11.1.09

Final... i suicidi

Aquest any m'ha semblat que ja no hi havia tants Parenoëls d'aquells penjats dels balcons. És senzillament una apreciació personal, la veritat.
Vull pensar que, com tot, i amb el pas del temps, la normalitat torna. Sempre hi ha un boom inicial i després... els balcons retornen a semblar això, balcons...
És com aquells envelats que es muntaven de llums i musiquetes, no? Encara n'hi ha, però si t'hi fixes i mires l'entorn, ja ho entens...
Pobres nens, si ells no en ténen cap culpa. Això és cosa dels pares i, sobretot, dels pares masculins que encara ténen algun tema a resoldre amb la seva personalitat i amb en Freud...
Com jo mateix (no en això d'en Freud, no fotem ara). En el darrer mes només havia fet tres fotos de balcons. Una que ja vaig penjar el 20-N precisament, una altra que és la que deixo aquí al costat i una tercera d'una mena de discoteca volant que ni val la pena pensar-hi...
Però ahir quan passejàvem amb la senyora pel carrer vaig arribar a la conclusió que les festes ja s'han acabat i que aquesta moda no va enlloc. Tot de cop vam sentir un soroll sec i un crit de fons...
El soroll era de l'impacte a terra d'un Parenoël que s'acabava de suicidar. El crit era del seu "amo" que es veu que ho va intuir però no hi va arribar a temps. El resultat final el teniu aquí a continuació...
Publica un comentari a l'entrada