31.5.09

Adéu, maig....


Falten 33 minuts per què s'acabi el mes de maig. Potser és un bon moment per reflexionar sobre què es veu des de la distància, encara que només sigui de trenta-un dies...
M'he parat a pensar-hi un parell de minuts i, la veritat, és que no en sabria pas fer el resum d'aquests dies.
I al mateix temps sóc incapaç de considerar aquest mes de maig com un més, com un mes més.
Ves per on, aquesta mena d'entrebanc de paraules potser seria una reflexió més acurada d'un maig que segur que d'alguna manera aniré recordant...

29.5.09

Educació i assessorament empresarial

Conversa real:
-Digui?
-Bona tarda. Truco de Segestión. Voldria parlar amb el gerent.
-Bona tarda. És que normalment no es posa al telèfon però si vol posar-se en contacte amb ell o enviar-li alguna informació, li dono el seu correu.
-És que voldria parlar amb el gerent.
-Ja li dic que normalment no es posa al telèfon però si li vol enviar alguna informació per fax o per correu...
-Doncs pitjor per ell. Adéu.
-.... .... ....
------------------------------
No és el costum d'aquest blog el parlar d'empreses concretes, encara que sigui per fer una crítica, però la mala educació de la persona amb qui vaig mantenir aquesta "conversa" telefònica" m'ha motivat a fer-ho. I ho faig, a més, perquè em sembla que Segestión no és una petita empresa desconeguda, sinó que té un nom en el seu àmbit.
Llàstima que ningú d'aquella casa llegirà aquest escrit, però jo, si més no, he quedat una mica descansat.
I, per cert, no seria pas una amenaça allò del "pitjor per ell"?

24.5.09

La nova imatge del far?

Un dels senyals d'identitat que tenim la gent de Calella és el far, una edificació que a la vegada és una part important i fonamental del nostre skyline. Amb el pas dels anys la utilitat dels fars, o millor dit la dels farers, ha anat quedant superada pels avenços de la tecnologia.
Hi ha necessitat, al segle XXI, de mantenir habitats els fars?
Resposta: Estaria bé que sí (és una imatge molt romàntica), però no... no cal...
Doncs a partir d'aquí, si el far funciona "sol" i l'edifici és prou singular, potser caldria que la ciutat el recuperés, no?
Amb el ministeri hem topat... però gràcies a la gestió política (i al sentit comú) sembla que ho acabarem logrant. Temps al temps...
Ara bé, avui, mentres estava passejant i observant el transcurs de la Half Challenge Barcelona-Maresme (un triatló), he observat que al mirar el far hi he vist una "taca" groga al davant.
Serà aquesta una manera d'anar personalitzant la nostra "co-propietat"? Hi afegirem diversos tendals de colors que modernitzin aquella monòtona façana tan blanca que teníem? Estem buscant una paleta de colors que identifiquin el nostre municipi com si fóssim Girona?
Sort que quan he girat el cap i he mirat cap el mar, blau de moment, he topat amb una escala de colors normals.
.............................
Volem recordar que com a senyal de protesta pel repartiment del minutatge dels espais electorals, no signarem... bla bla bla... etc...

22.5.09

Els treballadors d'aquesta casa....

Els treballadors d'aquesta casa volen expressar el seu malestar pel repartiment dels espais electorals als mitjans d'informació d'aquest blog durant la campanya per a les eleccions al Parlament Europeu.
Per això, i fins el proper 7 de juny, no es signaran els posts, ni amb rètol ni amb la cara del periodista que cobreixi les informacions en directe, com a mesura de pressió per demostrar que no s'està d'acord amb aquest sistema d'ordre i de minutatge. La professionalitat de tots els membres (amb perdó) d'aquesta gran família pretén oferir als ciutadans una informació sense condicionants ni ingerències polítiques, cosa que queda greument condicionada amb la continuitat d'un sistema que, fins ara, no ha demostrant la seva imparcialitat.
Esperem que de cara a nous processos electorals, que properament seran quantiosos i de vital importància, la direcció de la casa compleixi amb tot allò que diu predicar i al que s'hi havia compromès en passades reunions bilaterals.

20.5.09

Amb Jackson Browne a Girona

El dilluns, i gràcies a unes entrades amb què em va premiar La Vanguardia, vaig assistir a un concert de Jackson Browne a l'Auditori de Girona. No sé si és que sóc dels únics que participen, de tant en tant, als sorteigs d'aquell centenari diari, però aquesta és ja el tercer espectacle que puc anar a veure de franc. Potser millor no aixecar la llebre...
Però el cas es que puc afirmar, i afirmo, que el concert del dilluns va ser memorable. No cal dir també que t'ha d'agradar aquest tipus de música, representativa d'aquell folk "californià", intimista i reivindicatiu a l'hora, encara que si hi sumem una banda d'una gran qualitat com la que l'acompanyava obtindrem un resultat excelent.
Sobre l'ambient que es respirava tampoc es podia desitjar res més. L'Auditori pràcticament ple d'una gent entregada de bon principi al cantant i compositor era ja un primer assalt guanyat i si aquí hi afegim que la mitjana d'edat devia estar sobre els trenta-deu o trenta-dotze anys, ja ho entendrem tot. Un concert d'aquesta mena a Girona, que no deixa de ser un poble gran, fa que vegis com molta gent es va saludant i la sala sembla que ens ofereixi una retrobada d'ex alumnes de COU.
Només em va faltar trobar-ne una de persona que, segons un dels meus calendaris de capçalera de la cuina, aquest dilluns celebrava el seu sant: el senyor Venanci de Girona que té sis fills... Jo ja ho vaig intentar, però no el vaig saber veure...

17.5.09

El patró de Vila-real

Aquest matí quan he fet la meva primera visita a la cuina he consultat els tres calendaris de capçalera que hi tinc (explicar ara per què n'hi tinc tres seria una altra història...). I he observat que cap dels tres coincidia en el nom del sant del dia. Sí que era el mateix, fet que no sempre passa, però no l'escrivia de la mateixa manera: Sant Pascual Bailón, Sant Pasqual Bailón i Sant Pasqual Bailon. Si el nom en sí mateix ja té la seva "gràcia", déu n'hi do amb les variacions...
I aleshores he pensat això, que tenia 3 calendaris amb 3 variacions del nom del mateix sant.
Sant Pasqual Bailon (optaré per aquesta grafia) es veu que va ser una vailet que es dedicava a portar a pasturar les ovelles del ramat familiar mentres aprenia a llegir i a escriure amb devocionaris, a manca de llibres com el Chiquitín.
I així he descobert que, després d'una vida espiritual prou elevada, Sant Pasqual Bailon va morir a Vila-real (ciutat agermanada amb Vilanova i la Geltrú, per cert), d'on el van fer el patró.
Vila-real, tresos, festa grossa, què em recorda això?
Ah, sí! Un partit de futbol amb 3 gols del Vila-real que han donat al Barça el segon de 3 possibles títols...
És que les casualitats les pinten calbes... O no era així?
I, per acabar, una escala per al "Bailon", la de la mítica Platea i un video d'una cançó que, ves a saber per què, m'ha vingut al cap.

13.5.09

Ràpid, ràpid

Res, només volia aprofitar l'estona aquesta de pre-partit (quants en portem ja i quants en falten encara?) per escriure una mica encara que sigui per no dir res.
És una mena d'impuls, com una necessitat de dir alguna cosa just quan estic en una època que la inspiració m'arriba una vegada a la setmana i només en el tren de les 12 i 10...
I encara que tocaria posar una escala del camp del València, doncs la posaré de Can Barça. Així, com per portar una mica la contrària, o perquè amb la pressa no tinc temps de buscar-ne una de la mateixa ciutat de València. Del camp està clar que no podrà ser.
I, al final, poca cosa, ja està...

10.5.09

La comprensió del català...

Ara deu fer un any vaig crear al Facebook un grup anomenat Calella... No cal que expliqui quina és la seva finalitat ni quin és el meu interès... però el cas és que m'agrada que amb el temps haguem arribat a 1.078 membres (amb perdó) que, com es pot suposar, no són tots conciutadans sinó que hi ha una bona part de gent de fora que per alguna raó s'ha sentit identificada amb Calella i ho vol expressar adherint-se al grup.
De tant en tant he enviat algun missatge a tots els membres (amb perdó) i, com és obvi, ho he fet en català. Però voldria comentar tres respostes que he rebut en tot aquest temps.
La primera va consistir en una frase molt correcta que deia:
"Hola Vilapou, hablo Ingles, por favor?"
I la segona, igualment correcta i simpàtica era:
"I don't understand, could you say it in english? :)"
Després de pensar que ja podríen haver fet el petit esforç de buscar algun mètode de traducció, vaig decidir contestar amb una frase també senzilla i clara:
És a dir, ja que t'apuntes a un grup representatiu d'un "poble" que té una llengua i bla, bla, bla..., doncs fes servir una mica el magí. Tot i això al final de cada missatge dels que envio ara hi afegeixo l'enllaç al traductor...
Però ahir vaig rebre el tercer dels correus que deia:
"Ello mate dont mean to be rude but i dont have a fuckin clue who you are!and why are u sending me shit i dont understand!"
M'he aplicat la meva mateixa medicina, ja que jo l'anglès tampoc l'understand massa, i el resultat, més o menys, de la google-traducció és:
"Hola company no vull ser groller però no tinc una maleïda idea de qui ets! i per què merda m'envieu això que no entenc!"
Val la pena que li contesti res?

3.5.09

Madrid - Barça (endevinalla)

Observa la següent imatge i fixa't bé en els esglaons... Et suggereix alguna cosa?

1.5.09

1r de maig a la vora d'un ERO

Quan s'acosta el primer dia de maig un comença a pensar que estaria bé fer un escrit d'aquells que et surten rodons, en el que es donés una visió seriosa, atrevida, planera i clara a l'hora, sobre les problemàtiques del món del treball. I a mesura que va arribant el moment un, jo en aquest cas, va dubtant fins que acaba dibuixant o desdibuixant quatre idees generals i inconcretes....
I com més passen els anys, pitjor...
Però avui em trobo abocat a parlar-ne, de "conflictivitat laboral". Aquest any, i en aquests moments, estic convivint amb l'inici d'un expedient de regulació d'ocupació, que és la manera burocràtica de dir que sobra gent en una empresa per la feina que s'hi produeix. Però tot això és la teoria, no ens enganyem.
Qui pot saber, però, quins són els entrellats reals que s'amaguen sota les enginyeries comptables? I qui és capaç d'endevinar els interessos "de classe" que es negocien a sobre i a sota les taules de seguiment?
Dir que al final el cardat és sempre el mateix, sóna massa fàcil, ja ho sé, però és així de senzill. La bona fe és una arma o una qualitat que esdevé perillosa quan hi han en joc el plat, la cullera i la forquilla, i la incertesa, la por, el recel o el dubte són uns substituts que li agafen el protagonisme.
.....L'única riquesa és la llibertat i cal defensar-la amb coratge i amb fe.....

26.4.09

Mataró, Ciutat Pubilla de la Sardana 2009

Aquest cap de setmana s'han celebrat els actes de proclamació de Mataró com a Ciutat Pubilla de la Sardana 2009.
I em sembla important que a dia d'avui no caiguem en allò tan fàcil de menysprear tradicions. El fet que siguin això, tradicions, els dóna un valor especial, un valor a mantenir. I nosaltres, precisament, ens estem tornant uns especialistes en confondre i barrejar d'una manera barroera el significat de termes com modernitat, progrés o multiculturalitat, per donar-ne alguns exemples....
És massa fàcil dir que la mitjana d'edat en alguns d'aquests actes és elevada per qualificar la qualitat de qualsevol manifestació artística. I més quan, al mateix temps, no ens amaguem d'admirar com en altres llocs es dediquen a expressar la seva cultura picant troncs d'arbres o aixecant pedres.
Jo us recomano que us deixeu de manies i pareu l'orella. La qualitat és qualitat i això no enganya.
Per cert, avui s'ha sabut que la Ciutat Pubilla 2010 serà... L'Escala, i no cal que digui que, per raons òbvies, des d'aquest blog se'n farà un seguiment especial.

23.4.09

Un poema, un llibre i una escala

Un poema:
Peluts per un dia
Una vegada vaig veure
un peluix pelat.
Em va agradar tant,
que el vaig acabar comprant.

L'endemà vaig veure,
que era tot pelut.
Em vaig espantar tant,
que quasi em quedo mut.

Autor: La meva nebodeta
.................................
Un llibre:
L'escola contra el món de Gregorio Luri
Ara farà tres anys vaig descobrir un blog anomenat "El cafè d'Ocata", de Gregorio Luri, a partir d'haver-hi trobat una escala, és clar... La veritat és que és un lloc d'aquells que s'ha d'anar visitant de tant en tant, sense perdre'l de vista, però guardant una mica les distàncies, per la densitat vull dir... Res, coses meves...
Fa uns dies vaig anar a veure la presentació del seu darrer llibre: L'escola contra el món. A la coberta posa: "Aquest llibre és un crit a l'esperança. Quan criticar l'escola i els mestres s'ha convertit en un esport, quan els profetes de la calamitat són venerats pels mitjans de comunicació, el llibre de Gregorio Luri desenmascara tòpics, asserena els ànims i predisposa a l'acció"
Ell em va regalar aquesta dedicatòria: "Per en Vilapou, amic de les escales, en record de la nostra trobada bloguística"
Us recomano el llibre i, sobretot, l'autor.

21.4.09

Bateig de Circuit

Aquest diumenge va ser la primera vegada que vaig entrar al Circuit de Catalunya. Ja sé que això no diu massa al meu favor, però la veritat és que fins aquest dia m'havia semblat que anar a veure encara que fos una cursa d'algun mundial, no em suposava cap negoci personal. M'explico; vull dir que sempre m'havia imaginat (i encara en tinc la sospita) que una jornada d'aquelles tan importants es resumien en arribar, trobar un lloc força incòmode i anar esperant com passen els vehicles pel davant dels teus ulls, a una velocitat més que considerable i amb un soroll estrepitós...
I és per això que el fet que em regalessin unes entrades per anar a veure no sé quines proves, em va decidir a fer un tomb pel Circuit i així poder parlar amb un mínim coneixement de causa.
El balanç no és ni positiu ni negatiu, és a dir, que si em tornen a regalar passis o em convida algú, segur que repetiré, però si no...
Allà em vaig trobar, per què negar-ho, molta gent que feia la mateixa cara que jo, la mateixa que fas quan vas a Can Barça o a un macro-concert per primera vegada, una cara de rap... perdut.
I també gent acompanyada de tres generacions familiars, cotxets sota la pluja, Jenyfers i Kevins amb xandalls blancs, amanides i entrepans de tonyina, moltes "màquines de retratar", molts Renaults (segur que la marca hi devia tenir a veure alguna cosa...), cues de gent, molts lavabos (això sí que em va sorprendre)... i el circuit més a la vora dels espectadors del que m'imaginava.
Heus aquí si en sóc d'ignorant...
Ah, i qui corria? Doncs ni idea. Només em va sonar el nom d'un tal Alguersuari (no era fotògraf?), Albert Costa (tennis?) i Sito Pons (motos, no?)...
I això sí, hi ha escales, moltes escales al Circuit.

19.4.09

Vaig a ser crític....

....d'una manera conscient i responsable.
El divendres vaig assistir a un "cafè tertúlia" sobre Participació Ciutadana organitzat per l'Ajuntament de Calella.
He de dir en primer lloc que ja tenia una doble sensació contraposada de bon principi. Per una banda tenia ganes de veure com es parlava i es debatia de Participació entre els ciutadans i els representants de l'Ajuntament, però per l'altra, no m'acabava d'atreure un format organitzat per una mena d'entitat externa que, fins ara, havia sigut incapaç de tirar endavant una pàgina o una xarxa anomenada Consensus que dubto que conegui pràcticament ningú a Calella.
I el balanç final, perquè començaré parlant del final, no puc dir que fos massa positiu. Parlo per mi, és clar... I és que en vaig sortir realment decebut d'aquelles tres hores de xerrada col·lectiva.
Per quins motius?
Doncs primer pel format. Cinc taules temàtiques, plenes de gent, a la vora de la vintena de persones cada una, de les que en principi podíes participar a tres però que, per problemes de temps, es va veure reduit a dues. Fins aquí res sembla negatiu. Però la veritat és que jo vaig trobar que la majoria de gent havia sigut convocada per la seva pertinença a entitats locals i no tant pel seu possible interès en el tema dels processos participatius, i això va provocar que tot anés a parar a parlar de Calella com a tema general i dels seus problemes específics.
Aquesta mateixa trobada sota el lema: "Parlem de la nostra ciutat", hagués estat igual de vàlid i hagués arribat a les mateixes conclusions.
I l'altre gran problema, des del meu punt de vista, és que estic segur que aquestes conclusions, que ens van assegurar que es faran públiques algun dia, tardaran uns mesos, seran generals i no donaran cap sortida innovadora i vàlida a les mancances que tenim avui mateix.
Quan surtin publicades aquestes conclusions, probablement ja no serem a temps de debatre sobre el Projecte de la façana marítima, o de la urbanització d'alguna determinada zona, o sobre els problemes del jovent i de l'educació, o del medi ambient, o potser la RENFE ja haurà decidit deixar-nos sense un passeig, o la Festa Major s'haurà convertit en un cap de setmana de meditació i silenci.
Si anem esperant que ens expliquin des de fora com millorar els canals de comunicació pràcticament inexistents entre l'administració i els administrats, com mobilitzar la ciutadania, com fomentar la "inexistent" (??) identitat calellenca, com impulsar els Consells Ciutadans formats sempre per les mateixes cares o haguem de saltar de taula en taula per esbrinar quins són els grans temes de ciutat, no anem pas bé.
Mentrestant estem perdent el temps, un temps preciós en què tot va evolucionant sense esperar a ningú. L'opinió de la ciutadania ha d'estar visible a tants llocs com sigui possible i no només a les (poques) cartelleres dels carrers cèntrics de la ciutat.
Jo, des d'aquí, encoratjo a tothom a que comenci a dir-hi la seva des del canal que vulgui. I si Internet ens dóna aquesta oportunitat, ja els obrirem aquests canals. Però haurem de ser primer nosaltres els que portem la iniciativa, perquè em sembla que si esperem a afegir-nos al camí que estan intentant obrir arribarem tard a tot arreu una vegada més.
Mea culpa: Vull entonar també el meu mea culpa personal perquè jo també en sóc partícep i culpable dels resultats d'aquella jornada. Jo també anava una mica amb la idea del "yo he venido aquí a hablar de mi libro" com vaig veure que van fer tants d'altres que parlaven de temes que portaven preconcebuts i que la veritat és que no tocaven. Però, sempre hi ha un però, jo vaig acabar sense parlar-ne... I això potser em fa més culpable... per omissió.

17.4.09

Tres feines a fer

Avui tinc tres coses concretes i importants a fer:
1. Portar el cotxe a passar la ITV. El dilluns (ja) farà 4 anys... el cotxe...
2. Assistir a un "cafè-tertúlia" sobre Participació ciutadana. Em sembla que no li puc calcular massa bé l'edat a això de la participació ciutadana, encara que jo diria que està una mica a les beceroles (he comprovat al diccionari que s'escriu així)...
3. Anar a un concert de Los Secretos. Aquets ja ténen uns 30 anys...
I vols que et digui la veritat?
Doncs que no sé en quin ordre de preferència posar-les...

12.4.09

Mmmm... xocolata!!

De fet, hi ha coses i situacions que et fan deixar de pensar en mal de caps, en problemes, en misèries, en cabòries, vaja. I una d'aquestes situacions és l'arribada de la Pasqua.
Estiguem com estiguem, hi hagi crisi o hi hagi bonança, s'acosti un ERO o no, quan arriba la Setmana Santa l'ambient comença a canviar amb aquella flaire barrejada i successiva de bunyols, tortells i mones.
Mmmm... xocolata!!
Quin final més feliç el de la Pasqua. Com retorno any rera any a aquella infància que, en el fons, no he acabat de perdre mai.
I com m'agradaria de ser capaç d'enganxar-me al vidre de l'aparador i deixar-hi marcats els deu dits i la punta del nas, mentres els ulls van repassant totes i cada una de les mones.
Mmmm... xocolata!!
I és que no hi ha res com tenir una nebodeta a qui poder-li regalar una mona de mmmm... xocolata.

10.4.09

Crisi... de segona...?

Sabates de segona mà?
Guants de segon peu?
Crisi de primera?
Solucions de segona?
País... de tercera?

7.4.09

Reflexió...

Una escala pot ser tantes coses...
Pot ser utilitat, servei, camí...
Hi podem seure, esperar, observar, festejar...
Hi podem perdre coses, guardar-les, ordenar-les...
Grans, petits, ancians, infants...
Bosses, globus, capses, papers...
Records, amors, sorpreses, desamors...
Arribes, puges, baixes, marxes...
Instant, hora, dia...

3.4.09

Em sobra 2, em falta . i tendeixo a 0

Aviat farà quatre anys que vaig començar el blog i des d'aleshores m'he anat interessant per totes aquelles aplicacions que ara per ara s'anomenen "2.0", és a dir, tots aquells espais d'internet que són participatius, on tothom pot donar la seva opinió i crear un debat, encara que sigui a la pàgina personal d'algú.
A part del blog vilapou, n'he obert algun altre, he iniciat perfils a twitter, a plurk, a facebook, a flickr, a blip, a ning, a xing, a... no sé quants llocs més. He fet servir last.fm, spotify, youtube, tumblr... He creat grups al facebook, un d'ells amb una trajectoria que ha anat a parar al Ple de l'Ajuntament, he parlat de participació amb l'administració i estic intentant mantenir iniciatives com la Llopasfera o la Maresmesfera...
I ara què?
He arribat a un moment que no sé ben bé on soc ni on vaig... Cada vegada m'és més complicat...
Aquella "facilitat" que hi havia per escriure s'està esvaint com el fum i el promig de visites (no ens enganyem, el meu ego és com és) va baixant dia a dia.
Aquesta setmana he anat a una presentació de dos llibres i n'he rebut un altre pel meu sant. Tres llibres... Quant fa que no he llegit tres llibres?
M'és pràcticament impossible planificar el temps (lliure) d'una manera prou raonable com per poder estar content amb mi mateix. Tinc una innata habilitat per posposar alguns dels meus deures amb l'excusa d'haver-ne de fer primer un altre de tant o més important. I així successivament... El blog, la lectura, estudiar, assajar, innovar, compartir... caminar, observar, viure...
És una qüestió de prioritats, diuen... Però qui i què marca aquestes prioritats? El temps... ese hijo de puta, que deia aquell...
Potser ja feia massa temps que havia de fer una mena de declaració de principis... o de finals...
....i mentres tant un ERO va planejant per sobre els nostres caps...

31.3.09

Mirades virtuals

M'hagués agradat filmar-me el dissabte al matí. Estava a casa, a la taula del menjador, assegut davant el meu portàtil com si estés en un altar concelebrant un cerimonial cibernètic.
Es tractava, senzillament, de seguir el desenvolupament de les jornades de la Catosfera. I a fe de déu que ho vaig aconseguir.
Els primers intents havien estat uns minuts abans, seguit el Twitter de l'esdeveniment des de la meva Blackberry. Però no n'hi havia prou. Al cap d'una estona ja havia desplegat tota l'artilleria.
Des de la pàgina de CDigital es transmetien en directe les imatges de les diverses ponències. I jo, a més, tenia obertes altres aplicacions. El TweetDeck em permetia actualitzar tots els twits que s'enviaven marcats amb el tag #cdigital09. El Twitter Power m'ajudava amb les intervencions dels que no seguien aquell tag. A més, anaven arribant imatges que obria amb Twitxr o amb TwitPic, tot a l'hora. I no oblidem el Facebook, per anar fent boca, o el Google Moderator on anaven sortint dubtes i opinions.
I aleshores sentia parlar de bloggers, de videoblogs, de networking, de branding, d'edemocràcia, d'eadministració, de coolhunting, d'antropologia, d'empowerment, de bussines angels, de social media, de virals, de copyleft, d'open government, de nanoblogging,... quin cap de setmana!
Però em quedo amb una frase que em va sonar a alarma i a perill. Algú va escriure a la pantalla des del seu twitter perdut en la distància:
-Atenció, que l'streaming està baix!!
(I no podia haver dit: Ei, que no se sent!!!?)

27.3.09

De baix a dalt


Fa uns quants dies que només em trobo construccions que comencen per la teulada...
És igual de quin tema es parli, és igual la importància que tingui, és igual la repercussió que representi, és igual.
Sempre hi ha qui va a la seva, qui està per damunt dels demés, qui ja torna quan la resta de la humanitat encara hi va.
El problema de començar per dalt és que quan l'estructura cau, l'impacte és brutal i les conseqüències són doloroses...

23.3.09

Participació, Consensus... i Calella (i III)

En tot aquest tema de la participació, cada vegada que veig que se'n parla oficialment s'esmenta la xarxa Consensus. I què és Consensus?
Doncs, segons la seva pròpia definició, "és una eina tecnològica dissenyada per facilitar i impulsar la informació i la participació ciutadana a través d'Internet en el món local; és l'espai de participació a Internet dels governs locals".
Però a la realitat, quins efectes n'hem vist fins avui?
Bé, personalment, jo diria que és... una mena de... desert?
Quan vaig conèixer l'existència d'aquesta xarxa m'hi vaig apuntar desseguida (el 28 de desembre de 2008, curiosa data) i des d'aleshores puc dir que he rebut uns... més o menys... 0 missatges.
És aquesta la manera d'intentar "estimular la realització d'experiències de participació ciutadana a través d'internet, millorar la comunicació entre l'ajuntament i la ciutadania i oferir espais virtuals per permetre l'organització dels ciutadans"?
De quina manera ha intentat arribar a la ciutadania? Quina és la seva presència a la xarxa? Quina metodologia fa servir?
Sembla ser que actualment s'està en procés de dissenyar un Pla director de Participació ciutadana a Calella. Sembla interessant, molt interessant, però a mi em fa por. Em fa por que no sigui un procés més d'aquells llargs i repetitius de reunir a les entitats locals, uns quants tècnics especialistes vinguts d'alguna diputació, unes quantes persones de bona voluntat, convocar unes quantes reunions cada vegada més espaiades en el temps i arribar al final amb un dossier molt ben redactat i poc ressolutiu.
I mentres tant la xarxa, la de veritat, haurà anat avançant a tota velocitat i la ciutadania haurà buscat els seus canals d'expressió propis, és a dir, haurem perdut un temps molt valuós.
De tota manera, com que el company Jordi m'ha recordat que el proper 17 d'abril se celebrarà un fòrum sobre aquest Pla director de Participació, jo intentaré apuntar-m'hi, intentaré escoltar i intentaré donar els meus punts de vista.
I, si més no, ho faré perquè he vist a la documentació (pàg. 6 i 7) que es farà amb la tècnica del "cafè-diàleg", una tècnica introduïda pel norueg Kirsten Paaby (veure theworldcafe.com), i que es suggereix que el refrigeri de les taules vagi a càrrec de l'Ajuntament de Calella (sic).
(Adjunto una imatge d'unes escales ben consensuades)

22.3.09

Participació... i Calella (II)

Actualment existeixen noves aplicacions, a Internet, que possibiliten la participació i la implicació directa de tots aquells que tinguin un mínim interès en qualsevol tema públic. Podem parlar d'obrir blogs i d'utilitzar les xarxes socials com un dels primers passos per entrar en aquest procés.
Si la creació del grup "Propostes per a la Riera Capaspre" i el seu blog corresponent han tingut l'impacte que han tingut, incloses les aparicions a ràdio, televisió i premsa, és perquè aquell significat de la paraula participació que dèiem no acaba d'estar suficientment clar.
Pot portar això a que els responsables públics de la nostra ciutat, per exemple, vegin una nova via d'integració en els processos de decisió?
Hauríem de suposar que sí, però em sembla que encara no...
Casualment, en les darreres setmanes ens han arribat dues noves i importants notícies. Una és l'anunci de la construcció de la doble via de tren entre Arenys i Blanes i l'altra és que l’avantprojecte de reforma de la façana marítima de Calella continua el seu camí.
Fins a quin punt els ciutadans que no estem a "primera línia", és a dir, que no estem relacionats directament amb cap partit polític, les seves direccions o les d'alguna entitat local, hem d'esperar a veure què han decidit que fem o que gaudim?
Hi haurà temps aquesta vegada de donar un mínim de veu a la ciutadania perquè aporti el seu criteri personal?
O potser, preveient que tot serà com sempre, que hi comencem a dir la nostra obrint nous canals de diàleg i, aquests sí, de participació?
Als pocs dies de que es va conèixer la notícia del pla de Rodalies de Renfe, un amic (del Facebook i de la infantesa) em va enviar una reflexió que, entre d'altres coses, deia:
"Som un poble passiu i sense esma de res? Ens poden esquarterar un Passeig, patrimoni històric, per l'article "29"? L'ajuntament sap alguna cosa des de fa temps i no ho diu ?"
La preocupació, les ganes de participar, d'implicar-se o, com a mínim, d'opinar hi són.
Aquella xarxa Consensus que enllaça la pàgina de l'Ajuntament i que, no ens enganyem, no engega ni connecta amb la gent, intentarà donar-nos veu?
O serà qüestió de tornar a anar al Facebook i obrir un nou espai que tracti tots aquests temes?
Jo, em sembla que opto per aquesta segona via i vaig a obrir el grup.
----------------
(seguirà)

20.3.09

Participació... i Calella (I)

Des de que vaig decidir obrir un grup al Facebook anomenat "Propostes per a la Riera Capaspre" que, d'alguna manera, qüestionava l'Ajuntament, i també els partits polítics en general, sobre la manca de processos participatius i de debat en temes importants per a la ciutat, que només sento a parlar de participació. Que si Calella té una llarga tradició participativa, que si tenim un Consell de Participació i Convivència, el Pla de Participació, entitats que participen en un munt de Consells, reunions, exposicions, trobades, etc. Aquest mateix cap de setmana, sense anar més lluny, s'han convocat uns Tallers de Prospectiva per parlar sobre el turisme que tots volem.
Doncs si el nostre govern local s'omple tant la boca amb la paraula participació, com és que a mi em segueix semblant que tenim un greu problema en quant a la participació directa dels ciutadans a les decisions de projectes importants?
I per què vaig notar tant en una tertúlia radiofònica que parlava sobre aquestes Jornades i sobre la xarxa Consensus que hi havia una apreciació clara que tot això no acabaria servint per a massa?
I sense anar més enllà, per què, si realment hi havia hagut tanta intervenció, l'activitat d'aquell grup del Facebook va acabar en la presentació d'unes al·legacions al Projecte d'ordenació de la Riera Capaspre, desestimades en un Ple extraordinari, però discutides i tingudes en compte parcialment?
On rau aquesta diferència d'apreciació sobre un mateix concepte?
Doncs, probablement, en l'accepció del significat de la paraula participació que agafem.
Mirant el diccionari veiem que "participar" vol dir: 1.Tenir part en una cosa, prendre part i 2.Comunicar, donar notícia. I a mi em sembla que l'Ajuntament, si és que personalitzem, té en compte tres d'aquestes accepcions i que jo a la que hi dono el principal significat és a la que faria quatre.
Si un projecte es presenta a una reunió a la que assisteixen deu entitats locals, podrem parlar de prendre part, comunicar i donar a conèixer, però no sempre, o millor dit quasi mai, podrem parlar de tenir-hi part. La majoria de vegades aquests Consells esdevenen una mena de senat representatiu d'entitats i associacions que el que fan és participar, com a sinònim d'assistir, a presentacions públiques d'idees i projectes.
Quants dels seus socis i membres (amb perdó) arriben a conèixer i a debatre cap d'aquells projectes? Millor que no ens ho plantegem...
Les Administracions Públiques haurien de tenir entre les seves prioritats l'aconseguir que la ciutadania s'impliqués directament en el disseny i la confecció dels diversos projectes municipals que conformaran el teixit de la mateixa ciutat.I si no és així, és aleshores quan la societat civil i els ciutadans particulars han de prendre la seva iniciativa.
----------------
(seguirà)

16.3.09

Passejada de records

El diumenge vam anar a fer una excursió que teníem pendent. Res massa complicat, vaja; consistia en fer un tomb pel poble on va viure un amic nostre els primers anys de la seva vida.
Va ser un repàs pels records i les vivències. Aquí l'escola, el pati, la barberia..., el cinema, l'església, les pintures..., tot anava passant davant els seus ulls. Si el miraves fixament podies repassar les imatges que ell anava explicant, i ell no et veia, és clar.
Escoltar totes aquelles vivències tan vitals, i faig una redundància expressamment, em va semblar, en alguns moments, una mena d'atracament a la intimitat del meu amic. Ell ens oferia una part de la seva vida, dels seus despertars, i nosaltres només atinàvem a imaginar-nos una part del que deixava anar.
Aquell matí vam veure volar uns rínxols daurats que s'escapaven dels dits de la memòria.
El pas dels anys ens deixa imatges com aquesta, una escala amagada, oblidada de la vida diària.
Quantes hores ha vist passar damunt seu...

14.3.09

No oblideu l'escala

Aquesta tarda he vist a la tele una pel·lícula amb un argument que, en un principi, semblava força estúpid però que en aquella ficció ha esdevingut tràgic. El tema era senzill, un grupet de parelles que fan una sortida en un iot, com aquells qui fossin uns nou rics i que, en un moment determinat, decideixen fer un bany. Es llencen tots a l'aigua però.... es descuiden d'obrir l'escala...
Una tonteria? Potser sí, però el cas és que de cap manera arriben a poder pujar al vaixell. I així, comença un seguit de desgràcies i... bé, al final... s'acaba.
Si us plau, no subestimeu la importància d'un element tan poca cosa com és... una escala.

11.3.09

Venjança?

Durant els darrers quasi quatre anys he publicat a la vora de 900 articles, o escrits, o posts, com vulgueu, en aquest blog. I tots, evidentment, amb la seva imatge pertinent d'alguna escala.
Fins aquí res de nou...
Si faig una mica d'examen de consciència podria arribar a assegurar que en cap moment he sigut irrespectuós amb ningú, escales incloses. Potser una mica crític, escèptic, àcid, irònic, sec, però mai irrespectuós.
Fins i tot, darrerament he espaiat els intervals d'escriure ja que he preferit pair primer determinats pensaments abans de deixar anar algun exabrupte fàcil i punyent.
Per tot això és que no veig a què treu cap el comportament que l'altre dia em van dedicar dos esglaons que em trobo tots els dies feiners quatre vegades just a dos metres i cinquanta centímetres de la porta d'entrada i sortida del meu centre de treball.
Si jo he pujat i baixat aquells dos esglaons tantes vegades, com pot ser que l'altre matí em trobés de cop agenollat a terra i en una posició quasi humiliant davant la mirada d'una desena de persones, en el precís instant que tenia que haver arribat a la porta d'entrada sense cap problema?
Quin moviment o quina conspiració van fer per lograr que tornés a reviure en mi aquell dolorós moment que va portar com a conseqüència el naixement i l'existència d'aquest blog?
Intentaré fer com que no hagi passat res... Oblidaré el morat que m'ha sortit al genoll esquerre i la vergonya de veure'm postrat davant alguns companys de feina que, la veritat sigui dita, van tenir un comportament cap a la meva persona molt digne.
Deixaré, en resum, aquest post com una mena d'exercici de lliure interpretació i, fins i tot, m'autocensuraré a l'hora de posar la imatge que tenia pensada i en deixaré una altra triada sense massa intenció.
Deixem-ho doncs aquí...

6.3.09

Fa deu anys...

Fa deu anys encara no hi havia blogs, no hi havia escales, no hi havia twitters, ni facebook, ni flickrs, ni tuentis....
Fa deu anys, recordes?
Fa deu anys, un dia com avui, però en dissabte... I aquell sol.
Fa deu anys va venir molta gent a veure com érem feliços. I ho van veure... I, si volen, ténen les portes obertes de casa per seguir-ho veient.
Fa deu anys va començar un dia... que encara dura.
Per molts anys... i gràcies.