Doble via i Festa Major

Els pobles de la costa del Maresme fa un temps que tenim un problema afegit. El problema, l'inicial, és que tenim la via del tren que ens separa el poble de la platja, en el millor dels casos... El problema afegit es que volen desdoblar aquesta via, és a dir, ens volen duplicar l'amplada del problema i de la barrera i, al mateix temps, ens volen destrossar la part proporcional del nostre territori que, en tots i cada un dels pobles, ja té la seva funció.

De totes maneres, i com que amb l'edat un va entenent allò de que quan et diuen que potser es farà una cosa vol dir que et vagis preparant, jo ja vaig intentant buscar el que en podríem dir la "vaselina" per anar "paint" la introducció d'aquesta segona via en el nostre "cos".

I va ser aquest dissabte mateix quan vaig veure ben clar quina hauria de ser la campanya que hauria de fer l'Estat (de moment, perquè d'aquí uns dies serà el trpar... perdó, el nostre mateix govern qui ens farà publicitat de la vaselina), de cara a treure'n el màxim profit d'això de la segona via.

El dissabte, deia, vaig anar de Festa Major a Sant Pol (i vaig disfrutar d'allò més, igual que el diumenge que hi vaig tornar i aquesta vegada a tocar). Doncs si mai aneu a Sant Pol us podeu fixar que al costat de l'estació hi ha un pas a nivell. Un pas que és d'allò més concurregut ja que separa dues parts del mateix poble. El vespre del dissabte em vaig adonar que la gent aprofita l'espai que donen les dues vies per parar-se a fer la xerrada. Sí, sí, tal com ho dic, els grups de vilatans parats allà al mig de les vies del tren per comentar com anava la festa, com havia anat el sopar i com es preparava la nit de ball (molt bé la Metropol, com sempre).

Senyors dels governs, feu-me cas, si us plau. Només heu d'anunciar els beneficis socials i col·lectius que donarà a cada poble l'espai guanyat amb la construcció de la segona via. I, si voleu, es poden convocar xerrades i taules rodones, o cinemes a la fresca, o cursets de ioga o tai-chi al mig de les dues vies del tren.

I vosaltres, conciutadans poc solidaris, no feu mala cara al progrés i aprofiteu aquesta nova via... a la relació social.

Focs latents

Ahir em vaig assabentar que les investigacions sobre un dels darrers i terribles incendis forestals que estem patint havien arribat a unes importants conclusions. L'incendi va ser produit per causes naturals, per un llamp concretament. El que em va sobtar més, i suposo que no sóc l'únic, és que aquest llamp va caure el dia 14 de juliol, és a dir, sis dies abans. Les brases haurien aguantat d'una manera latent fins que el canvi de condicions meteorològiques van provocar la revifada de les flames.

Està clar que la meva ignorància supina(*) no té límits però no puc deixar de preguntar-me si aquest cas és excepcional o es pot donar i es dóna amb certa freqüència, perquè jo, si més no, em sembla que és la primera vegada que ho sento, sobretot amb aquest espai de sis dies de diferència entre el llamp i l'incendi.

Suposo que l'explicació deu estar en l'evolució dels sistemes d'investigació que fan que actualment s'hagi pogut precisar, inclús, l'arbre en el que va caure el llamp.... i abans es parlava de causes naturals "en general". Deixem-ho així.

I, profunditzant amb la meva supina(*) ignorància, m'estic preguntant, jo a mi mateix, quants arbres deuen estar, en aquest moment, cremant d'una manera latent? O durant tot l'estiu? I es podria evitar algun incendi coneixent això?

En tot cas està clar que a la naturalesa no se la pot dominar.

----------------

(*) Quan jo era petitó, a la classe de "gimnàsia" em feien fer el "tendido prono" i el "tendido supino". Des d'aquell moment el meu vocabulari va adquirir una nova paraula emblemàtica.

Quina calor!

Aquests dies fa molta calor; tinc molta calor. Ja sé que és un raonament lleuger, trist, banal, inconsistent, poc original, gris fins i tot...

Però potser és aquesta l'explicació. La calor m'afecta i em deixa sense esma...

Fa dies que vull escriure i no puc. Precisament he de fer el post corresponent a la trobada de la Llopasfera en el qual volia introduir el concepte de la dispersió d'idees, potser una mica entrat amb calçador, això sí, però en tinc els meus arguments. I el cas és que passen els dies i la calor segueix fent els seus estralls.

Perquè la calor és el motiu, no?

Mitja vida

Intentar posar mesura a termes com la vida és una de les coses amb menys sentit que hi pot haver.
Quants anys dura una vida?
Cada persona veu com el temps li passa pel davant a una velocitat diferent que a un altre. Fer plans en aquest món és estar jugant sempre amb l'atzar i els designis. No val la pena.
Jo, pensant en quan anava a col·legi, que són coses que es van fent quan s'arriba a certes edats, recordo que havia estudiat allò de les bases, base deu, base set, base dos... (Servia per alguna cosa?)
A mi me'n van agradar dues: base deu i base dos. La primera perquè és la que estem acostumats a fer servir i tot està relacionat amb els números rodons, 10, 100, 1000..., no com ara, que sembla que pensem en base 6: 12€, 60, 120.000... La base 2 potser també m'agradava perquè només hi havíen zeros i uns, ves a saber...
I quina relació té la vida, la meva vida, amb la base 10, amb els zeros o amb els uns? Doncs no ho sé, però sempre hi penso i hi dono voltes.
I sobretot avui. Avui és 20 de juliol, i tal dia com aquest van néixer, per exemple, Carlos Santana, Natalie Wood, Giselle Bündchen o Mahmut II. I un 20 de juliol van morir Federico Chueca, Guillermo Marconi, Bruce Lee i Antonio Gades. I un 20 de juliol, també, va ser assassinat Pancho Villa, un Zeppelin va fer el seu primer vol i l'home va trepitjar la lluna.
Quin dia més guai és el 20 de julio, no?

3a Trobada de la Llopasfera

Convoca: La Llopasfera
Dia: divendres, 17 de juliol de 2009
Hora: 2 quarts de 10 del vespre
Lloc: Cal Tio Joan
Menú:
Pica-pica:
Amanida de carxofes amb pernil d´ànec, Carpaccio de salmó, Espàrrecs verds amb parmesà, Raviolis de butifarra negre amb salsa de bolets, Pastís de ceba
De segon a triar:
Vacio marinat a la brasa, Sípia amb pèsols, Arròs de bolets "Rissoto" o Roastbeef de vedella amb puré de patata
Postres:
Maduixes ensucrades amb gelat de vainilla
Preu: Raonable... (20€ + beguda...)
(des)Ordre del dia:
1.- Benvinguda i presentacions (records per als absents...)
2.- Blogs vs. Facebook vs. .....? On som? On anem? Què fem?
3.- Noves (i velles) aplicacions. Què fem servir?
4.- Novetats (o no) sobre la dissipada vida de Jan Laporta...
5.- Possibilitat de preparar una jornada pública i oberta a Calella sobre blogs, xarxes, etc, amb algun taller i alguna-es xerrada-es amb personalitats relacionades amb el tema
6.- Precs, preguntes i comentaris
7.- Comiat i foto de grup (s'ha de buscar una escala a la vora del Restaurant... hi estic treballant
8.- Entrada al Dublin's, copetes i demés....
9.- .....zzzzzzzz.........

P.D.: Imprescindible llegir aquest post (hi haurà examen i comentari de text al respecte)

El meu paisatge favorit

Ahir al vespre vaig veure aquell programa que escollia, per votació "popular", és a dir pagant 1,2€ + IVA per cada missatge, el paisatge favorit de Catalunya.

La veritat ha de ser dita, i a casa nostra tenim un conjunt de paisatges, des del desert fins als cims nevats i des de la plana a totes les varietats de costa que no cal que envejem res a ningú. I les imatges ho han demostrat. Bé les imatges i el photoshop, perquè jo aquells contrastos de colors i aquells blaus i verts a la Mediterrània, encara els estic buscant. Però és igual, que una mica de maquillatge ben repartit mai fa mal a ningú...

El cas és que el meu paisatge favorit és... qualsevol de tots aquells. Però, sempre hi ha un però, amb escala inclosa. I això no és gens difícil.

A qualsevol racó de la Costa Brava hi trobarem un desnivell, molts pobles "fan baixada" cap a mar i qui no ha vist la imatge de les escales que ens porten a totes aquelles cales meravelloses?

Ep, Cuní, ja has explicat com s'hi arriba a aquella, de cala?

De tota manera el meu vot va anar pel Delta, més planer sí, però a mi em va robar el cor fa un parell d'anys quan hi vaig anar a passar uns dies... I hi tornaré, segur.

Qui diu que no hi ha escales al Delta? I els miradors? I el far, la Faroleta? Sempre, sempre hi ha una escala...

Torna l'hora de la foto

Encara que l'Estatut estigui pendent de consideració legal i encara que no s'hagi completat cap de les principals funcions bàsiques com, si més no, el finançament, aquests 3 anys que portem amb Estatut ens donen ja una certa perspectiva històrica.

Aquesta perspectiva ens permet, per exemple, adonar-nos que l'intent, moltes vegades desesperat, de sortir a la fotografia (final) ha sigut determinant en tot el seu procés.

Així va començar, així ho van arribar a incloure tots en el seu programa i així va acabar. Només s'anava tractant de veure qui jugava més bé les cartes per aconseguir la foto final. I així en cada capítol... I així fins el darrer moment...

Ara, amb el finançament, tornem a estar igual. Qui aconseguirà sortir el darrer a la foto?

Que s'aprovi la proposta que vingui de Madrid només és qüestió de dies, o d'hores. Però en aquests moments hi ha qui va mirant a tots costats per tal que no se li avancin amb la maleïda foto.

De la mateixa manera que tothom volia sortir com el determinant en l'aprovació de l'Estatut, ara s'ha de veure qui queda com el que "l'endevina" més i s'acosta més a les valoracions previstes, sigui en positiu o en negatiu.

No es tracta pas d'uns centenars de milions més o menys, ni de models, ni d'acompliments de la norma, no. Es tracta de veure qui queda a la foto-finish. I qui queda amb un cap per davant dels altres...

Encara que no tots ho miren, o ho mirem, des de la mateixa perspectiva.

Ai, quina por em fan...

Mal endreçat

Hi ha dies que sembla que tot plegat no acaba de estar situat al seu lloc. Des de la primera hora del matí que es nega a coincidir amb la que està marcada al despertador, fins a la darrera, que ja saps que tampoc serà la que havíes previst, i tot això passant per tots i cada un dels esdeveniments que tenìes programats...

És allò tant "comú" d'arribar a creure que els déus s'han alineat en contra teva o, potser, s'han alienat en favor de ves a saber qui.

La quotidianitat hauria d'estar acostumada a conviure amb els desigs dels pobres mortals que no volen res més que fer una passa darrera l'altra, sense estridències ni crits.

Si no, és com el que acabo de sentir ara en una sèrie que estan fent per la tele:

-"Bon dia. A tots aquells que encara esteu al llit, ja us hi podeu quedar una bona estona més...."

Els "escalonets" del Sr. Camps

(Si us plau, pronuncieu "escalonets" en valencià, amb dues es, una a i una o tal com són, res de neutres, ni àtones, ni tebieses...)

El president de la Generalitat valenciana, Francesc Camps (o Francisco, o Paco, que el català és molt ric i permissiu...) va dir ahir que la veritat "està més a prop que mai" i que queden "un o dos escalonets i llavors tota esta qüestió tan estranya, absurda i estrafolària haurà passat al passat".

Bonica metàfora, sí senyor. I bonica redundància final, hi afegiria jo...

Era evident que davant d'unes declaracions tan buscades i importants, el fet de fer servir la comparació amb l'escala m'obligava a comentar-ho i, a més, a buscar una imatge adient que ho acompanyés, el Sr. Camps amb "traje" i "escalonets" (si us plau, pronuncieu "escalonets" en valencià...).

Jo no entraré ara a valorar les actuacions d'un President de la Generalitat (sigui la que sigui), ni els seus gustos en el vestir, ni la seva capacitat de bon pagador, ni l'import de les seves comandes, ni res de tot això. Qui sóc jo per fer-ho?

Jo, l'única cosa que li voldria dir al Sr. Camps, és que vigili i tingui cura amb aquest tema de les escales i els "escalonets" (si us plau, pronuncieu...), que un servidor té una certa experiència tant en el pujar com en el baixar, i que no sempre s'arriba a dalt o a baix en l'estat que un pretén. Que són una mica traidores, vaja.

Miri Sr. Camps, sigui una mica més modest i no tempti la sort. Li ho dic amb respecte i bona fe. Dos "escalonets" (si us plau, pronuncieu "escalonets" en valencià....) poden representar el final de l'escala i el reconeixement de la "veritat" o la trompada més sonada i el conseqüent reconeixement de l'estructura òssia a l'hospital de la Fe.

Jo li dono el meu consell... i gratis.

Duplicitats

Cada vegada més em sembla que la majoria de tasques s'estan despersonalitzant.

No només no estem anant a la simplificació sinó que, molt al contrari, les feines es repeteixen d'una manera aberrant.

Un cas qualsevol estaria en l'Administració (en majúscula, sí) i la seva constant petició de formularis, impresos, peticions, sol·licituds, còpies, fotocòpies... en paper, és clar. És insultant, i sobretot en aquesta era d'Internet en la que ells mateixos ens ofereixen "oficines virtuals" i úniques.

(Tot això ho puc afirmar i constatar perquè estic immers en la tramitació d'un ERO...).

Fins i tot en el món de la sardana ho estic comprovant. Ara, ja no només no hi falten escales als enfustissats, sinó que les dupliquen...

Això sí, a les baranes encara no hi hem arribat...

(In)congruències polítiques

La setmana passada llegia, i no en pocs llocs, que ens havíem de rebel·lar davant determinat president d'un país sudamericà, perquè intentava fer un referèndum per perpetuar-se en el poder polític. I tot això en nom de la salut i la higiene democràtiques.

Ara llegeixo, en els mateixos llocs i en més, que ens hem de rebel·lar davant determinat grup de militars que han pres el govern a aquell president sudamèrica que intentava... bla bla bla..., perquè la sobirania és del poble i aquell president té tots els drets a manar el seu país. (O potser era menar el seu país... a l'abisme). I tot això en nom de la salut i la higiene democràtiques.

Una altra (in)congruència, aquesta més propera, més casolana i molt més insignificant. Fa un parell de setmanes hi va haver una votació en el Parlament d'un determinat Estat. Entre tots els vots em vaig fixar que els diputats dels partits representants d'un govern autonòmic tripartit d'aquell Estat van votar de les tres maneres possibles: els d'un partit a favor, els del segon en contra i els del tercer es van abstenir. D'això se'n diu estabilitat...

El valor de l'amistat

L'amistat és un d'aquells valors que no saps mai com quantificar, si és que fa cap falta això de quantificar-ho tot. És com allò de posar etiquetes...
Però sí que hi ha alguns moments en què pots fer-ne una mena de valoració.
El diumenge, precisament, em van convidar a la celebració d'un aniversari, aniversari amb número rodó, per cert, i que per allò de que a mi ja se m'acosta hi vaig posar-hi més ganes que en altres casos.
I allà, intentant situar-me a mi mateix com a referència, vaig poder anar-me fixant en els diferents graus d'amistat, de proximitat, de coneixença i d'amor que hi havia entre l'amfitrió i tots els que estàvem al seu voltant.
Va ser un exercici molt gratificant, de veritat.
A la tarda, i continuant les celebracions, em va tocar un bateig....
Repetir el mateix exercici que deia abans em va seguir donant valor i sentit al que és l'amistat.

Michael Jackson, escala i records

Festa Major: Dos (a)punts finals

Si al darrer escrit escrit comentava sobre els grups musicals i la música en viu, és de justícia felicitar el treball de tots aquells que ho ténen com a referència i professió. I com a guinda final, i sense oblidar tots els demés, des del primer teclista fins als timbalers i grallers, la Festa Major ens va deixar un bon regust de boca (frase típica, no ens enganyem) amb el concert i el ball de la Metropol, bons professionals, bona feina i excel·lent presentació, a qui ja hem tingut en altres ocasions (des d'algun sopar de carrer...) i a qui els anys va millorant d'una manera important.

I, per acabar, si una vegada vaig criticar una posició de l'Ajuntament, ara també puc dir que em sembla molt millor la vista que dóna el balcó de la nostra Casa Gran.

Queda dit.

Festa Major: La crisi la paguen els músics

Ja he explicat alguna altra vegada que uns dels actes principals de la Festa Major (petita) de Calella consisteix en un seguit de sopars al carrer que es fan en diversos llocs del poble (perdó, ciutat), i que, a més, acaben amb una mica de ballaruca a càrrec d'algun grup de major o menor envergadura segons el nivell de convocatòria que ténen aquests sopars.
Segons tinc entès, fin ara, aquest apartat de la música era finançat per l'Ajuntament, però aquest any, i per culpa de la crisi, es va retirar la subvenció, encara que al final sí que es va atorgar una petita quantitat a cada veïnat perquè fos ell el que es cuidés d'organitzar la vetllada.
Com cada any, després de sopar vaig fer una volta per alguns d'aquests sopars i el resultat va ser decebedor. Allà on l'any passat hi havia un grup de 6 o 7 components ara hi havia un organista i una cantant. On el grup era de 3, ara era un teclista sol. En un altre una disco-mòbil...
Qui hi havia sortit perdent eren els músics, era la música en viu, era tothom...
Però entre tots els balls, el que em va aribar a tocar la moral va ser el del carrer Sagnier. Allà hi havia un cantant que ni intentava dissimular al darrera d'un teclat que no tocava. Tenia, presidint l'escenari, un aparell (no sé com es diu) amb tota la música gravada, tota, des de la primera nota a l'última, i ell anava prement el botó abans de començar cada cançó, sense amagar-se de res, fins i tot orgullós n'estava d'aquella orquestra enllaunada. Això sí, l'acompanyaven dos percussionistes, dos. Ja em diràs per què, si el ritme també estava tot gravat.
A veure si de cara a l'any que ve intentem recuperar la música en viu. Potser hauríen de ser menys grups, però la qualitat s'ho val.
En tornarem a parlar d'aquí un any.

Festa Major: Arròs amb escala

Estores de Corpus

Festa Major (petita)

Programa de la Festa Major de Sant Quirze i Santa Julita de Calella. En veure la portada m'he emocionat...

(Fotografia de Joan M. Arenaza)

L'evolució del sardanisme

Un dels tòpics més falsos que existeixen en el nostre món cultural i folclòric és aquell que diu que el sardanisme és una mena de cercle tancat que es nega a evolucionar tant en l'aspecte musical com en el purament formal.
Avui us porto unea mostra que això és una mentida com una casa pairal, mai millor dit...
Heus aquí dues imatges preses a l'Aplec de Calella, que se celebra puntualment el primer cap de setmana del mes de juny, ...i en portem 82 edicions.

Si observeu detalladament, veureu com l'evolució entre la primera, de l'any 2007 i la segona, del 2009, és clara i palesa. Algú pot dir que s'assemblen en

res?

Home, si sou una mica exigents, perapunyetes diria jo, sí que podríeu afirmar que l'escenari i el tendal són pràcticament iguals, les branques dels arbres són al mateix lloc, els testos i les palmeres potser ténen una retirada, que un dels contrabaixistes

sembla que encara no s'ha canviat la camisa, que els balladors del fons... vaja que hi ha alguna cosa que fa que una recordi l'altra. Però, és clar, en dos anys el món no canvia tant.

Això sí, la cadira del darrera ja no hi és i l'escala, compte amb l'escala!, l'escala és molt més moderna.

Qui s'atreveix doncs a dir que el sardanisme no evoluciona?

Una gran nit electoral

Ahir va ser una (nova) jornada electoral... i això no ens ho treurà ningú, la veritat.
Només ens faltava que les eleccions fossin al Parlament Europeu perquè el desgavell informatiu i la successió de declaracions típiques i tòpiques es tornessin més pesades i sensesentit que mai.
Vols dir que valen la pena aquestes eleccions?
Són imprescindibles?
Hi ha algun partit que es dediqui a parlar "només" d'Europa?
Tres preguntes, tres respostes, tres nos com tres catedrals...
Sort que encara tinc alguns capítols del Cor de la Ciutat gravats i així vaig passar el vespre d'una manera més digna...
Per cert, no vau veure al Franciscu com el perseguien els periodistes quan anava a votar? Sort que anava acompanyat d'una senyora i al final les càmares es van dedicar a filmar-la a ella. Pobre Franciscu.
Però hi va haver un fet al final del dia que farà que recordi aquesta jornada com una diada important, i no és pas perquè també coincidís amb l'Aplec de Calella.
Fent una darrera passejada pel Google i el Facebook vaig acabar trobant allò que portava un parell d'anys que perseguia. Avui ja puc dir que he trobat la verdadera identitat, la fotografia, el telèfon i una més de les habilitats artístiques d'un dels més grans personatges d'aquest món dels blogs.
I, com comprendreu, "hasta aquí puedo leer..."
.......................................

Una gran nit electoral

vilapou podcast

vilapou podcast

La benvinguda

vilapou podcast

L'Aplec i més coses de la sardana

Mentres escric aquesta entrada al blog, ja deuen estar acabant els preparatius de l'Aplec de la Sardana de Calella, que comença els seus actes amb un concert de la Cobla Marinada.
I si en un principi pensava parlar una mica d'aquest esdeveniment, l'Aplec Pairal de Catalunya, ara, el que em ve al cap, és una mica el ressò de la més que probable declaració de la sardana com a Dança Nacional de Catalunya per part de la Generalitat.
Per què serà que, una vegada més, torna a sortir al nostre país aquella vergonya nacional que tenim envers tot allò que ens representa d'una manera o altra?
I és que sempre que es planteja algun tema, sobretot els relacionats amb la nostra personalitat "cultural", ha de sortir aquella discussió o contestació per mor de, això sí, una modernitat o sentiment de progressisme mal entès.
Jo no vaig a dir que la sardana sigui una dança que tingui una història mil·lenària o immaculada, però sí que puc assegurar que la sardana és el ball que ens identifica, majoritàriament, tant al nostre teritori com a fora. O no?
Que potser la jota, el contrapàs o el xotis ténen tants valors històrics com la sardana? Doncs potser sí... o potser no. Quina lògica té, ara, anar a buscar defectes a aquesta dança per tal de no acabar aconseguint res més interessant, culturalment parlant? Això no treu, evidentment, que tots els balls i totes les expressions culturals del nostre país han de ser dignificades adientment pel nostre Govern.
I identificar la sardana amb el conservadurisme o, directament, amb la dreta i/o aquells "fatídics" 23 anys de bla-bla-bla..., que és una de les darreres modes entre la progressia moderna, em sembla que ja és una simplificació d'allò de "rissar el ris".
A veure si ens dediquem a sumar i no a restar, a lluitar per la nostra cultura, tota, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, i aparquem d'una vegada aquest trist esport de fer-nos la traveta a nosaltres mateixos i anar-nos empetitint davant del món.

Visca....

Petit manual per no fer de "taula electoral"

De tota la paperassa que envolta les eleccions i d'entre tots els sobres que ens deixen a la bústia, n'hi ha un que és temut de veritat: la comunicació que has sigut agraciat en el sorteig de les taules electorals.
La veritat és que en la majoria de casos tampoc és una carta el que et trobes sense més ni més, sinó que és un senyor funcionari que, després d'una insistent persecució, al final t'ha localitzat i, amb un somriure d'orella a orella, et diu allò de:
-Li porto la comunicació conforme ha sigut designat com a president de taula a les eleccions del proper....
I aquí un ja no sent res més... Tot el diumenge allà a la taula? Però si jo volia... Merda!!!
Per tal d'aportar una mica de llum als possibles damnificats i donar uns petits consells, he editat aquesta breu guia.
En el cas que hagueu sigut "agraciats" amb un d'aquests premis (president, vocal, substitut, reserva...) és millor no fer-se massa il·lusions en presentar al·legacions. Tot allò de tenir un viatge emparaulat, prendre la medicació, tenir la iaia a càrrec, les entrades d'un concert, un festival de final de curs, etc., la gran majoria, queda en paper mullat, mullat per a ells, és clar...
Per tant, cal resignar-se de bon principi i buscar una altra estratègia per al mateix dia de les eleccions.
Atenció! Hi ha un principi bàsic que cal tenir en compte: la taula electoral queda constituida a les 8 del matí del dia "d'autos", no ho oblidem això. És a dir, que aquells "reserves" que a aquella hora no hagin sigut necessaris, queden totalment desvinculats de l'obligació de substituir ningú, sigui l'hora que sigui i pels motius que sigui. Que quedi clar!
Què passa en cas d'indisposició d'un membre (amb perdó) de la mesa (taula) electoral?
Atenció!! (segona vegada): Serà substituit per la primera persona que estigui a la cua dels votants!! Ho haveu entès, això? Ho haveu entès bé?
Per tant, vigileu bé quan aneu a votar. Controleu primer la cara i el posat que fan tots els que estan a la vora de l'urna i, si us sembla que desprenen bona salut, voteu. Si no, espereu i que us passin els següents de la fila, no fos que us arrepleguessin...
Vist doncs, que el que mana a l'hora de funcionar les taules electorals és la salut, arribem a l'única possibilitat que hi ha, legal, de poder-se saltar aital deure cívic i ciutadà: estar malalt. Però no una mica malalt, no, estar ingressat a Urgències entre dos quarts de vuit del matí i tres quarts de nou, aproximadament. I això s'ha de fer d'una manera molt acurada, és a dir, s'ha de calcular bé el timing d'atenció als pacients a l'hospital que hagueu triat. Penseu que l'informe d'entrada ha de deixar clar que a les vuit del matí ja ereu a Urgències, i s'ha de donar temps a que la mesa electoral s'hagi constituit. A partir d'aquí, la vostra habilitat en simular còlics nefrítics, dolors de menstruació, nàusees incontrolables, vertígens inaguantables o lumbàlgies és mèrit vostre i és la vostra salvació a la vegada.
En cas contrari, perdre un dia per la nostra salut democràtica potser tampoc anirà malament, perquè... amb la salut, no sé si s'hi pot jugar...
Au, doncs, salut!
...............................
P.D.: M'oblidava de dir que qualsevol component de la taula que "desitgi" acabar abans d'hora la seva tasca, només ha de "patir" una "crisi" fulminant com les descrites anteriorment i serà substituit immediatament pel primer que passi per allà en aquell moment....

Adéu, maig....

Falten 33 minuts per què s'acabi el mes de maig. Potser és un bon moment per reflexionar sobre què es veu des de la distància, encara que només sigui de trenta-un dies...
M'he parat a pensar-hi un parell de minuts i, la veritat, és que no en sabria pas fer el resum d'aquests dies.
I al mateix temps sóc incapaç de considerar aquest mes de maig com un més, com un mes més.
Ves per on, aquesta mena d'entrebanc de paraules potser seria una reflexió més acurada d'un maig que segur que d'alguna manera aniré recordant...

Educació i assessorament empresarial

Conversa real:
-Digui?

-Bona tarda. Truco de Segestión. Voldria parlar amb el gerent.

-Bona tarda. És que normalment no es posa al telèfon però si vol posar-se en contacte amb ell o enviar-li alguna informació, li dono el seu correu.

-És que voldria parlar amb el gerent.

-Ja li dic que normalment no es posa al telèfon però si li vol enviar alguna informació per fax o per correu...

-Doncs pitjor per ell. Adéu.

-.... .... ....

------------------------------

No és el costum d'aquest blog el parlar d'empreses concretes, encara que sigui per fer una crítica, però la mala educació de la persona amb qui vaig mantenir aquesta "conversa" telefònica" m'ha motivat a fer-ho. I ho faig, a més, perquè em sembla que Segestión no és una petita empresa desconeguda, sinó que té un nom en el seu àmbit.

Llàstima que ningú d'aquella casa llegirà aquest escrit, però jo, si més no, he quedat una mica descansat.

I, per cert, no seria pas una amenaça allò del "pitjor per ell"?

Només 3 imatges

La nova imatge del far?

Un dels senyals d'identitat que tenim la gent de Calella és el far, una edificació que a la vegada és una part important i fonamental del nostre skyline. Amb el pas dels anys la utilitat dels fars, o millor dit la dels farers, ha anat quedant superada pels avenços de la tecnologia.
Hi ha necessitat, al segle XXI, de mantenir habitats els fars?
Resposta: Estaria bé que sí (és una imatge molt romàntica), però no... no cal...
Doncs a partir d'aquí, si el far funciona "sol" i l'edifici és prou singular, potser caldria que la ciutat el recuperés, no?
Amb el ministeri hem topat... però gràcies a la gestió política (i al sentit comú) sembla que ho acabarem logrant. Temps al temps...
Ara bé, avui, mentres estava passejant i observant el transcurs de la Half Challenge Barcelona-Maresme (un triatló), he observat que al mirar el far hi he vist una "taca" groga al davant.
Serà aquesta una manera d'anar personalitzant la nostra "co-propietat"? Hi afegirem diversos tendals de colors que modernitzin aquella monòtona façana tan blanca que teníem? Estem buscant una paleta de colors que identifiquin el nostre municipi com si fóssim Girona?
Sort que quan he girat el cap i he mirat cap el mar, blau de moment, he topat amb una escala de colors normals.
.............................
Volem recordar que com a senyal de protesta pel repartiment del minutatge dels espais electorals, no signarem... bla bla bla... etc...

Els treballadors d'aquesta casa....

Els treballadors d'aquesta casa volen expressar el seu malestar pel repartiment dels espais electorals als mitjans d'informació d'aquest blog durant la campanya per a les eleccions al Parlament Europeu.

Per això, i fins el proper 7 de juny, no es signaran els posts, ni amb rètol ni amb la cara del periodista que cobreixi les informacions en directe, com a mesura de pressió per demostrar que no s'està d'acord amb aquest sistema d'ordre i de minutatge. La professionalitat de tots els membres (amb perdó) d'aquesta gran família pretén oferir als ciutadans una informació sense condicionants ni ingerències polítiques, cosa que queda greument condicionada amb la continuitat d'un sistema que, fins ara, no ha demostrant la seva imparcialitat.

Esperem que de cara a nous processos electorals, que properament seran quantiosos i de vital importància, la direcció de la casa compleixi amb tot allò que diu predicar i al que s'hi havia compromès en passades reunions bilaterals.

Amb Jackson Browne a Girona

El dilluns, i gràcies a unes entrades amb què em va premiar La Vanguardia, vaig assistir a un concert de Jackson Browne a l'Auditori de Girona. No sé si és que sóc dels únics que participen, de tant en tant, als sorteigs d'aquell centenari diari, però aquesta és ja el tercer espectacle que puc anar a veure de franc. Potser millor no aixecar la llebre...

Però el cas es que puc afirmar, i afirmo, que el concert del dilluns va ser memorable. No cal dir també que t'ha d'agradar aquest tipus de música, representativa d'aquell folk "californià", intimista i reivindicatiu a l'hora, encara que si hi sumem una banda d'una gran qualitat com la que l'acompanyava obtindrem un resultat excelent.

Sobre l'ambient que es respirava tampoc es podia desitjar res més. L'Auditori pràcticament ple d'una gent entregada de bon principi al cantant i compositor era ja un primer assalt guanyat i si aquí hi afegim que la mitjana d'edat devia estar sobre els trenta-deu o trenta-dotze anys, ja ho entendrem tot. Un concert d'aquesta mena a Girona, que no deixa de ser un poble gran, fa que vegis com molta gent es va saludant i la sala sembla que ens ofereixi una retrobada d'ex alumnes de COU.

Només em va faltar trobar-ne una de persona que, segons un dels meus calendaris de capçalera de la cuina, aquest dilluns celebrava el seu sant: el senyor Venanci de Girona que té sis fills... Jo ja ho vaig intentar, però no el vaig saber veure...

El patró de Vila-real

Aquest matí quan he fet la meva primera visita a la cuina he consultat els tres calendaris de capçalera que hi tinc (explicar ara per què n'hi tinc tres seria una altra història...). I he observat que cap dels tres coincidia en el nom del sant del dia. Sí que era el mateix, fet que no sempre passa, però no l'escrivia de la mateixa manera: Sant Pascual Bailón, Sant Pasqual Bailón i Sant Pasqual Bailon. Si el nom en sí mateix ja té la seva "gràcia", déu n'hi do amb les variacions...
I aleshores he pensat això, que tenia 3 calendaris amb 3 variacions del nom del mateix sant.
Sant Pasqual Bailon (optaré per aquesta grafia) es veu que va ser una vailet que es dedicava a portar a pasturar les ovelles del ramat familiar mentres aprenia a llegir i a escriure amb devocionaris, a manca de llibres com el Chiquitín.
I així he descobert que, després d'una vida espiritual prou elevada, Sant Pasqual Bailon va morir a Vila-real (ciutat agermanada amb Vilanova i la Geltrú, per cert), d'on el van fer el patró.
Vila-real, tresos, festa grossa, què em recorda això?
Ah, sí! Un partit de futbol amb 3 gols del Vila-real que han donat al Barça el segon de 3 possibles títols...
És que les casualitats les pinten calbes... O no era així?
I, per acabar, una escala per al "Bailon", la de la mítica Platea i un video d'una cançó que, ves a saber per què, m'ha vingut al cap.