Aparcaments i obres

El tema, en principi, no sembla massa complicat. Quan es fan unes obres s'acostuma a ocupar un espai al davant com a zona de càrrega i descàrrega pels camions de material, runa, maquinària, etc. En el cas que aquest espai sigui d'aparcament (com succeeix normalment), les places corresponents queden anul·lades durant el temps que dura l'obra o, millor dit, durant el temps que s'ha reservat i pagat aquesta ocupació de via pública.
Però ara bé, és lícit, o cívic, o cívico-moral, o ètico-cívic, o sostenible, o aguantable, que aquestes places estiguin inhabilitades durant les setmanes que l'obra està parada?
Si hi ha una manca real de lloc d'aparcament públic, és lògic que el cap de setmana hi hagi uns senyals llençats allà a terra indicant que no es pot aparcar per obres fins el mes de setembre?
El fet d'haver pagat un tant per dia o per mes, dóna dret tant al que paga com al que cobra a desentendre's dels problemes dels veïns?
Quina lògica segueix la policia per sancionar l'aparcament en aquests espais?
El carrer és de tots, dels que paguen o dels que cobren?
No hauria de revertir aquest "dineral" en el millor servei a la ciutadania en general i no en particular?
Si us plau, si algú té una idea al respecte, li prego la faci arribar a aquest blog o a l'autoritat competent.
Gràcies.

La paternitat provoca sordesa

Un cap de setmana com aquest que estem gaudint em fan venir ganes de no dinar a casa. Ho sento, però és una reacció espontània: sol + cap de setmana + no feina = dinar fora de casa.

I és aleshores quan aprofites per anar a un d'aquells restaurants que són una terrassa a primera línia de mar. Tens el sol, l'ombra (encara reduïda) de les moreres, l'airet que corre, la bona cuina, el tracte familiar de la gent que et serveix, i tens, també, la companyia d'altres families o grups d'amics que s'han sentit, com tu, impulsats a sortir de casa.

Amb tot això, observes, per exemple,que hi ha hagut reformes respecte l'any anterior en la decoració, austera i acurada, de l'establiment. I et fixes també en el terra, amb un enrajolat d'unes lloses formades de pedretes petites, que conformen a la perfecció un pati d'estètica mediterrània...

I el dinar transcorre amb aquella lentitud pròpia de l'estiu que et fa saborejar, encara més, cada plat que et porten. I continues mirant les altres taules, l'ambient familiar, i aquells nens, tan graciosos, vestits ja d'un estiu rabiós, jugant amb el seu tricicle o amb la seva moto de tres rodes, fent-les anar amunt i avall, amunt i avall de la terrassa, amb les amples rodes de plàstic trepitjant aquelles lloses de pedretes, fent aquell soroll... infernal. Amunt i avall, d'una punta a l'altra, passant pel costat de totes i cada una de les taules, rient, mirant els comensals que els retornen la mirada amb un ull, mentres amb l'altre busquen quins pares fan cara de ser sords o d'estar acostumats a passar olímpicament del que fan els seus fills.

Sí, la paternitat, i la maternitat també, no ens enganyem, ja ho té això de provocar la sordesa respecte al soroll que fan els teus nens.

Suposo (i espero que ara no em surti ningú dient allò de "tu no ho pots entendre, perquè no en tens") que aquesta deformació dels petits ossets de l'oïda apareix a partir de la segona setmana de sentir a totes hores els plors de la teva criatura i no desapareix fins que els teus ja no en fan massa de soroll i et toca dinar al costat d'una escuderia de bicicletes i motos de plàstic.

Mig aparcat

Aquest any, en quant a la feina de músic de cobla em refereixo, me l'he pres una mica com a sabàtic. El diccionari ho defineix com l'any en què els jueus havien de deixar reposar llurs terres, cosa que ocorria cada set anys. Jo n'he deixat passar més del doble abans de fer un "alto" i ara estic una mica en contradicció amb mi mateix.
Per una part estic encantat de no tenir res programat cada cap de setmana i poder "aburrir-me" i tot.
Per l'altra, trobo a faltar una mica aquella colla de pesats "si bemolls". És ben bé que som contradictoris a parir...

+1 -1 i una llibreria

+1.
Ahir, quan ens vam trobar amb la Sra. Vilapou per anar a visitar les parades de llibres, ella em va aparèixer amb un exemplar dedicat d'una novel·la. El títol és Nadie como tú i l'autora Anna Casanovas, "nacida en Calella, un pueblo de la provincia de Barcelona...". Està editat ni més ni menys que per Planeta, va ser presentat a Madrid per Nieves Herrero i a la portada posa que Anna Casanovas es una autora revelació de la novel·la romàntica en llengua castellana. Doncs serà qüestió de llegir-la.
-1.
Ahir al matí, continuem parlant d'ahir, vaig trobar un comentari al post del dissabte, Ciutat immortal. L'havia fet Jesús M. Tibau, escriptor, fill de Cornudella de Montsant i tortosí d'adopció, segons es defineix ell mateix. Després d'haver-me curat una mica de la meva poca cultura vaig decidir buscar El vertigen del trapezista. No el vaig trobar... em queda pendent demanar-lo o anar a ciutat un dia d'aquests.
Una llibreria.
Prefereixo deixar avui l'escala d'aquesta llibreria i no pas ahir. És a partir d'avui que ens hem de proposar el trepitjar-les més les llibreries. El dia de Sant Jordi ja ho fem prou.
Es diu La Llopa, és a Calella, i us la recomano tant pel material escrit com pel material humà. Una de les millors abans d'arribar a les grans ciutats.

Un poema i un llibre amb escala

Un poema:

Dormir...

El koala dorm tranquil,

al seu llitet ben calentó.

Que a vegades juga amb fil,

i tinc ganes de fer-li un petó.

Quan dorm està molt maco,

i sempre es posa així,

perquè li agrada molt el coixí.

Ara s'ha despertat,

i encara està cansat!

Fa una estona que està jugant,

i tot s'està solucionant.

Llibre: Petits poemes

Autor: La meva nebodeta

I un llibre amb escala incorporada:

Vergonya catedralícia

Fins i tot a mi se'm pot començar a fer pessat el recordar que a en Pau li va fer gràcia el 30-31 de desembre de l'any sis pujar i baixar les escales de la catedral amb el seu 4x4.

Però per això m'he convertit en defensor de la causa i cuidador tant de les escales com dels seus patidors usuaris.

No, senyors, jo no oblido! El mal va ser fet, denunciat, pagat (també), però la vergonya encara és a la vista.

Jo mateix vaig ser dissabte a les escales de la Catedral de Girona i puc donar fe, i la dono, que els esborancs són allà i fan un mal d'ulls de por.

Segons la premsa, la reparació es va retardar per problemes en aconseguir pedra suficient, però el passat 29 de desembre, un any després dels fets, el Diari de Girona anunciava que en poques setmanes començaria la restauració, és a dir el gener d'enguany.

I aquí teniu les proves (en tinc més) que no s'ha fet res.

Fins quan haurem d'esparar?

És que algú vol que torni a passar alguna bretolada com aquella? (per cert que no vaig estar a temps de fotografiar una moto que també s'hi passejava per les escales...).

I els euros pagats pel benvolgut advocat? Qui els té? Quin ús en fan? Quins interessos donen? Són a la Caixa de Girona? O el Bisbat els ha posat en algun compte "gescartera"?

Senyors responsables dels elements monumentals de Girona i senyors responsables de la mateixa ciutat: Jo no me'n cansaré d'aquest tema. Pensin que a mi, anar a Girona, m'agrada, i les escales de la Catedral ja són la meva debilitat.

Ciutat immortal

Avui serà un dia llarg, emotiu, (fa sol!), radiant i, espero, que inoblidable.

Faré visita cultural, d'obres, coneixeré nous racons d'una heroica i senyora ciutat immortal, gaudiré de bones companyies, bones menges i bons paisatges, parlaré, riuré, em mouré, i, quan torni a casa, podré editar una bona pel·lícula dels records.

Espero, torno a repetir!

No he deixat la música!

Estic subscrit a una revista que sota el seu títol es defineix com a "publicació de cultura popular catalana" i puc afegir, sense cap risc a equivocar-me, que és la millor en quant a informació sobre el món de la cobla i la sardana. És, per tant, la millor publicació mundial sobre aquesta branca de la música i la cultura. Així, sense embuts.

En el darrer número, el 271, i en un reportatge titulat "Canvis de músics", comença la informació:

"Plega el contrabaix @vilapou (deixa la música) i ocuparà el seu lloc... bla bla bla..."

No senyors, no! No, no i no! D'on han tret que en vilapou deixa la música? En quines fonts d'informació han begut? O, pitjor, què han begut abans de donar aital informació?

La millor publicació del món, es refereixi al tema que es refereixi, no pot anar retirant ni jubilant la gent...

Un servidor ha decidit, després de quinze anys de tocar al voltant de 100 dies a l'any, prendre-s'ho amb una mica de calma. Treballar vuit hores diàries a la fàbrica i fer de músic (de cobla) al mateix temps pot arribar a cansar, encara que sigui mentalment. I si també hi barregem altres aconteixements que poden tocar l'animeta íntima d'un hom, doncs aleshores convé treure el peu de l'accelerador i buscar alguna cosa més "relaxada". Senzillament això.

Avui per avui és cert que no estic en "plantilla" de cap formació, però espero que això sigui una qüestió momentània, encara que tornar a tenir alguns caps de setmana sencers per dedicar a la família i a mirar com passa el temps per davant meu també té el seu encant.

Senyors de la millor revista del món que parla de sardanes i de cobles, si us plau, encara que un servidor no sigui ningú important, no em retireu... encara. Concediu-me el dret a decidir el meu "final".

I és que els músics (de cobla) no SOM ben bé res...

El poble tancat

Aquell matí, només posar els peus a terra, vaig tenir una sensació estranya. Era com si l'ambient pesés més, no sabria explicar-ho.
Però jo vaig seguir el meu ritual diari, amb els seus moviments cronometrats, actes reflexos, situacions repetides, tot, exactament tot igual que qualsevol altre dia de feiner. Vaig sortir de casa, vaig pujar al cotxe, entrí a la carretera i, després del tercer revolt ja vaig veure la meva nebodeta esperant-me (ella acostuma a arribar primer que jo).
El cotxe ja se la sap la ruta, de casa al cole, i del cole a la fàbrica, res especial...Però tal com m'ho veia a venir va passar. Hi havia quelcom de diferent en aquell matí i no era la pluja precisament (si hagués plogut a bots i barrals sí que hagués sigut un canvi sorprenent en la quotidianitat).
Només arribar al poble on hi ha situat el cole vaig veure el desastre: no s'hi podia entrar, al poble vull dir. Estava tancat, tancat amb tanques és clar.
I ara què? Que li podia explicar jo a la nebodeta? Com la podia deixar sense cole?
-Eh... nebodeta... saps què? No podem entrar... el poble... els carrers... jo... no puc...
-Tieeeet, que avui hi ha mercat. I vigila que has de girar per aquest carrer. Així, molt bé. Ai, tiet!
-... ...

La res_publica

Darrerament segueixo amb interès les discusions sobre la renovació d'Esquerra Republicana. I quan en sento parlar veig que va (re)apareixent, amb més normalitat que mai, la reivindicació de la república. Lluny queden, o hauríen de quedar, els temps en què això sonava a entrada als palaus reials, a esdeveniments tumultuosos o a inicis bèlics. Tant la monarquia en sí com els seus seguidors hauríen d'anar entenent que la mateixa globalització ens porta a superar aquests models tan encarcarats.

I això ho dic avui que es commemora la proclamació de la República per aquestes contrades. La res publica, la cosa pública, que en diríem. El sistema que es basa en la sobirania del poble, de tot el poble.

I avui mateix, potser com a contrapunt, podíem veure algunes imatges que en feien referència a aquesta "cosa pública". Vèiem com es constituia el govern d'un estat, vèiem aquell seguit d'actes i referents que comencen a donar el punt de sortida d'una línia d'actuació.

Així hem pogut veure com la Sra. Carme Chacón lluia un horrible modelet per fer ressaltar el seu embaràs, mentres "passava revista" a les tropes. Algú li podia haver dit que no feia cap falta que ella anés en posició de "ferms", amb els braços enganxats al cos com si fos un trist ninot. Desagraïts assessors d'imatge que l'han fet quedar tan malament com han pogut, incloent també dos moments claus com han sigut les rialles dels presidents del Govern i del Congrés, o el mateix discurs que ha fet davant les tropes... Quan algú comença a donar massa excuses i massa explicacions sobre la seva presència i la seva condició de dona... mauuuu! Potser ni ella mateixa està segura d'on ha anat a parar.

Després hem pogut sentir i veure un "doble" d'en Justo Molinero que intentava obrir la seva nova cartera sense massa èxit i que ens recordava que España està als primers llocs en la protecció dels drets constitucionals...

També he pogut constatar amb alegria, orgull i satisfacció que encara no hi ha cap Jennifer ni cap Jonathan al consell de ministres, però m'ha espantat una mica l'entrada d'una Bibiana. Temps al temps...

Són coses, coses de la cosa pública, que avui m'han passat pel cap... i pels ulls.

Ment en blanc

No faig cap descobriment quan dic que el món dels blogs et permet fer un seguit d'amistats noves, més o menys compromeses o fidels, i que, quan no ets una persona massa oberta en públic, l'anonimat et llença a deixar-te a anar.

Això mateix passa quan entres també en "xarxes" com el Facebook o el Twitter. Aquest darrer és una modalitat molt especial ja que pots escriure allò que et passa pel cap en el moment just, prescindint de si té massa sentit en cap context o seguir una conversa a diverses bandes amb els teus seguidors virtuals.

Per això, li vaig deixar a la Trinamilan una de les meves frases típiques:

-Em pots enviar una escala (del teu viatge)?

I ella, en el seu blog Platxèria, va i em regala una escala del metro de Monasterion. Touché!

Em tocava ara a mi fer-li la torna. Però he mirat el meu "arxiu" i tinc alguna escala de Bòsnia, Itàlia, Oslo, Berlín, Holanda, Mèxic, Iuesei, Madeira, Sant Cebrià de Vallalta... però cap de Grècia!

Aquell post d'agraïment que tenia pensat se n'ha anat a norris. No sé quina relació fer entre el seu viatge, l'escala que m'ha enviat i... res.

M'he quedat en blanc.

--------------------

En blanc com aquesta escala i aquesta paret, caçades per la Judit al museu d’art modern Gulbenkian de Lisboa. L’autor és Pedro Cabrita Reis.

Sopar amb Joan Carretero

Ahir vaig anar a un sopar organitzat per en Dessmond, un sopar amb polític inclòs, en Joan Carretero, d'ERC i líder del corrent intern Reagrupament.cat.

Aquest era el tercer d'uns sopars que pretenen donar una visió de primera mà a un auditori en principi blocaire i que es mouen en una transversalitat al voltant del nacionalisme (amb perdó), agafant aquest darrer terme com a genèric de tot allò que ha anat evolucionant en diverses etiquetes més o menys complementàries (sobiranisme, independentisme, nacionalisme...).

No és qüestió de fer un resum de les interessantíssimes intervencions que hi va haver sinó que voldria fer quatre comentaris.

1. L'organització quasi perfecta, amb més de seixanta persones representants d'aquella transversalitat que deia i que, segons com miraves, potser ho era una mica massa i tot de transversal.

2. L'audiència, guanyada ja de principi per una majoria de simpatitzants de les tesis del convidat, va donar molt de joc per poder sentir les opinions de Joan Carretero i la línia que pretén donar al seu partit, en cas d'aconseguir arribar a la presidència.

3. El personatge, em va sorprendre en positiu, sí. Em va agradar sentir a parlar molt d'eficàcia, de resultats, de futur però sense perdre el nord i sense perdre's en lluites esquerra-dreta. Em va agradar la contundència i claredat en el seu plantejament independentista i les meves orelles van agraïr sentir a parlar de "valors" i de la manca que en patim.

4. I una escala, és clar, que l'edifici dóna molt de sí..

De totes maneres, vist des de fora, des de la no-militància i vista la lluita "mediàtica" dins el partit, els interessos, etc., em sembla que, i ho dic d'una manera simpàtica, em sembla que se'l menjaran amb patates... Que el poder establert, a tots nivells, no es deixarà apartar d'allà on està tan ben col·locat. Perquè, a més, això de l'"assemblearisme" té de positiu el dret que té tothom a participar, però també té el perill de la manipulació.

I si m'equivoco (tant de bo!), voldrà dir que la militància d'ERC ha fet ja aquell pas cap a la majoria d'edat que fa tant de temps que se li espera.

Ja ho veurem.

Nous habitatges

Ahir vaig sortir a sopar una mica (per què se'n diu una mica?), res, una pizza i un geladet. Quan vaig arribar a casa feien el programa de la Terribas que tenia muntada una mena de tertúlia sobre l'habitatge.

No ho vaig veure ni cinc minuts, ni quatre, ni tres, només el temps de programar el dvd (el cor, cosa sèria), però ja en vaig tenir prou. Parlo doncs sense coneixement de causa, però les frases que vaig caçar al vol eren tan repetitives i "sensesentit" que no valia la pena perdre-hi un minut més.

Dels tertulians només vaig fixar-me amb aquell senyor tan poderós que va fer el ridícul a Can Barça i que és dels que remena el bacallà a ca nostra en això de l'habitatge i la construcció...

Ja queda clar que no entraré en el tema, per complex, ni en el programa, perquè no el vaig veure, però sí que voldria dir que cada vegada que veig 4 o 5 persones assegudes parlant dels problemes de l'habitatge tinc la impressió que se n'estan enfotent de mi.

Encara s'hi val

Ahir vaig rebre un missatge al mòbil d'en Joan, músic de cobla i flabiolaire de "primera divisió", que deia:
-Això de les escales encara val, no?
I me n'hi afegia una, "caçada" en un Aplec.
I tant que val, Joan, això no para! Però potser sí que ara feia dies que no posava cap escala d'enfustissat de sardanes, ni en feia cap... diem-ne valoració. Som-hi:
Sembla un escenari força ampla, d'aquells modulars, a metres, i l'escala, encara que una mica dreta, té barana, només en un costat, però en té. Pel que corre, s'agraeix...
Li posarem bona nota.
I cap problema, tothom pot seguir enviant escales.

Juny

Aquest matí m'he volgut baixar de l'emule una sardana. Ja tinc clar que no és una cosa fàcil, fàcil, però jo volia tenir la sardana Juny d'en Juli Garreta, una obra principal, pel meu gust, en el món de la música per a cobla.
Posat en totes aquestes "gaites" de la virtualitat, internet, les xarxes socials, etc., vull veure què passa si intento parlar de música de cobla en un blog, o creant un grup al Facebook, per exemple.

I he de dir que sí, que al final he aconseguit baixar la sardana que jo volia, però he constatat també que posant "juny" al cercador de l'emule, qui s'emporta l'èxit és:
-Juny peperina inventatutto.
Aquí us deixo la música i... una escala italiana (de Venècia per ser més precisos) per posar-hi l'ambientació.

Luis Enrique

Qualsevol persona que em coneix sap que tant jo com qui realment escriu aquestes paraules no hem sigut (ni serem) mai seguidors d'aquell jugador de futbol anomenat Luís Enrique que tantes passions va aixecar per aquests camps de Déu. La nostra opinió era, i és, que un jugador que ha jugat "allà" mai se l'ha de fitxar "aquí", així de senzill i dràstic, que el futbol ja ho té això...
Encara recordo aquelles mirades que em clavaven els amics quan "ell" feia un gol o alguna jugada de mèrit i jo els contestava amb despit:
-És la seva feina.
No estic intentant fer cap examen de consciència ni pretenc canviar les meves profundes conviccions a aquestes alçades de la vida, no, només vull parlar de la Marathon des Sables, cursa en la que està participant en aquests dies en L.E.
850 participants, 6 dies, de 15 a 75 km. per etapa, temperatures que poden arribar als 50 graus, i tot això al Sahara marroquí...
I aquí al mig, l'amic Luís Enrique, en Toño Llorente, uns bombers de La Jonquera, uns sevillans (al crit de QSJ, que se j...), més catalans, bascos, aragonesos, fins a un total d'uns 70 ibèrics, tots morint-se una mica cada dia per aconseguir arribar al final o, si més no, sentir l'orgull d'haver-hi participat.
Recomano el blog que fa per a La Vanguardia Xavier Aldekoa, Arena en las zapatillas.
Com que no he pogut trobar cap escala del desert m'he permès la llicència de considerar-ne aquesta "cordada" un equivalent.
Sense que serveixi de precedent, he parlat aquí, en aquesta santa casa, d'en Luís Enrique amb total cortesia, "carinyo" i... admiració (una vez y nada más como Santo Tomás).

Ara me n'aniria

Aquest matí, com cada dia, quan anava amb el cotxe el sol em tocava la cara o, millor dit, em castigava els ulls. Però és una sensació que no m'agrada defugir. Els que tenim els ulls clars (encara que no siguem ni alts ni rossos) tenim aquesta sort desgraciada, el sol ens afecta més, ens arriba d'una manera més directa i punyent.

I, al voltant, el cel avui era d'un blau intens, igualat, uniforme, fins que arribava quasi a confondre's amb el mar.

Hauria volgut seguir el seus estels, hauria volgut anar mar enllà, marxar, integrar-me en aquell oceà de sensacions i de colors. I arribar a alguna illa, encara que no fos deserta, i passejar i perdre'm en els seus carrers estrets plens d'ombres i buits de sorolls...

Així he començat el dia avui...

Curs de ball

Em sembla que puc posar la mà al foc sense por de cremar-me si asseguro que per la vida d'un home (masculí) en un moment o altre es creua un curs de balls de saló. És un peatge que s'ha de pagar al progrés i a la modernitat, i una conseqüència de la degradació de la nostra educació cultural i tradicional, o, dit d'una altra manera: abans això no passava!

Per tant, com a membre masculí d'un col·lectiu de parelles heterosexuals (i entenent membre com integrant), al final vaig, o millor vam, haver de sucumbir a unes dures negociacions amb la secció femenina i claudicar en el tema.

Ja hem fet el curset d'allò que anomenen "balls de saló" o "balls en parella". Han sigut 8 dures sessions en lluita contra el ritme, el "un, dos, tres, un dos, tres...", el "escolta que sóc jo qui mana...", el Soldadito español, el Bailemos un vals i els ritmes caribenys en general.

Però com que tot té un final, el dissabte vam rebre la graduació, és a dir, sopar de parelles i profe (que és la meva germaneta, una altra raó de pes per haver sucumbit...), i després espectacle a la pista de ball.

Com que no val la pena donar detalls, només faré algunes consideracions:

a) Ves si la cosa anava de nervis que ni la càmara de fotos va ser capaç d'enfocar bé l'escala de l'entrada...

b) El gran èxit de la nit va ser el Chiki, Chiqui que van posar en una pantalla a la mitja part...

c) S'està més bé a la sala de fumadors que a la de no fumadors.

d) He decidit donar-me una segona oportunitat.

e) Veure 8 "veterans" de més de 60 fer un ball en línia té el seu "encant".

I un comentari final: Si mai aneu a una d'aquestes sales, no em busqueu al mig de la pista...

Escala antimonàrquica

He llegit avui que l'Assemblea de Joves de Gràcia ha realitzat una acció de protesta contra la presència de carrers amb noms de simbologia monàrquica i franquista.
Així, ha canviat les plaques de la Plaça del Cinc d'Oros, del carrer de Pau Alsina i de la riera de Cassoles, alliberant-los dels seus antics noms.
Un servidor està doblement content: en primer lloc per la desaparició (fins quan?) d'aquests gens populars (de poble) noms i, en segon, per la utilitat i el protagonisme que han tingut en aquests casos les escales.

Récord personal

Ara quan venia de la feina en cotxe, m'he proposat, jo a mi mateix, de fer un post ràpid. Tinc ganes de fer-ne un però no tinc temps, i per això intentaré batre un récord.
De fet vaig amb la caçadora mig penjada d'un braç i ja estic començant a escriure amb l'índex de la mà dreta, que és un dels tres dits que faig servir en total.
És tan absurd això que estic fent que no soc capaç d'articular les frases amb la coherència que hauria de tenir un escrit incoherent com aquest.
I, per acabar, encara hi he de trobar una escala...
Agafaré la cinquena carpeta començant per sota de l'Image Tr. i peti qui peti.
Ja està. Un dels problemes que començo a tenir ara és que dubto si he fet servir o no les fotografies que tinc. Suposo que com que les vaig mirant de tant en tant, les imatges ja es superposen i, no ens enganyem, la memòria no és la que era.
Em sembla que ja puc donar per acabat aquest "article".
D'aquí un temps, si el torno a llegir, segur que em poso vermell de la vergonya que em faré a mi mateix...
(I per fer "això" he estat 14 minuts i mig...)

I tornem a començar...

No soc pas d'aquells que reneguen de la política, jo. Ni dels polítics... en general. Rara avis, ja ho sé. Fins i tot tinc la mania de deixar anar, de tant en tant, una frase del tipus:

-Doncs no crec jo que cobrin massa, els polítics. Al contrari... pel que els arribem a dir i a pensar d'ells...

Però tot té també els seus límits i, de vegades, cansa una mica.

Tornem a ser al principi d'una nova legislatura. D'on sigui, però d'una nova. I tot s'ha de tornar a negociar. Altra vegada la mateixa cantarella.

-Que si jo... que si tu... però sí, però no...

I en mig de tot això, ara un partit, ara l'altre, han de fer el seu congrés. I torna a repetir i a negociar exactament el mateix que fa dos, tres o quatre anys.

És l'eterna sensació d'observar unes escales en construcció constant. Tenim els esglaons, però mai acaben d'estar acabats. Tot serveix, tot funciona, però tot és provisional.

Podrem tenir algun dia unes escales ben sòlides i fonamentades a les que només els haguem de fer algun petit retoc de tant en tant?

Càlcul ginecològic

a) Suposem que tenim un nen nascut el 25 de desembre (fum, fum, fum).
b) Sabem que els embarassos duren 9 mesos.
Pregunta: Quin dia va ser concebuda la criatura?
Resposta: El 25 de març.
En menys d'una setmana hem parlat de passió, mort, resurrecció, concepció...
Un cicle vital únic.

Dolça dolçor

Com si fos el resultat d'una revolta o, millor dit, d'una resposta popular a l'austeritat i al recolliment que ha de representar la celebració de la Setmana Santa, la gastronomia esdevé un dels protagonistes d'aquests dies. I el camp de les postres n'és encara el principal.

El diumenge de Rams, el tortell; per Pasqua, la mona, i, entremig, bunyols.... Un plaer.

Com que el tortell toca a la padrina i la mona al padrí, jo, com a bon padrí, em concentro en l'artesania de la xocolata (mmmmm!!!). Quines autèntiques meravelles!

I no cal que siguin d'aquelles monumentals ni res, des de casetes a castells, de futbolistes a animalons, d'escenes marines a cases de nines, de cotxes a tractors o avions, tot, absolutament tot, pot acabar representat en xocolata (mmmmm!!!).

Si no fos que qui ha de triar el motiu és la nebodeta, un servidor podria fer autèntics estralls a l'hora d'encarregar la mona. Però davant de les criatures encara em puc contenir, de moment.

I lligant amb el que deia al principi, i per esperar l'arribada de la mona i de la xocolata (mmmmm!!!), aquest any he gaudit d'una troballa espectacular. Em van fer arribar que una pastisseria de nom reconegut per la zona, que havia tancat la seva activitat, es dedicava ara a fer només "alguns" articles però en quantitats més industrials. Els bunyols només es poden comprar a capses d'una seixantena. Observeu la imatge on s'apilonen 32 bunyols dels "normals" i 23 farcits de crema...

No em queden més paraules.

Sant... divendres

Una fixació que tinc cada any per aquestes (variables) dates és la de pensar si realment són de recolliment i reflexió, o tot només és una dita clàssica i repetitiva...

De fet, la resposta ja la tinc clara, però vulgui o no, acabo veient per la televisió tota aquella gentada participant a les processons, emocionats, plorosos, transportats...

I no puc deixar de pensar que el dia abans, la gran majoria feia la seva vida normal, sense pensar en res massa transcendental, sense acostar-se a una església, fent anar el nom de Déu amunt i avall com si fos un paper arrugat...

I demà?

Però això sí, avui només em parlen de la fe...

Sant Pancari

Per allà el segle IV Roma estava dominada per l'emperador Dioclecià, famós per les anomenades reformes de Dioclecià precisament, el qual tenia un amic senador de nom Pancari. Aquest, que era cristià, es va adonar que la seva vocació vital no anava per aquests camins i es va "desconvertir" cap al paganisme. Un temps després però, i a partir d'uns fets familiars poc coneguts, va tornar cap a la senda del cristianisme, cosa que havia esdevingut molt mal vista, i després de fer pública la seva renovada condició va acabar martiritzat, mort i, amb el temps beatificat.

Avui, 19 de març celebrem la seva onomàstica. Felicitats a tots els Pancaris (que no pencaires... ui, perdó).

A més, avui també podem felicitar a tots aquells que s'anomenen Laudoald, Amanci, Bertulf, Alkmund, Adrià, Apoloni, Leonci, Gemus, Lactali o Leoncí, per exemple (amb totes les versions femenines, és clar) i, si per casualitat algú coneix algun Josep, Pep, Fina, Pepi, Josepa o Finita, també.

Jo, que no em dic ni Laudoald, ni Amanci, ni Alkmund, ni... ni..., he decidit que avui aniré a fer un bon vermutet, un bon dinar i un millor sopar.

I és que ja se sap: de Joans, Pancaris i ases, n'hi ha a totes les cases.

Dies d'assuet

No és perquè els que estan treballant em mirin amb mala cara, o fent una mueca d'aquelles que en un "tebeo" aniria acompanyada d'uns símbols com serps, bombes, llamps, X majúscules (mai he entès per què)...

Senzillament és que tinc uns dies d'assuet.

Sí, sí, he dit assuet, a-s-s-u-e-t, amb totes les lletres. I està ben dit. Apa!

Bé, segons el Diccionari valencià-català-balear, de l'IEC, que potser per alguns és una mica passat, però a mi m'agrada més que l'altre, el de l'Enciclopèdia.

Diga'm clàssic, si vols, però té més... solera? No, aquesta no val. Tradició? No, massa grandiloqüent. Pòsit? Aquesta és millor. Sí, el diccionari valencià- cat..... té més pòsit.

Per cert (ja cansa una mica això de... per cert, no?), aquesta escala no toca a terra...

Feng Shui (IV)

"A les cases amb escales estretes difícilment hi viuen persones adinerades. Tant si una escala és recta com si gira, quan és estreta, angosta i fosca el flux d'energia es bloqueja i la zona es torna molt yin. Per corregir-ho, remodeleu tota l'escala o instal·leu llums potents i una barana sòlida per impulsar el chi cap amunt amb bons auspicis. Pinteu l'escala de blanc i decoreu-la amb quadres vistosos".

Lillian Too

El llibre minúscul del Feng Shui

Traducció: vilapou

Feng Shui I, II, III

100€ al dia

Ahir al matí, a aquella hora en què m'estava vestint i fent tot allò que es fa de bon matí, anava sentint la ràdio de fons. La veu d'en Bassas acostuma a acompanyar-me mentres vaig treient algunes lleganyes dels ulls i de les orelles.
En un moment determinat es van referir a la vaga de conductors d'autobusos de Barcelona...
(Jo, en principi i per principis, acostumo a posar-me a favor de la posició dels treballadors. Considero que és la part feble, en principi, del conflicte i que probablement té més raons per discutir que la patronal, en principi. Després, intento mirar-m'ho més objectivament i en trec les meves conclusions...)
...Ahir era dia de vaga i la informadora parlava amb el president del comitè d'empresa. Però el que em va cridar més l'atenció va ser que...
(Jo, en principi i per principis, tinc un fort respecte per qui fa una vaga que dura uns quants dies. Sempre penso que a més dies sense treballar, menys salari que va cap a casa, i això, en principi, em mereix un respecte, perquè allò de les "caixes de resistència" em sembla que ha passat a millor vida)
...cada dia que un conductor fa vaga deixa de guanyar 100€ bruts. És a dir, continuava dient la informació, que els que porten 15 dies de vaga han deixat de cobrar 1.500€, quantita més que respectable.
Per tant, si els meus comptes no fallen, quan treballen 30 dies, un mes, vénen a cobrar uns 3.000€, bruts, però 3.000€... No tinc clar si aquests 2 dies que demanen de festa (algú em va dir que ara en fan 1,8 de promig) els deixen de cobrar, però em sembla que...
(Jo, en principi, i en final, no cobro 3.000€ bruts al mes, però sí que faig 2 dies seguits de festa. Soc afortunat? No ho sé. En tot cas, aprofito els dies de festa i les hores que no treballo per si he d'anar a tocar (sardanes) i, així, acostar-me als 3.000€ bruts... en 2 mesos)
Vaig apagar la ràdio i vaig sortit de casa per anar a portar la meva nebodeta a escola. Quan el sol em va tocar la cara vaig aclucar una mica els ulls mentres em considerava un home afortunat per no haver d'arriscar 100€ cada dia; 100€ bruts, però 100€. Cada dia.

Calella té Senadora

El diumenge al vespre vaig anar seguint els avanços dels resultats electorals amb força interès. Però hi havia un resultat que es feia esperar i que m'interessava particularment. Era l'escrutini del Senat per Barcelona. Com era d'esperar, en quarta posició va quedar Montserrat Candini (CiU), amb un resultat de 601.523 vots que, per cert, superava el nombre de vots de la mateixa CiU al Congrés, cosa que no passava amb cap dels altres tres senadors respecte al seu tripartit...
A l'actual cap de l'oposició de l'Ajuntament de Calella la coneixia fins fa poc d'uns "hola" i "adéu" respectuosos, que van canviar (a millor, és clar) des de la 1a trobada de Blocaires calellencs. La
Candini (com se la coneix més popularment) té un blog (sí, finalment i en plena campanya
electoral, va fer una demostració de seny i bon gust i es va passar a Blogger), que per al meu gust li falta un toc més personal, però en el que no s'està de combinar escrits planers de temàtiques locals amb altres de més específics i complexos (cadascú a casa seva fa el que més li agrada, ja se sap...).
No pretenc pas fer un perfil biogràfic de la Montserrat Candini, que per això ja hi ha gent més preparada com en Saül, ni vull que sembli que combrego totalment amb l'ideari de la nova senadora, si no fer un petit acte testimonial a aquest membre del loby blocaire calellenc, encara que si és calellenc hauria de ser lloby... o llopy (si a nivell de Catalunya tenim la Catosfera, a nivell de Calella serà, a partir d'ara, la Llopasfera). El dia de la trobada em va quedar clar que la seva personalitat et recorda el pas d'un tren, un tren barreja d'Ave (per la modernitat) i de mercaderies (per la contundència). Espero veure aquesta força i aquesta empenta des del mateix Senat.
Una cosa, a partir d'ara comenceu a fer sumes i restes amb els resultats al Senat. Ves que la cosa no s'acabi amb un pacte que dongui la presidència a algun(a) senador(a) català(na). Jo aviso...
I, personalment, espero rebre alguna donació d'imatges d'escales de la "capital"...
El que deia, que enhorabona!

El primer gest d'en Zapatero?

La tarda d'ahir es va complicar per moments. Una "urgència musical" de darrera hora va fer que tot quedés més apretat del que havia planificat. I així, vaig arribar corrent a casa, mullant-me, amb ganes d'anar a veure el meu pluviòmetre i començar la maraton informativa.
Al cap d'uns instants estava mirant al mateix temps: les motos, els avanços dels resultats de les eleccions, el Barça i la televisió local del meu poble (perdó, ciutat). I en mig d'això, feia viatges a l'ordinador que està al pis de baix per recollir opinions de diaris, twitter i blogs... Una bogeria. Evidentment vaig quedar-me sense veure dos dels tres gols, la cara de la dona d'en Rajoy, els adelantaments del Lorenzo, la "distància" entre la Mayol i en Saura, la tonteria de la Díez, els resultats del Senat... Bé, ho vaig veure tot, però a destemps.
Però avui ja ha començat una nova època. El país té una perspectiva totalment diferent a la de fa 48 hores. El president del Govern espanyol ha d'obrir nous horitzons: els números canten. Ja ho deixava clar en Duran: aquí estem i qui vulgui alguna cosa ja pot començar a fer punta al "llàpit".
Jo, si una cosa he tingut clara de sempre és que la política és plena de simbologies, de discrecions (i d'indiscrecions), de negociacions encobertes, d'intermediaris desconeguts, etc. I dic això perquè aquest matí m'he quedat una mica sobtat quen he rebut els següent SMS:
"Se ha ordenado el pago de su devolución del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas del ejercicio 2005"
Precisament avui? (He d'aclarir que fa uns 9-10 mesos vaig fer una reclamació sobre l'esmentada Renda)
Precisament avui a les 8.00 hores, deia, s'ha desbloquejat la caixa dels pagaments? O és aquest el primer gest del Sr. Zapatero cap a Catalunya? O millor cap a CiU? És un senyal encobert per iniciar alguna negociació?
He d'entendre que m'he convertit en un interlocutor entre ZP i DiLL, amb la meva Renda (la meva butxaca) com a garantia?
Algú sap algun telèfon directe d'alguna personalitat?
Un servidor només té un humil blog farcit d'escales i bones intencions, però si algú considera que puc aportar alguna cosa més que això a l'estabilitat d'aquest país i del del costat, no em penso pas espantar.
Sr. Zapatero, Sra. Chacón (els Srs. Blanco i Zaragoza no, que fan por), si volen discreció, han trobat la persona indicada.
Sr. Duran, Sr. Mas, Sr. Madí (clac! cop de talons), President Pujol, pel país, a la seva disposició.
-----------------------
Per si fes falta, jo ja hi poso aquesta escala, unes cadires, un sofà, més cadires.... el que faci falta, vaja. Que no sigui dit!