Un matí, una tarda, qualsevol espai de temps... Espai de temps, quina paradoxa, no?
El temps, fins i tot ell, el temps (...ese hijo de puta, que deia aquell), passa d'una manera diferent, indiferent, deixant un rastre que no es pot trepitjar.
I el blau, tots els colors del blau, busquen la seva definició des del matí fins el capvespre. Sense oblidar-se, sense allunyar-se...
Tot, per anar a parar al mar...
............................
2 comentaris:
la vida, aquest intent de saber combinar l'amor a navegar i a tenir un port on amarrar-se
...i sempre desitjant el que no tenim...
Publica un comentari a l'entrada