4.3.09

Governar en minoria

Cada nit de recompte electoral acostumo a seguir un mateix ritual. Consisteix en fer un petit repàs a la memòria històrica i intentar recordar si el cas actual s'havia repetit anteriorment gaire vegades. És un ritual una mica absurd, no ens enganyem, però que fa uns anys tenia un cert sentit. Potser perquè "abans" els resultats eren més rotunds o potser perquè els canvis com a resultat de coalicions no es sortíen massa dels guions establerts.
I és per això, suposo, que jo sempre he sigut partidari dels governs en minoria. Com que no he estat mai directament vinculat a cap partit polític he pogut anar mantenint un romanticisme en aquest sentit que, la veritat sigui dita, em sembla que ja només mantinc jo sol.
Quan un partit guanya unes eleccions però no pot lograr fer una majoria absoluta estable amb altres formacions, sóc de l'opinió que s'ha d'arriscar a governar en minoria. Però això sí, amb l'autoritat moral que li dóna el ser el guanyador. És a dir, que la negociació i el diàleg, la política en sí mateixa, són els que faran que el govern rutlli.
Però, ai las, aquí el meu plantejament ja comença a fallar.Per què? Doncs perquè no sempre es pensa en el bé comú com a cosa prioritària. Així de senzill.
I a partir d'aquí, tot s'hi val. Això sí, sempre legalment, sempre fent servir les dues regles bàsiques: la suma i la resta. I en això sí que tots hi estan d'acord, cap se salva, cap...
De totes maneres hi ha un dubte que em té preocupat. És una suposició absurda, però avui dia mai se sap.
Suposem que a les darreres eleccions al Parlament hagués guanyat CiU, és un suposar, i que hagués pogut formar govern amb el PP i Ciutadans. Què hagués passat? Quantes pàgines i parets s'haguessin omplert de frases fulminants, d'adjectius insultants, de comparacions amb règims passats i interessos inconfessables? Quantes tombes s'haguessin remogut de tant fer-ne esment? I m'imagino aquest supòsit impossible amb CiU de guanyador, que si hagués fet el mateix siguent el segon.... Segur que ja no seríem aquí...
Ara miro els diaris d'aquesta setmana i veig PSE, PP i UPD... Però és clar, Euskadi és diferent, sí. Allò és una victòria històrica i incontestable.... sí, és clar... les majories parlamentàries són això, majories, és a dir, la voluntat popular... sí, ja ho entenc... potser que vagi a dormir, que és tard.
Ah, l'escala... ara en posaré una qualsevol... amb força criteri... Com que quedarà cap a la meitat de l'escrit, semblarà que l'he he estat buscant expressament...
Potser sí que seria millor que em dediqués a la política de partit.
Me'n vaig a pensar.... Bona nit...

4 comentaris:

Puji ha dit...

Penso el mateix. Els governs en minoria són el millor de la democràcia. De fet, penso que ERC hauria d'haver quedat fora del Govern i que manés qui pugués en minoria.

Anònim ha dit...

hola,
pel que entenc parles d'euskadi. el que hi hagut a euskadi son trampes...els espanyols normalment fan trampes perque no son gaire democratics( 100.000 vots nuls).hem dir les coses pel seu nom i el que no entenc ,es com hi han partits que pacten amb els tramposos...i parlo d'erc i de ciu.i estic totalment d'acord amb tu que el millor son els governs de minories pero de tramposos,no

Unknown ha dit...

Hi ha un denominador comú entre Euskadi i Catalunya, i és que ha primat el fer fora del govern als nacionalistes. I sempre són els mateixos, tot i que amb aliats diferents.

vilapou ha dit...

Puji, d'acord. Negociar, discutir, cedir, guanyar o perdre... però estar al poder deu ser molt llaminer...
El poder, anònim, el poder, al preu que sigui.
I aquests aliats, Marc, que no ténen "amor propi" (per dir-ho d'alguna manera)?