De l'estil gironí al barceloní...

Després de quinze anys de tocar en cobles gironines, ara he traspassat la frontera i he retornat cap allà on vaig començar, el Maresme.

I aquella curiositat que tenia de feia temps, que era veure si existia realment l'estil gironí de tocar, ja s'ha convertit en un petit problema que m'he trobat a l'hora d'assajar.

Per fer una mica de resum ràpid, podríem dir que a la part de Girona es toca amb una mica més d'aire, amb un solfeig potser més mal medit que fa, entre d'altres coses, que el ballador s'hi senti més còmode. El ritme, per exemple, és on més es pot notar aquest fet. Les típiques tres corxeres (el tots-som-pops) no són iguals, s'estira una mica més la primera donant més força al primer temps del compàs i fent que el ballador noti un aire més viu. De la mateixa manera hi ha algun altre dibuix que s'interpreta una mica més peculiarment per acabar provocant aquell efecte més airós. Per això, i arribant a un límit una mica injust, hi ha algunes de les bones cobles barcelonines que no són prou apreciades per aquells balladors de més al nord i que són això, balladors i no entesos en música.

Però ara que sóc aquí, a l'altre costat de la frontera, ja m'he trobat que em demanen que medeixi aquelles tres corxeres d'una manera igual, tal com marca el paper...

Ai, que ja hi som.... M'he de reconvertir?

Jo, la veritat és que ja el tinc interioritzat l'estil gironí, potser mal solfejat però més alegre i viu. A Barcelona, per anomenar-ho d'alguna manera, es solfeja de llibre, tal com indica la partitura, fent més clàssica encara l'audició de la sardana. Potser per a la interpretació de concerts o per a una oïda més entesa ha de ser així, però a mi, si us plau, a la plaça, no em vulgueu treure el meu estil "gironí".