Pell i sang

Al Youtube

Sorolls a la ràdio

Ahir sentia les notícies de la ràdio mentres anava en cotxe. Quan van connectar amb un corresponsal a l'estranger, la cosa va començar amb un silenci... A continuació va seguir el que correspondria a unes explosions, unes canonades, una darrera l'altra. En uns segons el (o la, no ho recordo) corresponsal en qüestió va començar a relatar que aquest era el so de les canonades que trencaven...etc, etc. Una bona manera de complementar les fredes paraules, vaig pensar. Però al cap d'uns instants es va tornar a fer el silenci. Aleshores, el que es va sentir era un soroll més difús, com d'un moviment de runa, uns cops, unes palades, no ho tenia clar. Evidentment el (o la) locutor em va desvetllar el dubte: era el so de les feines de desenrunament que havíen començat. Bé, vaig pensar, però potser prou, no? Sembla una endevinalla...
No està malament aquesta mena d'interactuació entre l'informador i l'informat. Complementa una mica la notícia i l'hi dóna una mica més de "proximitat", encara que s'ha de vigilar en no convertir el noticiari en un "pasapalabra" d'endevinar sons. Temps al temps.
Però ahir devia ser això, una mena de concurs constant per endevinar que carai se sentia barrejat amb les veus de la ràdio.
Com que era dijous vaig aprofitar els deu minuts que tinc de casa a la feina per escoltar una emissora local que en aquell horari dóna un programa de sardanes. Deformació professional, vaja.
En aquest cas sempre els sons de fons són perfectament entenedors. El locutor, el timbre del telèfon, algun cop al damunt de la taula, el de sempre vaja. Però ahir hi havia un altre "convidat en directe". Era un crec-crec desconegut per a mi que no hi havia manera d'identificar. I no parava. Al final, just quan estava a punt d'arribar a la feina hi vaig caure...
Un caramel! El locutor tenia un caramel a la boca que li anava donant voltes i aquest sorollet es transmetia a les ones. Sí, senyors, mastegar un caramel mentres s'anuncien sardanes és una combinació que encara no tenia classificada. Ara ja no em sorprendran!
A ell li dedico aquesta imatge d'avui.
I aprofitant que el Daró passa per la Bisbal no voldria acabar l'escrit d'avui sense aprofitar per fer una queixa, o una petició, no sé ben bé què és. Els altres quatre dies de la setmana, a ben dinat i de camí a la feina, el que escolto són les notícies de la NostraCatRadio nostrada, que just en aquells moments són esportives.
Una petició, si us plau, us ho prego: no feu llegir res a aquella noia que no en sap. És senzillament així, no en sap. Això de llegir en veu alta no està fet per a ella. Que es dediqui a una altra cosa, que redacti, que aguanti els papers, que porti els comptes, que dirigeixi, el que vulgueu, però que no llegeigi, si us plau... Gràcies.

Res és, tot canvia

Al meu poble (perdó, ciutat) es publica una revista anomenada Estela. És aquella típica revista que edita la Parròquia local i que ha lograt vèncer, de moment, el pas del temps. Jo, que sempre l'he conegut, li he vist èpoques discretes, no tan discretes, millors, no tan bones, dolentotes... bé tots els tipus que pot arribar a oferir una publicació d'àmbit local feta amb bona voluntat per part d'uns quants ciutadans d'anar a peu que en diríem.

A part d'algun article i les notícies locals, conté les típiques cartes al "director" i una secció que, personalment, és potser la que sempre m'ha interessat més.

Cap el final de la revista s'hi pot trobar l'anomenat "Carnet social", és a dir, el recull dels baptismes, casaments i defuncions que s'han produit el darrer mes.

Ahir em va caure a les mans el número de gener i, com aquell qui res, vaig anar directe al final. Efectivament, a la pàgina 38 i al costat dels torns de guàrdia de les farmàcies hi apareixia el Carnet social. Res canvia... tot és...

Però no, la veritat és que tot canvia...

Em vaig fixar, casualment, en els noms dels difunts: Jordi, Joan, Maria Cristina, Llorenç, Pere, Pepito(*)...

I vaig mirar els noms dels batejats. Pareu atenció: Georgina, Kevin, Sophie i Yara.

Carai!! Això és una expressió meva, no un nom, és clar. Però si aquests són els que han passat per l'església, com es deuen dir els que no, els dels bateigs "civils"?

La veritat és que sí, que tot canvia, com em va dir aquell professor de filosofia, el primer que vaig tenir: "Res és, tot canvia".

-------------------

(*) Sobre en Pepito, en Pepito de Calella o el Valencianet, com vulgueu, se'n podria fer un blog sencer. Jo només us deixo una imatge de la seva esquela quevaig trobar penjada en una paret.

Al cel sia!

Entre l'1 i el 2 hi ha l'1,5

Porto ja força temps creient en la idea de la web 2.0, i en les seves aplicacions. Em sembla que el concepte de la participació en aquest món de la xarxa és i serà una de les bases del desenvolupament social.

Però el que cal veure com funciona és aquest pas de l'1.0 al 2.0. De quina manera puc jo convèncer a algun empresari, per petit que sigui, que ha de donar aquest pas?

Fins el dia d'avui encara no m'he atrevit a plantejar als responsables de l'empresa on treballo que podríen evolucionar en aquest sentit. Que podríen intentar apostar, per exemple, en el trinomi blog-twitter-facebook, per començar, i mirar com, sense "arriscar" pràcticament cap euro, la seva marca va circulant per aquestes noves autopistes.

Però és que realment els camins que porten a aquesta nova via ni jo mateix els veig gens fàcils. Són transitables, sí, hi són, sí, però l'aposta, vista des de fora, des de la novetat, no és fàcil.

I, segur que no és casualitat, he anat veient que tots aquests dubtes no els tinc jo des de la meva simple posició, sinó que els constato entre gent d'importància contrastada.

L'aposta, abans d'arribar al 2.0 potser seria passar per l'1.5.

Ser 2.0, no ens enganyem, sembla prou fàcil des de la teoria o des de la "barrera". Però els que han de donar el pas, els que han de posar les marques i els que han de deixar sobre la taula la inversió són, majoritàriament, uns altres.

Cal donar-los facilitats i treure exigències i presses. El que importa és que evolucionin des del'1 i arribin, quan abans millor, a l'1.5. A partir d'aquí, el camí, serà molt més planer.

Composició

Hi ha dies en què tot el que et passa, tot el que et rodeja, tot el que planeges i planifiques, el que intueixes, el que desitjaries dir o fer, tot, es va movent al teu voltant sense acabar d'agafar cap posició concreta.

(És més difícil d'explicar que de patir...)

Aquests dies, tot es transforma en una composició, en una mena de collage.

Barcelona sexi

El divendres passat, la portada del suplement "Què fem?" de La Vanguardia contenia aquesta imatge.

Vaig tenir clar que l'ocasió es mereixia un post, encara que no veia, de principi, com enfocar-ho...

Era qüestió de parlar de Barcelona i les seves possibilitats en quant a moguda "sexual"?

Seria millor plantejar el tema com un retrobament amb els racons personals que cada un de nos(vos)altres recorda?

O parlem d'imatgeria eròtica?

I si deixo que tu, vos i/o vostè us relaxeu i deixeu anar la imaginació?

Final... i suicidi

Aquest any m'ha semblat que ja no hi havia tants Parenoëls d'aquells penjats dels balcons. És senzillament una apreciació personal, la veritat.

Vull pensar que, com tot, i amb el pas del temps, la normalitat torna. Sempre hi ha un boom inicial i després... els balcons retornen a semblar això, balcons...

És com aquells envelats que es muntaven de llums i musiquetes, no? Encara n'hi ha, però si t'hi fixes i mires l'entorn, ja ho entens...

Pobres nens, si ells no en ténen cap culpa. Això és cosa dels pares i, sobretot, dels pares masculins que encara ténen algun tema a resoldre amb la seva personalitat i amb en Freud...

Com jo mateix (no en això d'en Freud, no fotem ara). En el darrer mes només havia fet tres fotos de balcons. Una que ja vaig penjar el 20-N precisament, una altra que és la que deixo aquí al costat i una tercera d'una mena de discoteca volant que ni val la pena pensar-hi...

Però ahir quan passejàvem amb la senyora pel carrer vaig arribar a la conclusió que les festes ja s'han acabat i que aquesta moda no va enlloc. Tot de cop vam sentir un soroll sec i un crit de fons...

El soroll era de l'impacte a terra d'un Parenoël que s'acabava de suicidar. El crit era del seu "amo" que es veu que ho va intuir però no hi va arribar a temps. El resultat final el teniu aquí a continuació...

Adéu President o Presidenta,...

Doncs sí, catalans i catalanes, amics i amigues, lectors i lectrius, companys tots, repeteixo, companys (en masculí) tots (en masculí), el dia 1 de gener d'aquest any numerat com 2009, ha entrat en vigor la Llei 10/2008, de 10 de juliol, la qual, en la seva disposició final primera afegeix l'article 7 a la Llei 29/2002, és a dir, el Codi Civil de Catalunya (desplaçant l'actual art.7 al 8) i que queda, textualment, de la següent manera:

Article 7. Tractament del gènere en les denominacions referides a persones.

En el Codi civil de Catalunya, s'entén que les denominacions en gènere masculí referides a persones inclouen dones i homes, llevat que del context se'n dedueixi el contrari.

Al·leluia!!!

Es podria deduir d'aquí que tinc algun problema personal amb el gènere femení? No! Si us plau!

Doncs a què ve la meva alegria?

La veritat és que tot és més senzill i ja ho he escrit alguna vegada (recordo una entrada sobre la redacció de l'article 69, precisament, de l'Estatut de Catalunya).

Estic totalment en contra de l'ús abusiu de la doble acepció masculina i femenina referida a les persones, i més que res per això, per abusiu i innecessari.

Tornem a citar l'artcle 69: "El president o presidenta de la Generalitat per decret pot nomenar i separar un conseller primer o consellera primera, de la qual cosa ha de donar compte al Parlament. El conseller primer o consellera primera és membre del Govern. El conseller primer o consellera primera, d'acord amb el que estableix la llei, té funcions pròpies, a més de les delegades pel president o presidenta".

Calia tant de president i presidenta i conseller primer i consellera primera?

Hi ha moments determinats i redaccions concretes on sí que es fa necessària i potser imprescindible aquesta doble nomenclatura, com al principi d'un discurs, en una arenga, en un parlament emotiu i significat o, també, com a llicència literària que es pot permetre l'autor, però sempre m'ha semblat fora de lloc, i sobretot actualment, la cantarella repetitiva de "los vascos y las vascas".

Però si la nostra llengua pot fer servir femenins genèrics que supleixin aquest "defecte"... Es pot parlar de la presidència, la conselleria, la gent, només cal fer servir una mica el cervellet...

A partir del proppassat 1 de gener, els catalans (i les catalanes) ens podem estalviar molt de paper... i molt de temps a l'hora de llegir o escoltar discursos, sobretot polítics.

Em sembla que ens podem felicitar tots.

I no voldria acabar sense recordar que la Llei esmentada és del 10 de juliol de 2008 i ha entrat en vigor quasi 6 mesos després. Espero que ningú s'esgarrifi ara i li vinguin les presses per dir que els han colat un gol.

Catalans, catalanes, visca Catalunya!

Goita què m'han regalat!

Ha sigut la Violette Moulin!!!

I la cançó es diu "Stairs" i és dels Weeping Willows:

El blocaire invisible 2008

Avui toca obsequiar...
I a mi em toca fer-ho a un blog que en algun lloc he vist definit com a llibertari, irreverent, iconoclasta i eclèctic...
Espero que aquesta mitja dotzena d'escales (i els seus autors) li agradin a Té la mà Maria.
-Stéphane Fugier -Pasquale Caprile -kodachrome65 -Kolja Tatic -Mario Mattia -Sara Saudek

De blocaires invisibles

No seria just que comencés aquest escrit dient que de sempre m'ha agradat molt el joc de "l'amic invisible". No, no seria ni just ni cert. Sempre m'ha produit una certa basarda ("por intensa que pertorba l'esperit", diu el diccionari) això d'enfrontar-me a algú desconegut i oferir-li alguna cosa que, a més, li agradi.
Però aquest any, ves per on, m'he apuntat a la convocatòria del "Blocaire invisible". Una contradicció? Probablement. Una més... Però en aquest món virtual ja se sap que es poden fer moltes coses que a la realitat ens semblen incongruents.
Doncs ja tinc els meus dos blocaires invisibles, és a dir, el que m'ha de fer el regal i aquell a qui li he de fer jo.
El primer m'ha deixat algunes pistes: que és "amiga" invisible, que no coincidim massa en les amistats, que fa 3 anys que té blog (tant diu blog com bloc, això està bé...), que... és igual, tinc una lleugera sospita però no vull investigar més. El dia de Reis tindré un regal sorpresa i això em fa molta gràcia (jo, aquest any, m'he portat força bé...).
I en quant al blogaire a qui li he de deixar un regal, la veritat és que pràcticament no li he deixat cap pista. Però és que em sembla que si li dic qualsevol cosa em retrataré. Només em ve al cap fer-li algun comentari sobre pujar o baixar (escales), sobre el Maresme, la platja, el mar, sobre... més escales...
Al final he trobat aquesta imatge i la deixo com un jeroglífic:
"Què fa?"

Economia financera i escales

A cap dels lectors (tu n'ests un... coneixes els altres dos?) d'aquest blog se li pot escapar el meu interès personal pel santoral, derivat o provocat per la presència del que anomeno el meu calendari de capçalera... el de la cuina.
I si téns una bona memòria, benvolgut lector, benamada lectriu (*homenatge zinc), recordaràs que l'any passat ja vaig tenir una mica de problema amb "l'adquisició" de l'esmentat calendari. Fent una mica de petit resum vindria a dir que per un moment vaig notar que les nostres Caixes havien reduit el seu pressupost de regals de calendaris, encara que al final en vaig tenir dos...
Bé, i per no dispersar-nos, el cas és que aquest any al final n'he aconseguit 3. Sense beure-ho ni menjar-ho (que malament queda, no?) m'he trobat amb 3 calendaris 3 de Caixes nostrades penjats a la cuina (la Laietana, la del Penedès i la Caixa).
I per què no estic saltant d'alegria?
Doncs per dos motius principals, a saber:
Primer: No hi manera de trobar una setmana seguida en que coincideixin tots els sants dels tres calendaris. Tant complicat deu ser?
Segon: Entre totes les fotografies dels tres calendaris (perquè si no hi ha fotografies, un servidor no penja el calendari a la cuina) només hi ha una escala. Sí, només aquesta escala que us deixo aquí i encara podríem discutir si l'acceptem com a escala o ens ho acabem d'imaginar posant-hi una mica de bona voluntat...
En un moment en que l'ecomomia financera del nostre país (i del país veí, i de l'altre, i...) estan com estan...
(Faig aquí un incís per aconsellar-vos que el dia 1 de gener a les 4 de la matinada no és un bon moment per parlar de l'estat de l'economia financera, ni catalana, ni espanyola, ni europea. I jo ja sé per què ho dic...).
El que deia... que en un moment com l'actual, bé faríen les entitats financeres en cuidar més l'imatgeria del disseny dels seus calendaris. Augmentar la quantitat de fotografies d'escales provocaria una mena d'efecte dominó en la tranquilitat espiritual dels seus usuaris.
I si no, que facin la prova l'any que ve. Segur que l'economia nacional, com a mínim, ho nota. I això, jo també sé per què ho dic...

Mentiders...

El primer sol de l'any

No disculpeu les molèsties

Hi ha una frase, semblant a la que presideix aquest escrit, que mai no he acabat d'entendre. La trobo sempre en algun local comercial i anuncia que aquest estarà tancat un o més dies i en constitueix l'afegitó final: disculpin les molèsties!

Quines molèsties?

Avui n'he vist un d'aquests cartells. Deia, més o menys, que un restaurant tindria tancat avui, 31 de desembre, i demà, 1 de gener, i acabava amb el lacònic: "Disculpin les molèsties. Gràcies."

Quines molèsties?

Que no ténen tot el dret del món a tancar i passar el cap d'any de la millor manera que desitgin? Qui s'ha de sentir molestat?

I no parlem de quan el que hi ha penjat a la porta és una esquela: "Tancat per defunció. Disculpin les molèsties."

Quines molèsties? No hi ha res a disculpar, homes, que prou pena teniu!

Per tant, ja n'hi ha prou de demanar disculpes a tort i a dret. Si teniu algun problema greu, tanqueu, però no demaneu perdó a ningú. I si voleu tancar perquè sí, doncs encara més.

Jo no us disculparé res, perquè no hi ha res a disculpar.

I que passeu una bona nit!

Fins l'any que ve!

La (nova) amistat

El dia 17 d'aquest mes va fer un any que em vaig donar d'alta al Facebook. En Saül Gordillo (qui, si no?) en parlava meravelles i venia a insinuar que el "futur 2.0" passava per aquesta xarxa social. Eren uns inicis només en anglès, amb pocs "coneguts", però que feien entreveure que la línia era ascendent. De la paraula "friends" vam passar a "amigos" i finalment a "amics": 357 amics tinc a dia d'avui...

L'ús d'aquesta paraula em sobta i em desconcerta. Estem subvertint un concepte únic i incomparable? Què ens quedarà quan aquesta "amistat" es saturi? Què la podrà substituir?

Dir que les relacions al Facebook són superficials sembla una expressió redundant però sóc dels que defensen el compromís del blog davant la facilitat de la xarxa social.

De tot se'n pot treure profit i realment és el que s'ha de fer, buscar-hi la part positiva, perquè n'hi ha i molta. Però com en tot, s'ha de lluitar mínimament.

El dissabte passat hi havia convocada una trobada d'un grup del Facebook que té al voltant de 600 membres. No es tractava de que se n'hi presentessin ni la meitat, ni 200, ni 100, només m'hagués agradat que l'interès fos mínim, que la gent que pertanyia al grup i entrava al local establert fes el mínim moviment de cap intencionat per buscar algun "amic"... (*)

Entono el "mea culpa" que em pertoca en quant a la convocatòria però enyoro les ganes de comunicació, de compartir coneixements i el compromís general que hi ha al món dels blogs.

De la fredor de la tecnologia també se n'extreuen conseqüències personals...

----------------------

(*)El meu agraïment als que sí que es van presentar.

Més Nadal...

Bones Festes!!!

Que Santa Tàrsila us acompanyi...

...en aquesta nit, santa nit, plàcida nit, en la que els pastors han sentit l'al·leluia que els àngels, cantant, en el món han estat escampant: que el Messies és nat.
La d'avui serà una bona nit, una nit bona que diuen aquells, una nit de reculliment, d'alegria, de malenconia, d'opulència, de celebració i de malbaratament.
Tot hi cap en aquesta nit d'avui.
Jo us desitjo que la celebreu, senzillament això, que la celebreu.
-----------------
(P.D.: Avui se celebra l'onmàstica de Santa Tàrsila)

Pura demagògia de Nadal

Barri obrer... gent treballadora... problemes amb l'atur... risc de marginalitat... feina precària...

Són frases extretes d'un discurs polític o d'un congrés sindicalista?

No, res a veure.

Són els conceptes que any rera any es repeteixen en tots els mitjans de comunicació quan es fa la crònica de la "grossa" de Nadal.

És possible que el sorteig de Nadal tingui sempre aquesta component Robinhoodiana d'anar a repartir els milions entre els necessitats?

És que no hi juguen ni els hi toca mai la loteria als rics o, pitjor encara, a les classes mitjanament benestants?

(I d'aquí dedueixo que seguint aquesta lògica, a mi mai em tocarà un euro fins que m'acomiadin de la feina amb algun reajustament de plantilla...)

A part del famós "tapar forats" o "tapar agujeros", que sempre n'hi ha més d'aquests, dels agujeros, que no pas dels forats, aquest any també hem arribat al "tengo un hijo parao y con la mujer preñá", al "mabian echao hace poco..." i als barris on tots eren de "lautomocion" i la construcció.

"Enfin", que deia aquell, cava per terra, bars plens de gent, crits, plors, molts plors, angoixes, histèries, dedicatòries als que ja no hi són per veure-ho, algunes frases dels "nouscatalans", però dels més nous, que són irreproduibles, i, com cada any, acabo sense fer aquell càlcul que diu:

85 mil números multiplicat per 180 sèries, per 10 dècims a 20 euros cada un, quant dóna tot això? I si a més intentem sumar-hi dos sorteigs setmanals de loteria, la loto, la primi, la bonoloto, la 6/49, la 7/39, el Gordo, l'euromillon i laputaquiniela, quina barbaritat de milions d'euros llençats són al cap de l'any?

Què es podria arribar a fer? Què podria arribar a fer cada família amb el que llença (llencem) en el joc?

Demagògia, tot això és pura demagògia...

Pobres Telenotícies...

Durant l'època que dura el curs escolar, i per una sèrie de combinacions horàries que faig amb la meva nebodeta, tinc només una hora al migdia per anar de la feina a casa, dinar i tornar-me a presentar davant aquell horrible rellotge-ordinador que m'espera impertèrrit amb ganes de mostrar-me les 15:01...

El cas és que l'estona de estar assegut a taula, perdó a la cadira, i dinant coincideix amb l'inici del Telenotícies de TV3. Són uns moments en els que mig escolto i mig miro les primeres notícies que donen. Avui, la primera, o potser la segona, era la informació del ple del Congrés dels Diputats que parlava de l'aprovació dels Pressupostos de l'Estat. No cal que digui que el meu interès era força "tangencial" ja que tot el que es deia i s'havia de dir era previsible i lògic. Per tant no m'he concentrat massa en els talls que donaven dels representants dels partits catalans, però sí he vist com apareixien a la pantalla, no sé en quin ordre, Sànchez Llibre, Ridao i Herrera. Els tres deixaven anar alguns dels seus arguments contraris als Pressupostos del govern, tot recordant el maleït tema del nostre finançament i de l'incompliment de l'Estatut. Fins aquí tot segui el guió previsible i lògic que deia abans...

Però a continuació dels tres petits trossos dels discursos n'hi apareixia lligat un quart que corresponia a un diputat del PSC. Això no tindria res d'estrany si no fos (sempre el sinofós...) perquè la intervenció no corresponia a la sessió del Congrés sinó a una entrevista en un programa de televisió que m'ha semblat el d'en Cuní, i que les paraules del congressista començaven dient: "Si no s'aprovessin aquests pressupostos, els pensionistes deixarien de cobrar... bla, bla, bla... i Catalunya... bla, bla, bla...

Ah, l'argument de la por! I la por llençada directament al cos dels avis!

Des de les passades eleccions espanyoles, allò de "que ve el llop" sembla haver-se convertit en una qüestió d'estat, en "la" qüestió i l'argument principal de l'estat.

Quin trist paper el de la televisió pública que no pot limitar-se a recullir els arguments donats en una (important) sessió del Congrés i ha de recórrer a fer muntatges que imposin el pes de la por com a raó principal de la ideologia política.

Abans que algú digui, o pensi, allò tan fàcil de: "I abans què?", voldria dir que no tinc la més mínima intenció de defensar "aquella" televisió, però sí que m'atreviria a dir que el partidisme descarat que existeix actualment als informatius (malgrat els seus professionals, o no) no té comparació al que existia abans.

Noves Tecnologies i País

El dijous passat vaig assistir a un acte organitzat per Òmnium Cultural a Girona, a la mítica sala Platea (mai és tard per entrar per primera vegada a un lloc mític...), que portava aquest títol: Noves tecnologies i País, en el que hi van participar Eduard Batlle com a moderador i Saül Gordillo, Trina Milan, José A. Donaire i Joan Torrent com a tertulians.
Ara, des de la distància temporal, no em costa massa fer un resum personalitzat de tot el que es va dir aquell vespre.
El primer que ja està clar és que podem donar per acabada aquella època on es qualificava de "friki" a tot aquell que estava relacionat amb l'evolució d'Internet i que es dedicava a fer un discurs prosselitista sobre les noves tecnologies participatives. Avui ja hi estem immersos. Aquell futur ja és aquí i el que no podem fer ara és negar l'evidència i caure en els paranys que llancen els interessats en retardar aquesta implantació. Hi ha experiències contrastades i profitoses en el sector periodístic, a l'ensenyament, a l'educació, a la mateixa política, al turisme, a la indústria i l'empresa, que han obert camins.
El nostre país no pot perdre cap d'aquests trens que constantment estan passant. Que ningú esperi un dia (com si fos l'arribada de la TDT) en el que s'apagaran els mitjans "analògics" i tots ens haurem reconvertit en "2.0". La feina és diària i el temps se'ns tira al damunt. L'actual crisi ens està deixant clar que ja no podem dependre exclusivament de la construcció i del turisme, dos sectors seriosament tocats i dels que està depenent més del 15% de la massa treballadora del país. Cal atacar nous fronts: Catalunya és capdavantera, per exemple, en disseny d'aplicacions tecnològiques, i això ens hauria d'obrir els ulls cap a la direcció d'on pot anar el nostre futur.
Les empreses existents (a dia d'avui, demà ves a saber) ténen ja possibilitats d'adaptar-se a aquestes noves tecnologies i de no oblidar, al contrari, d'apostar fermament en la recerca, la innovació i el desenvolupament. La preparació tècnica és una de les claus perquè la xarxa empresarial i social funcioni.
Qui cregui que hem d'esperar a veure cap on van les coses s'està equivocant. S'hi ha d'entrar ara, ara mateix, si és possible. Ser el primer, el segon, el cinquè, és igual, però entrar al món de les noves tecnologies. El país, ara també, ho necessita.

Matinal de curtmetratges

Aquest matí l'entitat Foto-Film Calella ens ha obsequiat amb una matinal on s'estrenaven quatre curtmetratges. El primer ha sigut un audiovisual dedicat al 50è Aniversari de l'Agrupament Escolta Montnegre de Calella, un recull d'imatges històriques curosament preparat per en Quim Botey.

El segon i el tercer són obra de P.G. Ejby, "Modus Operandi" i "Vampiria". M'ha meravellat el segon, Vampiria, un curt caracteritzat magistralment com un film de l'època del cinema mut. Crec, des del meu humil criteri, que és una petita obra mestra. Els personatges, amb les seves sobreactuacions, la música, els rètols, els maquillatges, el recorregut de la càmara, tot és rodó. Si algú el pot portar a algun certamen important descobrirà un gran director, com ja ho havia demostrat amb un altre curt que vaig veure l'any passat anomenat Sonja, que barrejava les imatges reals amb el món del còmic. Una altra petita meravella.

"Temps a crèdit", dirigit per Neus Ciurana, ha sigut el quart curtmetratge, molt interessant i ben realitzat, obra de tot Foto-Film.

El balanç ha sigut molt positiu. L'entitat organitzadora ens ha demostrat que per alguna cosa és una referència en el món d'allò que en el seu inici s'anomenà Cinema amateur, així com ho és en el de la fotografia.

Un petit brindis amb una copa de cava ha tancat la matinal, situació que ha donat per realitzar algun altre curtmetratge, llàstima de no haver-hi pensat, amb les imatges de gent "atacant" les restes que algun client havia deixat a la seva taula. Quan et conviden, tot s'hi val!

La meva crisi

No puc escriure tot allò que tinc al cap i que, a més, sóc capaç de verbalitzar (en paraules) en un discurs de més de 10 minuts.
En quina part dels plans de viabilitat i salvament que està preparant la Unió Europea hi ha la solució a la meva crisi?

La vaga realitat

M'agradaria entendre els processos que segueix el nostre cap per fer-nos canviar els plantejaments inicials que portem. No demano pas res massa especialitzat, no, només voldria saber per què quan intento verbalitzar (en un paper, però verbalitzar) unes idees, encara que siguin vagues, puc acabar parlant del contrari. I no em serveix allò tan "amanit" de dir que, en el fons, em surten aquells pensaments que jo m'estava autocensurant... Massa vague, ara sí.

D'aquests dies m'havia quedat un tema per comentar, la visita d'un munt de personalitats al Japó, a la casa gran de l'automòbil (i els mitjons què, eh?)... Sembla que havíen de tornar amb la resolució de tots els problemes que té la nostra nació amb la pèrdua de llocs de treball (ai, senyor...). I, ves per on, només han tornat amb la gran deducció que el manteniment d'aquells llocs de treballs té uns costos que l'empresariat considera elevat...

Com era allò de "tantas alforjas para tan pocos-no-sé-què..."?

I aquí estava jo quan he intentat buscar una imatge d'una escala que acompanyés el meu "article" que, tot sigui dit, havia de tenir una profunditat de conceptes força més elevada que això que esteu llegint (si és que ho llegeix algú). I donant voltes pels meus arxius només m'ha agradat aquesta que us deixo...

Si jo no tenia la intenció de criticar la classe política, ni el funcionament dels nostres mandataris, ni la filosofia de la nostra economia, ni la dependència de les potències estrangeres, ni res d'això, per què he acabat posant aquesta foto? Per què?

La velocitat de la locutora

Ahir al matí vaig sentir una entrevista a la ràdio amb el Dr. Broggi. Era diumenge i, per tant, a mig matí la locutora intentava fer un programa més o menys distès, interessant però no massa especialitzat, com deuen manar els cànons dels matinals dels dies festius.

Encara que jo no havia acabat d'obrir ni els dos ulls ni les dues orelles, vaig intentar seguir aquell diàleg que, en un principi, es presentava interessant.

Però què em vaig trobar?

Em vaig trobar una entrevistadora que devia tenir un guió d'una desena de folis com a mínim per ocupar un espai d'una trentena de minuts. Va parlar amb aquella eminència centenària de tot el que un es pot arribar a imaginar. Bé... parlar... ella va introduir tots els temes possibles: la vida, la mort, l'eutanàsia, l'educació, l'ensenyament, les crisis mundials, les guerres, la medicina, la filosofia, la persona, tot. I quin temps hi havia per respondre? Doncs cap. Quan aquell home contestava la primera frase, ella ja estava apuntant-li el final i introduint un altre tema tant o més complex que l'anterior.

A mi em dóna la impressió que una entrevista amb una personalitat tant important i venerable com el Dr. Broggi, ha de ser un espai de temps ple de tranquilitat i de silencis, amb molta serenor, amb temps buit entre frases per deixar que vagin brollant les opinions i els records d'un home que ha tingut la sort de trepitjar aquest món més de 100 anys..., una entrevista que, probablement, no s'hauria de fer en un programa com aquell...

"Timming" se'n diu d'això? Vull dir del que aquells guionistes no van ser capaços d'entendre que havíen de seguir? El senyor Moisès Broggi anava a una velocitat que en aquell programa no van assimilar i que, de fet, encara estan intentant trobar...

Esperem que el diumenge que ve es busquin alguna entrevista més senzilla...

Vergonyosa Viquipèdia

En aquests moments anava a escriure un post on es parla del Dr. Moisès Broggi i he anat a consultar a la Viquipèdia.
És vergonyós que estigui publicat això.

A veure què passa!

La crisi i els mitjons

-Escolta, tu la notes, la crisi?

-Home, a casa tots dos tenim feina però, és clar, mai se sap, i ara ens hi mirem una mica a l'hora de gastar.

-Et compraràs un cotxe nou?

-Ara? No, ni pensaments.

-És clar. Jo tampoc, eh? Saps que encara no he trobat ningú que s'hagi canviat el cotxe aquest any, ni tingui intencions de fer-ho?

-No m'estranya que el sector estigui en crisi...

-Crisi, tu ho has dit. Es veu que el govern pensa deixar-hi una milionada en ajuts. Són molts llocs de treball... I les empreses relacionades... És molt fort.

-I en la roba, faràs reducció de despeses?

-Home, sí i no, perquè veuràs, no cal canviar la imatge, no? Potser algun cap de setmana no sortirem tant... les copes a casa amb els amics... no ho sé.

-I una pregunta indiscreta. En la roba interior o en els mitjons, per exemple, què faràs?

-Mira, veus? Aquí sí que he canviat. Ara els "amortitzo" més els mitjons. Abans els llençava quan estaven una mica gastats però ara res, tu, que al final ningú et veu el que hi ha dins les sabates. I aquelles fantasies, i aquelles ratlles de "coloraines" que feien joc amb tot el conjunt... doncs... he trobat uns "xinos" que per 6 euros, una bossa plena. Ja et diré on els compro.

-Sí, és clar, però i els de les fàbriques d'aquí?

-No ens enganyem, tu, el tèxtil és un sector patidor de mena i, a més, quantes n'han tancat de fàbriques de mitjons? Un futimé! I.. ha passat res? És que aquests "xinos" fan unes "passades"...

-Allò que em deies dels cotxes... Es veu que, de fet, lograran que no els acomiadin, que sigui una cosa temporal... I aquestes pancartes? A veure?

-Sí, foten a parir a un que tenia una fàbrica de mitjons, precisament. No sé quants han anat al carrer... Però sí, la Nissan i la Seat sembla que s'ho estan treballant bé amb el govern...

-És que ningú compra cotxes! Que fort!

-I tu te'l pensaves canviar?

-Jo? No. El que tenia abans va durar 9 anys i aquest ha de superar el récord...

.... ... ....

Peus d'aigua

Normalment quan algú m'envia una escala no acostumo a inclore-la en un post desseguida. Per una part suposo que és una mica de vergonya perquè el que me l'ha enviat no pensi que m'estic quedant sense material. I per una altra, que sempre intento que la imatge i el tema de l'escrit tinguin alguna relació, per petita que sigui, i ja seria casualitat que això passés gaire vegades amb una fotografia que m'acaba d'arribar.
Però avui faré una excepció de les que confirmen la regla.
El diumenge, en Jordi em va enviar aquesta escala...
A mi m'agraden pràcticament totes les escales (només faltaria...), les espectaculars i les senzilles, les llargues i les de quatre esglaons, les rectes i les tortes (sembla que estigui parlant d'alguna altra cosa més escabrosa, no?), però si m'he inclinar per triar-ne algun model agafaria les de caragol, tan sinuoses vistes de dalt com des de baix (Freud, quina feinada!) o, també, aquelles que no acaben de complir la seva tasca de comunicar dues superfícies, és a dir, aquelles que, dit d'alguna manera, no porten enlloc (més feina per en Sigmund).
I aquesta d'avui no és que no porti enlloc, porta a l'aigua, que com a superfície transitable no acaba de cuallar, encara que algú ja hi va caminar fa uns 2000 anys (no hi ha proves, però...).
M'agrada per això, perquè si arribes al final, sempre et quedes dubtant de què fer. Téns ganes de donar un pas més, però la repressió interior, l'autocontrol, la cultura adquirida o el sentit comú, et fan quedar-te amb les ganes.
I, com en tantes altres coses, et quedes a un pas...