3.4.08

Luis Enrique

Qualsevol persona que em coneix sap que tant jo com qui realment escriu aquestes paraules no hem sigut (ni serem) mai seguidors d'aquell jugador de futbol anomenat Luís Enrique que tantes passions va aixecar per aquests camps de Déu. La nostra opinió era, i és, que un jugador que ha jugat "allà" mai se l'ha de fitxar "aquí", així de senzill i dràstic, que el futbol ja ho té això...
Encara recordo aquelles mirades que em clavaven els amics quan "ell" feia un gol o alguna jugada de mèrit i jo els contestava amb despit:
-És la seva feina.
No estic intentant fer cap examen de consciència ni pretenc canviar les meves profundes conviccions a aquestes alçades de la vida, no, només vull parlar de la Marathon des Sables, cursa en la que està participant en aquests dies en L.E.
850 participants, 6 dies, de 15 a 75 km. per etapa, temperatures que poden arribar als 50 graus, i tot això al Sahara marroquí...
I aquí al mig, l'amic Luís Enrique, en Toño Llorente, uns bombers de La Jonquera, uns sevillans (al crit de QSJ, que se j...), més catalans, bascos, aragonesos, fins a un total d'uns 70 ibèrics, tots morint-se una mica cada dia per aconseguir arribar al final o, si més no, sentir l'orgull d'haver-hi participat.
Recomano el blog que fa per a La Vanguardia Xavier Aldekoa, Arena en las zapatillas.
Com que no he pogut trobar cap escala del desert m'he permès la llicència de considerar-ne aquesta "cordada" un equivalent.
Sense que serveixi de precedent, he parlat aquí, en aquesta santa casa, d'en Luís Enrique amb total cortesia, "carinyo" i... admiració (una vez y nada más como Santo Tomás).
Publica un comentari a l'entrada