23.1.09

Sorolls a la ràdio

Ahir sentia les notícies de la ràdio mentres anava en cotxe. Quan van connectar amb un corresponsal a l'estranger, la cosa va començar amb un silenci... A continuació va seguir el que correspondria a unes explosions, unes canonades, una darrera l'altra. En uns segons el (o la, no ho recordo) corresponsal en qüestió va començar a relatar que aquest era el so de les canonades que trencaven...etc, etc. Una bona manera de complementar les fredes paraules, vaig pensar. Però al cap d'uns instants es va tornar a fer el silenci. Aleshores, el que es va sentir era un soroll més difús, com d'un moviment de runa, uns cops, unes palades, no ho tenia clar. Evidentment el (o la) locutor em va desvetllar el dubte: era el so de les feines de desenrunament que havíen començat. Bé, vaig pensar, però potser prou, no? Sembla una endevinalla...
No està malament aquesta mena d'interactuació entre l'informador i l'informat. Complementa una mica la notícia i l'hi dóna una mica més de "proximitat", encara que s'ha de vigilar en no convertir el noticiari en un "pasapalabra" d'endevinar sons. Temps al temps.
Però ahir devia ser això, una mena de concurs constant per endevinar que carai se sentia barrejat amb les veus de la ràdio.
Com que era dijous vaig aprofitar els deu minuts que tinc de casa a la feina per escoltar una emissora local que en aquell horari dóna un programa de sardanes. Deformació professional, vaja.
En aquest cas sempre els sons de fons són perfectament entenedors. El locutor, el timbre del telèfon, algun cop al damunt de la taula, el de sempre vaja. Però ahir hi havia un altre "convidat en directe". Era un crec-crec desconegut per a mi que no hi havia manera d'identificar. I no parava. Al final, just quan estava a punt d'arribar a la feina hi vaig caure...
Un caramel! El locutor tenia un caramel a la boca que li anava donant voltes i aquest sorollet es transmetia a les ones. Sí, senyors, mastegar un caramel mentres s'anuncien sardanes és una combinació que encara no tenia classificada. Ara ja no em sorprendran!
A ell li dedico aquesta imatge d'avui.
I aprofitant que el Daró passa per la Bisbal no voldria acabar l'escrit d'avui sense aprofitar per fer una queixa, o una petició, no sé ben bé què és. Els altres quatre dies de la setmana, a ben dinat i de camí a la feina, el que escolto són les notícies de la NostraCatRadio nostrada, que just en aquells moments són esportives.
Una petició, si us plau, us ho prego: no feu llegir res a aquella noia que no en sap. És senzillament així, no en sap. Això de llegir en veu alta no està fet per a ella. Que es dediqui a una altra cosa, que redacti, que aguanti els papers, que porti els comptes, que dirigeixi, el que vulgueu, però que no llegeigi, si us plau... Gràcies.