda de l'embassament, i m'he barrejat amb uns 200 (sí, 200 com a mínim) visitants de cap de setmana, i he vist amb els meus propis ulls, que falta aigua... Catalunya necessita aigua, necessita, si més no, administrar-la d'una manera més sensata, perquè si no, anem malament...
Caminant per allà on no fa massa només hi havia aigua, i mirant aquella terra esquarterada per la sequedat, he agafat por. M'han vingut ganes de cridar a tothom que hem de vigilar i que encara hi som a temps.
Us aconsello fer aquesta visita, és força instructiva.

Esmorzar

Despertar-te mentres la llum entra tímidament entre les cortines, obrir les finestres i saludar el sol, i somriure...
Esmorzar mirant com més enllà hi ha totes les variants dels verts i els blaus, i somriure...
Caminar una mica sense que els sorolls destorbin la tranquilitat, i somriure...
Esperar que el dia no canvii, que el temps no corri, que la nit s'enganxi a l'endemà, i somriure...
I recordar que el dia ha començat amb una melodia de fons: Leonard Cohen cantant "Suzanne", i somriure...

L'Ascensió del Senyor

Aparcaments i obres

El tema, en principi, no sembla massa complicat. Quan es fan unes obres s'acostuma a ocupar un espai al davant com a zona de càrrega i descàrrega pels camions de material, runa, maquinària, etc. En el cas que aquest espai sigui d'aparcament (com succeeix normalment), les places corresponents queden anul·lades durant el temps que dura l'obra o, millor dit, durant el temps que s'ha reservat i pagat aquesta ocupació de via pública.
Però ara bé, és lícit, o cívic, o cívico-moral, o ètico-cívic, o sostenible, o aguantable, que aquestes places estiguin inhabilitades durant les setmanes que l'obra està parada?
Si hi ha una manca real de lloc d'aparcament públic, és lògic que el cap de setmana hi hagi uns senyals llençats allà a terra indicant que no es pot aparcar per obres fins el mes de setembre?
El fet d'haver pagat un tant per dia o per mes, dóna dret tant al que paga com al que cobra a desentendre's dels problemes dels veïns?
Quina lògica segueix la policia per sancionar l'aparcament en aquests espais?
El carrer és de tots, dels que paguen o dels que cobren?
No hauria de revertir aquest "dineral" en el millor servei a la ciutadania en general i no en particular?
Si us plau, si algú té una idea al respecte, li prego la faci arribar a aquest blog o a l'autoritat competent.
Gràcies.

La paternitat provoca sordesa

Un cap de setmana com aquest que estem gaudint em fan venir ganes de no dinar a casa. Ho sento, però és una reacció espontània: sol + cap de setmana + no feina = dinar fora de casa.

I és aleshores quan aprofites per anar a un d'aquells restaurants que són una terrassa a primera línia de mar. Tens el sol, l'ombra (encara reduïda) de les moreres, l'airet que corre, la bona cuina, el tracte familiar de la gent que et serveix, i tens, també, la companyia d'altres families o grups d'amics que s'han sentit, com tu, impulsats a sortir de casa.

Amb tot això, observes, per exemple,que hi ha hagut reformes respecte l'any anterior en la decoració, austera i acurada, de l'establiment. I et fixes també en el terra, amb un enrajolat d'unes lloses formades de pedretes petites, que conformen a la perfecció un pati d'estètica mediterrània...

I el dinar transcorre amb aquella lentitud pròpia de l'estiu que et fa saborejar, encara més, cada plat que et porten. I continues mirant les altres taules, l'ambient familiar, i aquells nens, tan graciosos, vestits ja d'un estiu rabiós, jugant amb el seu tricicle o amb la seva moto de tres rodes, fent-les anar amunt i avall, amunt i avall de la terrassa, amb les amples rodes de plàstic trepitjant aquelles lloses de pedretes, fent aquell soroll... infernal. Amunt i avall, d'una punta a l'altra, passant pel costat de totes i cada una de les taules, rient, mirant els comensals que els retornen la mirada amb un ull, mentres amb l'altre busquen quins pares fan cara de ser sords o d'estar acostumats a passar olímpicament del que fan els seus fills.

Sí, la paternitat, i la maternitat també, no ens enganyem, ja ho té això de provocar la sordesa respecte al soroll que fan els teus nens.

Suposo (i espero que ara no em surti ningú dient allò de "tu no ho pots entendre, perquè no en tens") que aquesta deformació dels petits ossets de l'oïda apareix a partir de la segona setmana de sentir a totes hores els plors de la teva criatura i no desapareix fins que els teus ja no en fan massa de soroll i et toca dinar al costat d'una escuderia de bicicletes i motos de plàstic.

Mig aparcat

Aquest any, en quant a la feina de músic de cobla em refereixo, me l'he pres una mica com a sabàtic. El diccionari ho defineix com l'any en què els jueus havien de deixar reposar llurs terres, cosa que ocorria cada set anys. Jo n'he deixat passar més del doble abans de fer un "alto" i ara estic una mica en contradicció amb mi mateix.
Per una part estic encantat de no tenir res programat cada cap de setmana i poder "aburrir-me" i tot.
Per l'altra, trobo a faltar una mica aquella colla de pesats "si bemolls". És ben bé que som contradictoris a parir...

+1 -1 i una llibreria

+1.
Ahir, quan ens vam trobar amb la Sra. Vilapou per anar a visitar les parades de llibres, ella em va aparèixer amb un exemplar dedicat d'una novel·la. El títol és Nadie como tú i l'autora Anna Casanovas, "nacida en Calella, un pueblo de la provincia de Barcelona...". Està editat ni més ni menys que per Planeta, va ser presentat a Madrid per Nieves Herrero i a la portada posa que Anna Casanovas es una autora revelació de la novel·la romàntica en llengua castellana. Doncs serà qüestió de llegir-la.
-1.
Ahir al matí, continuem parlant d'ahir, vaig trobar un comentari al post del dissabte, Ciutat immortal. L'havia fet Jesús M. Tibau, escriptor, fill de Cornudella de Montsant i tortosí d'adopció, segons es defineix ell mateix. Després d'haver-me curat una mica de la meva poca cultura vaig decidir buscar El vertigen del trapezista. No el vaig trobar... em queda pendent demanar-lo o anar a ciutat un dia d'aquests.
Una llibreria.
Prefereixo deixar avui l'escala d'aquesta llibreria i no pas ahir. És a partir d'avui que ens hem de proposar el trepitjar-les més les llibreries. El dia de Sant Jordi ja ho fem prou.
Es diu La Llopa, és a Calella, i us la recomano tant pel material escrit com pel material humà. Una de les millors abans d'arribar a les grans ciutats.

Un poema i un llibre amb escala

Un poema:

Dormir...

El koala dorm tranquil,

al seu llitet ben calentó.

Que a vegades juga amb fil,

i tinc ganes de fer-li un petó.

Quan dorm està molt maco,

i sempre es posa així,

perquè li agrada molt el coixí.

Ara s'ha despertat,

i encara està cansat!

Fa una estona que està jugant,

i tot s'està solucionant.

Llibre: Petits poemes

Autor: La meva nebodeta

I un llibre amb escala incorporada:

Vergonya catedralícia

Fins i tot a mi se'm pot començar a fer pessat el recordar que a en Pau li va fer gràcia el 30-31 de desembre de l'any sis pujar i baixar les escales de la catedral amb el seu 4x4.

Però per això m'he convertit en defensor de la causa i cuidador tant de les escales com dels seus patidors usuaris.

No, senyors, jo no oblido! El mal va ser fet, denunciat, pagat (també), però la vergonya encara és a la vista.

Jo mateix vaig ser dissabte a les escales de la Catedral de Girona i puc donar fe, i la dono, que els esborancs són allà i fan un mal d'ulls de por.

Segons la premsa, la reparació es va retardar per problemes en aconseguir pedra suficient, però el passat 29 de desembre, un any després dels fets, el Diari de Girona anunciava que en poques setmanes començaria la restauració, és a dir el gener d'enguany.

I aquí teniu les proves (en tinc més) que no s'ha fet res.

Fins quan haurem d'esparar?

És que algú vol que torni a passar alguna bretolada com aquella? (per cert que no vaig estar a temps de fotografiar una moto que també s'hi passejava per les escales...).

I els euros pagats pel benvolgut advocat? Qui els té? Quin ús en fan? Quins interessos donen? Són a la Caixa de Girona? O el Bisbat els ha posat en algun compte "gescartera"?

Senyors responsables dels elements monumentals de Girona i senyors responsables de la mateixa ciutat: Jo no me'n cansaré d'aquest tema. Pensin que a mi, anar a Girona, m'agrada, i les escales de la Catedral ja són la meva debilitat.

Ciutat immortal

Avui serà un dia llarg, emotiu, (fa sol!), radiant i, espero, que inoblidable.

Faré visita cultural, d'obres, coneixeré nous racons d'una heroica i senyora ciutat immortal, gaudiré de bones companyies, bones menges i bons paisatges, parlaré, riuré, em mouré, i, quan torni a casa, podré editar una bona pel·lícula dels records.

Espero, torno a repetir!

No he deixat la música!

Estic subscrit a una revista que sota el seu títol es defineix com a "publicació de cultura popular catalana" i puc afegir, sense cap risc a equivocar-me, que és la millor en quant a informació sobre el món de la cobla i la sardana. És, per tant, la millor publicació mundial sobre aquesta branca de la música i la cultura. Així, sense embuts.

En el darrer número, el 271, i en un reportatge titulat "Canvis de músics", comença la informació:

"Plega el contrabaix @vilapou (deixa la música) i ocuparà el seu lloc... bla bla bla..."

No senyors, no! No, no i no! D'on han tret que en vilapou deixa la música? En quines fonts d'informació han begut? O, pitjor, què han begut abans de donar aital informació?

La millor publicació del món, es refereixi al tema que es refereixi, no pot anar retirant ni jubilant la gent...

Un servidor ha decidit, després de quinze anys de tocar al voltant de 100 dies a l'any, prendre-s'ho amb una mica de calma. Treballar vuit hores diàries a la fàbrica i fer de músic (de cobla) al mateix temps pot arribar a cansar, encara que sigui mentalment. I si també hi barregem altres aconteixements que poden tocar l'animeta íntima d'un hom, doncs aleshores convé treure el peu de l'accelerador i buscar alguna cosa més "relaxada". Senzillament això.

Avui per avui és cert que no estic en "plantilla" de cap formació, però espero que això sigui una qüestió momentània, encara que tornar a tenir alguns caps de setmana sencers per dedicar a la família i a mirar com passa el temps per davant meu també té el seu encant.

Senyors de la millor revista del món que parla de sardanes i de cobles, si us plau, encara que un servidor no sigui ningú important, no em retireu... encara. Concediu-me el dret a decidir el meu "final".

I és que els músics (de cobla) no SOM ben bé res...

El poble tancat

Aquell matí, només posar els peus a terra, vaig tenir una sensació estranya. Era com si l'ambient pesés més, no sabria explicar-ho.
Però jo vaig seguir el meu ritual diari, amb els seus moviments cronometrats, actes reflexos, situacions repetides, tot, exactament tot igual que qualsevol altre dia de feiner. Vaig sortir de casa, vaig pujar al cotxe, entrí a la carretera i, després del tercer revolt ja vaig veure la meva nebodeta esperant-me (ella acostuma a arribar primer que jo).
El cotxe ja se la sap la ruta, de casa al cole, i del cole a la fàbrica, res especial...Però tal com m'ho veia a venir va passar. Hi havia quelcom de diferent en aquell matí i no era la pluja precisament (si hagués plogut a bots i barrals sí que hagués sigut un canvi sorprenent en la quotidianitat).
Només arribar al poble on hi ha situat el cole vaig veure el desastre: no s'hi podia entrar, al poble vull dir. Estava tancat, tancat amb tanques és clar.
I ara què? Que li podia explicar jo a la nebodeta? Com la podia deixar sense cole?
-Eh... nebodeta... saps què? No podem entrar... el poble... els carrers... jo... no puc...
-Tieeeet, que avui hi ha mercat. I vigila que has de girar per aquest carrer. Així, molt bé. Ai, tiet!
-... ...

La res_publica

Darrerament segueixo amb interès les discusions sobre la renovació d'Esquerra Republicana. I quan en sento parlar veig que va (re)apareixent, amb més normalitat que mai, la reivindicació de la república. Lluny queden, o hauríen de quedar, els temps en què això sonava a entrada als palaus reials, a esdeveniments tumultuosos o a inicis bèlics. Tant la monarquia en sí com els seus seguidors hauríen d'anar entenent que la mateixa globalització ens porta a superar aquests models tan encarcarats.

I això ho dic avui que es commemora la proclamació de la República per aquestes contrades. La res publica, la cosa pública, que en diríem. El sistema que es basa en la sobirania del poble, de tot el poble.

I avui mateix, potser com a contrapunt, podíem veure algunes imatges que en feien referència a aquesta "cosa pública". Vèiem com es constituia el govern d'un estat, vèiem aquell seguit d'actes i referents que comencen a donar el punt de sortida d'una línia d'actuació.

Així hem pogut veure com la Sra. Carme Chacón lluia un horrible modelet per fer ressaltar el seu embaràs, mentres "passava revista" a les tropes. Algú li podia haver dit que no feia cap falta que ella anés en posició de "ferms", amb els braços enganxats al cos com si fos un trist ninot. Desagraïts assessors d'imatge que l'han fet quedar tan malament com han pogut, incloent també dos moments claus com han sigut les rialles dels presidents del Govern i del Congrés, o el mateix discurs que ha fet davant les tropes... Quan algú comença a donar massa excuses i massa explicacions sobre la seva presència i la seva condició de dona... mauuuu! Potser ni ella mateixa està segura d'on ha anat a parar.

Després hem pogut sentir i veure un "doble" d'en Justo Molinero que intentava obrir la seva nova cartera sense massa èxit i que ens recordava que España està als primers llocs en la protecció dels drets constitucionals...

També he pogut constatar amb alegria, orgull i satisfacció que encara no hi ha cap Jennifer ni cap Jonathan al consell de ministres, però m'ha espantat una mica l'entrada d'una Bibiana. Temps al temps...

Són coses, coses de la cosa pública, que avui m'han passat pel cap... i pels ulls.

Ment en blanc

No faig cap descobriment quan dic que el món dels blogs et permet fer un seguit d'amistats noves, més o menys compromeses o fidels, i que, quan no ets una persona massa oberta en públic, l'anonimat et llença a deixar-te a anar.

Això mateix passa quan entres també en "xarxes" com el Facebook o el Twitter. Aquest darrer és una modalitat molt especial ja que pots escriure allò que et passa pel cap en el moment just, prescindint de si té massa sentit en cap context o seguir una conversa a diverses bandes amb els teus seguidors virtuals.

Per això, li vaig deixar a la Trinamilan una de les meves frases típiques:

-Em pots enviar una escala (del teu viatge)?

I ella, en el seu blog Platxèria, va i em regala una escala del metro de Monasterion. Touché!

Em tocava ara a mi fer-li la torna. Però he mirat el meu "arxiu" i tinc alguna escala de Bòsnia, Itàlia, Oslo, Berlín, Holanda, Mèxic, Iuesei, Madeira, Sant Cebrià de Vallalta... però cap de Grècia!

Aquell post d'agraïment que tenia pensat se n'ha anat a norris. No sé quina relació fer entre el seu viatge, l'escala que m'ha enviat i... res.

M'he quedat en blanc.

--------------------

En blanc com aquesta escala i aquesta paret, caçades per la Judit al museu d’art modern Gulbenkian de Lisboa. L’autor és Pedro Cabrita Reis.

Sopar amb Joan Carretero

Ahir vaig anar a un sopar organitzat per en Dessmond, un sopar amb polític inclòs, en Joan Carretero, d'ERC i líder del corrent intern Reagrupament.cat.

Aquest era el tercer d'uns sopars que pretenen donar una visió de primera mà a un auditori en principi blocaire i que es mouen en una transversalitat al voltant del nacionalisme (amb perdó), agafant aquest darrer terme com a genèric de tot allò que ha anat evolucionant en diverses etiquetes més o menys complementàries (sobiranisme, independentisme, nacionalisme...).

No és qüestió de fer un resum de les interessantíssimes intervencions que hi va haver sinó que voldria fer quatre comentaris.

1. L'organització quasi perfecta, amb més de seixanta persones representants d'aquella transversalitat que deia i que, segons com miraves, potser ho era una mica massa i tot de transversal.

2. L'audiència, guanyada ja de principi per una majoria de simpatitzants de les tesis del convidat, va donar molt de joc per poder sentir les opinions de Joan Carretero i la línia que pretén donar al seu partit, en cas d'aconseguir arribar a la presidència.

3. El personatge, em va sorprendre en positiu, sí. Em va agradar sentir a parlar molt d'eficàcia, de resultats, de futur però sense perdre el nord i sense perdre's en lluites esquerra-dreta. Em va agradar la contundència i claredat en el seu plantejament independentista i les meves orelles van agraïr sentir a parlar de "valors" i de la manca que en patim.

4. I una escala, és clar, que l'edifici dóna molt de sí..

De totes maneres, vist des de fora, des de la no-militància i vista la lluita "mediàtica" dins el partit, els interessos, etc., em sembla que, i ho dic d'una manera simpàtica, em sembla que se'l menjaran amb patates... Que el poder establert, a tots nivells, no es deixarà apartar d'allà on està tan ben col·locat. Perquè, a més, això de l'"assemblearisme" té de positiu el dret que té tothom a participar, però també té el perill de la manipulació.

I si m'equivoco (tant de bo!), voldrà dir que la militància d'ERC ha fet ja aquell pas cap a la majoria d'edat que fa tant de temps que se li espera.

Ja ho veurem.