3.4.08

Luis Enrique

Qualsevol persona que em coneix sap que tant jo com qui realment escriu aquestes paraules no hem sigut (ni serem) mai seguidors d'aquell jugador de futbol anomenat Luís Enrique que tantes passions va aixecar per aquests camps de Déu. La nostra opinió era, i és, que un jugador que ha jugat "allà" mai se l'ha de fitxar "aquí", així de senzill i dràstic, que el futbol ja ho té això...
Encara recordo aquelles mirades que em clavaven els amics quan "ell" feia un gol o alguna jugada de mèrit i jo els contestava amb despit:
-És la seva feina.
No estic intentant fer cap examen de consciència ni pretenc canviar les meves profundes conviccions a aquestes alçades de la vida, no, només vull parlar de la Marathon des Sables, cursa en la que està participant en aquests dies en L.E.
850 participants, 6 dies, de 15 a 75 km. per etapa, temperatures que poden arribar als 50 graus, i tot això al Sahara marroquí...
I aquí al mig, l'amic Luís Enrique, en Toño Llorente, uns bombers de La Jonquera, uns sevillans (al crit de QSJ, que se j...), més catalans, bascos, aragonesos, fins a un total d'uns 70 ibèrics, tots morint-se una mica cada dia per aconseguir arribar al final o, si més no, sentir l'orgull d'haver-hi participat.
Recomano el blog que fa per a La Vanguardia Xavier Aldekoa, Arena en las zapatillas.
Com que no he pogut trobar cap escala del desert m'he permès la llicència de considerar-ne aquesta "cordada" un equivalent.
Sense que serveixi de precedent, he parlat aquí, en aquesta santa casa, d'en Luís Enrique amb total cortesia, "carinyo" i... admiració (una vez y nada más como Santo Tomás).

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Justament aquest és dels pocs exemples que es salven de que la història pot canviar al futbol. Luís Enrique era molt odiat quan jugava al Madrid, i quan el van fitxar jo em posava les mans al cap. Però va demostrar ser un professional, i mentre que allà va haver de marxar per la porta de darrere, aquí va acabar com un heroi. I jo content, que prou ràbia els devia fer als 'merengues'.

A la marató aquesta a mi no m'hi veuran el pèl, ja t'ho dic ara. Però no per res, eh, només per la calor, que sóc molt calorós.

Zincpiritione ha dit...

Per fer-ho un cop i no tornar-hi... com Sant Pancari! ;)

perdedor ha dit...

Jo, que sí que era luisenriqueru, vinc a vendre't la moto. La del LE com a tio de puta mare. Quan ell començava a preparar-se per maratons i coses així, corria mitges maratons, curses populars i coses així. El tio, discretíssim, sempre al darrere de tot, callat, educadíssim, responent en català. No sé, se'l veia just el contrari del que era com a jugador. I tens raó que era la seva feina, però joder, és que també ho és dels d'ara, i no foten ni l'ou!

vilapou ha dit...

Resposta general: Jo no nego que és una gran persona, que segur que ho és, ni que fos boníssim, que també (buueeenooo...), i que s'entregués com el primer (igual que feia "allà", que sempre era el primer en hostiar-se); només que un que ha jugat "allà" no se l'ha de fitxar "aquí". I punt!
I sobre això de córrer com un boig sota el sol... allà ells, que a mi...
P.D.: En L.E. ha acabat i ho ha fet en el lloc 301. Admirable, sí.