Prou de brutícia!!

Ja fa temps que la degradació de la Plaça del Mercat de Calella augmenta d'una manera insultant. La brutícia que comporten els contenidors "de la neteja" i la mala olor que es desprèn en aquesta entrada al centre de la ciutat l'estant reconvertint en un símbol dels despropòsits municipals....

I una escala, és clar, al costat d'un contenidor, una escala....

Normalitat?

És un quart d'onze i fa tres quarts que estic caminant a bon ritme.
M'he trobat gent caminant i escoltant música, altres caminant i parlant entre ells. Fins i tot un parlant sol.
Jo estic caminant i teclejant aquest escrit des del mòbil.
Per algunes mirades que he notat sembla que això meu no és massa normal.
Qui mesura la normalitat?
Però quan hagi premut unes quantes tecles més, aquesta entrada ja voltarà per la xarxa... I jo seguiré caminant.
Goita les obres de la Riera!

Posted via email from vilapou

Composició

Hi ha vegades que atrapes una imatge tot mirant un sol objecte que la conté. Potser, en el meu cas, seria una escala.

No sempre, és clar...

D'altres vegades, els objectes s'apilonen i no acabes de trobar quin és el límit, quina és la frontera de l'enquadrament.

Mentres captures aquella imatge, el teu cervell es va dispersant intentant comptar, d'alguna manera, quantes coses apareixen (i desapareixen) de la vida d'aquell moment.

Bold, Voss i Posterous

Amb aquest títol que sembla de pel.lícula de James Bond només vull reflexar el resultat de l'anada del divendres passat a la capital.
Bold és el model de la meva nova Blackberry, regal d'aniversari de la Sra. Vilapou (gràcies i muaaa), que vaig aconseguir de "xiripa" en entrar a Can Movistar quan ja em pensava que me l'hauria de pintar a l'oli (l'iPhone ja se'l poden quedar, si arriba algun dia...).
Voss és la marca d'una de les dues ampolles d'aigua amb gas (l'altre és Hildon) que em vaig "firar" el mateix divendres.
I Posterous és el nou editor de blogs que vaig conèixer el dijous, a la trobada amb en Jordi (http://jordi.posterous.com) i en Joan (http://segonpal.blogspot.com) a Sant Pol, que permet escriure els posts des d'un correu electrònic i, a partir d'aquí, des de qualsevol mòbil, com la meva Bold, que és el que estic fent en aquest moment (quan ho he escrit, és clar...). Per acabar-ho de completar, el Posterous pot publicar el mateix post en altres editors com Blogger (aquí). Un vici amb molt de futur... A veure com ha quedat...
P.D.: Tot passant per una botiga del Barri Gòtic vaig veure aquestes dues escales i, és clar, no me'n vaig poder estar...

Posted via email from vilapou

Publicitat gratuïta

L'altre dia, en una visita a la capital, vaig rebre una mostra més de la utilitat de les escales. La sortida de l'aparcament va ser un seguit de publicitat que m'anava entrant per la vista:

-Has de mirar sempre endavant!- em deien de petit.

I és clar, esglaó a esglaó, em va anar venint gana...

No sé si l'import del lloguer de l'espai publicitari és molt elevat o no, però, des del meu humil punt de vista, el resultat és prou efectiu.

Un elefant a l'escala

Si hi ha un municipi del qual, per raons òbvies, en faig un seguiment de les seves activitats és el de L'Escala. També he de dir que ho faig d'una manera discreta, sobretot des d'aquest blog, ja que tampoc cal fer cap abús de la seva imatge...

I posats a afegir-hi algun apunt més, també he de reconèixer que fa ben bé un any que no m'hi he arribat i, així, encara no he vist com ha acabat el tema del trasllat del monument a la Cobla, o com ha quedat el passeig o com preparen el sorteig de la loteria, etc.

El que sí, però, que he vist que havia passat és que un elefant s'ha passejat per l'Escala, poca estona, poc trajecte, però no deixa de ser un elefant passejant pel carrer.

-N'haveu vist molts a la vostra vida d'elefants pel carrer?

El succés no ha arribat "a majors", que es diu en aquests casos, però no m'imagino la meva reacció si un dia d'aquests quan surto de casa em trobo un elefant... Matem-ho...

Jo us deixo una imatge d'un elefant en una escala que és l'única opció que he pogut trobar (gràcies a 4SEE), i també uns quants comentaris que ha deixat la gent a la notícia:

-Devia anar a comprar anxoves...

-Yo me he paseado mas de 1 hora por L'Escala y no he salido en LV... se ve que se tiene que ser elefante o del PP para salir en LV.

-Pilaaaar,mira si tu madre esta en casa,que creoo que se ha vuelto a escaparrr.

-Gràcies a la campanya contra el turisme d'espardenya duta a terme pel sr. Bagó -pes pesant de l'hosteleria catalana, que per patriotisme dóna a conèixer les virtuts dels nostres empresaris a l'estranger- ara ve a visitar-nos el turisme paquiderm que no beu alcohol i passeja tranquilament pels nostres carrers com pot testimoniar la policia local.

-Lo que pasa es que iba "trompa".

-La verdad yo no he visto ninguna señal que prohiba el paso a ningún paquidermo, así que no creo que sea multado por circular por la vía pública.

-Pobrecito, tendría mucho calor y se ha ido un rato para refrescarse en la playa.

-I els pobres pallassos, què? També són animals i ningú els defèn. Ni als nans, ni a les contorsionistes. Tots són animals i no veig que cap ànima caritativa surti a demanar una millora en les seves condicions. Això sí, la puça del circ, que no sigui explotada.

Crònica 2.0 d'una amença

Ahir, quan tornava de tocar sardanes i ja entrava a Calella, em va avançar un camion de bombers a tota la velocitat que donava i amb la sirena engegada. En arribar a casa, la Sra. Vilapou em va preguntava si havia sentit moltes sirenes al mateix temps que m'ensenyava un apunt al Facebook de la Carme on qüestionava si algú sabia què passava a la platja de Calella que estava sent desallotjada.
La reacció immediata, a casa nostra, va ser la de col·locar l'ordinador com a centre d'informació, amb la televisió en segon pla.
En aquests casos, per més que es vulgui minimitzar l'efecte de les xarxes socials, la velocitat de la informació es multiplica per mil. I així va ser. Els comentaris de la Carme, que viu davant mateix de la platja, d'en Gabriel, de mi mateix, buscant el que deien els diaris digitals, i d'altres "informadors" virtuals des de diversos llocs ens va anar actualitzant els fets molt abans que les informacions oficials.
Facebook i Twitter, i potser aquest darrer és millor en aquests casos, són eines de participació col·lectiva que són molt útils en moments en què els esdeveniments són més propers.
Dues coses per acabar... Una és que l'alcalde de Pineda, Xavier Amor, amb perfil molt actiu al Facebook, va opinar des d'allà sobre l'amenaça de bomba que també va afectar a un sector de les platges del seu municipi, fet que està a anys llum de la mentalitat dels membres del Consistori calellenc (i qui em coneix ja sap que no m'agrada alabar massa coses del poble veí...).
I en segon lloc, em penjaré una medalla... A les imatges que es van donar al 3/24, es connectava amb una webcam que oferia la platja de Calella en directe. Aquell enllaç el vaig oferir jo mateix des del meu twitter (el Diari Maresme també la va enllaçar).
------------
La imatge del camion de bombers (i de les seves escales) me la va enviar la Carme ahir, des del seu balcó, mentres hi havia la moguda a la vora de la platja.

Vora el mar

Vora el mar deixaria anar notes de música que parlessin per mi... si en sabés...
Mirant l'horitzó blau, ple de blaus, esperaria sentir frases acompassades i ritmes sincopats.
I la lluna... i la nit...
O no és música seure a la vora de la mar una nit d'estiu ?
O no és música mirar la lluna?
D'un port varen salpar deu mil homes en cent vaixells rera els cants d'una nimfa...
I no varen tornar mai...
...........................................

Vora el mar

vilapou podcast

És l'estiu

Són imtges trobades...
Un matí, una tarda, qualsevol espai de temps... Espai de temps, quina paradoxa, no?
El temps, fins i tot ell, el temps (...ese hijo de puta, que deia aquell), passa d'una manera diferent, indiferent, deixant un rastre que no es pot trepitjar.
I el blau, tots els colors del blau, busquen la seva definició des del matí fins el capvespre. Sense oblidar-se, sense allunyar-se...
Tot, per anar a parar al mar...
............................

És l'estiu

vilapou podcast

No facis petons, no donis la mà, digues hola

No facis petons, no donis la mà, digues hola.
No beses, no des la mano, di hola.
Quan se t'acosti el teu fill, fes-li una reverència.
Cuando se te acerque tu hijo, hazle una reverencia.
Si la teva mare et vol abraçar, llença-li un petó.
Si tu madre te quiere abrazar, lánzale un beso.
Si esteu enamorats, mireu-vos... de lluny.
Si estáis enamorados, miraos... de lejos.
Estimes i vols fer l'amor? Deixa-ho, només és contacte físic.
¿Amas y quieres hacer el amor? Déjalo, sólo es contacto físico.
Algú necessita ajuda? Truca a urgències, dóna-li consells...
¿Alguien necesita ayuda? Llama a urgencias, dale consejos...
L'amistat? Només amb paraules...
¿La amistad? Sólo con palabras...
----------------
Dedicat al Colegio Oficial de Médicos de Madrid
Dedicado al Colegio Oficial de Médicos de Madrid

La niiññaaaa!!

Segons el Google Maps he fet 280 km. cap avall, no cap a sota terra, sinó cap avall del mapa, per trobar-me situacions no massa desconegudes.

De bon matí hem anat a buscar una platja, perquè no fos dit que tornàvem a casa sense trepitjar sorra d'aquela fina i pring... etc., i hem buscat un lloc que, en principi, no fos massa "poblat". I ho hem aconseguit, la veritat sigui dita: una parella amb criatura a un cantó, una mica lluny, una noia sola a l'altre costat, uns senyors una mica més enllà, un top-less discret encara visible i poca cosa més.

Fins que... és clar, fins que ha anat arribant "la família". Primer la mare amb dos fills adolescents i una criatura que semblava mona, més tard el pare i, al final, l'altra filla, que era la mare de la petita... El quadre sencer.

Un dels primers temes "transcendentals" que hem tocat ha sigut el del tatuatge que s'ha de fer el noi. Sembla ser que un animalet petit a la cama no, que això és de nenes. Ell, un toro, però no el d'Osborne, no, un toro "natural".

-¿Y cómo es un toro natural?

-Pues llevas una foto de un toro natural y te lo hacen...

-Vigila la niña!!! Que se va!!! Niñaaaa!! ¿Dónde vas?

I la nena que corria cap a la porta d'entrada a ves-a-saber-on...

I el pare, és a dir l'avi, més assenyat, si hi cap, li deia, al noi tatooable:

-Hombre, mejor pasado el verano, que ahora no te podrás bañar.

-Da igual. He visto una "tienda de tatoos" que te lo hacen..

-La niiññaaa!!!!

-Tú, corre a buscar a la niña que se va a caer!! Corre!!

I la que no corria i s'ho mirava assentada a la tovallola fumant era la mare (de la criatura)... Quina patxorra!

I el pare de la criatura? Aquest no hi era pas. Segur que havia fugit corrent el dia que va veure el panorama que li esperava; o, pitjor, potser estava treballant com un negre per mantenir a la "santa"...

Quants quilòmetres he dit, 280, per "retrobar-me" escenes com aquestes...?

Informació turística

Aquests dies de vacances, m'he trobat en dues ciutats diferents un mateix model d'informació de cara al turisme.

Consisteix en enviar-te un missatge després de connectar el teu mòbil via Bluetooth. Un sistema prou "senzill", modern i pràctic. En un dels dos cassos s'hi afegia, a més, la possibilitat de rebre SMS amb més informacions. I si no, una web a la que, evidentment, s'hi té accés des de la majoria dels mòbils.

Si aquest i d'altres Ajuntaments s'hi atrevissin una mica més, es podria incloure més informació via Twitter.

Com deia abans, senzill, modern, pràctic i, cada vegada més, a l'abast de tothom.

El meu poble, perdó ciutat, és turístic, dels primers diria jo... I on s'ha quedat? Ofereix alguna d'aquestes possibilitats?

Em sembla que no...

La primera impressió

Si dic que la primera impressió, el primer cop de vista, predisposa a trobar-se més bé a un lloc, no descobreixo res ni de nou ni d'interessant.

Però això és real com la vida mateixa.

Entrar a un poble per un costat o l'altre et canvia fins i tot l'humor...

Avui he arribat a una ciutat per allà on m'indicava la Srta.Tomtom, i ho ha fet per la part més lletja i tronada. Sort que sabia que l'allotjament era de primera, que si no... Però des d'aquell moment ni l'hotel em semblava el que realment és.

Al vespre, una vegada hem trobat el(s) lloc(s) on anar a menjar i hem fet la tornada a l'hotel des d'una altra perspectiva, tot ha canviat.

Carai quin lloc més maco que he triat per passar aquests quatre dies!

..... 4 .....

Sobre la façana marítima

Llegeixo al blog de Ràdio Calella que hi ha hagut el primer contacte oficial entre responsables de l’Ajuntament i el Ministeri de Medi Ambient per perfilar el projecte de remodelació de la façana marítima a partir d'un document d’actuació que han consensuat els partits i alguna entitat local.

I es torna a produir aquell doble sentiment contradictori davant d'aquest fet. Per una part em sembla molt important que s'engegui ja aquest procés tan necessari per Calella i a partir d'un cert consens, però, per altra, torno a sentir-me decebut perquè s'ha perdut una nova oportunitat per deixar opinar als ciutadans d'una manera oberta i participativa.

No nego cap dret ni a l'Ajuntament ni als partits polítics, al contari, però els temps ens estan dient que el funcionament tancat dels centres de decissió no porta enlloc. Hi ha mitjans i procediments per deixar opinar a qualsevol persona encara que no sigui especialista en res (com jo).

Seria tan greu utilitzar aplicacions accessibles a quasi tothom com poden ser blogs, Facebook, Twitter i d'altres, on tothom hi digui la seva i després s'analitzi la viabilitat de totes les opinions? Considero que hi ha alguna experiència recent que ens diu que no.

I tampoc es podria dir que la gestió de tots aquests procediments portaria unes despeses ni dineràries ni humanes gaire exagerades. Si cal m'ofereixo jo mateix per endegar qualsevol inicitiva en aquest sentit.

Seguiré sent molt pesat, ho ben asseguro!

Doble via i Festa Major

Els pobles de la costa del Maresme fa un temps que tenim un problema afegit. El problema, l'inicial, és que tenim la via del tren que ens separa el poble de la platja, en el millor dels casos... El problema afegit es que volen desdoblar aquesta via, és a dir, ens volen duplicar l'amplada del problema i de la barrera i, al mateix temps, ens volen destrossar la part proporcional del nostre territori que, en tots i cada un dels pobles, ja té la seva funció.

De totes maneres, i com que amb l'edat un va entenent allò de que quan et diuen que potser es farà una cosa vol dir que et vagis preparant, jo ja vaig intentant buscar el que en podríem dir la "vaselina" per anar "paint" la introducció d'aquesta segona via en el nostre "cos".

I va ser aquest dissabte mateix quan vaig veure ben clar quina hauria de ser la campanya que hauria de fer l'Estat (de moment, perquè d'aquí uns dies serà el trpar... perdó, el nostre mateix govern qui ens farà publicitat de la vaselina), de cara a treure'n el màxim profit d'això de la segona via.

El dissabte, deia, vaig anar de Festa Major a Sant Pol (i vaig disfrutar d'allò més, igual que el diumenge que hi vaig tornar i aquesta vegada a tocar). Doncs si mai aneu a Sant Pol us podeu fixar que al costat de l'estació hi ha un pas a nivell. Un pas que és d'allò més concurregut ja que separa dues parts del mateix poble. El vespre del dissabte em vaig adonar que la gent aprofita l'espai que donen les dues vies per parar-se a fer la xerrada. Sí, sí, tal com ho dic, els grups de vilatans parats allà al mig de les vies del tren per comentar com anava la festa, com havia anat el sopar i com es preparava la nit de ball (molt bé la Metropol, com sempre).

Senyors dels governs, feu-me cas, si us plau. Només heu d'anunciar els beneficis socials i col·lectius que donarà a cada poble l'espai guanyat amb la construcció de la segona via. I, si voleu, es poden convocar xerrades i taules rodones, o cinemes a la fresca, o cursets de ioga o tai-chi al mig de les dues vies del tren.

I vosaltres, conciutadans poc solidaris, no feu mala cara al progrés i aprofiteu aquesta nova via... a la relació social.

Focs latents

Ahir em vaig assabentar que les investigacions sobre un dels darrers i terribles incendis forestals que estem patint havien arribat a unes importants conclusions. L'incendi va ser produit per causes naturals, per un llamp concretament. El que em va sobtar més, i suposo que no sóc l'únic, és que aquest llamp va caure el dia 14 de juliol, és a dir, sis dies abans. Les brases haurien aguantat d'una manera latent fins que el canvi de condicions meteorològiques van provocar la revifada de les flames.

Està clar que la meva ignorància supina(*) no té límits però no puc deixar de preguntar-me si aquest cas és excepcional o es pot donar i es dóna amb certa freqüència, perquè jo, si més no, em sembla que és la primera vegada que ho sento, sobretot amb aquest espai de sis dies de diferència entre el llamp i l'incendi.

Suposo que l'explicació deu estar en l'evolució dels sistemes d'investigació que fan que actualment s'hagi pogut precisar, inclús, l'arbre en el que va caure el llamp.... i abans es parlava de causes naturals "en general". Deixem-ho així.

I, profunditzant amb la meva supina(*) ignorància, m'estic preguntant, jo a mi mateix, quants arbres deuen estar, en aquest moment, cremant d'una manera latent? O durant tot l'estiu? I es podria evitar algun incendi coneixent això?

En tot cas està clar que a la naturalesa no se la pot dominar.

----------------

(*) Quan jo era petitó, a la classe de "gimnàsia" em feien fer el "tendido prono" i el "tendido supino". Des d'aquell moment el meu vocabulari va adquirir una nova paraula emblemàtica.

Quina calor!

Aquests dies fa molta calor; tinc molta calor. Ja sé que és un raonament lleuger, trist, banal, inconsistent, poc original, gris fins i tot...

Però potser és aquesta l'explicació. La calor m'afecta i em deixa sense esma...

Fa dies que vull escriure i no puc. Precisament he de fer el post corresponent a la trobada de la Llopasfera en el qual volia introduir el concepte de la dispersió d'idees, potser una mica entrat amb calçador, això sí, però en tinc els meus arguments. I el cas és que passen els dies i la calor segueix fent els seus estralls.

Perquè la calor és el motiu, no?

Mitja vida

Intentar posar mesura a termes com la vida és una de les coses amb menys sentit que hi pot haver.
Quants anys dura una vida?
Cada persona veu com el temps li passa pel davant a una velocitat diferent que a un altre. Fer plans en aquest món és estar jugant sempre amb l'atzar i els designis. No val la pena.
Jo, pensant en quan anava a col·legi, que són coses que es van fent quan s'arriba a certes edats, recordo que havia estudiat allò de les bases, base deu, base set, base dos... (Servia per alguna cosa?)
A mi me'n van agradar dues: base deu i base dos. La primera perquè és la que estem acostumats a fer servir i tot està relacionat amb els números rodons, 10, 100, 1000..., no com ara, que sembla que pensem en base 6: 12€, 60, 120.000... La base 2 potser també m'agradava perquè només hi havíen zeros i uns, ves a saber...
I quina relació té la vida, la meva vida, amb la base 10, amb els zeros o amb els uns? Doncs no ho sé, però sempre hi penso i hi dono voltes.
I sobretot avui. Avui és 20 de juliol, i tal dia com aquest van néixer, per exemple, Carlos Santana, Natalie Wood, Giselle Bündchen o Mahmut II. I un 20 de juliol van morir Federico Chueca, Guillermo Marconi, Bruce Lee i Antonio Gades. I un 20 de juliol, també, va ser assassinat Pancho Villa, un Zeppelin va fer el seu primer vol i l'home va trepitjar la lluna.
Quin dia més guai és el 20 de julio, no?

3a Trobada de la Llopasfera

Convoca: La Llopasfera
Dia: divendres, 17 de juliol de 2009
Hora: 2 quarts de 10 del vespre
Lloc: Cal Tio Joan
Menú:
Pica-pica:
Amanida de carxofes amb pernil d´ànec, Carpaccio de salmó, Espàrrecs verds amb parmesà, Raviolis de butifarra negre amb salsa de bolets, Pastís de ceba
De segon a triar:
Vacio marinat a la brasa, Sípia amb pèsols, Arròs de bolets "Rissoto" o Roastbeef de vedella amb puré de patata
Postres:
Maduixes ensucrades amb gelat de vainilla
Preu: Raonable... (20€ + beguda...)
(des)Ordre del dia:
1.- Benvinguda i presentacions (records per als absents...)
2.- Blogs vs. Facebook vs. .....? On som? On anem? Què fem?
3.- Noves (i velles) aplicacions. Què fem servir?
4.- Novetats (o no) sobre la dissipada vida de Jan Laporta...
5.- Possibilitat de preparar una jornada pública i oberta a Calella sobre blogs, xarxes, etc, amb algun taller i alguna-es xerrada-es amb personalitats relacionades amb el tema
6.- Precs, preguntes i comentaris
7.- Comiat i foto de grup (s'ha de buscar una escala a la vora del Restaurant... hi estic treballant
8.- Entrada al Dublin's, copetes i demés....
9.- .....zzzzzzzz.........

P.D.: Imprescindible llegir aquest post (hi haurà examen i comentari de text al respecte)

El meu paisatge favorit

Ahir al vespre vaig veure aquell programa que escollia, per votació "popular", és a dir pagant 1,2€ + IVA per cada missatge, el paisatge favorit de Catalunya.

La veritat ha de ser dita, i a casa nostra tenim un conjunt de paisatges, des del desert fins als cims nevats i des de la plana a totes les varietats de costa que no cal que envejem res a ningú. I les imatges ho han demostrat. Bé les imatges i el photoshop, perquè jo aquells contrastos de colors i aquells blaus i verts a la Mediterrània, encara els estic buscant. Però és igual, que una mica de maquillatge ben repartit mai fa mal a ningú...

El cas és que el meu paisatge favorit és... qualsevol de tots aquells. Però, sempre hi ha un però, amb escala inclosa. I això no és gens difícil.

A qualsevol racó de la Costa Brava hi trobarem un desnivell, molts pobles "fan baixada" cap a mar i qui no ha vist la imatge de les escales que ens porten a totes aquelles cales meravelloses?

Ep, Cuní, ja has explicat com s'hi arriba a aquella, de cala?

De tota manera el meu vot va anar pel Delta, més planer sí, però a mi em va robar el cor fa un parell d'anys quan hi vaig anar a passar uns dies... I hi tornaré, segur.

Qui diu que no hi ha escales al Delta? I els miradors? I el far, la Faroleta? Sempre, sempre hi ha una escala...

Torna l'hora de la foto

Encara que l'Estatut estigui pendent de consideració legal i encara que no s'hagi completat cap de les principals funcions bàsiques com, si més no, el finançament, aquests 3 anys que portem amb Estatut ens donen ja una certa perspectiva històrica.

Aquesta perspectiva ens permet, per exemple, adonar-nos que l'intent, moltes vegades desesperat, de sortir a la fotografia (final) ha sigut determinant en tot el seu procés.

Així va començar, així ho van arribar a incloure tots en el seu programa i així va acabar. Només s'anava tractant de veure qui jugava més bé les cartes per aconseguir la foto final. I així en cada capítol... I així fins el darrer moment...

Ara, amb el finançament, tornem a estar igual. Qui aconseguirà sortir el darrer a la foto?

Que s'aprovi la proposta que vingui de Madrid només és qüestió de dies, o d'hores. Però en aquests moments hi ha qui va mirant a tots costats per tal que no se li avancin amb la maleïda foto.

De la mateixa manera que tothom volia sortir com el determinant en l'aprovació de l'Estatut, ara s'ha de veure qui queda com el que "l'endevina" més i s'acosta més a les valoracions previstes, sigui en positiu o en negatiu.

No es tracta pas d'uns centenars de milions més o menys, ni de models, ni d'acompliments de la norma, no. Es tracta de veure qui queda a la foto-finish. I qui queda amb un cap per davant dels altres...

Encara que no tots ho miren, o ho mirem, des de la mateixa perspectiva.

Ai, quina por em fan...

Mal endreçat

Hi ha dies que sembla que tot plegat no acaba de estar situat al seu lloc. Des de la primera hora del matí que es nega a coincidir amb la que està marcada al despertador, fins a la darrera, que ja saps que tampoc serà la que havíes previst, i tot això passant per tots i cada un dels esdeveniments que tenìes programats...

És allò tant "comú" d'arribar a creure que els déus s'han alineat en contra teva o, potser, s'han alienat en favor de ves a saber qui.

La quotidianitat hauria d'estar acostumada a conviure amb els desigs dels pobres mortals que no volen res més que fer una passa darrera l'altra, sense estridències ni crits.

Si no, és com el que acabo de sentir ara en una sèrie que estan fent per la tele:

-"Bon dia. A tots aquells que encara esteu al llit, ja us hi podeu quedar una bona estona més...."

Els "escalonets" del Sr. Camps

(Si us plau, pronuncieu "escalonets" en valencià, amb dues es, una a i una o tal com són, res de neutres, ni àtones, ni tebieses...)

El president de la Generalitat valenciana, Francesc Camps (o Francisco, o Paco, que el català és molt ric i permissiu...) va dir ahir que la veritat "està més a prop que mai" i que queden "un o dos escalonets i llavors tota esta qüestió tan estranya, absurda i estrafolària haurà passat al passat".

Bonica metàfora, sí senyor. I bonica redundància final, hi afegiria jo...

Era evident que davant d'unes declaracions tan buscades i importants, el fet de fer servir la comparació amb l'escala m'obligava a comentar-ho i, a més, a buscar una imatge adient que ho acompanyés, el Sr. Camps amb "traje" i "escalonets" (si us plau, pronuncieu "escalonets" en valencià...).

Jo no entraré ara a valorar les actuacions d'un President de la Generalitat (sigui la que sigui), ni els seus gustos en el vestir, ni la seva capacitat de bon pagador, ni l'import de les seves comandes, ni res de tot això. Qui sóc jo per fer-ho?

Jo, l'única cosa que li voldria dir al Sr. Camps, és que vigili i tingui cura amb aquest tema de les escales i els "escalonets" (si us plau, pronuncieu...), que un servidor té una certa experiència tant en el pujar com en el baixar, i que no sempre s'arriba a dalt o a baix en l'estat que un pretén. Que són una mica traidores, vaja.

Miri Sr. Camps, sigui una mica més modest i no tempti la sort. Li ho dic amb respecte i bona fe. Dos "escalonets" (si us plau, pronuncieu "escalonets" en valencià....) poden representar el final de l'escala i el reconeixement de la "veritat" o la trompada més sonada i el conseqüent reconeixement de l'estructura òssia a l'hospital de la Fe.

Jo li dono el meu consell... i gratis.

Duplicitats

Cada vegada més em sembla que la majoria de tasques s'estan despersonalitzant.

No només no estem anant a la simplificació sinó que, molt al contrari, les feines es repeteixen d'una manera aberrant.

Un cas qualsevol estaria en l'Administració (en majúscula, sí) i la seva constant petició de formularis, impresos, peticions, sol·licituds, còpies, fotocòpies... en paper, és clar. És insultant, i sobretot en aquesta era d'Internet en la que ells mateixos ens ofereixen "oficines virtuals" i úniques.

(Tot això ho puc afirmar i constatar perquè estic immers en la tramitació d'un ERO...).

Fins i tot en el món de la sardana ho estic comprovant. Ara, ja no només no hi falten escales als enfustissats, sinó que les dupliquen...

Això sí, a les baranes encara no hi hem arribat...

(In)congruències polítiques

La setmana passada llegia, i no en pocs llocs, que ens havíem de rebel·lar davant determinat president d'un país sudamericà, perquè intentava fer un referèndum per perpetuar-se en el poder polític. I tot això en nom de la salut i la higiene democràtiques.

Ara llegeixo, en els mateixos llocs i en més, que ens hem de rebel·lar davant determinat grup de militars que han pres el govern a aquell president sudamèrica que intentava... bla bla bla..., perquè la sobirania és del poble i aquell president té tots els drets a manar el seu país. (O potser era menar el seu país... a l'abisme). I tot això en nom de la salut i la higiene democràtiques.

Una altra (in)congruència, aquesta més propera, més casolana i molt més insignificant. Fa un parell de setmanes hi va haver una votació en el Parlament d'un determinat Estat. Entre tots els vots em vaig fixar que els diputats dels partits representants d'un govern autonòmic tripartit d'aquell Estat van votar de les tres maneres possibles: els d'un partit a favor, els del segon en contra i els del tercer es van abstenir. D'això se'n diu estabilitat...

El valor de l'amistat

L'amistat és un d'aquells valors que no saps mai com quantificar, si és que fa cap falta això de quantificar-ho tot. És com allò de posar etiquetes...
Però sí que hi ha alguns moments en què pots fer-ne una mena de valoració.
El diumenge, precisament, em van convidar a la celebració d'un aniversari, aniversari amb número rodó, per cert, i que per allò de que a mi ja se m'acosta hi vaig posar-hi més ganes que en altres casos.
I allà, intentant situar-me a mi mateix com a referència, vaig poder anar-me fixant en els diferents graus d'amistat, de proximitat, de coneixença i d'amor que hi havia entre l'amfitrió i tots els que estàvem al seu voltant.
Va ser un exercici molt gratificant, de veritat.
A la tarda, i continuant les celebracions, em va tocar un bateig....
Repetir el mateix exercici que deia abans em va seguir donant valor i sentit al que és l'amistat.

Michael Jackson, escala i records

Festa Major: Dos (a)punts finals

Si al darrer escrit escrit comentava sobre els grups musicals i la música en viu, és de justícia felicitar el treball de tots aquells que ho ténen com a referència i professió. I com a guinda final, i sense oblidar tots els demés, des del primer teclista fins als timbalers i grallers, la Festa Major ens va deixar un bon regust de boca (frase típica, no ens enganyem) amb el concert i el ball de la Metropol, bons professionals, bona feina i excel·lent presentació, a qui ja hem tingut en altres ocasions (des d'algun sopar de carrer...) i a qui els anys va millorant d'una manera important.

I, per acabar, si una vegada vaig criticar una posició de l'Ajuntament, ara també puc dir que em sembla molt millor la vista que dóna el balcó de la nostra Casa Gran.

Queda dit.

Festa Major: La crisi la paguen els músics

Ja he explicat alguna altra vegada que uns dels actes principals de la Festa Major (petita) de Calella consisteix en un seguit de sopars al carrer que es fan en diversos llocs del poble (perdó, ciutat), i que, a més, acaben amb una mica de ballaruca a càrrec d'algun grup de major o menor envergadura segons el nivell de convocatòria que ténen aquests sopars.
Segons tinc entès, fin ara, aquest apartat de la música era finançat per l'Ajuntament, però aquest any, i per culpa de la crisi, es va retirar la subvenció, encara que al final sí que es va atorgar una petita quantitat a cada veïnat perquè fos ell el que es cuidés d'organitzar la vetllada.
Com cada any, després de sopar vaig fer una volta per alguns d'aquests sopars i el resultat va ser decebedor. Allà on l'any passat hi havia un grup de 6 o 7 components ara hi havia un organista i una cantant. On el grup era de 3, ara era un teclista sol. En un altre una disco-mòbil...
Qui hi havia sortit perdent eren els músics, era la música en viu, era tothom...
Però entre tots els balls, el que em va aribar a tocar la moral va ser el del carrer Sagnier. Allà hi havia un cantant que ni intentava dissimular al darrera d'un teclat que no tocava. Tenia, presidint l'escenari, un aparell (no sé com es diu) amb tota la música gravada, tota, des de la primera nota a l'última, i ell anava prement el botó abans de començar cada cançó, sense amagar-se de res, fins i tot orgullós n'estava d'aquella orquestra enllaunada. Això sí, l'acompanyaven dos percussionistes, dos. Ja em diràs per què, si el ritme també estava tot gravat.
A veure si de cara a l'any que ve intentem recuperar la música en viu. Potser hauríen de ser menys grups, però la qualitat s'ho val.
En tornarem a parlar d'aquí un any.