30.11.07

Decidim!

Demà toca manifestar-se. En tots els sentits. I toca també tenir clar que nosaltres decidim.
No és el moment de pendre ni cap gran determinació, ni cap dràstica solució. No. Senzillament ens hem de fer sentir. Tots els que puguin des de Barcelona, i els que no, des d'on siguin, encara que només facin una concentració íntima i personal.
No sé si cal fer cap relació de greuges, ni cap repàs a la història recent per seguir-nos adonant que cada vegada més ens van disminuint la nostra capacitat de reacció.
El tema de les infraestructures, de les comunicacions, de la modernització tecnològica és vital per al desenvolupament d'un país. I això se sap. No cal ser cap eminència. I és per això que el constant retard en l'execució d'aquestes grans àrees va minvant la nostra força.
Aquesta és la gran raó perquè cal que tots expressem el nostre rebuig demà. I sobretot l'anomenada societat civil, és a dir, les persones com a tals. Els partits polítics no són més que el que les persones individuals volguem que siguin. I si no, doncs fora...
Demà hi haurà molta gent i moltes sensibilitats al carrer. No cal que tots anem agafadets de la maneta, ni que tot siguin flors i violes. Que tothom digui el que cregui, però mirant endavant, al futur.
Hi ha responsabilitats per part de molta gent, dels d'abans i dels d'ara. Uns per no haver apretat prou, i els altres per no apretar ara. Uns per no haver invertit prou, i els altres per no saber optimitzar les inversions existents.
I també cal mirar qui no hi és a la manifestació, qui no vol queixar-se en públic. Perquè si tinguéssim clar que ho fa en privat, ho podríem entendre, però els fets em demostren (a mi) que tot és un poti-poti de solidaritat mal entesa. Jo puc ser solidari amb aquell que ho és amb mi, però en aquest cas no veig per enlloc la reciprocitat. Ells sabran... (però nosaltres en patim les conaeqüències).

28.11.07

No en parlaré pas

Ahir hi va haver una votació al Congrés de Diputats espanyol a una proposició que demanava la reprovació (déu n'hi do amb la parauleta) de la Sra. Álvarez, ministra de Foment. A un servidor, que és de ciències, i més aviat de "numbrus", li va semblar que el resultat final no havia de suposar cap sorpresa, ja que tants més tants fan tants i, en democràcia, així s'aproven les lleis i es trien els alcaldes i els MHP de la Generalitat. L'única possibilitat de (morbosa) sorpresa podia ser algun incident als carrers de la capital, alguna intoxicació alimentària o algun embaràs mal portat, que provoquessin unes baixes no esperades. Si no, res de res.
Com que tot va anar com era lògic, vaig decidir que no en parlaria pas avui.
Després vaig sentir unes declaracions del representant del PSC (Daniel Fernández, potser?) que deia que el realment ressenyable d'ahir era que CiU havia votat al costat del PP.
Ostres! La meva lògica per terra.
Quan a mi em semblava que a aquell senyor li havia de preocupar que el seu soci de govern a Catalunya era qui impulsava la proposta i que el seu altre soci era el segon en eufòrica emprenyamenta, resulta que ens havíem de fixar en la coincidència CiU-PP.
Vist això em vaig reafirmar en què avui no en parlaria pas. I a sobre, perquè em comencessin a dir de "convergent" cap amunt!
Aquest matí he llegit que tots els partits de l'arc parlamentari català, tots (veus que n'és de fàcil lograr una posició unitària?), retreuen a CiU que el resultat de la votació d'ahir és culpa del poc "domini" que té sobre els seus socis gallecs i bascos. És a dir que és més greu que aquells votin el que els sembli més convenient que no pas que vint-i-no-sé-quants d'aquí-però-d'aquí votin en contra de la ministra responsable del desgavell que patim...
Una altra vegada la meva lògica tocada en un flanc. Raó de més per no parlar-ne avui.
Però el moment clau per decidir-me a no tocar el tema ha estat quan he sabut que avui, al Parlament de Catalunya, els Srs. Montilla, Saura i Carod havíen votat junts contra TOTS els demés, per error és clar: 112 a favor, 17 abstencions i 3 en contra. Com és posible equivocar-se els tres a l'hora? Que badaven? I això no ho faran també algun dia quan elaborin qualsevol llei? M'he de refiar més d'aquests que dels altres?
Decididament, avui no parlaré d'aquella votació d'ahir.
Al final, jo només volia parlar de lògica.

27.11.07

Escoltant López Tena

Ahir vaig assistir a una conferència (o millor una xerrada-col.loqui) d'Alfons López Tena a Calella, organitzada pel Fòrum Ciutadà d'aquella ciutat, i que portava com a títol: "L'encaix de Catalunya i Espanya dintre d'un mateix Estat". Un tema i un personatge prou apassionants com per deixar-ho passar de llarg.
-Hola, tu ets ..., oi? Ens coneixem "virtualment". Jo soc ...
-Ah, doncs has llegit mai ...? Mira, és aquí al meu costat.
Un bon començament. Conèixer i reconèixer blocaires més o menys anònims és sempre un plaer. Hi eren també ... o ...?
Primera frase: Poden encaixar Catalunya i Espanya en un mateix Estat?
Resposta (del mateix conferenciant): No, i per tant aquí ja podríem donar per acabada la xerrada...
El que probablement em va agradar més va ser l'estil directe i al mateix temps "desdramatitzador" del senyor López Tena.
Parlar d'independència no cal que sigui parlar de grans heroicitats, ni de moments contundents de la història. Hi ha maneres i hi ha possibilitats. Potser només ens ho hem de creure. O potser, com molt bé deia ell, potser només cal aconseguir el 50%+1 dels votants del dia que hi hagi aquell referèndeum.
Fins aquí, la democràcia és això.

25.11.07

Estressant l'ordinador

Els ordinadors ténen aquella virtut que fa que de vegades, o quasi sempre, s'assemblin als humans. Fan el que els sembla bé quan els ve bé. Però tot dissimulant. Sembla o, millor dit, et fan creure que obeeixen les teves ordres. S'engeguen, obren els programes, van d'una pantalla a una altra, segueixen les consignes que els dones, però... sempre hi ha aquell però.
Cada dos per tres et recorden que van al teu costat, al teu pas, però no seguint un camí totalment paral.lel al teu. Quan tu et comences a despreocupar d'ells, et donen aquell copet, aquell clatellot, et llencen aquell avís que et torna a posar els peus a terra: ets tu qui depèn d'ells, no ells de tu!
I aleshores surt aquell imprevist, es descontrola aquella icona, es repeteix aquell missatge, i comences a patir.
Portar l'ordinador a "reparar" seria assimilable a anar al pediatra o...no, no, al psiquiatra. No saps per on van els trets, no entens què pretén dir el "metge". Parla de tu, del teu malalt, però no acabes d'assimilar res. Estan parlant amb tu?
I sempre hi ha aquell altre, l'especialista, l'informàtic que li diuen. És allò més semblant a un autista que t'has tirat mai a la cara, sense saber com és realment un autista...
Parla, balbuceja frases inconnexes que no ténen cap mena d'estructura. Són monosílabs seguits, impossibles d'escriure com una oració simple.
I al final tot és miraculós i l'ordinador esta bé. Però hauria de passar la nit allà, o, si vols, te'l pots emportar, sempre que et comprometis, per prescripció facultativa és clar, a que estigui tota la nit engegat i connectat a un joc (quak, querk, quake?)... per estressar-lo. Sí, sí, l'ordinador necessita ser estressat! A veure com passa la nit.
L'endemà ell, ell i tu, és clar, heu superat la prova d'estrès...

24.11.07

Sant Tong Viet Buong

Tong Viet Buong, Tran Van Thong, Nguyen Van Hieu, Dinh Van Thanh, Nguyen Duy Khang o Andreu Dung-Lac, que és el que posa el santoral, són uns quants dels 117 màrtirs del Vietnam que es van beatificar en el seu moment, i quina diada se celebra avui.
Per què no hi ha d'haver sants de qualsevol part del món? O tots han de ser italians, espanyols i francesos?
Que potser la tasca evangelitzadora no es va desenvolupar arreu del món?
I la capacitat de fer miracles... que potser és exclusiva de les terres occidentals?
Doncs no, amics meus. Tenim sants vietnamites, que ja és dir, ja...
Si en aquesta vella i atrotinada, però "civilitzada" Europa, això dels martiris ja em sembla prou despietat i bestial, com em puc arribar a imaginar els suplicis infligits en terres tan llunyanes i misterioses?
Em sembla que aquells sants són més sants, o, si més no, s'ho ténen més merescut, que els d'aquí.
Amén.
Per trobar una escala adient al tema o la localització d'avui, he fet una mica d'investigació i he trobat un blog anomenat Saigon Today i allà aquesta foto. Gràcies Simon Kutcher.

23.11.07

Amics de qualitat

Ara fa una setmana estava passejant pel Penedès amb al meu grupet d'amics habitual. Un plaer.
Per la vida s'hi pot anar sol, amb la parella (quan és el cas), amb amics, amb coneguts o sense companyia, que és diferent que no pas anar sol.
A mi m'agraden més les tres primeres modalitats, encara que en modificaria l'ordre. Amb la parella, sol i amb amics.
Però trobar un grup de bons amics tampoc és fàcil. Es necessita sort i temps, sobretot temps.
Jo considero que en el seu moment vaig tenir sort. Ara amb el pas del temps puc dir que ha sigut un plaer.


22.11.07

Santa Cecília

Avui és la diada de Santa Cecília, patrona dels músics i, per tant, patrona d'un servidor de vostès.
Com que ja és referència obligada de cada any, no insistiré ara en repetir la gloriosa vida i mort d'aital senyora, si no que intentaré aplegar unes quantes patums homònimes a la santa.
-Evangelina Sobredo Galanes, Cecilia, cantant mítica, que va deixar els rams de violetes en el lloc que es mereixen per la resta dels segles i amén.
- La Cecília, així, sense més presentació, o Ceci pel "balandro" del seu marit, el Paco. Podrà arribar a ser considerada algun dia també santa i màrtir, per haver pogut aguantar aquell home.
-Cecilia Bolocco, "artista", ex d'un president i per tant, dama.
-Cécilia María Sara Isabel Ciganer-Albéniz...de Sarkozy, una altra ex de president i, per tant, dama. Molt coneguda per no votar el seu marit, portar-li la contrària i anar a la seva, fins ara. Probablement també arribi a aconseguir els "galons" de màrtir per haver aguantat el seu marit.
-Cecília Mary Fischer Rubira, associate professor. Ja està tot dit.
I, per acabar, una foto d'una escala, d'una escala musical, és clar (gràcies, Lluísssss).

20.11.07

Sensacions

Aquest cap de setmana passat vaig (vam) estar al Penedès, una zona amb molta història, amb molta riquesa, cultura, tradició, etcètera, però ben desconeguda per mi i que ja tenia ganes de visitar, encara que només fos en plan turisme-més-o-menys-rural.
Però abans de fer-ne la meva ressenya o el meu resum, tinc la necessitat de deixar anar unes quantes sensacions que m'han quedat "enganxades" d'aquesta visita. Necessito espolsar-me del damunt uns quants records tot sacsejant els braços i les mans d'aquella manera impulsiva i enèrgica que es fa quan et queda alguna cosa enganxifosa als dits.
Potser el primer error va ser nostre al triar una casa que en el moment de trepitjar-la vam veure que era més de "turisme" que no pas de "rural", cosa que ja li va treure una mica d'encant. La llar de foc era d'enganyifa, els setrills, el morter, la mà ... on eren? I la carn a la brasa amb all i oli? Mal presagi!
I l'element determinant va ser el fred. Però no per ell mateix, no, que el fred és una cosa natural, que ja hi era abans que s'inventés el turisme rural o, millor, el negoci del turisme rural.
Les instal.lacions d'una casa d'aquesta mena han d'aguantar les inclemències del temps, han d'aguantar els efectes de les baixes temperatures. No pot ser que saltin "els ploms" deu vegades i que l'endemà no tinguis aigua. No pot ser. No pot ser...al Penedès, home!
Bé, matem-ho.
El cap de setmana, ens ho vam passar bé, molt bé.
Ara ja m'he espolsat els mals esperits.
L'escala d'avui ha de ser així, borrosa, desenfocada, com la primera (i la segona) impressió de la casa.
------------
I del dia d'avui, què en podem dir? Que fa no sé quants anys que es van morir aquell, i l'altre, i el de més enllà? Que avui refundarem no sé ben bé què?
Jo només tinc clar que avui no és Sant Faust (Fost), ja que segons el meu calendari de capçalera, ho va ser ahir i ho serà demà. Avui no.

15.11.07

Quina fred carda!

Vosaltres cardeu?
Perdó, em sembla que no començo pas bé. Tornem-hi.
Feu servir expressions amb el verb cardar com a sinònim de fer?
Ara he quedat molt millor, més ... diplomàtic.
El cas és que al meu poble (perdó, ciutat) es carda, cosa que no passa a tot arreu. Hi ha llocs on es carda i llocs on no es carda, així de clar. Per exemple, a Olot, ni en parlem, qui no carda a Olot* no carda enlloc.
Peró ja anava per un altre vessant del cardar. Em volia referir a l'us indiscriminat d'aquest verb en tota mena de frases gens sospitoses d'obscenitat. I d'entre totes elles, la que avui em ve primer al cap és aquesta:
-Carda un fred que talla el forro dels ous!
Torno a demanar perdó, perquè em sembla que no estic massa fi.
Per cert, carda un fred o una fred?
Només de mirar aquest escenari tan estiuenc encara me'n ve més...
-------
(*) De la llista, és la frase nº 15.

14.11.07

Un altre dels "Principales"

Estic comprovant que en això dels 40 prinsipales, l'escala és un bon recurs per fer promoció d'èxits.
Ahir teníem l'Antonio i avui l'Alex.

Ah, i avui, o demà, o d'aquí deu dies, segons el calendari, és Sant Josep Pignatelli. Que dius, i què?
-I què?
Doncs res.

13.11.07

Gràcies Antonio

No cal que connecteu el volum. Només mireu.

Dimarts i 13 (4) ... és clar

Que sigui dimarts i 13 i que a un (hom) se li acudeixi escriure sobre això, és tan real, com lògic, com tòpic i com fàcil. Què hi farem!
I si a més el blog et permet buscar què has escrit sobre el tema, doncs feina feta. En vaig parlar el 13-12-2005, el 13-06-06 i el 13-03-07...
I avui no sé ja què dir. No els he llegit per no repetir-me i, al mateix temps, per no veure com ja em vaig anar repetint les vegades anteriors. Millor que no m'hi encaparri, no tindria sort.
He trobat una escala que m'ha semblat adient per la diada. Una escala que millor no arriscar-se un dia com avui. No temptem la sort ... encara que aquesta escala la trobeu a Venècia. Us podria espatllar el dia.

11.11.07

Feng Shui (II)


"Procura que no hi hagi buits entre els esglaons, perquè fan que la sort surti volant. Tanca aquests espais amb fusta massissa per a salvaguardar el futur familiar".


Lillian Too
El llibre minúscul del Feng Shui
Traducció: vilapou

9.11.07

Que torni la senyera al balcó!

"Benvolgut Sr. Alcalde,

vaig llegir fa uns dies que la senyera havia sigut retirada del balcó de l'Ajuntament de Calella. La veritat és que la notícia em va provocar, en primer lloc, una gran sorpresa per inesperada, i, després, un sentiment de forta indignació. Encara avui no acabo d'entendre els motius que el poden haver portat a prendre tal determinació.
Si faig cas al que publicava el diari, he d'entendre que el que vostès, els membres de l'actual govern municipal, van pretendre és "no ferir sensibilitats", "no entrar en una guerra de símbols" i "no generar crispació allà on no n'hi ha". Doncs li ben asseguro que en el que a mi respecta l'han ben clavat, perquè m'han lograt tocar en els tres punts: han ferit la meva sensibilitat, m'han creat un conflicte amb altres símbols i m'han crispat. Gràcies.
Sembla ser que aquest Ajuntament que vostè presideix ha rebut un seguit de cartes de veïns del municipi i d'entitats on es reclamava al consistori que "acatés la llei" i pengés la bandera espanyola al balcó, i que això els ha portat a reconsiderar una situació que ha sigut normal durant un munt d'anys. Entenc que no tots els ciutadans ténen les mateixes opinions respecte a aquest tema però em sembla prou greu que algú se senti ferit en veure una senyera penjada al balcó de la Casa de la Vila, ja que això pressuposaria que hi veu algun sentit excloent a la nostra bandera. Però més greu trobo que la seva reacció, la de vostès, sigui la de retirar-la i no la d'intentar defensar i reivindicar el lloc presidencial que es mereix.
Tret que al darrera d'aquest fet hi hagi, senzillament, la claudicació a unes imposicions ideològiques que van més enllà del meu pobre entendre. No caldria afegir aquí que aquesta darrera suposició hauria de ser inacceptable, al meu parer, per part del seu soci de govern.
Vostè ha dit que formen un govern que treballa per la totalitat dels ciutadans de Calella, i per això li envio aquesta carta, per ser considerat en la mateixa mesura que aquells altres que li han fet canviar la posició de la nostra senyera en aquesta, la seva i nostra, casa, i demanar-li humilment que la retorni al lloc que es mereix.

Atentament,"

7.11.07

Gràcies per la pedra

Darrerament no em puc pas queixar. Em refereixo al tema de les escales, en aquest moment. No em puc queixar perquè diversos amics i coneguts m'han fet arribar una bona quantitat de fotos. Del nord, del centre, del sud, d'oceà enllà..., ves si n'hi arriba a haver d'escales per tot arreu!
I el que tinc ara és molta pedra, molta escala de pedra. Realment tinc més pedra que paraules.
Per exemple aquesta imatge d'avui. La trobo molt original, especial. Pensava reservar-la per un dia que ho fos d'especial. Però quin? Quin tema cridarà aquesta escala?
I si la miro ara, tampoc sé a què em puc referir que sigui excepcional.
Però, per una altra banda, no em puc estar d'ensenyar-la, l'escala.
Aquí la teniu. És pedra, pedra. Sense enganys.
Li faig un homenatge avui a la pedra.

5.11.07

La severitat de Sant Sever

Coincidint amb els primers dies del mes, no me n'he pogut estar de fer un repàs al meu calendari de capçalera i hi he trobat algunes dades i algunes dates interessants. Les anirem veient quan vagin sortint.
Però per començar, he vist que avui és Sant Sever. I demà ... també. Per tant he deduit que estem davant d'una personalitat prou important o, si més no, davant d'un nom prou imponent. Una vegada fetes unes consultes, puc afirmar que se celebra Sant Sever els dies 11 de gener, 1 i 15 de febrer, 29 d'abril, 8 i 20 d'agost, 1, 15 i 22 d'octubre, 5, 6 i 8 de novembre i 2 i 30 de desembre. 14 diades per un sant o 14 sants per un nom, no ho tinc clar. I això per no afegir-hi Santa Severa (20 i 21 de juliol, també seguits), Sant Severí, (11 celebracions, dues d'elles el mateix dia) o Sant Severià, amb 5 celebracions més. Un total de 32 celebracions entre "la severa família"...
Destacaré però Sant Sever, bisbe de Barcelona i màrtir, a qui li van clavar un gran clau al cap, per la qual cosa se l'invoca contra "las jaquecas y las neuralgias". Quina mala llet, no?
Refrany del dia: "Per Sant Sever, faves a fer". Per a més informació, llegir sobre la trobada entre el bisbe Sever i el pagès Medir, a resultes de la qual trobada, aquest darrer va esdevenir primer pres, després màrtir i finalment sant.

4.11.07

Feng Shui (I)


"L'escala ha de pujar dibuixant una corba suau d'un pis a l'altre i ha d'estar molt il.luminada per a incitar al chi a pujar als pisos superiors d'una manera suau i lenta".

Lillian Too
El llibre minúscul del Feng Shui
Traducció: vilapou

3.11.07

Encaixonat

Aquestes dates són d'aquelles en que sembla que tot va més lentament. És una opinió, sense cap dada que ho constati. L'arribada del novembre, de la tardor, o del que a mi em sembla ja tardor, perquè trobo que aquest temps és més tardor que el setembre i l'octubre, i que l'hivern arribarà a finals de desembre, com a mínim...
I, de la mateixa manera, això d'escursar el dia tot de cop, que a cap hora ja és fosc, fa que el ritme, el tempo de tot plegat es desacceleri, ralenteixi (paraula que no he trobat a cap dicionari català, però que em permeto emprar, ja que el seu significat es pot intuir fàcilment).
I musicalment, parlo de la meva feina ara, també és un moment que va evolucionant, andante, adagio, larghetto, largo ... poca feina, vaja.
Però tot i això em noto encaixonat, potser perquè encara no els he assimilat aquests canvis de tempo, aquesta arribada de la tardor, de l'hivern, aquests canvis de colors al paisatge.
És la fredor de l'ambient potser.

2.11.07

Retorn a Vilapou (i IV)

Tots els viatges s'han d'acabar, tant els llargs com els curts. Les meves dues visites a Vilapou no ho han sigut massa de llargues, tampoc hi ha tant per visitar, només el realment just i necessari...
I la millor manera de preparar la tornada cap a casa és fent un bon àpat. L'any passat vaig aprofitar per anar a veure el timbaler del Bruch i aquest, com que no sabia bé què fer, vaig pensar en anar a conèixer algun lloc des d'on algú visités aquesta pàgina.
Per això vaig mirar el meu comptador de visites que té el detall de situar-ne l'origen. La veritat és que no el crec massa fiable, ja que mai endevina d'on soc jo mateix, però, si més no, m'agrada pensar que sí que ho fa amb els demés.
Un dia vaig veure que algú havia obert la pàgina des de Castellolí, que no queda massa lluny de Vilapou. Qui deu ser d'allà? En daixòs, en dellòs, o la dallonsis?
Doncs bé, que el poble paga prou la pena, i, a més, té un munt d'escales per retratar i contemplar. I per dinar, com que sóc de ciències i m'agraden els números, ho vaig tenir fàcil per triar el restaurant en aquesta pàgina. ;-)
I l'any que ve, si els déus ho volen farem el re-retorn a Vilapou. O potser ja estarem muntant l'Ateneu. Qui ho sap?

31.10.07

Retorn a Vilapou (III)

En aquest viatge toca ara acostar-se una mica a la natura. El paratge natural de Vilapou és una zona situada a la vora d'un riu, el Llobregat que, malgrat tot, també és un riu.
Quan arribem allà podem gaudir dels dos "extrems". Si ens situem de manera adient, ens quedarà, a l'esquerra, la indùstria, el malanomenat progrés, i, a la dreta, la vegetació, aquella natura de la que parlàvem.
Tot amb les seves acotacions, és clar, que ni aquí hi ha un polígon d'aquells de tres parells de dellonsis, ni el Llobregat és l'Amazones. Les imatges valen més que aquestes lletres...
No voldria ara ser repetitiu explicant una altra vegada el mateix que l'any passat, i, per tant, només em quedo amb el fet d'haver-nos creuat allà al mig amb una noia que corria, fent esport, és clar.
I això em va fer adonar que encara estávem en un espai prou digne. Les fàbriques no se'ns estan menjant la terra (de moment) i els pescadors encara poden anar a fer els seus concursos.
Qui no es conforma és perquè no vol...

29.10.07

Retorn a Vilapou (II)

Un dels motius, si no el principal, que em va moure en el seu moment a "descobrir" Vilapou va ser la notícia d'un incendi que hi havia hagut. I allà hi vaig trobar una nau mig cremada, mig abandonada, però amb el seu encant i ... la seva escala. I entre l'un i l'altre va començar a sortir la idea, o el somni, que allò podria esdevinir algun dia un Ateneu, un Ateneu Blocaire, o, i perdó per la immodèstia, l'Ateneu Blocaire Vilapou (ABV, ja!).
Per això aquest dia que hi vaig tornar, i després de veure les plaques dels carrers, vaig decidir baixar l'escala que m'obria el pas davant meu i acostar-m'hi.
La sensació va tornar a ser d'emoció, per què negar-ho. Mentres, la Sra. Vilapou es quedava al costat del cotxe i em deixava fer el retrobament a mi sol. Una lleugera llàgrima va relliscar per la meva galta esquerra...
La nau continua estant com estava, o pitjor, suposo que és la voluntat del seu propietari, un tal Sr. Ajuntament, em sona que es diu, ves quin nom.
Aquella escala que hi havia el primer moment ja no hi era, però a mi ara em va semblar trobar-ne una enmig de l'estructura. Ves a saber, potser només era això, una part de l'estructura...
Al darrera meu em seguien dos vailets. Bé, la veritat és que els dos xicotets, que anaven jugant amb una bicicleta i em miraven de refiló, el que feien era "controlar-me". Jo vaig seguir amb la meva, observant tots aquells vidres trencats, mobles estavellats i runes apilades.
Vaig pensar que potser algun dia ells podríen gaudir d'un Ateneu com cal, però després de repassa-los de dalt a baix, em va semblar que encara queda molta feina per fer.
Res, coses meves...

28.10.07

Retorn a Vilapou (I)

Fa gaire bé un any i mig que vaig atrevir-me a buscar aquell lloc anomenat Vilapou. Seguint una mena de crit interior que em deia: "Vilapou existeix!!", com si fos Soria o Teruel, però amb més gràcia, i després d'haver llegit la notícia d'un incendi que hi succeí, vaig iniciar un viatge de recerca i descobriment. En vaig fer aleshores una petita "sèrie": Viatge a Vilapou.
Ara, el cos em demanava tornar a aquelles terres, per veure com estan, la seva evolució, els seus progressos, una mica a l'estil del Retorn a Brideshead però en versió personal...
Aquesta vegada he anat ja més preparat, no tant a l'aventura, sense mapes de paper, ara el GPS és ja una eina de treball. El mateix Google em demostra que un any i mig dóna per molt: de les 12.500 entrades que existíen en aquell moment del mot vilapou, hem passat a 48.700. Aquest deu ser un del principals motius que han fet que els carrers ja tinguin les seves plaques indicadores: Camí de Vilapou.
Quina alegria m'ha fet veure-ho. L'anterior vegada ja vaig trobar un rètol indicatiu, però era en una "rotonda", barrejat amb no sé quantes indicacions més. Ara ja tenim els carrers ben retolats.
I si aquesta ha sigut la meva primera alegria, la segona no ha pogut ser més emotiva. Només treure els ulls de la placa, i mirant al costat mateix, m'ha aparegut una escala. Tot en el mateix pla, en la mateixa imatge, en la mateixa fotografia.
Ha sigut un bon començament del viatge, del retorn a Vilapou.
(Continuarà)

26.10.07

Què n'espero?

Sempre que faig algun escrit d'aquests en els que em desfogo una mica, políticament parlant, com els darrers sobre l'ús de l'himne o de la senyera (millor parlar del desús...), em quedo amb cara d'esperar alguna cosa. I mai acabo de saber què.
Probablement sigui perquè pel fet de publicar un "article" a la xarxa sembli que ho llegirà molta gent o, si més no, la gent a la que creus que va dirigit. I, evidentment, no. O no té per què.
Però jo, i això és el que interessa, em quedo satisfet. Qui ho hagi llegit ja treurà les seves conclusions.
I ara ja puc encarar el cap de setmana amb aquell regust de la feina feta.
Ep, que això no s'acabarà aquí, eh? Que la senyera no es treu del bacó de la Casa Gran així, per quedar bé amb quatre, que la veritat és que la "o" i el "canuto" no saben quina relació ténen...

24.10.07

La senyera, fora del balcó

Continuant amb el tema dels símbols, vaig llegir l'altre dia una notícia a Vilaweb que deia que l'Ajuntament de Calella havia retirat la senyera del balcó. El govern (PSC-ERC) diu que prefereix això abans que penjar l'espanyola i que tot s'ha fet per "no ferir sensibilitats" i no crear una "guerra de símbols".
Un servidor en coneix més de quatre a qui s'ha ferit la sensibilitat!
Cada poble i cada ciutat té el seu tarannà i la gent es coneix. L'alcalde Juhé (blog) diu que s'han rebut un seguit de cartes de veïns i d'entitats demanant el compliment de la llei. Quantes en vol de cartes demanant la presència com fins ara de la senyera al balcó? Deu, cent, mil? I de quantes entitats?
El tinent d'alcalde Puig (blog) diu que abans de penjar l'espanyola ja li sembla bé aquesta decissió (!?) i parla a més d'evitar possibles mesures judicials. Des de quan ERC té por d'una cita al jutjat per defensar la senyera?
D'aquest afer, la cap de l'oposició Candini (bloc) en treu profit, cosa no massa díficil, parlant de la submissió d'ERC. Evidentment! Ni posat en safata! No entraré jo ara a considerar què hagués passat si fos CiU qui governés, perquè potser ara estaríem fent la mateixa crítica amb l'ordre dels noms canviats, però ara mateix i tal com estan les coses, esperem que agafi un paper ferm i dur en aquesta lamentable situació. Ah, i que el mantingui.
I el senyor Vila (PP) (sense blog, evidentment), n'ha sortit triomfador. Només ha calgut fer un "copy-paste" de la circular que li han enviat des de Madrís, i tots corrent agafant-se els pantalons...
Mirin benvolguts administradors de les nostres respectives cases de la vila, els "que anem a peu", els que no hi entenem res, els que només fem que anar a votar pensant que hi ha idees per les que encara cal seguir lluitant, els que ens enterem de les coses llegint el diari i ens vénen ganes d'estripar-lo, tots aquests, els estem donant molt marge, molt de temps, molta llibertat de decissió, però si us plau, no ens provoquin...
Una senyera és un símbol, un tros de roba, l'expressió d'un sentiment, el que vulguin, però no hi juguin amb ella. Diguin clar el que en pensen, TOTS, de manera que ho poguem llegir als seus programes.
I si després resulta que som quatre els "raros", no pateixin que ja ens ho farem mirar.
Com diu aquell: Visca Catalunya!
-------------
Per evitar possibles repressàlies, he penjat una imatge amb dues escales...

-------
Altres reaccions:
-Saül Gordillo
-Estimo Catalunya!!!
-Candini x Calella
-Fòrum Ciutadà
-Carrasclet61

23.10.07

L'himne a Bratwurst

Jo considero que els símbols no són ni més ni menys que això, símbols, és a dir i segons el diccionari, "coses que es prenen com a signe figuratiu d'una altra". I al ser un signe figuratiu d'una altra poden povocar reaccions diferents en cada persona. Un himne no deixa de ser una cançó més o menys rítmica i una bandera, una roba decorada d'una manera concreta. Però al mateix temps un hom pot sentir reflexats els seus sentiments i la seva personalitat en ambdós símbols.
Fa uns dies vaig estar a la Fira de Bratwurst i allà em vaig dedicar a fer el que hi és normal, escoltar música típica i degustar els productes propis (o no tan propis). Normalment acostumo a llegir bé la carta que em donen, amb aquells noms tan ... de Bratwurst, que no saps ben bé que volen dir però et sonen a salsitxa, però de fora.
Al final sempre acabo dubtant molt però demanant un bratwurst amb patates saltejades, que per a mi i els meus gustos, és un "tanto" segur. A partir d'aquí és qüestió d'anar tallant-ne trocets, sucar-hi una mica de mostassa, assaborir-ho, i gaudir de l'ambient.
"Aufs asdurdfgh strassenbergerden fil gud so Katalanishe (ep!)...."
I aquí quan t'estàs posant la forquilla de plàstic a la boca amb el bratwurst, la patata, la mostassa i el pa, comença a sonar l'himne, el nostre, Els Segadors.
Què has de fer? T'has d'aixecar, amb els coberts a la mà tot vigilant que no et caigui el plat a la falda? És correcte escoltar aquella música, interpretada una mica a l'alemanya, tot engafitat de pastís de poma o de crêpe de xocolata? És necessari, en resum, interpretar Els Segadors entre úna cançó tirolesa i Rocky?
Els símbols són símbols sí, pèrò potser que els dignifiquem una mica.
L'endemà, passejant pels carrers de Bratwurst, em va avançar un "carrilet", un trenet d'aquells que guia un tractor, ple de músics d'una banda que interpretaven... Els Segadors.
Calia?

21.10.07

Foto incògnita

Fa quatre dies vaig rebre un correu d'un bon amic en el que m'enviava una fotografia amb escala inclosa. És, precisament, la que deixo aquí al costat.
Com que la foto em va agradar li vaig contestar, com intento fer sempre, amb una frase curta, potser lacònica i tot, però clara i afectuosa:
-Molt bona aquesta.
Passats uns minuts, l'amic en qüestió em va trucar per dir-me que ell no me l'havia pas enviat aquella foto. Que no sabia qui havia sigut, però ell, des del seu correu, no m'havia enviat pas res.
Li vaig contestar que devia ser cosa de les noves tecnologies, d'algun creuament de línies o alguna cosa així.
Però avui al migdia he tornat a rebre la mateixa fotografia des del seu correu i això ara ja em preocupa.
Des d'aquí voldria demanar si algú coneix aquesta imatge, aquest paratge, aquesta escala o aquest ciclista.
Sap algú si això passa sovint? És part d'alguna campanya publicitària? O és algun nou mètode per espantar la gent? Alguna possible venjança...?
Necessito una mica de llum perquè no crec en les meigues, però haver-les hai-les!

20.10.07

Competència...d'escales

Cada any se celebra a Banyoles la Festa Major de Sant Martirià, que pot ser considerada una festa major també pel món de la sardana. Hi ha audicions, concerts, concursos, balls, i tot referent a la sardana i a la música per a cobla.
Entre aquests actes hi ha l'anomenada "Competència de Cobles". De fet n'hi ha dues de competicions, la de cobles joves i la de cobles grans. Consisteixen en fer una audició de quatre cobles i fer rondes successives on es toquin ara una sardana per escoltar, ara una obligada, una balladora, un ballable, una popular, una estrena... I després aquestes rondes són valorades per votació popular. Una autèntica competència de cobles.
El resultat acostuma a ser força positiu, encara que de vegades algunes votacions estiguin ja cantades "de bell antuvi".
Jo el que he trobat és aquesta imatge d'una competició d'escales. De moment va pel davant la número 5, seguida per la de color verd que va empatada amb una altra, després la 6, la 4...
Qui guanyarà?

19.10.07

La Fira de Bratwurst

Durant aquest mes d'octubre s'han barrejat i sobreposat dos esdeveniments importantíssims per a la nostra cultura, la catalana, és clar.
L'un, de durada més curta, cinc dies a tot estirar és la Fira de Frankfurt, i l'altre, fins a 3 setmanes, seria la Fira del Bratwurst , dita d'una manera més oficial la Oktoberfest o, perquè ens entenguem tots, la Fira de la Cervesa que se celebra a Calella des de fa 20 anys.
De les dues fires se'n podria parlar llarg i ample, a favor i en contra, és clar, encara que per aquestes coses, els resums, els balanços i les valoracions, ja hi ha els seus especialistes.
Jo em quedo amb la part musical, que és de la que intento entendre-hi una mica. A Frankfurt vam poder veure aquella presentació inaugural amb un poupurri més o menys encertat de músiques i cites literàries. A mi em va provocar la típica contradicció entre la primera impressió, que vindria a ser la que magistralment reflexa en Toni Ibàñez al seu blog i la contrària, d'aprovació total, que mai sé si és que la faig per correcció "política" o perquè m'ho crec. Igualment amb les paraules d'en Quim Monzó, que ja hi ha qui li dóna el Nobel i l'any que ve, quan no li donguin, ja el defenestrarem vilment...
A Bratwurst però, tot és diferent. Bandes, bandes i bandes, i grups amb més o menys encert rítmic, però que donen ambient a la festa pseudo-gastronòmico-cultural. I molta gent, d'aquí, de fora, autòctons i indígenes, tots amb ganes de menjar salsitxes, bratwursts, pastissos de poma amb nata, i beure, això sí, beure cervesa a litres i licors "digestius" a glopades indigestes.
I tot com a comunió d'interessos turístics i crematístics, ben amanits amb aquell bonic discurs de l'intercanvi de cultures.
Bon profit per Frankfurt i per Bratwurst

17.10.07

Una nit al Liceu

Ahir a la nit vaig anar al Liceu, al Gran Teatre del Liceu. Però hi vaig anar a veure cinema. Ahir s'estrenava la darrera pel.lícula de Ventura Pons, Barcelona (un mapa).
Això de tenir un amic a la indústria del cinema fa que hagi pogut gaudir ja de més d'un film d'en Ventura Pons (La vida abismal i Animals ferits, entre d'altres).
Barcelona (un mapa), em va agradar, i em va agradar sobre tot per la interpretació de tots i cada un dels seus personatges. Aquesta vegada sí que es pot dir, encara que es faci sempre, que el repartiment és acuradíssim i encertadíssim. Magistrals Núria Espert i Josep M. Pou, excel.lents Rosa Maria Sardà i Jordi Bosch i sorprenentment, per a mi, brillantíssims Maria Botto i Pau Derqui (aquest, diumenge, dilluns i dimarts, en tres escenaris diferents...).
És una història que comença i acaba, pràcticament, amb la imatge d'una escala, la d'una casa on viuen els protagonistes i els seus rellogats. I, com totes les obres artístiques, qualsevol, ens parla de soledat, i també d'intimisme, i ens obre les interioritats de sis persones que conviuen, una mica com poden, en aquell espai, amb els seus problemes, les seves misèries i els seus secrets.
Indicada per a qui vulgui "càmera" i contraindicada per a qui busqui "acció".
I després vam anar al "foyer", que no és cap marranada, si no l'espai que hi ha a sota el Liceu, on habitualment es poden trobar exposicions, petits concerts, representacions audiovisuals, etc. En aquest cas "l'exposició", amb copa de cava a la mà (l'aigua era més difícil de trobar), era de l'equip de la pel.lícula, els actors, altres companys de la professió en representació de tots els serials actuals, tècnics, gent de la faràndula, algun polític cada vegada amb més panxa, amics dels amics, personatges amb vestimenta i capell "estridents" i adequats per l'ocasió, algun espavilat que s'havia colat, coleccionadors de "fotos amb famosos", crítics més o menys oficials i/o més o menys frustats, algun empresari, algun important i ... uns quants que no paraven (-vem) de "passar llista" dels presents.
Per acabar, la Rambla, també amb els seus actors, el parking, semàfors, carretera i cap a casa.
Una vetllada completa.