Ràpid, ràpid

Res, només volia aprofitar l'estona aquesta de pre-partit (quants en portem ja i quants en falten encara?) per escriure una mica encara que sigui per no dir res.

És una mena d'impuls, com una necessitat de dir alguna cosa just quan estic en una època que la inspiració m'arriba una vegada a la setmana i només en el tren de les 12 i 10...

I encara que tocaria posar una escala del camp del València, doncs la posaré de Can Barça. Així, com per portar una mica la contrària, o perquè amb la pressa no tinc temps de buscar-ne una de la mateixa ciutat de València. Del camp està clar que no podrà ser.

I, al final, poca cosa, ja està...

La comprensió del català...

Ara deu fer un any vaig crear al Facebook un grup anomenat Calella... No cal que expliqui quina és la seva finalitat ni quin és el meu interès... però el cas és que m'agrada que amb el temps haguem arribat a 1.078 membres (amb perdó) que, com es pot suposar, no són tots conciutadans sinó que hi ha una bona part de gent de fora que per alguna raó s'ha sentit identificada amb Calella i ho vol expressar adherint-se al grup.

De tant en tant he enviat algun missatge a tots els membres (amb perdó) i, com és obvi, ho he fet en català. Però voldria comentar tres respostes que he rebut en tot aquest temps.

La primera va consistir en una frase molt correcta que deia:

"Hola Vilapou, hablo Ingles, por favor?"

I la segona, igualment correcta i simpàtica era:

"I don't understand, could you say it in english? :)"

Després de pensar que ja podríen haver fet el petit esforç de buscar algun mètode de traducció, vaig decidir contestar amb una frase també senzilla i clara:

"http://translate.google.com/"

És a dir, ja que t'apuntes a un grup representatiu d'un "poble" que té una llengua i bla, bla, bla..., doncs fes servir una mica el magí. Tot i això al final de cada missatge dels que envio ara hi afegeixo l'enllaç al traductor...

Però ahir vaig rebre el tercer dels correus que deia:

"Ello mate dont mean to be rude but i dont have a fuckin clue who you are!and why are u sending me shit i dont understand!"

M'he aplicat la meva mateixa medicina, ja que jo l'anglès tampoc l'understand massa, i el resultat, més o menys, de la google-traducció és:

"Hola company no vull ser groller però no tinc una maleïda idea de qui ets! i per què merda m'envieu això que no entenc!"

Val la pena que li contesti res?

Madrid - Barça (endevinalla)

Observa la següent imatge i fixa't bé en els esglaons... Et suggereix alguna cosa?

Baixa com vulguis... o com puguis

1r de maig a la vora d'un ERO

Quan s'acosta el primer dia de maig un comença a pensar que estaria bé fer un escrit d'aquells que et surten rodons, en el que es donés una visió seriosa, atrevida, planera i clara a l'hora, sobre les problemàtiques del món del treball. I a mesura que va arribant el moment un, jo en aquest cas, va dubtant fins que acaba dibuixant o desdibuixant quatre idees generals i inconcretes....
I com més passen els anys, pitjor...
Però avui em trobo abocat a parlar-ne, de "conflictivitat laboral". Aquest any, i en aquests moments, estic convivint amb l'inici d'un expedient de regulació d'ocupació, que és la manera burocràtica de dir que sobra gent en una empresa per la feina que s'hi produeix. Però tot això és la teoria, no ens enganyem.
Qui pot saber, però, quins són els entrellats reals que s'amaguen sota les enginyeries comptables? I qui és capaç d'endevinar els interessos "de classe" que es negocien a sobre i a sota les taules de seguiment?
Dir que al final el cardat és sempre el mateix, sóna massa fàcil, ja ho sé, però és així de senzill. La bona fe és una arma o una qualitat que esdevé perillosa quan hi han en joc el plat, la cullera i la forquilla, i la incertesa, la por, el recel o el dubte són uns substituts que li agafen el protagonisme.
.....L'única riquesa és la llibertat i cal defensar-la amb coratge i amb fe.....

Mataró, Ciutat Pubilla de la Sardana 2009

Aquest cap de setmana s'han celebrat els actes de proclamació de Mataró com a Ciutat Pubilla de la Sardana 2009.

I em sembla important que a dia d'avui no caiguem en allò tan fàcil de menysprear tradicions. El fet que siguin això, tradicions, els dóna un valor especial, un valor a mantenir. I nosaltres, precisament, ens estem tornant uns especialistes en confondre i barrejar d'una manera barroera el significat de termes com modernitat, progrés o multiculturalitat, per donar-ne alguns exemples....

És massa fàcil dir que la mitjana d'edat en alguns d'aquests actes és elevada per qualificar la qualitat de qualsevol manifestació artística. I més quan, al mateix temps, no ens amaguem d'admirar com en altres llocs es dediquen a expressar la seva cultura picant troncs d'arbres o aixecant pedres.

Jo us recomano que us deixeu de manies i pareu l'orella. La qualitat és qualitat i això no enganya.

Per cert, avui s'ha sabut que la Ciutat Pubilla 2010 serà... L'Escala, i no cal que digui que, per raons òbvies, des d'aquest blog se'n farà un seguiment especial.

Un poema, un llibre i una escala

Un poema:

Peluts per un dia

Una vegada vaig veure

un peluix pelat.

Em va agradar tant,

que el vaig acabar comprant.

L'endemà vaig veure,

que era tot pelut.

Em vaig espantar tant,

que quasi em quedo mut.

Llibre: Petits poemes

Autor: La meva nebodeta

.................................

Un llibre:

L'escola contra el món de Gregorio Luri

Ara farà tres anys vaig descobrir un blog anomenat "El cafè d'Ocata", de Gregorio Luri, a partir d'haver-hi trobat una escala, és clar... La veritat és que és un lloc d'aquells que s'ha d'anar visitant de tant en tant, sense perdre'l de vista, però guardant una mica les distàncies, per la densitat vull dir... Res, coses meves...

Fa uns dies vaig anar a veure la presentació del seu darrer llibre: L'escola contra el món. A la coberta posa: "Aquest llibre és un crit a l'esperança. Quan criticar l'escola i els mestres s'ha convertit en un esport, quan els profetes de la calamitat són venerats pels mitjans de comunicació, el llibre de Gregorio Luri desenmascara tòpics, asserena els ànims i predisposa a l'acció"

Ell em va regalar aquesta dedicatòria: "Per en Vilapou, amic de les escales, en record de la nostra trobada bloguística"

Us recomano el llibre i, sobretot, l'autor.

Bateig de Circuit

Aquest diumenge va ser la primera vegada que vaig entrar al Circuit de Catalunya. Ja sé que això no diu massa al meu favor, però la veritat és que fins aquest dia m'havia semblat que anar a veure encara que fos una cursa d'algun mundial, no em suposava cap negoci personal. M'explico; vull dir que sempre m'havia imaginat (i encara en tinc la sospita) que una jornada d'aquelles tan importants es resumien en arribar, trobar un lloc força incòmode i anar esperant com passen els vehicles pel davant dels teus ulls, a una velocitat més que considerable i amb un soroll estrepitós...

I és per això que el fet que em regalessin unes entrades per anar a veure no sé quines proves, em va decidir a fer un tomb pel Circuit i així poder parlar amb un mínim coneixement de causa.

El balanç no és ni positiu ni negatiu, és a dir, que si em tornen a regalar passis o em convida algú, segur que repetiré, però si no...

Allà em vaig trobar, per què negar-ho, molta gent que feia la mateixa cara que jo, la mateixa que fas quan vas a Can Barça o a un macro-concert per primera vegada, una cara de rap... perdut.

I també gent acompanyada de tres generacions familiars, cotxets sota la pluja, Jenyfers i Kevins amb xandalls blancs, amanides i entrepans de tonyina, moltes "màquines de retratar", molts Renaults (segur que la marca hi devia tenir a veure alguna cosa...), cues de gent, molts lavabos (això sí que em va sorprendre)... i el circuit més a la vora dels espectadors del que m'imaginava.

Heus aquí si en sóc d'ignorant...

Ah, i qui corria? Doncs ni idea. Només em va sonar el nom d'un tal Alguersuari (no era fotògraf?), Albert Costa (tennis?) i Sito Pons (motos, no?)...

I això sí, hi ha escales, moltes escales al Circuit.

Vaig a ser crític....

....d'una manera conscient i responsable.

El divendres vaig assistir a un "cafè tertúlia" sobre Participació Ciutadana organitzat per l'Ajuntament de Calella.

He de dir en primer lloc que ja tenia una doble sensació contraposada de bon principi. Per una banda tenia ganes de veure com es parlava i es debatia de Participació entre els ciutadans i els representants de l'Ajuntament, però per l'altra, no m'acabava d'atreure un format organitzat per una mena d'entitat externa que, fins ara, havia sigut incapaç de tirar endavant una pàgina o una xarxa anomenada Consensus que dubto que conegui pràcticament ningú a Calella.

I el balanç final, perquè començaré parlant del final, no puc dir que fos massa positiu. Parlo per mi, és clar... I és que en vaig sortir realment decebut d'aquelles tres hores de xerrada col·lectiva.

Per quins motius?

Doncs primer pel format. Cinc taules temàtiques, plenes de gent, a la vora de la vintena de persones cada una, de les que en principi podíes participar a tres però que, per problemes de temps, es va veure reduit a dues. Fins aquí res sembla negatiu. Però la veritat és que jo vaig trobar que la majoria de gent havia sigut convocada per la seva pertinença a entitats locals i no tant pel seu possible interès en el tema dels processos participatius, i això va provocar que tot anés a parar a parlar de Calella com a tema general i dels seus problemes específics.

Aquesta mateixa trobada sota el lema: "Parlem de la nostra ciutat", hagués estat igual de vàlid i hagués arribat a les mateixes conclusions.

I l'altre gran problema, des del meu punt de vista, és que estic segur que aquestes conclusions, que ens van assegurar que es faran públiques algun dia, tardaran uns mesos, seran generals i no donaran cap sortida innovadora i vàlida a les mancances que tenim avui mateix.

Quan surtin publicades aquestes conclusions, probablement ja no serem a temps de debatre sobre el Projecte de la façana marítima, o de la urbanització d'alguna determinada zona, o sobre els problemes del jovent i de l'educació, o del medi ambient, o potser la RENFE ja haurà decidit deixar-nos sense un passeig, o la Festa Major s'haurà convertit en un cap de setmana de meditació i silenci.

Si anem esperant que ens expliquin des de fora com millorar els canals de comunicació pràcticament inexistents entre l'administració i els administrats, com mobilitzar la ciutadania, com fomentar la "inexistent" (??) identitat calellenca, com impulsar els Consells Ciutadans formats sempre per les mateixes cares o haguem de saltar de taula en taula per esbrinar quins són els grans temes de ciutat, no anem pas bé.

Mentrestant estem perdent el temps, un temps preciós en què tot va evolucionant sense esperar a ningú. L'opinió de la ciutadania ha d'estar visible a tants llocs com sigui possible i no només a les (poques) cartelleres dels carrers cèntrics de la ciutat.

Jo, des d'aquí, encoratjo a tothom a que comenci a dir-hi la seva des del canal que vulgui. I si Internet ens dóna aquesta oportunitat, ja els obrirem aquests canals. Però haurem de ser primer nosaltres els que portem la iniciativa, perquè em sembla que si esperem a afegir-nos al camí que estan intentant obrir arribarem tard a tot arreu una vegada més.

Mea culpa: Vull entonar també el meu mea culpa personal perquè jo també en sóc partícep i culpable dels resultats d'aquella jornada. Jo també anava una mica amb la idea del "yo he venido aquí a hablar de mi libro" com vaig veure que van fer tants d'altres que parlaven de temes que portaven preconcebuts i que la veritat és que no tocaven. Però, sempre hi ha un però, jo vaig acabar sense parlar-ne... I això potser em fa més culpable... per omissió.

Tres feines a fer

Avui tinc tres coses concretes i importants a fer:

1. Portar el cotxe a passar la ITV. El dilluns (ja) farà 4 anys... el cotxe...

2. Assistir a un "cafè-tertúlia" sobre Participació ciutadana. Em sembla que no li puc calcular massa bé l'edat a això de la participació ciutadana, encara que jo diria que està una mica a les beceroles (he comprovat al diccionari que s'escriu així)...

3. Anar a un concert de Los Secretos. Aquets ja ténen uns 30 anys...

I vols que et digui la veritat?

Doncs que no sé en quin ordre de preferència posar-les...

Mmmm... xocolata!!

De fet, hi ha coses i situacions que et fan deixar de pensar en mal de caps, en problemes, en misèries, en cabòries, vaja. I una d'aquestes situacions és l'arribada de la Pasqua.
Estiguem com estiguem, hi hagi crisi o hi hagi bonança, s'acosti un ERO o no, quan arriba la Setmana Santa l'ambient comença a canviar amb aquella flaire barrejada i successiva de bunyols, tortells i mones.
Mmmm... xocolata!!
Quin final més feliç el de la Pasqua. Com retorno any rera any a aquella infància que, en el fons, no he acabat de perdre mai.
I com m'agradaria de ser capaç d'enganxar-me al vidre de l'aparador i deixar-hi marcats els deu dits i la punta del nas, mentres els ulls van repassant totes i cada una de les mones.
Mmmm... xocolata!!
I és que no hi ha res com tenir una nebodeta a qui poder-li regalar una mona de mmmm... xocolata.

Crisi... de segona...?

Sabates de segona mà?

Guants de segon peu?
Crisi de primera?

Solucions de segona?

País... de tercera?

Reflexió...

Una escala pot ser tantes coses...
Pot ser utilitat, servei, camí...
Hi podem seure, esperar, observar, festejar...
Hi podem perdre coses, guardar-les, ordenar-les...
Grans, petits, ancians, infants...
Bosses, globus, capses, papers...
Records, amors, sorpreses, desamors...
Arribes, puges, baixes, marxes...
Instant, hora, dia...

Em sobra 2, em falta . i tendeixo a 0

Aviat farà quatre anys que vaig començar el blog i des d'aleshores m'he anat interessant per totes aquelles aplicacions que ara per ara s'anomenen "2.0", és a dir, tots aquells espais d'internet que són participatius, on tothom pot donar la seva opinió i crear un debat, encara que sigui a la pàgina personal d'algú.
A part del blog vilapou, n'he obert algun altre, he iniciat perfils a twitter, a plurk, a facebook, a flickr, a blip, a ning, a xing, a... no sé quants llocs més. He fet servir last.fm, spotify, youtube, tumblr... He creat grups al facebook, un d'ells amb una trajectoria que ha anat a parar al Ple de l'Ajuntament, he parlat de participació amb l'administració i estic intentant mantenir iniciatives com la Llopasfera o la Maresmesfera...
I ara què?
He arribat a un moment que no sé ben bé on soc ni on vaig... Cada vegada m'és més complicat...
Aquella "facilitat" que hi havia per escriure s'està esvaint com el fum i el promig de visites (no ens enganyem, el meu ego és com és) va baixant dia a dia.
Aquesta setmana he anat a una presentació de dos llibres i n'he rebut un altre pel meu sant. Tres llibres... Quant fa que no he llegit tres llibres?
M'és pràcticament impossible planificar el temps (lliure) d'una manera prou raonable com per poder estar content amb mi mateix. Tinc una innata habilitat per posposar alguns dels meus deures amb l'excusa d'haver-ne de fer primer un altre de tant o més important. I així successivament... El blog, la lectura, estudiar, assajar, innovar, compartir... caminar, observar, viure...
És una qüestió de prioritats, diuen... Però qui i què marca aquestes prioritats? El temps... ese hijo de puta, que deia aquell...
Potser ja feia massa temps que havia de fer una mena de declaració de principis... o de finals...
....i mentres tant un ERO va planejant per sobre els nostres caps...

Mirades virtuals

M'hagués agradat filmar-me el dissabte al matí. Estava a casa, a la taula del menjador, assegut davant el meu portàtil com si estés en un altar concelebrant un cerimonial cibernètic.

Es tractava, senzillament, de seguir el desenvolupament de les jornades de la Catosfera. I a fe de déu que ho vaig aconseguir.

Els primers intents havien estat uns minuts abans, seguit el Twitter de l'esdeveniment des de la meva Blackberry. Però no n'hi havia prou. Al cap d'una estona ja havia desplegat tota l'artilleria.

Des de la pàgina de CDigital es transmetien en directe les imatges de les diverses ponències. I jo, a més, tenia obertes altres aplicacions. El TweetDeck em permetia actualitzar tots els twits que s'enviaven marcats amb el tag #cdigital09. El Twitter Power m'ajudava amb les intervencions dels que no seguien aquell tag. A més, anaven arribant imatges que obria amb Twitxr o amb TwitPic, tot a l'hora. I no oblidem el Facebook, per anar fent boca, o el Google Moderator on anaven sortint dubtes i opinions.

I aleshores sentia parlar de bloggers, de videoblogs, de networking, de branding, d'edemocràcia, d'eadministració, de coolhunting, d'antropologia, d'empowerment, de bussines angels, de social media, de virals, de copyleft, d'open government, de nanoblogging,... quin cap de setmana!

Però em quedo amb una frase que em va sonar a alarma i a perill. Algú va escriure a la pantalla des del seu twitter perdut en la distància:

-Atenció, que l'streaming està baix!!

(I no podia haver dit: Ei, que no se sent!!!?)

De baix a dalt

Fa uns quants dies que només em trobo construccions que comencen per la teulada...
És igual de quin tema es parli, és igual la importància que tingui, és igual la repercussió que representi, és igual.
Sempre hi ha qui va a la seva, qui està per damunt dels demés, qui ja torna quan la resta de la humanitat encara hi va.
El problema de començar per dalt és que quan l'estructura cau, l'impacte és brutal i les conseqüències són doloroses...

Participació, Consensus... i Calella (i III)

En tot aquest tema de la participació, cada vegada que veig que se'n parla oficialment s'esmenta la xarxa Consensus. I què és Consensus?
Doncs, segons la seva pròpia definició, "és una eina tecnològica dissenyada per facilitar i impulsar la informació i la participació ciutadana a través d'Internet en el món local; és l'espai de participació a Internet dels governs locals".
Però a la realitat, quins efectes n'hem vist fins avui?
Bé, personalment, jo diria que és... una mena de... desert?
Quan vaig conèixer l'existència d'aquesta xarxa m'hi vaig apuntar desseguida (el 28 de desembre de 2008, curiosa data) i des d'aleshores puc dir que he rebut uns... més o menys... 0 missatges.
És aquesta la manera d'intentar "estimular la realització d'experiències de participació ciutadana a través d'internet, millorar la comunicació entre l'ajuntament i la ciutadania i oferir espais virtuals per permetre l'organització dels ciutadans"?
De quina manera ha intentat arribar a la ciutadania? Quina és la seva presència a la xarxa? Quina metodologia fa servir?
Sembla ser que actualment s'està en procés de dissenyar un Pla director de Participació ciutadana a Calella. Sembla interessant, molt interessant, però a mi em fa por. Em fa por que no sigui un procés més d'aquells llargs i repetitius de reunir a les entitats locals, uns quants tècnics especialistes vinguts d'alguna diputació, unes quantes persones de bona voluntat, convocar unes quantes reunions cada vegada més espaiades en el temps i arribar al final amb un dossier molt ben redactat i poc ressolutiu.
I mentres tant la xarxa, la de veritat, haurà anat avançant a tota velocitat i la ciutadania haurà buscat els seus canals d'expressió propis, és a dir, haurem perdut un temps molt valuós.
De tota manera, com que el company Jordi m'ha recordat que el proper 17 d'abril se celebrarà un fòrum sobre aquest Pla director de Participació, jo intentaré apuntar-m'hi, intentaré escoltar i intentaré donar els meus punts de vista.

I, si més no, ho faré perquè he vist a la documentació (pàg. 6 i 7) que es farà amb la tècnica del "cafè-diàleg", una tècnica introduïda pel norueg Kirsten Paaby (veure theworldcafe.com), i que es suggereix que el refrigeri de les taules vagi a càrrec de l'Ajuntament de Calella (sic).

(Adjunto una imatge d'unes escales ben consensuades)

Participació... i Calella (II)

Actualment existeixen noves aplicacions, a Internet, que possibiliten la participació i la implicació directa de tots aquells que tinguin un mínim interès en qualsevol tema públic. Podem parlar d'obrir blogs i d'utilitzar les xarxes socials com un dels primers passos per entrar en aquest procés.
Si la creació del grup "Propostes per a la Riera Capaspre" i el seu blog corresponent han tingut l'impacte que han tingut, incloses les aparicions a ràdio, televisió i premsa, és perquè aquell significat de la paraula participació que dèiem no acaba d'estar suficientment clar.
Pot portar això a que els responsables públics de la nostra ciutat, per exemple, vegin una nova via d'integració en els processos de decisió?
Hauríem de suposar que sí, però em sembla que encara no...
Casualment, en les darreres setmanes ens han arribat dues noves i importants notícies. Una és l'anunci de la construcció de la doble via de tren entre Arenys i Blanes i l'altra és que l’avantprojecte de reforma de la façana marítima de Calella continua el seu camí.
Fins a quin punt els ciutadans que no estem a "primera línia", és a dir, que no estem relacionats directament amb cap partit polític, les seves direccions o les d'alguna entitat local, hem d'esperar a veure què han decidit que fem o que gaudim?
Hi haurà temps aquesta vegada de donar un mínim de veu a la ciutadania perquè aporti el seu criteri personal?
O potser, preveient que tot serà com sempre, que hi comencem a dir la nostra obrint nous canals de diàleg i, aquests sí, de participació?
Als pocs dies de que es va conèixer la notícia del pla de Rodalies de Renfe, un amic (del Facebook i de la infantesa) em va enviar una reflexió que, entre d'altres coses, deia:
"Som un poble passiu i sense esma de res? Ens poden esquarterar un Passeig, patrimoni històric, per l'article "29"? L'ajuntament sap alguna cosa des de fa temps i no ho diu ?"
La preocupació, les ganes de participar, d'implicar-se o, com a mínim, d'opinar hi són.
Aquella xarxa Consensus que enllaça la pàgina de l'Ajuntament i que, no ens enganyem, no engega ni connecta amb la gent, intentarà donar-nos veu?
O serà qüestió de tornar a anar al Facebook i obrir un nou espai que tracti tots aquests temes?
Jo, em sembla que opto per aquesta segona via i vaig a obrir el grup.
----------------
(seguirà)

Participació... i Calella (I)

Des de que vaig decidir obrir un grup al Facebook anomenat "Propostes per a la Riera Capaspre" que, d'alguna manera, qüestionava l'Ajuntament, i també els partits polítics en general, sobre la manca de processos participatius i de debat en temes importants per a la ciutat, que només sento a parlar de participació. Que si Calella té una llarga tradició participativa, que si tenim un Consell de Participació i Convivència, el Pla de Participació, entitats que participen en un munt de Consells, reunions, exposicions, trobades, etc. Aquest mateix cap de setmana, sense anar més lluny, s'han convocat uns Tallers de Prospectiva per parlar sobre el turisme que tots volem.
Doncs si el nostre govern local s'omple tant la boca amb la paraula participació, com és que a mi em segueix semblant que tenim un greu problema en quant a la participació directa dels ciutadans a les decisions de projectes importants?
I per què vaig notar tant en una tertúlia radiofònica que parlava sobre aquestes Jornades i sobre la xarxa Consensus que hi havia una apreciació clara que tot això no acabaria servint per a massa?
I sense anar més enllà, per què, si realment hi havia hagut tanta intervenció, l'activitat d'aquell grup del Facebook va acabar en la presentació d'unes al·legacions al Projecte d'ordenació de la Riera Capaspre, desestimades en un Ple extraordinari, però discutides i tingudes en compte parcialment?
On rau aquesta diferència d'apreciació sobre un mateix concepte?
Doncs, probablement, en l'accepció del significat de la paraula participació que agafem.
Mirant el diccionari veiem que "participar" vol dir: 1.Tenir part en una cosa, prendre part i 2.Comunicar, donar notícia. I a mi em sembla que l'Ajuntament, si és que personalitzem, té en compte tres d'aquestes accepcions i que jo a la que hi dono el principal significat és a la que faria quatre.
Si un projecte es presenta a una reunió a la que assisteixen deu entitats locals, podrem parlar de prendre part, comunicar i donar a conèixer, però no sempre, o millor dit quasi mai, podrem parlar de tenir-hi part. La majoria de vegades aquests Consells esdevenen una mena de senat representatiu d'entitats i associacions que el que fan és participar, com a sinònim d'assistir, a presentacions públiques d'idees i projectes.
Quants dels seus socis i membres (amb perdó) arriben a conèixer i a debatre cap d'aquells projectes? Millor que no ens ho plantegem...
Les Administracions Públiques haurien de tenir entre les seves prioritats l'aconseguir que la ciutadania s'impliqués directament en el disseny i la confecció dels diversos projectes municipals que conformaran el teixit de la mateixa ciutat.I si no és així, és aleshores quan la societat civil i els ciutadans particulars han de prendre la seva iniciativa.
----------------
(seguirà)

Passejada de records

El diumenge vam anar a fer una excursió que teníem pendent. Res massa complicat, vaja; consistia en fer un tomb pel poble on va viure un amic nostre els primers anys de la seva vida.

Va ser un repàs pels records i les vivències. Aquí l'escola, el pati, la barberia..., el cinema, l'església, les pintures..., tot anava passant davant els seus ulls. Si el miraves fixament podies repassar les imatges que ell anava explicant, i ell no et veia, és clar.

Escoltar totes aquelles vivències tan vitals, i faig una redundància expressamment, em va semblar, en alguns moments, una mena d'atracament a la intimitat del meu amic. Ell ens oferia una part de la seva vida, dels seus despertars, i nosaltres només atinàvem a imaginar-nos una part del que deixava anar.

Aquell matí vam veure volar uns rínxols daurats que s'escapaven dels dits de la memòria.

El pas dels anys ens deixa imatges com aquesta, una escala amagada, oblidada de la vida diària.

Quantes hores ha vist passar damunt seu...

No oblideu l'escala

Aquesta tarda he vist a la tele una pel·lícula amb un argument que, en un principi, semblava força estúpid però que en aquella ficció ha esdevingut tràgic. El tema era senzill, un grupet de parelles que fan una sortida en un iot, com aquells qui fossin uns nou rics i que, en un moment determinat, decideixen fer un bany. Es llencen tots a l'aigua però.... es descuiden d'obrir l'escala...

Una tonteria? Potser sí, però el cas és que de cap manera arriben a poder pujar al vaixell. I així, comença un seguit de desgràcies i... bé, al final... s'acaba.

Si us plau, no subestimeu la importància d'un element tan poca cosa com és... una escala.

Venjança?

Durant els darrers quasi quatre anys he publicat a la vora de 900 articles, o escrits, o posts, com vulgueu, en aquest blog. I tots, evidentment, amb la seva imatge pertinent d'alguna escala.

Fins aquí res de nou...

Si faig una mica d'examen de consciència podria arribar a assegurar que en cap moment he sigut irrespectuós amb ningú, escales incloses. Potser una mica crític, escèptic, àcid, irònic, sec, però mai irrespectuós.

Fins i tot, darrerament he espaiat els intervals d'escriure ja que he preferit pair primer determinats pensaments abans de deixar anar algun exabrupte fàcil i punyent.

Per tot això és que no veig a què treu cap el comportament que l'altre dia em van dedicar dos esglaons que em trobo tots els dies feiners quatre vegades just a dos metres i cinquanta centímetres de la porta d'entrada i sortida del meu centre de treball.

Si jo he pujat i baixat aquells dos esglaons tantes vegades, com pot ser que l'altre matí em trobés de cop agenollat a terra i en una posició quasi humiliant davant la mirada d'una desena de persones, en el precís instant que tenia que haver arribat a la porta d'entrada sense cap problema?

Quin moviment o quina conspiració van fer per lograr que tornés a reviure en mi aquell dolorós moment que va portar com a conseqüència el naixement i l'existència d'aquest blog?

Intentaré fer com que no hagi passat res... Oblidaré el morat que m'ha sortit al genoll esquerre i la vergonya de veure'm postrat davant alguns companys de feina que, la veritat sigui dita, van tenir un comportament cap a la meva persona molt digne.

Deixaré, en resum, aquest post com una mena d'exercici de lliure interpretació i, fins i tot, m'autocensuraré a l'hora de posar la imatge que tenia pensada i en deixaré una altra triada sense massa intenció.

Deixem-ho doncs aquí...

Fa deu anys...

Fa deu anys encara no hi havia blogs, no hi havia escales, no hi havia twitters, ni facebook, ni flickrs, ni tuentis....

Fa deu anys, recordes?

Fa deu anys, un dia com avui, però en dissabte... I aquell sol.

Fa deu anys va venir molta gent a veure com érem feliços. I ho van veure... I, si volen, ténen les portes obertes de casa per seguir-ho veient.

Fa deu anys va començar un dia... que encara dura.

Per molts anys... i gràcies.

Governar en minoria

Cada nit de recompte electoral acostumo a seguir un mateix ritual. Consisteix en fer un petit repàs a la memòria històrica i intentar recordar si el cas actual s'havia repetit anteriorment gaire vegades. És un ritual una mica absurd, no ens enganyem, però que fa uns anys tenia un cert sentit. Potser perquè "abans" els resultats eren més rotunds o potser perquè els canvis com a resultat de coalicions no es sortíen massa dels guions establerts.

I és per això, suposo, que jo sempre he sigut partidari dels governs en minoria. Com que no he estat mai directament vinculat a cap partit polític he pogut anar mantenint un romanticisme en aquest sentit que, la veritat sigui dita, em sembla que ja només mantinc jo sol.

Quan un partit guanya unes eleccions però no pot lograr fer una majoria absoluta estable amb altres formacions, sóc de l'opinió que s'ha d'arriscar a governar en minoria. Però això sí, amb l'autoritat moral que li dóna el ser el guanyador. És a dir, que la negociació i el diàleg, la política en sí mateixa, són els que faran que el govern rutlli.

Però, ai las, aquí el meu plantejament ja comença a fallar.Per què? Doncs perquè no sempre es pensa en el bé comú com a cosa prioritària. Així de senzill.

I a partir d'aquí, tot s'hi val. Això sí, sempre legalment, sempre fent servir les dues regles bàsiques: la suma i la resta. I en això sí que tots hi estan d'acord, cap se salva, cap...

De totes maneres hi ha un dubte que em té preocupat. És una suposició absurda, però avui dia mai se sap.

Suposem que a les darreres eleccions al Parlament hagués guanyat CiU, és un suposar, i que hagués pogut formar govern amb el PP i Ciutadans. Què hagués passat? Quantes pàgines i parets s'haguessin omplert de frases fulminants, d'adjectius insultants, de comparacions amb règims passats i interessos inconfessables? Quantes tombes s'haguessin remogut de tant fer-ne esment? I m'imagino aquest supòsit impossible amb CiU de guanyador, que si hagués fet el mateix siguent el segon.... Segur que ja no seríem aquí...

Ara miro els diaris d'aquesta setmana i veig PSE, PP i UPD... Però és clar, Euskadi és diferent, sí. Allò és una victòria històrica i incontestable.... sí, és clar... les majories parlamentàries són això, majories, és a dir, la voluntat popular... sí, ja ho entenc... potser que vagi a dormir, que és tard.

Ah, l'escala... ara en posaré una qualsevol... amb força criteri... Com que quedarà cap a la meitat de l'escrit, semblarà que l'he he estat buscant expressament...

Potser sí que seria millor que em dediqués a la política de partit.

Me'n vaig a pensar.... Bona nit...

Rua de Calella, escales i... foc

"La generación del piercing y la página web...

En aquests moments en que Internet està canviant molts usos socials i les seves aplicacions estan fent trontollar alguns pilars que fins fa quatre dies semblaven inamovibles, és quan podem veure com en serà de difícil el treure alguns "tics" i algunes opinions predeterminades.
A ningú se li escapa que el sector del periodisme és un d'aquells pilars que deia abans. La velocitat de la notícia és més ràpida a la xarxa que al paper i la proliferació de canals virtuals fora de l'oficialitat plantegen dins el mateix sector unes lluites constants tant ideològiques com econòmiques i socials.
Fins a quin punt és menys fiable el periodista freelance que treballs online que el diari carregat d'història amb tots els seus mitjans i els seus interessos? Aquesta podria ser una de les preguntes valorades en un milió...
L'altre dia, en una d'aquelles tertúlies televisives on es parla trepitjant les converses dels demés, tot i ser personalitats de solvència contrastada en els mitjans, María Antonia Iglesias deixava anar, parlant sobre uns joves detinguts per l'assassinat d'una jove, una frase que deia:
"Estos jóvenes, representantes de la generación del piercing y la página web..."
La veritat és que aquesta associació instintiva entre la joventut, el piercing, la delinqüència i la pàgina web em va fer mal. Com pot parlar així, per més que estigui en una tertúlia cridanera, una periodista de llarg recorregut professional?
Quin camí li queda a aquesta classe periodística per assimilar la velocitat de desenvolupament de les aplicacions 2.0 en el seu àmbit?
Espero que els nous profesionals, més joves, amb algun piercing i alguna pàgina web, vagin apartant del camí aquelles opinions tan passades i fora de lloc.
Esperem-ho.

Aires de Carnaval

S'acaba ja el Carnaval (i el Carnestoltes, és clar...), s'acaba el dimecres de cendre (aquell dia que anaves a missa i et posaven al cap, damunt del cabell, perquè aleshores sí que en teníes, una mica de cendra que intentaves aguantar que no caigués en tot el dia...), s'acaba la temporada...

Sí, la temporada, perquè els músics tenim l'any una mica canviat: la temporada va de Carnaval a Carnaval, de Carnestoltes a Carnestoltes, si voleu, i així encara som una mica més estranys que la resta dels humans. Un any que no comença ni acaba mai el mateix dia, ni en té la mateixa quantitat de dies.

Avui s'ha acabat l'any i demà en comença un altre.

Feliç any nou a tothom!

Entrevista

Parlem amb Josep Barri, músic de cobla, blocaire i maresmenc de socarrel. Fa tres anys i mig que des del seu blog "vilapou" mostra la seva personalitat deixant la porta oberta a un diàleg constant.
A què es dedica professionalment?
Sóc contrabaixista i toco a la Cobla Ciutat de Mataró i, a més, administratiu en una empresa tèxtil. Dos sectors tocats sempre per la crisi.
I què li agrada més de la seva feina?
M'agrada la música i veure com la gent s'ho passa bé... encara que sigui escoltant sardanes.
I menys?
Tot i ser una dels nostres trets diferencials, la música de cobla no està suficientment valorada.
Però la seva afecció, en realitat, és...
El que m'agradaria de veritat és saber tocar bé uns quants instruments, encara que vaig començar a estudiar matemàtiques i arquitectura. M'agradaria saber de tot.
Com a persona, com es definiria?
Crec que sóc normalet, del piló. Una mica tímid i llunàtic, com a bon Cranc, i intento estar preocupat pels demés.
Llibre, pel·lícula i música preferida?
Un llibre que encara no he llegit, Incerta glòria, de Joan Sales; una pel·lícula, Tasio, i tot això regat amb música de Jazz (amb majúscules).
L'esport que li agrada més és...
El bàsquet.
Si tingués poder polític, què seria el primer que canviaria?
Intentaria obrir la política als ciutadans i, a canvi, els exigiria més participació i compromís. A partir d'aquí seria més fàcil canviar coses.
I si fos milionari, en què es gastaria els diners?
Sempre he dit que si jo fos milionari, tots viuríem més bé...
Un fet històric que l'hagi impressionat especialment?
No ho sabria dir, però potser qualsevol que s'hagi lograt amb les aportacions i la lluita de molta gent, sumant molts petits esforços.
Qui és el seu heroi o la seva heroïna?
Cap en especial. Com deia abans, valoro molt la col·lectivitat.
En una amistat què és el que valora més?
La sinceritat.
I en una parella?
Igualment, la sinceritat. La relació de parella és el grau més alt d'amistat.
Per què li agrada viure al Maresme?
Hi visc des del meu primer dia i em sembla que aquí tenim de tot, en situació, en paisatge, en recursos, i en gent.
I què hi troba a faltar?
Diguem que m'hi sobra una mica d'egoisme i individualisme.
Com a blocaire, quina és la seva opinió sobre aquest mitjà del qual vostè és un habitual?
El blog et dóna la possibilitat de deixar anar tot allò que tens ganes de dir i, al mateix temps, de sentir les opinions dels que et llegeixen. És un espai on pots mostrar la teva personalitat però quedant obert a un diàleg constant.
Per cert, per què les escales són les protagonistes del seu bloc?
No sé si mai us heu fixat en els enfustissats on toquen les cobles. La veritat és que n'hi ha de força "perillosos". Un dia i per culpa d'una escala que no era al seu lloc vaig caure i em vaig trencar un braç. Vaig decidir que algun dia ho explicaria al món. El descobriment dels blogs em va permetre parlar de la meva vida de músic i de tot allò que em vingués al cap. I a cada escrit hi afegeixo una escala, com a homenatge. Ja porto 3 anys i mig amb el blog "vilapou".
Com a músic de cobla, com veu el futur sardanista a casa nostra?
En quant a músics no crec que mai hi hagi problema, però els balladors s'estan fent grans i la pedrera no acaba de pujar. Em sembla que algun dia s'haurà d'anar replantejant el tema de les ballades i reconvertir-les en audicions. Però cal l'esforç de tots. La música s'ho val.
Quins projectes té per endavant en el món real i en el món virtual?
En el món real només espero anar vivint la vida i gaudir-la amb els meus. En quant a aquesta virtualitat en que em moc, m'agradaria potenciar els processos participatius de la gent amb les administracions i els poders públics i polítics, lograr establir més canals de comunicació real entre els de dalt i els de baix per anar reduint les distàncies que ens separen.
-----------------------------
Publicat al Diari Maresme per Ramon Teixidó

En stand by...

Me'n vaig a l'Empordà. Som-hi?

Aquest cap de setmana me'n vaig a fer allò que en diuen "turisme rural". No m'agrada gens aquesta expressió, però diguem que és la més "oficial".

Jo marxo avui, divendres, després de dinar, en direcció a l'Empordà i he pensat que si algú vol seguir una mica la ruta, també ho pot fer, si vol.

Una de les darreres eines que ha dissenyat Google és el Latitude, una aplicació que relaciona el Google Maps i el mòbil. Consisteix en crear una xarxa d'amics que es mostren mútuament la seva situació al mapa. És a dir, des del teu mòbil pots saber sempre on són els teus companys.

Per si algú considera que aquesta és una mostra més de control i seguiment de les persones, puc dir que, en primer lloc hi ha la possibilitat de no afegir-s'hi, i, també, l'opció d'enganyar els demés donant una posició fictícia fixa. Són maneres de seguir "el joc".

En tot cas, si algú vol seguir el meu cap de setmana, només ha d'entrar al Latitude al seu mòbil i afegir-me com amic (vilapou@gmail.com)

Us espero, ens ho passarem bé.