2n dia. Inauguració del local

Una candidatura que es presenta a unes eleccions sense un local és com.... com ho diria jo? És una opció buida, sense consistència. Li falta alguna cosa: una part de credibilitat, de convicció.

Avui hem inaugurat la nostra seu electoral, amb una festeta, senzilla, discreta, amb gent coneguda, amiga, entregada ja de bon principi.... però sense eufòria. Caldria?
Com més s'acosta el dia 22 més m'adono del que s'hi està jugant molta gent. I em preocupa de veritat perquè veig que això passa a nivell personal, un plus apart de l'interès del partit.
I on queda aleshores la ciutat?
Doncs em fa l'efecte que per a molts es dispersa, es fon entre la dialèctica diària vessada pels mètodes establerts. Els ensenyen a respirar les olors dels carrers? Els recorden que trepitgen un passat venerat? Qui els retornarà a ras de terra? Qui, com i quan ho farà?
Quatre anys és una immensitat reduïda a purs interessos.... I això no hauria de ser.
Portem dos dies, qui ho diria?

1r dia. Del Mercat al Cocodrilo

La veritat és que se'm fa estrany parlar de mi com un "pressumpte" polític que està intentant convèncer als seus conciutadans que el votin... I no és falsa modèstia.

Però hi ha camins que els tria cadascú i, sobre aquests, encara que un s'hi vegi empès per les circumstàncies, engrescadores, però circumstàncies, se n'ha de parlar amb orgull i convicció.
Ahir va ser un dia intens, amb debat d'alcaldables, fotografia de conjunt i penjada de cartells. Qui ho havia de dir fa només 3 mesos (sí, 3 mesos...)
Només vull deixar quatre apunts sobre la diada d'ahir.
El debat va ser una experiència novedosa per a mi, potser massa encara. El llenguatge, els tempos i les estratègies dels polítics em queden una mica lluny de moment, cada vegada menys, però una mica sí. I si en el debat el tema de la immigració aconsegueix un protagonisme evidentment buscat per una part dels caps de llista (no oblidem que a Calella s'hi presenta aquesta vegada PxC), aleshores la meva capacitat de concentració es pot veure afectada.
Jo ja comprenc que qui més qui menys té una opinió crítica sobre aquest tema, però quan a un li dóna la sensació que a pràcticament tots els caps de llista ja els va bé buscar-ne un benefici, aleshores em sembla que no anem massa bé.

Accepto la meva part de culpa en no haver contestat les expressions insultants i racistes, però em sorprèn, i critico públicament, la poca convicció tant dels representants del govern (PSC i ERC) com de l'oposició (CiU i PP). El PP en vol treure rèdits fàcils d'aquest tema i CiU intenta dir allò que la gent vol sentir, cosa que no facilita la pedagogia necessària; però PSC i ERC es van limitar a defensar la (bona) feina feta pels tècnics corresponents. Poc bagatge, la veritat. Jo n'esperava més d'ells. En prenc bona nota per al pròxim debat.
I després penjada de cartells: començant davant el Mercat i acabant, a altes hores de la nit, davant un altre local emblemàtic de Calella, el Cocodrilo, un estabiment d'aquells que hi viuen i treballen senyores que et parlen de tu i fumen....
Bé, ara ja no hi fumen, ara han de sortir al carrer a fumar.....

Mones de Pàsqua... mmmmmm

 

Candidatura amb escales

Escolta, clicant aquí, "Stairway to heaven", de Led Zeppelin

Feia dies

La veritat és que sí, que feia dies que no trobava un escenari amb crítica fàcil. I potser és perquè m'he acostat a aquelles zones on la sardana és més tradicional i, al mateix temps, es deixa ancorar una mica més per la tradició.
O potser és perquè allà van més pel dret, és a dir, que no s'estan de miraments i suposen, potser, que tant el músic com el públic ja s'espavilen, i no caldrà estar massa per detalls sense importància (per a ells, és clar).
Resumint, que ens hem trobat amb la típica escala estreta, dreta, massa dreta, sense barana, fixada amb uns claus (no ho he comprovat i potser millor, per no espantar-me) i, per arrodonir-ho, la típica senyera catalana amb l'efecte faldó.
Tot un clàssic.... Poden passar els anys i sempre acabem trobant els mateixos (mals)exemples...

Ja tenim Plaça de l'Ajuntament!

El preu de la independència

Som conscients a dia d'avui de quina és la força que té el sistema de partits polítics en quant a la gestió del mateix procés democràtic?
Coneixem la dificultat que té l'anomenada societat civil per entrar en aquest joc?
Hauria realment de seguir els mateixos patrons d'actuació?
Com encaixa un independent envoltat en una lluita de partits?
El preu per mantenir la independència és elevat. Elevat i no valorat.
Pot seguir sent considerat independent aquell que accepta les normes que estableixen aquells partits i les respecta?
Quin és, al final, el cost de la independència personal?

Habitant, contribuent, ciutadà

Ahir vaig assistir a la sessió inaugural de les 4es Jornades de la Catosfera a Granollers. Hauria de fer-ne una crònica una mica detallada, és veritat,  però és que hi va haver un concepte que va tractar en Genís Roca a la ponència inaugural que em va quedar gravat i no hi paro de donar voltes: habitant vs contribuent vs ciutadà.
Ja està clar que en tot poble (o ciutat) hi ha habitants, persones que hi estan censades; i també contribuents, persones que hi paguen els seus impostos, però, sobretot avui dia, tenim també un conjunt de gent que no figuren al padró ni hi paguen els seus impostos i que, realment, SÓN d'aquell poble. Pot ser gent que hi ha nascut i en aquest moment viuen (habiten i contribueixen) en un altre lloc, per exemple, però s'estimen i se senten ciutadans del seu poble d'origen. I voldríen fer coses per ell. I el poble té necessitat també d'ells. O potser és gent nova que encara té lligams en altres contrades. O gent que hi ha estat un temps.... de pas.
Hem de trobar una manera d'integrar o de reintegrar aquesta ciutadania, vital, entregada i necessària, als nostres pobles i les nostres ciutats.
Un bon tema de reflexió.

L'eròtica de les Falles

Falla Almirant Cadarso - Comte d'Altea

Benvolgut blog:

Tu i jo hem de parlar... ja ho saps.
No es tracta de que (jo) comenci a buscar excuses, ni a fer-me o fer-te (sí, a tu) retrets de qualsevol mena. Tu i jo ens coneixem bé, i ens coneixem a fons, aviat farà sis anys. Per tant no ens hem d'amagar res.
Jo podria, i de fet ho faig, dir que ja et convé un rentat de cara. Potser és que em vaig fent gran i més "seriós", que no conservador, però penso que la coloraina aquesta que t'envolta ha d'anar desapareixent (ja ho vaig fer amb el fons aquell que ja ningú deu recordar) i que la senzillesa ha d'imposar-se a la plantilla. Temps al temps.
I per l'altra part, la meva, potser que em decideixi a escriure més, encara que només sigui per anar aprofitant les bones escales que tinc arxivades....
No entraré (tu saps que no és el meu estil, i aquest tema el tinc més que clar i més que discutit) en el debat blog-Facebook, ni en donar excuses sobre l'optimització de l'ús de les xarxes socials, ni en si el blog és la part principal d'aquest pack 2.0 i Facebook o Twitter en són els complements, res d'això.
Crec, senzillament que m'han passat i m'estan passant dues coses: una és que tinc mandra d'escriure, així de clar; i l'altra és que m'estic fent un embolic mental amb què vull explicar, i què no, amb si vull separar temàtiques amb el "més vilapou", el teu germà petit, o si tot ha de venir a petar aquí, vaja, com sempre, etc.
I no, res d'això. Ha de tornar l'aire fresc a aquest bloc (ara amb c). Si no em serveix per deixar anar tot allò que em ve al cap d'una manera directa, no "nem bé".
I això penso fer a partir d'ara. Treure'm aquell embolic del cap que deia abans, és a dir, no tornar a pensar en tu com si fossis un lloc de culte (meu). Ets un blog, el meu blog, vilapou, i ens hem de poder tornar a mirar als ulls fixament, sense que cap dels dos abaixi els ulls.
Apa, fins ara!

Més vilapou: Cinc principis per canviar una manera de governar (II)

El quart punt és, potser, més difícil d’encaixar si parlem de comunitats de govern més reduïdes, com el municipi, i no pas d’entitats superiors. Seria la necessitat indispensable de compartir la propietat intel·lectual que està esdevenint innecessària....

(segueix llegint)

Més vilapou: Cinc principis per canviar una manera de governar (I)

El divendres, la secció “La Contra” de La Vanguardia va publicar una interessantíssima entrevista amb Don Tapscott, canadenc, consultor de diversos governs, expert en estratègia de negocis i que investiga, entre d’altres coses....

(segueix llegint)

La costa bastarda

Nit de Reis

(by Montse Boix)

Un any de Riera

Avui fa un any de la inauguració de la remodelació de la Riera Capaspre. Podem dir doncs que, d'una manera simbòlica, avui fa un any que Calella té una nova entrada, una nova porta, una arteria, un esdpai de nexe i unió del casc amb l'anomenada zona hotelera, que ha fet replantejar i revitalitzar una part del moviment econòmic dedicat a l'oci i al turisme.
Aquesta Riera és un espai que els mateixos calellencs encara estem païnt. No la coneixíem així. I el mateix passa amb tots aquells que hi tenen un negoci muntat. La gestió que en facin serà determinant tant per al futur de la Riera com per una bona part del desenvolupament comercial i turístic de Calella. I uns quants sembla que així ho han entès.
L'altra part de la feina l'ha de fer l'Ajuntament i l'Administració. Ells han de vetllar per aquella gestió que dèiem, per la bona gestió. I aquí hi ha feina. La seguretat, el civisme i, principalment, la conservació i la neteja, són vitals. I en aquests punts s'ha de ser molt exigent: un repàs de com està el terra a la vora dels contenidors o la "ditxosa" línia despintada del carril bici en són uns exemples.
Personalment seguiré pensant que el disseny del vial central podia ser diferent... Entre les taules de les terrasses i les cases hi ha quedat el mateix espai de l'antiga vorera; i entre el carril bici, aquelles pedres encastades a terra i els esglaons del desnivell tampoc hi resulta un gran passeig, sobretot si ho comparem amb el que queda a l'altre costat.
Però l'explicació és que tècnicament no podia ser d'una altra manera... Permeteu-me dubtar: avui dia no hi ha gairebé res impossible. Una altra cosa és el seu cost.... però aquest no és mai l'argument.
Bé, felicitem-nos: la Riera ja té un any! I aquesta Riera ens ha de donar moltes alegries!
Només una petició: que ningú es pengi la Riera com una medalla.

Nadal 2010

La Marató, és clar

Pre? Campanya?

Cada vegada que s'acosta un procés electoral, però ja uns mesos abans, es comença a parlar de la pre-campanya, que vindria a ser un escalfament dels motors, de l'engranatge de la maquinària dels partits, per fer-nos estar ja atents al seu calendari. Això, fa uns anys, es notava uns tres mesos abans però, actualment, les campanyes i les pre-campanyes es van enllaçant l'una darrera l'altra.

I què és lícit fer en una pre-campanya que la diferenciï de l'autèntica? Doncs... res, en aquests moments res de res. Bé, potser no es pronuncia, amb la boca gaire grossa la paraula "voteu-me", però tant s'hi val, a la nostra edat les orelles les tenim per alguna cosa.
. . . . . . . . . 
L'altre dia vaig assistir a un acte en el que es donava un premi a una remodelació arquitectònica realitzada en un equipament municipal. El programa, organitzada per una entitat privada, deia que després d'aquesta entrega hi hauria una xerrada, "Urbanisme i obra pública", amb diversos ponents.
Quina va ser la realitat? Els diversos ponents van ser l'alcalde i el regidor d'obra pública, acompanyats (?), en una funció que no vaig acabar d'entendre, o sí, de l'arquitecte municipal. La xerrada, un relat minuciós de les obres fetes al municipi durant els 3 darrers anys i mig. L'embolcall? Una barreja de dades i xifres, amb una certa "apropiació" de la gestió dels costos i finançaments, una absència de menció, tret de dos puntuals detalls, a la resta de l'equip de govern,  un recull, vaja, de tot allò que ha afectat i afecta a l'obra pública local, aglutinant-ho als tres darrers anys, prescindint, pràcticament de les línies diverses, encertades o no, que hi ha hagut fins a les darreres eleccions municipals i adequant-ho a una línia "filosòfica" de l'actual partit que domina numèricament el govern local.
No sé si això era el que pretenia l'associació que convocava l'acte (encara que em temo que ja li va estar més que bé), ni si "l'altra part" de l'equip de govern es mereixia aquest tracte, ni si l'oposició fa bé no assistint, encara que només sigui "presencialment" a aquesta mena d'actes, ells sabran el que s'hi juguen, però a mi em va semblar que participava en un acte electoral perfectament preparat i mesurat.
I això que falten més de cinc mesos per a les eleccions...
Pre-campanya? O, directament, campanya?

Deu mil hores

"Creadors  EN RESIDÈNCIA als instituts de Barcelona posa en contacte l'art contemporani amb els estudiants de secundària, generant noves formes i contextos de creació. "
Salvador Juanpere EN RESIDÈNCIA a l'Institut Infanta Isabel d'Aragó.
"Deu mil hores" al Nivell Zero de la Fundació Suñol.
Fins l'onze de desembre.

Més vilapou: Una extrapolació: del Parlament a l'Ajuntament

Després de cada procés electoral toca fer anàlisis i valoracions dels resultats. I, amb elles, veure on han anat els vots perduts i d'on han vingut els nous, és a dir, es busca una explicació més o menys lògica de per què han canviat aquells....

(segueix llegint)

Resum del dia...

(Via Channel 4 News)

Trist poema

Formació quística retrocondilea,
lleugera basculació externa,
condils femorals,
plataformes tibials.

Osteocondritis rotuliana de grau 4,
meniscopatia degenerativa tipus 2,
fisuració puntiforme,
lleugera distensió.

Edematització del cartíleg rotulià,
defecte ossi subcondral,
menisc extern normal.

Postals pendents (3 i 4)

-Postal d'en Xexu: Bona nit i tapa't
... "Ah, i sense oblidar el mestre Vilapou, que no hi ha escapada que no trobi alguna escala digne de ser fotografiada! Aquesta en ple Arxipèlag d'Estocolm".

-Postal de l'Assumpta: Blog de l'Assumpta

... "Fa més d'un any i mig vaig publicar unes fotos al meu blog on hi sortien unes escales... Llavors jo era una bloguera força principiant i un dels comentaris que vaig tenir va ser d'en XeXu que em deia que aquelles escales tan xules les hi podria enviar a en VILAPOU... jo li vaig preguntar que qui i com, però ja no va veure la meva resposta...

Ara, en veure el seu darrer post, m'ha vingut aquell comentari seu a la memòria i, com he vist que t'enllaça, doncs he pensat aprofitar per clicar-te, copiar la teva adreça electrònica i enviar-te les fotos".

Camí cap a la Independència

Postals pendents (2)

Si la primera postal pendent que vaig posar era submarina, la segona haurà de ser al contrari, aèria. Aquesta me la va enviar la Ció i és, potser, la primera, per data, d'aquest estiu, de l'Església de Sant Michele a Lucca. És una escala "amb vistes", no? encara que el dia que fa una mica d'aire deu poder arribar a ser desagradable...
Si alguna vegada hagués de repartir uns guardons a la gent que m'ha enviat escales dels seus viatges, la Ció en tindria un d'or. Em sembla que jo podria enumerar la llista dels països que ha trepitjat els darrers anys. Gràcies Ció.
Ep, "mejorando lo presente", que és una frase que sempre m'ha agradat molt.

Escalons

Postals pendents (1)

Si a finals d'octubre, amb Tots Sants a tocar, amb els panallets sobre el marbre de la cuina, amb unes engrunes que en delaten el primer tast, amb l'ampolla de mistela visible des de tots els angles del menjador, amb les flors, naturals i de plàstic, camí del cementiri, si amb aquest ambient latent he de retornar a l'estiu, potser que no ho faci amb una vista de les platges paradisíaques de la Polinèssia, que ja he fet tard, sinó, directament, des del fons, des del fons del record i des del fons del mar.
En Joan em va enviar aquesta escala, "el que queda d'escala", em deia ell, però una escala. Serà això, una escala de fons, amb bombolles d'aire que l'envolten...
Em vol convidar a baixar-hi, allà a baix, diu, i a mi m'agradaria, és clar, però no sé si cal temptar la sort, o la salut...

Agafant forces

Fa dies que em miro el blog, pràcticament cada dia, és clar, amb ganes, amb sentiment, amb il·lusió. Perquè el blog que un ha anat fent i que continua fent, sempre es mira amb sentiment i il·lusió. Amb la de coses que portem viscudes junts....

Fa temps que tinc clar que l'estiu es mereixia, com a mínim, un final feliç, un recull de postals rebudes, una resposta pública de tot allò que he anat rebent dels meus volguts i estimats lectors (i lectrius, que diria en Zinc). Perquè, tornant a allò de la il·lusió, quan m'arriba al correu una imatge d'una escala o, millor encara, quan parlo amb algú que em diu que ha fet fotos d'escales o, senzillament, que se les mira ja d'una manera diferent, que les "reconeix", que les valora o que les compara, aleshores em cau la llagrimeta...
Per tant, potser que comenci a acabar aquest estiu que encara tinc pendent. Ho aconseguiré? Qui ho sap. Això és un blog!

I acaben els Premis Blocs Catalunya 2010

Si l'inici de la 3a edició dels Premis Blocs Catalunya ja va començar el matí amb l'acte de reconeixement dels blocs escolars del Maresme (*), la continuació va ser a partir de les 4 de la tarda amb una trobada d'esferes anomenada Euroesferes, que havia de ser un intercanvi d'opinions i experiències entre esferes i blocaires del nostre país, d'Espanya i d'Europa. La veritat és que es va parlar de tot menys d'esferes (?), encara que una hora i mitja de taula (o de cadires) rodona, dóna per molt.
I pel que sembla, per més que passin els anys, el debat sobre què som, d'on venim i on anem continua vigent.
Què és un blog? Té vida futura? Té una mort anunciada?
Aquestes preguntes continuen donant hores de converses... i de controvèrsies.
Si a l'anomenada trobada d'esferes ja hi vam donar cent voltes, durant l'entrega dels Premis, el debat es va repetir, a la sala i a Twitter (#premisblocs):
Què és realment un blog? Es pot considerar també així el treball "professional" d'uns professionals que treballen en un mitjà públic amb totes les facilitats i possibilitats? És lleial aquesta competència en el context d'aquests Premis? Es poden equiparar els blocs periodístics amb els polítics? Pot tenir un cert patrocini d'un programa d'una ràdio pública un bloc "personal"?
Preguntes per debatre fins la propera edició que, més que res, enriquiran el futur dels Premis Blocs Catalunya. Perquè al final són això, una convocatòria d'uns premis, amb unes bases i un Jurat sobirà. No ho perdem de vista.
Jo, si no em fan fer massa quilòmetres, hi espero tornar l'any que ve.

--------------
(*) Gent del Maresme, hauríem de parlar de si s'institucionalitza aquest reconeixement dels blocs escolars.....

Comencen els Premis Blocs Catalunya 2010