No és el moment de pendre ni cap gran determinació, ni cap dràstica solució. No. Senzillament ens hem de fer sentir. Tots els que puguin des de Barcelona, i els que no, des d'on siguin, encara que només facin una concentració íntima i
personal.No sé si cal fer cap relació de greuges, ni cap repàs a la història recent per seguir-nos adonant que cada vegada més ens van disminuint la nostra capacitat de reacció.
El tema de les infraestructures, de les comunicacions, de la modernització tecnològica és vital per al desenvolupament d'un país. I això se sap. No cal ser cap eminència. I és per això que el constant retard en l'execució d'aquestes grans àrees va minvant la nostra força.
Aquesta és la gran raó perquè cal que tots expressem el nostre rebuig demà. I sobretot l'anomenada societat civil, és a dir, les persones com a tals. Els partits polítics no són més que el que les persones individuals volguem que siguin. I si no, doncs fora...
Demà hi haurà molta gent i moltes sensibilitats al carrer. No cal que tots anem agafadets de la maneta, ni que tot siguin flors i violes. Que tothom digui el que cregui, però mirant endavant, al futur.
Hi ha responsabilitats per part de molta gent, dels d'abans i dels d'ara. Uns per no haver apretat prou, i els altres per no apretar ara. Uns per no haver invertit prou, i els altres per no saber optimitzar les inversions existents.
I també cal mirar qui no hi és a la manifestació, qui no vol queixar-se en públic. Perquè si tinguéssim clar que ho fa en privat, ho podríem entendre, però els fets em demostren (a mi) que tot és un poti-poti de solidaritat mal entesa. Jo puc ser solidari amb aquell que ho és amb mi, però en aquest cas no veig per enlloc la reciprocitat. Ells sabran... (però nosaltres en patim les conaeqüències).
