No oblideu l'escala

Aquesta tarda he vist a la tele una pel·lícula amb un argument que, en un principi, semblava força estúpid però que en aquella ficció ha esdevingut tràgic. El tema era senzill, un grupet de parelles que fan una sortida en un iot, com aquells qui fossin uns nou rics i que, en un moment determinat, decideixen fer un bany. Es llencen tots a l'aigua però.... es descuiden d'obrir l'escala...

Una tonteria? Potser sí, però el cas és que de cap manera arriben a poder pujar al vaixell. I així, comença un seguit de desgràcies i... bé, al final... s'acaba.

Si us plau, no subestimeu la importància d'un element tan poca cosa com és... una escala.

Venjança?

Durant els darrers quasi quatre anys he publicat a la vora de 900 articles, o escrits, o posts, com vulgueu, en aquest blog. I tots, evidentment, amb la seva imatge pertinent d'alguna escala.

Fins aquí res de nou...

Si faig una mica d'examen de consciència podria arribar a assegurar que en cap moment he sigut irrespectuós amb ningú, escales incloses. Potser una mica crític, escèptic, àcid, irònic, sec, però mai irrespectuós.

Fins i tot, darrerament he espaiat els intervals d'escriure ja que he preferit pair primer determinats pensaments abans de deixar anar algun exabrupte fàcil i punyent.

Per tot això és que no veig a què treu cap el comportament que l'altre dia em van dedicar dos esglaons que em trobo tots els dies feiners quatre vegades just a dos metres i cinquanta centímetres de la porta d'entrada i sortida del meu centre de treball.

Si jo he pujat i baixat aquells dos esglaons tantes vegades, com pot ser que l'altre matí em trobés de cop agenollat a terra i en una posició quasi humiliant davant la mirada d'una desena de persones, en el precís instant que tenia que haver arribat a la porta d'entrada sense cap problema?

Quin moviment o quina conspiració van fer per lograr que tornés a reviure en mi aquell dolorós moment que va portar com a conseqüència el naixement i l'existència d'aquest blog?

Intentaré fer com que no hagi passat res... Oblidaré el morat que m'ha sortit al genoll esquerre i la vergonya de veure'm postrat davant alguns companys de feina que, la veritat sigui dita, van tenir un comportament cap a la meva persona molt digne.

Deixaré, en resum, aquest post com una mena d'exercici de lliure interpretació i, fins i tot, m'autocensuraré a l'hora de posar la imatge que tenia pensada i en deixaré una altra triada sense massa intenció.

Deixem-ho doncs aquí...

Fa deu anys...

Fa deu anys encara no hi havia blogs, no hi havia escales, no hi havia twitters, ni facebook, ni flickrs, ni tuentis....

Fa deu anys, recordes?

Fa deu anys, un dia com avui, però en dissabte... I aquell sol.

Fa deu anys va venir molta gent a veure com érem feliços. I ho van veure... I, si volen, ténen les portes obertes de casa per seguir-ho veient.

Fa deu anys va començar un dia... que encara dura.

Per molts anys... i gràcies.

Governar en minoria

Cada nit de recompte electoral acostumo a seguir un mateix ritual. Consisteix en fer un petit repàs a la memòria històrica i intentar recordar si el cas actual s'havia repetit anteriorment gaire vegades. És un ritual una mica absurd, no ens enganyem, però que fa uns anys tenia un cert sentit. Potser perquè "abans" els resultats eren més rotunds o potser perquè els canvis com a resultat de coalicions no es sortíen massa dels guions establerts.

I és per això, suposo, que jo sempre he sigut partidari dels governs en minoria. Com que no he estat mai directament vinculat a cap partit polític he pogut anar mantenint un romanticisme en aquest sentit que, la veritat sigui dita, em sembla que ja només mantinc jo sol.

Quan un partit guanya unes eleccions però no pot lograr fer una majoria absoluta estable amb altres formacions, sóc de l'opinió que s'ha d'arriscar a governar en minoria. Però això sí, amb l'autoritat moral que li dóna el ser el guanyador. És a dir, que la negociació i el diàleg, la política en sí mateixa, són els que faran que el govern rutlli.

Però, ai las, aquí el meu plantejament ja comença a fallar.Per què? Doncs perquè no sempre es pensa en el bé comú com a cosa prioritària. Així de senzill.

I a partir d'aquí, tot s'hi val. Això sí, sempre legalment, sempre fent servir les dues regles bàsiques: la suma i la resta. I en això sí que tots hi estan d'acord, cap se salva, cap...

De totes maneres hi ha un dubte que em té preocupat. És una suposició absurda, però avui dia mai se sap.

Suposem que a les darreres eleccions al Parlament hagués guanyat CiU, és un suposar, i que hagués pogut formar govern amb el PP i Ciutadans. Què hagués passat? Quantes pàgines i parets s'haguessin omplert de frases fulminants, d'adjectius insultants, de comparacions amb règims passats i interessos inconfessables? Quantes tombes s'haguessin remogut de tant fer-ne esment? I m'imagino aquest supòsit impossible amb CiU de guanyador, que si hagués fet el mateix siguent el segon.... Segur que ja no seríem aquí...

Ara miro els diaris d'aquesta setmana i veig PSE, PP i UPD... Però és clar, Euskadi és diferent, sí. Allò és una victòria històrica i incontestable.... sí, és clar... les majories parlamentàries són això, majories, és a dir, la voluntat popular... sí, ja ho entenc... potser que vagi a dormir, que és tard.

Ah, l'escala... ara en posaré una qualsevol... amb força criteri... Com que quedarà cap a la meitat de l'escrit, semblarà que l'he he estat buscant expressament...

Potser sí que seria millor que em dediqués a la política de partit.

Me'n vaig a pensar.... Bona nit...

Rua de Calella, escales i... foc

"La generación del piercing y la página web...

En aquests moments en que Internet està canviant molts usos socials i les seves aplicacions estan fent trontollar alguns pilars que fins fa quatre dies semblaven inamovibles, és quan podem veure com en serà de difícil el treure alguns "tics" i algunes opinions predeterminades.
A ningú se li escapa que el sector del periodisme és un d'aquells pilars que deia abans. La velocitat de la notícia és més ràpida a la xarxa que al paper i la proliferació de canals virtuals fora de l'oficialitat plantegen dins el mateix sector unes lluites constants tant ideològiques com econòmiques i socials.
Fins a quin punt és menys fiable el periodista freelance que treballs online que el diari carregat d'història amb tots els seus mitjans i els seus interessos? Aquesta podria ser una de les preguntes valorades en un milió...
L'altre dia, en una d'aquelles tertúlies televisives on es parla trepitjant les converses dels demés, tot i ser personalitats de solvència contrastada en els mitjans, María Antonia Iglesias deixava anar, parlant sobre uns joves detinguts per l'assassinat d'una jove, una frase que deia:
"Estos jóvenes, representantes de la generación del piercing y la página web..."
La veritat és que aquesta associació instintiva entre la joventut, el piercing, la delinqüència i la pàgina web em va fer mal. Com pot parlar així, per més que estigui en una tertúlia cridanera, una periodista de llarg recorregut professional?
Quin camí li queda a aquesta classe periodística per assimilar la velocitat de desenvolupament de les aplicacions 2.0 en el seu àmbit?
Espero que els nous profesionals, més joves, amb algun piercing i alguna pàgina web, vagin apartant del camí aquelles opinions tan passades i fora de lloc.
Esperem-ho.

Aires de Carnaval

S'acaba ja el Carnaval (i el Carnestoltes, és clar...), s'acaba el dimecres de cendre (aquell dia que anaves a missa i et posaven al cap, damunt del cabell, perquè aleshores sí que en teníes, una mica de cendra que intentaves aguantar que no caigués en tot el dia...), s'acaba la temporada...

Sí, la temporada, perquè els músics tenim l'any una mica canviat: la temporada va de Carnaval a Carnaval, de Carnestoltes a Carnestoltes, si voleu, i així encara som una mica més estranys que la resta dels humans. Un any que no comença ni acaba mai el mateix dia, ni en té la mateixa quantitat de dies.

Avui s'ha acabat l'any i demà en comença un altre.

Feliç any nou a tothom!

Entrevista

Parlem amb Josep Barri, músic de cobla, blocaire i maresmenc de socarrel. Fa tres anys i mig que des del seu blog "vilapou" mostra la seva personalitat deixant la porta oberta a un diàleg constant.
A què es dedica professionalment?
Sóc contrabaixista i toco a la Cobla Ciutat de Mataró i, a més, administratiu en una empresa tèxtil. Dos sectors tocats sempre per la crisi.
I què li agrada més de la seva feina?
M'agrada la música i veure com la gent s'ho passa bé... encara que sigui escoltant sardanes.
I menys?
Tot i ser una dels nostres trets diferencials, la música de cobla no està suficientment valorada.
Però la seva afecció, en realitat, és...
El que m'agradaria de veritat és saber tocar bé uns quants instruments, encara que vaig començar a estudiar matemàtiques i arquitectura. M'agradaria saber de tot.
Com a persona, com es definiria?
Crec que sóc normalet, del piló. Una mica tímid i llunàtic, com a bon Cranc, i intento estar preocupat pels demés.
Llibre, pel·lícula i música preferida?
Un llibre que encara no he llegit, Incerta glòria, de Joan Sales; una pel·lícula, Tasio, i tot això regat amb música de Jazz (amb majúscules).
L'esport que li agrada més és...
El bàsquet.
Si tingués poder polític, què seria el primer que canviaria?
Intentaria obrir la política als ciutadans i, a canvi, els exigiria més participació i compromís. A partir d'aquí seria més fàcil canviar coses.
I si fos milionari, en què es gastaria els diners?
Sempre he dit que si jo fos milionari, tots viuríem més bé...
Un fet històric que l'hagi impressionat especialment?
No ho sabria dir, però potser qualsevol que s'hagi lograt amb les aportacions i la lluita de molta gent, sumant molts petits esforços.
Qui és el seu heroi o la seva heroïna?
Cap en especial. Com deia abans, valoro molt la col·lectivitat.
En una amistat què és el que valora més?
La sinceritat.
I en una parella?
Igualment, la sinceritat. La relació de parella és el grau més alt d'amistat.
Per què li agrada viure al Maresme?
Hi visc des del meu primer dia i em sembla que aquí tenim de tot, en situació, en paisatge, en recursos, i en gent.
I què hi troba a faltar?
Diguem que m'hi sobra una mica d'egoisme i individualisme.
Com a blocaire, quina és la seva opinió sobre aquest mitjà del qual vostè és un habitual?
El blog et dóna la possibilitat de deixar anar tot allò que tens ganes de dir i, al mateix temps, de sentir les opinions dels que et llegeixen. És un espai on pots mostrar la teva personalitat però quedant obert a un diàleg constant.
Per cert, per què les escales són les protagonistes del seu bloc?
No sé si mai us heu fixat en els enfustissats on toquen les cobles. La veritat és que n'hi ha de força "perillosos". Un dia i per culpa d'una escala que no era al seu lloc vaig caure i em vaig trencar un braç. Vaig decidir que algun dia ho explicaria al món. El descobriment dels blogs em va permetre parlar de la meva vida de músic i de tot allò que em vingués al cap. I a cada escrit hi afegeixo una escala, com a homenatge. Ja porto 3 anys i mig amb el blog "vilapou".
Com a músic de cobla, com veu el futur sardanista a casa nostra?
En quant a músics no crec que mai hi hagi problema, però els balladors s'estan fent grans i la pedrera no acaba de pujar. Em sembla que algun dia s'haurà d'anar replantejant el tema de les ballades i reconvertir-les en audicions. Però cal l'esforç de tots. La música s'ho val.
Quins projectes té per endavant en el món real i en el món virtual?
En el món real només espero anar vivint la vida i gaudir-la amb els meus. En quant a aquesta virtualitat en que em moc, m'agradaria potenciar els processos participatius de la gent amb les administracions i els poders públics i polítics, lograr establir més canals de comunicació real entre els de dalt i els de baix per anar reduint les distàncies que ens separen.
-----------------------------
Publicat al Diari Maresme per Ramon Teixidó

En stand by...

Me'n vaig a l'Empordà. Som-hi?

Aquest cap de setmana me'n vaig a fer allò que en diuen "turisme rural". No m'agrada gens aquesta expressió, però diguem que és la més "oficial".

Jo marxo avui, divendres, després de dinar, en direcció a l'Empordà i he pensat que si algú vol seguir una mica la ruta, també ho pot fer, si vol.

Una de les darreres eines que ha dissenyat Google és el Latitude, una aplicació que relaciona el Google Maps i el mòbil. Consisteix en crear una xarxa d'amics que es mostren mútuament la seva situació al mapa. És a dir, des del teu mòbil pots saber sempre on són els teus companys.

Per si algú considera que aquesta és una mostra més de control i seguiment de les persones, puc dir que, en primer lloc hi ha la possibilitat de no afegir-s'hi, i, també, l'opció d'enganyar els demés donant una posició fictícia fixa. Són maneres de seguir "el joc".

En tot cas, si algú vol seguir el meu cap de setmana, només ha d'entrar al Latitude al seu mòbil i afegir-me com amic (vilapou@gmail.com)

Us espero, ens ho passarem bé.

Preguntes...

Avui estava fent un petit repàs al "magatzem" d'escales i m'he trobat amb aquesta.

És una escala per fer-li preguntes:

D'on vens? Cap on vas?

Sempre has sigut així? Quines pretensions tens?

Qui et va dissenyar?

T'agraden els triangles?

Quanta gent et fa servir cada dia? I cada setmana?

No riu la gent quan et mira?

Ets perillosa? T'has rebelat contra algú?

Estudies o treballes...?

Escales terapèutiques?

Si hi ha una cosa que em pot és la meva nebodeta.... no hi puc fer més. I si del que parlem és de la seva salut, encara més.

Fa uns dies la meva germaneta (ella també és -eta) em va dir que a la nena se li havíen de fer unes proves, de rutina, però unes proves. La primera pregunta va ser ràpida:

-Que passa alguna cosa?

I la resposta més ràpida encara:

-No res, el pediatra que li vol fer això, unes proves. Només es tracta de fer-li unes analítiques i una petita prova.

El cas és que es tractava d'"excitar" no sé quina hormona per veure com funcionava.

El procediment, més o menys, va consistir en:

Primer, fer una analítica (punxada), donar-li unes pastilles i enviar-la a casa un parell d'hores. Després, una altra analítica (punxada) i cansar-la uns vint minuts... pujant i baixant escales! I, per acabar, una altra analítica (tercera punxada...) i cap a esmorzar un bocata enorme.

Pobre nebodeta, tres punxades en un matí i una sessió terapèutica de pujar i baixar escales.

Potser és la primera vegada que dic: maleïdes escales!

Doncs què hi farem....

2 del 2, un any de la Catosfera 2.2

Malament aniríem si ens oblidéssim de determinades dates, i sobretot si són de les que marquen...
La setmana passada va fer un any de les 1eres. jornades de la Catosfera i, la veritat sigui dita, no m'ha semblat que aquest aniversari hagi aixecat massa rebombori. De totes maneres espero amb ànsia que arribi la propera convocatòria (a primers de març, potser?) per fer la meva posada de llarg (si m'hi volen) enmig de tanta personalitat...
Però la diada que a mi em porta un record emocionant és la que se celebra avui. I és que avui fa un any de la celebració d'una gran trobada blocaire, potser de la trobada més real de blocaires, la que va ser anomenada Catosfera 2.2 del 2 del 2.
Si llegiu o recordeu el post que acabo de deixar enllaçat pot ser que aquelles imatges us vinguin als ulls i, com em passa a mi, acompanyades d'alguna llagrimeta.
La veritat és que se m'han apilonat tantes coses per dir que ho deixo aquí...
Avui vull viure de records...
I l'escala que ens acompanya va ser caçada també aquell 2 de febrer de 2008 a Granollers.
Salut!

De l'estil gironí al barceloní...

Després de quinze anys de tocar en cobles gironines, ara he traspassat la frontera i he retornat cap allà on vaig començar, el Maresme.

I aquella curiositat que tenia de feia temps, que era veure si existia realment l'estil gironí de tocar, ja s'ha convertit en un petit problema que m'he trobat a l'hora d'assajar.

Per fer una mica de resum ràpid, podríem dir que a la part de Girona es toca amb una mica més d'aire, amb un solfeig potser més mal medit que fa, entre d'altres coses, que el ballador s'hi senti més còmode. El ritme, per exemple, és on més es pot notar aquest fet. Les típiques tres corxeres (el tots-som-pops) no són iguals, s'estira una mica més la primera donant més força al primer temps del compàs i fent que el ballador noti un aire més viu. De la mateixa manera hi ha algun altre dibuix que s'interpreta una mica més peculiarment per acabar provocant aquell efecte més airós. Per això, i arribant a un límit una mica injust, hi ha algunes de les bones cobles barcelonines que no són prou apreciades per aquells balladors de més al nord i que són això, balladors i no entesos en música.

Però ara que sóc aquí, a l'altre costat de la frontera, ja m'he trobat que em demanen que medeixi aquelles tres corxeres d'una manera igual, tal com marca el paper...

Ai, que ja hi som.... M'he de reconvertir?

Jo, la veritat és que ja el tinc interioritzat l'estil gironí, potser mal solfejat però més alegre i viu. A Barcelona, per anomenar-ho d'alguna manera, es solfeja de llibre, tal com indica la partitura, fent més clàssica encara l'audició de la sardana. Potser per a la interpretació de concerts o per a una oïda més entesa ha de ser així, però a mi, si us plau, a la plaça, no em vulgueu treure el meu estil "gironí".

Es busca...

Es pot saber per què cony quan busques una cosa que ha estat en un lloc determinat, el seu lloc, durant aproximadament deu anys, no la trobes?

Si només es fa servir un parell de vegades l'any, per què ha desaparegut precisament avui quan la necessitava?

La seva utilitat és concreta... Serveix en "aquell" moment determinat i només per "aquella" qüestió concreta. Per a res més.

I ara es pot saber per què no hi és allà?

He de començar a dubtar de la seguretat de la meva llar o ho he de fer de la meva memòria? Perquè segur que és això, que, senzillament, està "fuera de sitio"...

I jo què faig ara? Demano que m'ajudin aquests que porten l'escala dins el cotxe?

Que ja té nassos la imtage, eh?

És una escala dins un cotxe, o un cotxe al voltant d'una escala?

Pell i sang

Al Youtube

Sorolls a la ràdio

Ahir sentia les notícies de la ràdio mentres anava en cotxe. Quan van connectar amb un corresponsal a l'estranger, la cosa va començar amb un silenci... A continuació va seguir el que correspondria a unes explosions, unes canonades, una darrera l'altra. En uns segons el (o la, no ho recordo) corresponsal en qüestió va començar a relatar que aquest era el so de les canonades que trencaven...etc, etc. Una bona manera de complementar les fredes paraules, vaig pensar. Però al cap d'uns instants es va tornar a fer el silenci. Aleshores, el que es va sentir era un soroll més difús, com d'un moviment de runa, uns cops, unes palades, no ho tenia clar. Evidentment el (o la) locutor em va desvetllar el dubte: era el so de les feines de desenrunament que havíen començat. Bé, vaig pensar, però potser prou, no? Sembla una endevinalla...
No està malament aquesta mena d'interactuació entre l'informador i l'informat. Complementa una mica la notícia i l'hi dóna una mica més de "proximitat", encara que s'ha de vigilar en no convertir el noticiari en un "pasapalabra" d'endevinar sons. Temps al temps.
Però ahir devia ser això, una mena de concurs constant per endevinar que carai se sentia barrejat amb les veus de la ràdio.
Com que era dijous vaig aprofitar els deu minuts que tinc de casa a la feina per escoltar una emissora local que en aquell horari dóna un programa de sardanes. Deformació professional, vaja.
En aquest cas sempre els sons de fons són perfectament entenedors. El locutor, el timbre del telèfon, algun cop al damunt de la taula, el de sempre vaja. Però ahir hi havia un altre "convidat en directe". Era un crec-crec desconegut per a mi que no hi havia manera d'identificar. I no parava. Al final, just quan estava a punt d'arribar a la feina hi vaig caure...
Un caramel! El locutor tenia un caramel a la boca que li anava donant voltes i aquest sorollet es transmetia a les ones. Sí, senyors, mastegar un caramel mentres s'anuncien sardanes és una combinació que encara no tenia classificada. Ara ja no em sorprendran!
A ell li dedico aquesta imatge d'avui.
I aprofitant que el Daró passa per la Bisbal no voldria acabar l'escrit d'avui sense aprofitar per fer una queixa, o una petició, no sé ben bé què és. Els altres quatre dies de la setmana, a ben dinat i de camí a la feina, el que escolto són les notícies de la NostraCatRadio nostrada, que just en aquells moments són esportives.
Una petició, si us plau, us ho prego: no feu llegir res a aquella noia que no en sap. És senzillament així, no en sap. Això de llegir en veu alta no està fet per a ella. Que es dediqui a una altra cosa, que redacti, que aguanti els papers, que porti els comptes, que dirigeixi, el que vulgueu, però que no llegeigi, si us plau... Gràcies.

Res és, tot canvia

Al meu poble (perdó, ciutat) es publica una revista anomenada Estela. És aquella típica revista que edita la Parròquia local i que ha lograt vèncer, de moment, el pas del temps. Jo, que sempre l'he conegut, li he vist èpoques discretes, no tan discretes, millors, no tan bones, dolentotes... bé tots els tipus que pot arribar a oferir una publicació d'àmbit local feta amb bona voluntat per part d'uns quants ciutadans d'anar a peu que en diríem.

A part d'algun article i les notícies locals, conté les típiques cartes al "director" i una secció que, personalment, és potser la que sempre m'ha interessat més.

Cap el final de la revista s'hi pot trobar l'anomenat "Carnet social", és a dir, el recull dels baptismes, casaments i defuncions que s'han produit el darrer mes.

Ahir em va caure a les mans el número de gener i, com aquell qui res, vaig anar directe al final. Efectivament, a la pàgina 38 i al costat dels torns de guàrdia de les farmàcies hi apareixia el Carnet social. Res canvia... tot és...

Però no, la veritat és que tot canvia...

Em vaig fixar, casualment, en els noms dels difunts: Jordi, Joan, Maria Cristina, Llorenç, Pere, Pepito(*)...

I vaig mirar els noms dels batejats. Pareu atenció: Georgina, Kevin, Sophie i Yara.

Carai!! Això és una expressió meva, no un nom, és clar. Però si aquests són els que han passat per l'església, com es deuen dir els que no, els dels bateigs "civils"?

La veritat és que sí, que tot canvia, com em va dir aquell professor de filosofia, el primer que vaig tenir: "Res és, tot canvia".

-------------------

(*) Sobre en Pepito, en Pepito de Calella o el Valencianet, com vulgueu, se'n podria fer un blog sencer. Jo només us deixo una imatge de la seva esquela quevaig trobar penjada en una paret.

Al cel sia!

Entre l'1 i el 2 hi ha l'1,5

Porto ja força temps creient en la idea de la web 2.0, i en les seves aplicacions. Em sembla que el concepte de la participació en aquest món de la xarxa és i serà una de les bases del desenvolupament social.

Però el que cal veure com funciona és aquest pas de l'1.0 al 2.0. De quina manera puc jo convèncer a algun empresari, per petit que sigui, que ha de donar aquest pas?

Fins el dia d'avui encara no m'he atrevit a plantejar als responsables de l'empresa on treballo que podríen evolucionar en aquest sentit. Que podríen intentar apostar, per exemple, en el trinomi blog-twitter-facebook, per començar, i mirar com, sense "arriscar" pràcticament cap euro, la seva marca va circulant per aquestes noves autopistes.

Però és que realment els camins que porten a aquesta nova via ni jo mateix els veig gens fàcils. Són transitables, sí, hi són, sí, però l'aposta, vista des de fora, des de la novetat, no és fàcil.

I, segur que no és casualitat, he anat veient que tots aquests dubtes no els tinc jo des de la meva simple posició, sinó que els constato entre gent d'importància contrastada.

L'aposta, abans d'arribar al 2.0 potser seria passar per l'1.5.

Ser 2.0, no ens enganyem, sembla prou fàcil des de la teoria o des de la "barrera". Però els que han de donar el pas, els que han de posar les marques i els que han de deixar sobre la taula la inversió són, majoritàriament, uns altres.

Cal donar-los facilitats i treure exigències i presses. El que importa és que evolucionin des del'1 i arribin, quan abans millor, a l'1.5. A partir d'aquí, el camí, serà molt més planer.

Composició

Hi ha dies en què tot el que et passa, tot el que et rodeja, tot el que planeges i planifiques, el que intueixes, el que desitjaries dir o fer, tot, es va movent al teu voltant sense acabar d'agafar cap posició concreta.

(És més difícil d'explicar que de patir...)

Aquests dies, tot es transforma en una composició, en una mena de collage.

Barcelona sexi

El divendres passat, la portada del suplement "Què fem?" de La Vanguardia contenia aquesta imatge.

Vaig tenir clar que l'ocasió es mereixia un post, encara que no veia, de principi, com enfocar-ho...

Era qüestió de parlar de Barcelona i les seves possibilitats en quant a moguda "sexual"?

Seria millor plantejar el tema com un retrobament amb els racons personals que cada un de nos(vos)altres recorda?

O parlem d'imatgeria eròtica?

I si deixo que tu, vos i/o vostè us relaxeu i deixeu anar la imaginació?

Final... i suicidi

Aquest any m'ha semblat que ja no hi havia tants Parenoëls d'aquells penjats dels balcons. És senzillament una apreciació personal, la veritat.

Vull pensar que, com tot, i amb el pas del temps, la normalitat torna. Sempre hi ha un boom inicial i després... els balcons retornen a semblar això, balcons...

És com aquells envelats que es muntaven de llums i musiquetes, no? Encara n'hi ha, però si t'hi fixes i mires l'entorn, ja ho entens...

Pobres nens, si ells no en ténen cap culpa. Això és cosa dels pares i, sobretot, dels pares masculins que encara ténen algun tema a resoldre amb la seva personalitat i amb en Freud...

Com jo mateix (no en això d'en Freud, no fotem ara). En el darrer mes només havia fet tres fotos de balcons. Una que ja vaig penjar el 20-N precisament, una altra que és la que deixo aquí al costat i una tercera d'una mena de discoteca volant que ni val la pena pensar-hi...

Però ahir quan passejàvem amb la senyora pel carrer vaig arribar a la conclusió que les festes ja s'han acabat i que aquesta moda no va enlloc. Tot de cop vam sentir un soroll sec i un crit de fons...

El soroll era de l'impacte a terra d'un Parenoël que s'acabava de suicidar. El crit era del seu "amo" que es veu que ho va intuir però no hi va arribar a temps. El resultat final el teniu aquí a continuació...

Adéu President o Presidenta,...

Doncs sí, catalans i catalanes, amics i amigues, lectors i lectrius, companys tots, repeteixo, companys (en masculí) tots (en masculí), el dia 1 de gener d'aquest any numerat com 2009, ha entrat en vigor la Llei 10/2008, de 10 de juliol, la qual, en la seva disposició final primera afegeix l'article 7 a la Llei 29/2002, és a dir, el Codi Civil de Catalunya (desplaçant l'actual art.7 al 8) i que queda, textualment, de la següent manera:

Article 7. Tractament del gènere en les denominacions referides a persones.

En el Codi civil de Catalunya, s'entén que les denominacions en gènere masculí referides a persones inclouen dones i homes, llevat que del context se'n dedueixi el contrari.

Al·leluia!!!

Es podria deduir d'aquí que tinc algun problema personal amb el gènere femení? No! Si us plau!

Doncs a què ve la meva alegria?

La veritat és que tot és més senzill i ja ho he escrit alguna vegada (recordo una entrada sobre la redacció de l'article 69, precisament, de l'Estatut de Catalunya).

Estic totalment en contra de l'ús abusiu de la doble acepció masculina i femenina referida a les persones, i més que res per això, per abusiu i innecessari.

Tornem a citar l'artcle 69: "El president o presidenta de la Generalitat per decret pot nomenar i separar un conseller primer o consellera primera, de la qual cosa ha de donar compte al Parlament. El conseller primer o consellera primera és membre del Govern. El conseller primer o consellera primera, d'acord amb el que estableix la llei, té funcions pròpies, a més de les delegades pel president o presidenta".

Calia tant de president i presidenta i conseller primer i consellera primera?

Hi ha moments determinats i redaccions concretes on sí que es fa necessària i potser imprescindible aquesta doble nomenclatura, com al principi d'un discurs, en una arenga, en un parlament emotiu i significat o, també, com a llicència literària que es pot permetre l'autor, però sempre m'ha semblat fora de lloc, i sobretot actualment, la cantarella repetitiva de "los vascos y las vascas".

Però si la nostra llengua pot fer servir femenins genèrics que supleixin aquest "defecte"... Es pot parlar de la presidència, la conselleria, la gent, només cal fer servir una mica el cervellet...

A partir del proppassat 1 de gener, els catalans (i les catalanes) ens podem estalviar molt de paper... i molt de temps a l'hora de llegir o escoltar discursos, sobretot polítics.

Em sembla que ens podem felicitar tots.

I no voldria acabar sense recordar que la Llei esmentada és del 10 de juliol de 2008 i ha entrat en vigor quasi 6 mesos després. Espero que ningú s'esgarrifi ara i li vinguin les presses per dir que els han colat un gol.

Catalans, catalanes, visca Catalunya!

Goita què m'han regalat!

Ha sigut la Violette Moulin!!!

I la cançó es diu "Stairs" i és dels Weeping Willows:

El blocaire invisible 2008

Avui toca obsequiar...
I a mi em toca fer-ho a un blog que en algun lloc he vist definit com a llibertari, irreverent, iconoclasta i eclèctic...
Espero que aquesta mitja dotzena d'escales (i els seus autors) li agradin a Té la mà Maria.
-Stéphane Fugier -Pasquale Caprile -kodachrome65 -Kolja Tatic -Mario Mattia -Sara Saudek

De blocaires invisibles

No seria just que comencés aquest escrit dient que de sempre m'ha agradat molt el joc de "l'amic invisible". No, no seria ni just ni cert. Sempre m'ha produit una certa basarda ("por intensa que pertorba l'esperit", diu el diccionari) això d'enfrontar-me a algú desconegut i oferir-li alguna cosa que, a més, li agradi.
Però aquest any, ves per on, m'he apuntat a la convocatòria del "Blocaire invisible". Una contradicció? Probablement. Una més... Però en aquest món virtual ja se sap que es poden fer moltes coses que a la realitat ens semblen incongruents.
Doncs ja tinc els meus dos blocaires invisibles, és a dir, el que m'ha de fer el regal i aquell a qui li he de fer jo.
El primer m'ha deixat algunes pistes: que és "amiga" invisible, que no coincidim massa en les amistats, que fa 3 anys que té blog (tant diu blog com bloc, això està bé...), que... és igual, tinc una lleugera sospita però no vull investigar més. El dia de Reis tindré un regal sorpresa i això em fa molta gràcia (jo, aquest any, m'he portat força bé...).
I en quant al blogaire a qui li he de deixar un regal, la veritat és que pràcticament no li he deixat cap pista. Però és que em sembla que si li dic qualsevol cosa em retrataré. Només em ve al cap fer-li algun comentari sobre pujar o baixar (escales), sobre el Maresme, la platja, el mar, sobre... més escales...
Al final he trobat aquesta imatge i la deixo com un jeroglífic:
"Què fa?"

Economia financera i escales

A cap dels lectors (tu n'ests un... coneixes els altres dos?) d'aquest blog se li pot escapar el meu interès personal pel santoral, derivat o provocat per la presència del que anomeno el meu calendari de capçalera... el de la cuina.
I si téns una bona memòria, benvolgut lector, benamada lectriu (*homenatge zinc), recordaràs que l'any passat ja vaig tenir una mica de problema amb "l'adquisició" de l'esmentat calendari. Fent una mica de petit resum vindria a dir que per un moment vaig notar que les nostres Caixes havien reduit el seu pressupost de regals de calendaris, encara que al final en vaig tenir dos...
Bé, i per no dispersar-nos, el cas és que aquest any al final n'he aconseguit 3. Sense beure-ho ni menjar-ho (que malament queda, no?) m'he trobat amb 3 calendaris 3 de Caixes nostrades penjats a la cuina (la Laietana, la del Penedès i la Caixa).
I per què no estic saltant d'alegria?
Doncs per dos motius principals, a saber:
Primer: No hi manera de trobar una setmana seguida en que coincideixin tots els sants dels tres calendaris. Tant complicat deu ser?
Segon: Entre totes les fotografies dels tres calendaris (perquè si no hi ha fotografies, un servidor no penja el calendari a la cuina) només hi ha una escala. Sí, només aquesta escala que us deixo aquí i encara podríem discutir si l'acceptem com a escala o ens ho acabem d'imaginar posant-hi una mica de bona voluntat...
En un moment en que l'ecomomia financera del nostre país (i del país veí, i de l'altre, i...) estan com estan...
(Faig aquí un incís per aconsellar-vos que el dia 1 de gener a les 4 de la matinada no és un bon moment per parlar de l'estat de l'economia financera, ni catalana, ni espanyola, ni europea. I jo ja sé per què ho dic...).
El que deia... que en un moment com l'actual, bé faríen les entitats financeres en cuidar més l'imatgeria del disseny dels seus calendaris. Augmentar la quantitat de fotografies d'escales provocaria una mena d'efecte dominó en la tranquilitat espiritual dels seus usuaris.
I si no, que facin la prova l'any que ve. Segur que l'economia nacional, com a mínim, ho nota. I això, jo també sé per què ho dic...

Mentiders...

El primer sol de l'any