2.7.13
9.6.13
3.6.13
Conversa d'Aplec
- Hola. Que no toques a l'Aplec, avui?- No, avui hi toquen els bons, els de Champions
- Home... amb qui toques ara?
- Amb la Ciutat de Mataró
- Ah!... Però també ho sou de bons....
- Bé, anem fent....
- Apa doncs, bon dia!
- Adéu, bon dia!
.....
I així, fins l'any que ve
29.5.13
Rebat.cat: Passarel·la de bata blanca
Fa dies que no vaig al Corte Inglés, a Barcelona. És com passejar per una petita ciutat, no per l’ambientació ni l’atrezzo, sinó per la gent que et trobes. Et creues amb tots els tipus de gent que conformen una comunitat, els nivells socials, les edats, les condicions, una veritable mostra...
1.5.13
El parany de la IP
(...i parany rima amb ...any**)
El divendres passat vaig llegir que el proper dia 9 de maig es convocarà a Calella el Ple extraordinari que ha de tractar de la construcció de la futura Escola Salicrú a la Fàbrica Llobet-Guri.
El febrer l'AMPA de l'Escola havia anunciat que iniciava una recollida de signatures per impulsar una Iniciativa Popular (IP) que forcés el plenari de l'Ajuntament a pronunciar-se definitivament sobre el trasllat a la Fàbrica de l'escola.
Una IP és un procés de participació ciutadana que preveu el Reglament Orgànic Municipal pel qual un grup de veïns poden presentar propostes que hauran de ser debatudes en el Ple, sempre que vinguin avalades per un número determinat de firmes i que es compleixin un seguit de condicions. És important remarcar que l'article 101 especifica clarament que "les signatures hauran de ser legalitzades davant notari, o el secretari de l'Ajuntament", és a dir, d'una manera presencial de tots els firmants.
Quan en el seu moment, febrer de 2012, CiU va anunciar el compromís de la Generalitat en la construcció de la nova Escola Salicrú a la Fàbrica Llobet-Guri, quedava clar que això exigia la confirmació del Ple
municipal ja que hi havia en el futur projecte unes afectacions en volums i usos de la Fàbrica. Aquest punt va ser esgrimit per l'oposició des d'un principi per recordar al govern de CiU (8 regidors de 17) que, en algun moment, es necessitaria la complicitat d'algun altre grup. Això, que sembla tan bàsic, el consens davant un tema de ciutat tan important, ha sigut ignorat des d'un bon principi sobretot per part del mateix govern que no ha potenciat ni el debat ni la discussió del procés. Els tacticismes polítics han emmascarat des del primer dia tots els argumentaris.
Aquesta "amenaça" de l'oposició sobre CiU va iniciar una estratègia del govern que passava per trobar el com i el qui feia la pressió sobre els tres grups. Del primer dia ja va quedar clar que el debat era "l'Escola a la Fàbrica o no hi ha escola" i, per tant, "o estás a favor de Can Llobet o estàs contra Calella". I aquest debat, CiU l'ha traspassat a l'AMPA. Els pares han sigut i són els encarregats, conscientment o inconscientment, de desgastar l'oposició i, en especial, el PSC i en Josep M. Juhé.
La presentació de la IP ha sigut el següent pas determinant. L'AMPA va presentar més de 700 firmes (en tenen més de 1.000) per avalar aquesta petició d'un Ple que debatés la ubicació definitiva. Aquestes signatures, afirmava la mateixa AMPA, només esperaven la "validació" de la Secretaria de l'Ajuntament i, segons sembla ser fins a dia d'avui, no estaven legalitzades com exigeix l'apartat 2 de l'article 101 del ROM, la qual cosa impossibilitaria i impossibilita la seva acceptació i, conseqüentment, la convocatòria del Ple a partir d'aquest supòsit.
Per què, doncs, si tot això és tan evident, no s'ha posat sobre la taula fins avui (i avui tampoc)? Per què CiU no havia convocat un Ple tan important si en tenia la possibilitat? Per què no ho ha fet l'oposició? Per què l'AMPA ha iniciat un procés que sabia que no podia prosperar? O no ho sabia? Qui ho sabia i "s'ha amagat" la informació? I no em direu que els regidors, del primer a l'últim, no tenen l'obligació de saber, o preguntar, què implica la utilització del ROM?
Resposta: CiU no ha mogut fitxa perquè ha traspassat la feina a l'AMPA i l'oposició tampoc perquè no van junts en el tema i, al final, tant el PP com ERC ja han dit que per ells no es deixarà de fer l'Escola a la Fàbrica. I, no ens enganyem, aquest tema desgasta molt, políticament....
Una vegada fet l'anunci de la convocatòria del Ple, quan encara no és públic com se salva la situació i, evidentment, no es pot tramitar la IP, el més lògic és que aquesta convocatòria es faci des dels partits (des de CiU, des d'uns quants, o des de la mateixa Alcaldia) i fent una petita "pirueta" s'agafi l'esperit de la moció de l'AMPA i així es doni una imatge de certa (falsa) unitat... La imatge, sempre la imatge....
Corolari final: En tot aquest procés la IP s'ha convertit en un parany (...que rima amb ...**) en el que s'ha utilitzat l'AMPA per aconseguir unes finalitats purament polítiques. L'Escola només és l'excusa per aconseguir un nou èxit d'imatge i una nova passada per sobre els partits de l'oposició, els quals han jugat un paper ben galdós. I a mi m'indigna aquesta utilització matussera que es fa des del poder. Un tema que des del primer dia hauria d'haver sigut de debat, diàleg, consens, transparència i participació ha quedat en un monòleg i en un procés d'entronització personal.
El divendres passat vaig llegir que el proper dia 9 de maig es convocarà a Calella el Ple extraordinari que ha de tractar de la construcció de la futura Escola Salicrú a la Fàbrica Llobet-Guri.
El febrer l'AMPA de l'Escola havia anunciat que iniciava una recollida de signatures per impulsar una Iniciativa Popular (IP) que forcés el plenari de l'Ajuntament a pronunciar-se definitivament sobre el trasllat a la Fàbrica de l'escola.
Una IP és un procés de participació ciutadana que preveu el Reglament Orgànic Municipal pel qual un grup de veïns poden presentar propostes que hauran de ser debatudes en el Ple, sempre que vinguin avalades per un número determinat de firmes i que es compleixin un seguit de condicions. És important remarcar que l'article 101 especifica clarament que "les signatures hauran de ser legalitzades davant notari, o el secretari de l'Ajuntament", és a dir, d'una manera presencial de tots els firmants.
Quan en el seu moment, febrer de 2012, CiU va anunciar el compromís de la Generalitat en la construcció de la nova Escola Salicrú a la Fàbrica Llobet-Guri, quedava clar que això exigia la confirmació del Ple
Aquesta "amenaça" de l'oposició sobre CiU va iniciar una estratègia del govern que passava per trobar el com i el qui feia la pressió sobre els tres grups. Del primer dia ja va quedar clar que el debat era "l'Escola a la Fàbrica o no hi ha escola" i, per tant, "o estás a favor de Can Llobet o estàs contra Calella". I aquest debat, CiU l'ha traspassat a l'AMPA. Els pares han sigut i són els encarregats, conscientment o inconscientment, de desgastar l'oposició i, en especial, el PSC i en Josep M. Juhé.
La presentació de la IP ha sigut el següent pas determinant. L'AMPA va presentar més de 700 firmes (en tenen més de 1.000) per avalar aquesta petició d'un Ple que debatés la ubicació definitiva. Aquestes signatures, afirmava la mateixa AMPA, només esperaven la "validació" de la Secretaria de l'Ajuntament i, segons sembla ser fins a dia d'avui, no estaven legalitzades com exigeix l'apartat 2 de l'article 101 del ROM, la qual cosa impossibilitaria i impossibilita la seva acceptació i, conseqüentment, la convocatòria del Ple a partir d'aquest supòsit.
Per què, doncs, si tot això és tan evident, no s'ha posat sobre la taula fins avui (i avui tampoc)? Per què CiU no havia convocat un Ple tan important si en tenia la possibilitat? Per què no ho ha fet l'oposició? Per què l'AMPA ha iniciat un procés que sabia que no podia prosperar? O no ho sabia? Qui ho sabia i "s'ha amagat" la informació? I no em direu que els regidors, del primer a l'últim, no tenen l'obligació de saber, o preguntar, què implica la utilització del ROM?
Resposta: CiU no ha mogut fitxa perquè ha traspassat la feina a l'AMPA i l'oposició tampoc perquè no van junts en el tema i, al final, tant el PP com ERC ja han dit que per ells no es deixarà de fer l'Escola a la Fàbrica. I, no ens enganyem, aquest tema desgasta molt, políticament....
Una vegada fet l'anunci de la convocatòria del Ple, quan encara no és públic com se salva la situació i, evidentment, no es pot tramitar la IP, el més lògic és que aquesta convocatòria es faci des dels partits (des de CiU, des d'uns quants, o des de la mateixa Alcaldia) i fent una petita "pirueta" s'agafi l'esperit de la moció de l'AMPA i així es doni una imatge de certa (falsa) unitat... La imatge, sempre la imatge....
Corolari final: En tot aquest procés la IP s'ha convertit en un parany (...que rima amb ...**) en el que s'ha utilitzat l'AMPA per aconseguir unes finalitats purament polítiques. L'Escola només és l'excusa per aconseguir un nou èxit d'imatge i una nova passada per sobre els partits de l'oposició, els quals han jugat un paper ben galdós. I a mi m'indigna aquesta utilització matussera que es fa des del poder. Un tema que des del primer dia hauria d'haver sigut de debat, diàleg, consens, transparència i participació ha quedat en un monòleg i en un procés d'entronització personal.
15.4.13
10.4.13
Transparència i veritat
Fa uns dies vaig tenir un intercanvi d'opinions o, millor dit, de comentaris, arrel d'una publicació d'en Carles Pascual a Facebook. La discussió, que vam deixar ajornada per continuar-la en un altre moment al voltant d'una taula que és el lloc on millor es poden lligar i deslligar les enteses i els malentesos, havia agafat un caire més agre en el moment en què jo vaig esmentar la paraula transparència, i ho vaig fer posant en dubte que
aquesta fos exemplar en el procés del que parlàvem, que no era un altre que el que es segueix al voltant de la construcció de la nova escola Salicrú de Calella.
I és que posar en dubte o en quarantena la transparència d'una acció o de qualsevol procés ha esdevingut avui com allò de "mentar la bicha" davant un supersticiós.... I no sempre hauria de ser així.
Personalment quedo meravellat de vegades que segons qui o quin polític sigui capaç de parlar constantment i amb aires de suficiència i de magisteri sobre la transparència sense haver-ne fet la mínima reflexió del seu significat.
Transparència no és sinònim de "dir la veritat". La veritat ja se li suposa a un polític (o no?). La transparència és una actitud, una manera de fer, de treballar i de gestionar la informació. I aquesta manera de fer ha de ser oberta perquè tota aquesta informació que es gestiona, que gestiona el polític, no és, en cap cas, propietat de ningú més que de la ciutadania. I això comporta que no es pot amagar quin és el seu procés i el seu desenvolupament.
Si jo afirmo que, des del primer moment, hi ha hagut mancances de transparència en tot el que envolta la discussió de l'emplaçament i la construcció de l'Escola Salicrú, no estic dient que s'hagi faltat a la veritat o que s'hagi mentit; estic assegurant que no totes les cartes s'han posat sobre la taula i que s'ha amagat informació deliberadament o, dit d'una manera més eufemística, per interessos polítics de partit.
I el que em temo és que això encara no s'ha acabat aquí....
I és que posar en dubte o en quarantena la transparència d'una acció o de qualsevol procés ha esdevingut avui com allò de "mentar la bicha" davant un supersticiós.... I no sempre hauria de ser així.
Personalment quedo meravellat de vegades que segons qui o quin polític sigui capaç de parlar constantment i amb aires de suficiència i de magisteri sobre la transparència sense haver-ne fet la mínima reflexió del seu significat.
Transparència no és sinònim de "dir la veritat". La veritat ja se li suposa a un polític (o no?). La transparència és una actitud, una manera de fer, de treballar i de gestionar la informació. I aquesta manera de fer ha de ser oberta perquè tota aquesta informació que es gestiona, que gestiona el polític, no és, en cap cas, propietat de ningú més que de la ciutadania. I això comporta que no es pot amagar quin és el seu procés i el seu desenvolupament.
Si jo afirmo que, des del primer moment, hi ha hagut mancances de transparència en tot el que envolta la discussió de l'emplaçament i la construcció de l'Escola Salicrú, no estic dient que s'hagi faltat a la veritat o que s'hagi mentit; estic assegurant que no totes les cartes s'han posat sobre la taula i que s'ha amagat informació deliberadament o, dit d'una manera més eufemística, per interessos polítics de partit.
I el que em temo és que això encara no s'ha acabat aquí....
13.3.13
Rebat.cat: Amb el vade.cat i #cpinfocalella
Aquesta és l'entrada número 44 al rebat.cat. En poc més de tres mesos fins a 16 col·laboradors han invertit una part del seu temps en preparar un o més articles que hem publicat en aquest digital. La idea inicial d'oferir un espai obert a l'opinió segueix donant els seus fruits. No és cap projecte tancat, al contrari, és un portal obert de bat a bat a tots aquells que tinguin ganes d'encetar conversa, abocar projectes o posar damunt la taula alguna reflexió que, encara que sigui “tangencialment”, ....
17.2.13
4.2.13
Rebat.cat: Jo vaig votar no a la Constitució?
L’any 1978 me’l vaig repartir entre els 18 i els 19 anys. Era un universitari amb les inquietuds que això comportava aleshores; no sé si ara és això ben bé igual, però molt em temo que una gran majoria del jovent, i no pas per culpa seva, va abaixar la guàrdia fa uns quants anys…
1.2.13
Una vintena d'aturats més a Calella
Aquest matí els treballadors de Gallostra S.A. hem conegut la resolució judicial que ens afecta en el procés de tancament de la fàbrica. El resultat inicial no ens ha sorprès massa, 20 dies per any treballat amb un màxim d'un any de sou, la sentència mínima. Però sí que inclou també un seguit de consideracions, d'afirmacions, vaja, sobre l'activitat i el procediment de l'empresa. Temps hi haurà perquè els jutges hi vagin treballant....
Després hi ha hagut abraçades, cares alegres i llàgrimes. La tensió de tots aquests mesos ha d'anar sortint mica en mica.
Intentar resumir ara les sensacions viscudes, la transcendència de les decisions preses com a conseqüència de la injustícia comesa per uns empresaris culpables de mala gestió i, per què no dir-ho, d'estafa a 123 persones, és molt complicat. Confesso que jo no estava preparat per passar aquest tràngol. Ni jo ni cap dels meus companys ens mereixíem viure aquesta experiència.
Però sempre ens quedarà el record dels llaços establerts entre nosaltres i de la solidaritat de tanta gent que ha vingut a donar-nos allò que tenien. Des dels representants públics fins a les associacions de veïns, entitats, particulars, establiments, dit així sense posar noms, tots ells han anat apareixent en aquests dies de lluita, de veritable lluita per defensar uns drets que ens han estat trepitjats i arrencats d'arrel.
I, permeteu-me, vull fer menció especials als avui tan vilipendiats i menyspreats representants polítics. Jo, només tinc paraules d'agraïment cap a ells, els que he vist i els que ens han fet arribar el seu suport. Sé que és molt fàcil, i en certa manera cert, dir que han aparegut quan les càmeres han sigut properes, quan el "rèdit" era fàcil d'aconseguir, però pels que érem allà, totes les mostres d'afecte i els senyals d'ajut han sigut vitals.
M'ho deia en un missatge privat un diputat al Parlament: "També volem traslladar-vos que volem ser molt respectuosos amb la situació que esteu passant i volem evitar la sensació que algú pot tenir que fem les coses per "fer-nos la foto". Treballarem amb discreció i quan vulgueu ens veiem".
Jo en tinc prou amb això. Com a mínim això... I això no ho he vist per part dels representants de la meva ciutat, de Calella. En tots aquests dies no hem rebut cap mostra de suport, ni d'interès, ni cap oferiment des de l'Ajuntament de la ciutat. No parlo de mostres de suport personal (que n'he rebut), parlo d'aquell missatge al grup que et provoca una sensació de complicitat, que et fa mirar el futur (tots estem al voltant d'una edat complicada en aquests temps difícils) amb una mica d'esperança. Jo volia veure com la vintena de calellencs que en uns dies serem a l'atur ens podíem mirar els uns als altres amb una sensació de "suport institucional".
Doncs res d'això. Estic dolgut, no me n'amago. Estic emprenyat i indignat.
I no vull acabar dient que per la fàbrica han passat parlamentaris d'aquí o de Madrid, i regidors i un alcalde, i periodistes de diaris i de cadenes també d'aquí i d'allà; vull acabar recordant que he vist molta solidaritat, molta complicitat, molts ulls brillants...
Però sí, també estic dolgut, emprenyat i indignat.
Després hi ha hagut abraçades, cares alegres i llàgrimes. La tensió de tots aquests mesos ha d'anar sortint mica en mica.
Intentar resumir ara les sensacions viscudes, la transcendència de les decisions preses com a conseqüència de la injustícia comesa per uns empresaris culpables de mala gestió i, per què no dir-ho, d'estafa a 123 persones, és molt complicat. Confesso que jo no estava preparat per passar aquest tràngol. Ni jo ni cap dels meus companys ens mereixíem viure aquesta experiència.Però sempre ens quedarà el record dels llaços establerts entre nosaltres i de la solidaritat de tanta gent que ha vingut a donar-nos allò que tenien. Des dels representants públics fins a les associacions de veïns, entitats, particulars, establiments, dit així sense posar noms, tots ells han anat apareixent en aquests dies de lluita, de veritable lluita per defensar uns drets que ens han estat trepitjats i arrencats d'arrel.
I, permeteu-me, vull fer menció especials als avui tan vilipendiats i menyspreats representants polítics. Jo, només tinc paraules d'agraïment cap a ells, els que he vist i els que ens han fet arribar el seu suport. Sé que és molt fàcil, i en certa manera cert, dir que han aparegut quan les càmeres han sigut properes, quan el "rèdit" era fàcil d'aconseguir, però pels que érem allà, totes les mostres d'afecte i els senyals d'ajut han sigut vitals.
M'ho deia en un missatge privat un diputat al Parlament: "També volem traslladar-vos que volem ser molt respectuosos amb la situació que esteu passant i volem evitar la sensació que algú pot tenir que fem les coses per "fer-nos la foto". Treballarem amb discreció i quan vulgueu ens veiem".
Jo en tinc prou amb això. Com a mínim això... I això no ho he vist per part dels representants de la meva ciutat, de Calella. En tots aquests dies no hem rebut cap mostra de suport, ni d'interès, ni cap oferiment des de l'Ajuntament de la ciutat. No parlo de mostres de suport personal (que n'he rebut), parlo d'aquell missatge al grup que et provoca una sensació de complicitat, que et fa mirar el futur (tots estem al voltant d'una edat complicada en aquests temps difícils) amb una mica d'esperança. Jo volia veure com la vintena de calellencs que en uns dies serem a l'atur ens podíem mirar els uns als altres amb una sensació de "suport institucional".
Doncs res d'això. Estic dolgut, no me n'amago. Estic emprenyat i indignat.
I no vull acabar dient que per la fàbrica han passat parlamentaris d'aquí o de Madrid, i regidors i un alcalde, i periodistes de diaris i de cadenes també d'aquí i d'allà; vull acabar recordant que he vist molta solidaritat, molta complicitat, molts ulls brillants...
Però sí, també estic dolgut, emprenyat i indignat.
31.12.12
Som-hi cap el 13
S'està acabant per moments el 2012... I si em poso a fer un resum "personal" del que ha representat per mi, probablement aquest resum estaria massa influenciat pel context laboral que estic I no, m'hi nego! Encara que sigui en aquest moment escrit, no vull donar-li el gust al Sr. Geaelaelaoessateerraa a protagonitzar una part del meu timeline. No es mereix, ni ell ni el seu entorn, presidir ni la meva taula de dinar, ni, encara menys, la de sopar. Tot i això, segur que apareixerà un moment o altra. Cagunseuna!
Bé, aprofitaré per posar la darrera escala que m'han enviat. Ho ha fet, una vegada més, una de les meves proveïdores més efectives i afectives, la Carme.
És una escala que parla de cultura, de literatura, d'activisme i d'atreviment; d'agitació, fins i tot: Tarotdequinze.
Espero, i m'hi apunto, que uns quants d'aquests conceptes marquin el (meu) 2013.
Aviam si és vritat!
25.12.12
24.12.12
Rebat.cat: Bon Nadal, (futurs ex-) companys!
Ara fa quasi deu anys vaig signar un contracte que em lligava a una empresa: jo hi exerciria com a administratiu i ho faria a canvi d’un sou pactat. No semblava massa difícil que les dues parts quedéssim contentes o, si més no, satisfetes.
Avui em trobo en una situació que en cap moment havia previst: l’empresa em deu (a mi i a 122 més) l’equivalent a cinc mesos (de la meva feina) ....
Avui em trobo en una situació que en cap moment havia previst: l’empresa em deu (a mi i a 122 més) l’equivalent a cinc mesos (de la meva feina) ....
7.12.12
3.12.12
Rebat.cat: rebat.cat, per què?
Rebat és la part d’un marc rebaixada perquè tanqui, perquè hi bati una porta o una finestra. Per rebat es toquen com acabament algunes peces més al final d’una actuació. Fins i tot a Eivissa podem sentir que un rebat és un aiguat fort i de poca durada. Però, sobretot, rebat és una forma del verb rebatre, la tercera persona del present d’indicatiu i l’imperatiu; després d’una discussió, ....
2.12.12
19.11.12
11.11.12
Un matí gris...
Un matí de dissabte encara pot descobrir plaers diferents i nous. Senzills, sobretot senzills.Passejar, caminar, trepitjar camins, camins ja descoberts i gens enigmàtics; camins normals, sense racons especials... o sí.
Can Ferran, can Patxoca, cal Boter, can Rigal, can Recasens... cases noves i masies velles.
I colors, molts colors, molts matisos, reflexos, detalls, verds, marrons, grisos, malves, liles o blancs i negres.
Tot això en un matí de dissabte a mitges del gris clar i el gris fosc, amb raigs de sol que es colaven entre fulles i branques...
Ha sigut un matí de dissabte.
19.10.12
Reapareix el radar de 100.000€
No fa massa dies em va venir al cap aquella notícia, que en el seu moment em va semblar força absurda, que deia que l'Ajuntament de Calella pensava instal·lar un radar al camí de la platja valorat en uns 100.000€. Doncs es veu que algunes ones devien estar voltant per l'espai perquè avui, cinc mesos després, acabo de llegir que sí, que el radar té molts números d'acabar situat enmig de la pols que s'aixeca al costat del Passeig de Mar....
Suposo que ningú es pensarà que estic en contra de normalitzar la circulació per aquella via o per qualsevol altra. Ni que discuteixo els estudis que s'han fet aquest estiu, tot i que trobar que pràcticament ningú va a 20 km/h (!!) no mereixia tan enrenou (algú ha provat d'anar a 20 per hora? Jo sí...). El camí de la platja esdevé en molts moments un perill, sobretot pel fet de limitar amb la platja i el passeig, i això exigeix una solució. Però la despesa, per més que es vulgui negociar a-canvi-de-no-sé-què, de 100.000€ em sembla, a dia d'avui, una exageració...
I quan a posar unes càmeres al carrer de Sant Joan per fotografiar els vehicles que hi cometin infraccions com a solució del trist resultat que estan donant les pilones... Aiiixxx, això de les càmeres de vídeo a la via pública, i la intimitat de les persones, i el bon ús que se'n faci, i, i, i...
El que cal es trobar un sistema eficient de pilones que no s'espatlli cada dos per tres, que Calella no és l'única ciutat al món que les ha instal·lat! O treure-les.
Suposo que ningú es pensarà que estic en contra de normalitzar la circulació per aquella via o per qualsevol altra. Ni que discuteixo els estudis que s'han fet aquest estiu, tot i que trobar que pràcticament ningú va a 20 km/h (!!) no mereixia tan enrenou (algú ha provat d'anar a 20 per hora? Jo sí...). El camí de la platja esdevé en molts moments un perill, sobretot pel fet de limitar amb la platja i el passeig, i això exigeix una solució. Però la despesa, per més que es vulgui negociar a-canvi-de-no-sé-què, de 100.000€ em sembla, a dia d'avui, una exageració...I quan a posar unes càmeres al carrer de Sant Joan per fotografiar els vehicles que hi cometin infraccions com a solució del trist resultat que estan donant les pilones... Aiiixxx, això de les càmeres de vídeo a la via pública, i la intimitat de les persones, i el bon ús que se'n faci, i, i, i...
El que cal es trobar un sistema eficient de pilones que no s'espatlli cada dos per tres, que Calella no és l'única ciutat al món que les ha instal·lat! O treure-les.
4.10.12
Reflexions al final del dia
Després del segon dia de vaga (indefinida), després d'una assemblea informativa on s'han plantejat les possibles sortides de l'empresa i del nostre futur laboral, després de conviure amb la realitat dels companys i... després d'assistir al Ple Municipal, permeteu-me la següent reflexió:
Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze, tretze, catorze, quinze, setze, disset, divuit, dinou, vint, vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres, vint-i-quatre, vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set, vint-i-vuit, vint-i-nou, trenta, trenta-un, trenta-dos, trenta-tres, trenta-quatre, trenta-cinc, trenta-sis, trenta-set, trenta-vuit, trenta-nou, quaranta, quaranta-un, quaranta-dos, quaranta-tres, quaranta-quatre, quaranta-cinc, quaranta-sis, quaranta-set, quaranta-vuit, quaranta-nou, cinquanta, cinquanta-un, cinquanta-dos, cinquanta-tres, cinquanta-quatre, cinquanta-cinc, cinquanta-sis, cinquanta-set, cinquanta-vuit, cinquanta-nou, seixanta, seixanta-un, seixanta-dos, seixanta-tres, seixanta-quatre, seixanta-cinc, seixanta-sis, seixanta-set, seixanta-vuit, seixanta-nou, setanta- setanta-un, setanta-dos, setanta-tres, setanta-quatre, setanta-cinc, setanta-sis, setanta-set, setanta-vuit, setanta-nou, vuitanta, vuitanta-un, vuitanta-dos, vuitanta-tres, vuitanta-quatre, vuitanta-cinc, vuitanta-sis, vuitanta-set, vuitanta-vuit, vuitanta-nou, noranta, noranta-un, noranta-dos, noranta-tres, noranta-quatre, noranta-cinc, noranta-sis, noranta-set, noranta-vuit, noranta-nou i... cent...
De moment.
De moment.
2.10.12
Optimisme digital vs. Pessimisme real
El dissabte vaig assistir a la 5ena edició de la Catosfera. A les sis taules o ponències que es van repartir entre matí i tarda hi sobresortia aquesta idea del títol: optimisme digital. No podem amagar que tots els cassos que s'exposaven són de clar èxit (empresarial), però també ho són de risc, esforç, innovació i aventura. En una època com l'actual el que s'aconsella és això: arriscar-se i innovar, ser atrevit. Però també cal la sort, la professionalitat, el recolzament del capital i la visió clara de la línia a seguir; una línia que marques tu mateix en la nova empresa però que tens clar que t'ha de portar a bon port.Internet, el món digital, que aquest era l'escenari on es desenvolupava el sentit de la jornada, marca unes regles de joc noves, obertes i agosarades. I aprendre-les o, fins i tot, dictar-les serà la clau.
El dilluns, però, s'imposa la realitat. L'estat del teixit empresarial a dia d'avui no és cap secret per a ningú, i el dia a dia de molta gent va lligat a la lluita per mantenir el lloc de treball. Paraules com crisi, ERO, conflicte, concursal, creditor, vaga, aturada, etc., poden convertir-se en habituals quan fa quatre dies tot era normalitat i tranquil·litat.
De l'optimisme digital al pessimisme real en poques hores o en pocs instants.
Vagi des d'aquí la meva solidaritat amb tots aquells que lluiten per innovar i els que ho fan per mantenir la feina. I en aquests moments el meu lloc està en el segon grup.
21.9.12
Festa Major i Fira
Aquest matí s'inicia la Fira de Calella i aquesta tarda també arrencarà la Festa Major. Seran quatre dies plens i farcits d'actes de tota mena.
Normalment no toca fer un balanç abans de que comenci cap esdeveniment, però jo ja m'atreveixo a fer-ho en quant es refereix a la Festa Major.
-Que no teniu crisi a Calella?, preguntava un al mur del Facebook, després de veure quins grups anaven a Barraques...
-Doncs sembla que no, m'atreveixo a dir jo... "sembla" que no...
A mi, personalment, el programa d'actes de la Festa Major no m'ha deixat indiferent. Ni a mi, ni quasi a ningú, puc arribar a assegurar. Hi ha gaires ciutats que puguin "presumir" de tenir un pressupost de la festa més alt aquest any que el passat? En un any dolent, on les paraules rescat, ajut, crèdit, etc, són més que habituals, Calella augmenta el seu pressupost a 166.000€ mentres els nostres veïns de Pineda, pobrets, la rebaixen fins a 46.000€. Com hi pot haver una diferència de 120.000€ entre la Festa Major de Calella i la de Pineda? Això ratlla l'absurd...
Però es veu que sí, nois i noies, a Calella no ens estem de res. Portem unes actuacions de primera línia, cares i bones, com en qualsevol època de vaques grasses. Una vegada més el que es valora és la imatge, l'èxit, la foto, vaja. De qualitat, però es valora la foto...
Vull dir amb això que s'hauria de fer menys actes i de menys qualitat? No, si us plau, que ningú no em malinterpreti...
Però potser se'n podrien fer més, alguns de més discrets i imaginatius, més variats i més repartits per la ciutat. Hi ha algun acte més enllà del carrer d'Amadeu i de la Plaça de l'Ajuntament, per dir-ho d'alguna manera? (Sí, el pregó infantil a la plaça de Catalunya....). Però si surtim de la Plaça de l'Ajuntament, Can Salom i l'envelat, res de res... No hi ha més ciutat? No hi viu ningú més enllà? No s'hauria de diversificar els actes? Sembla que no...
Potser no seria una bona foto la d'una actuació a la Plaça de Bartomeu Barceló o als apartaments Codina? Millor que no segueixi per aquest camí.....
Bé, bona Festa Major a tots i que mai haguem de replantejar-nos aquests pressupostos dels que, per cert, tampoc en sabrem el balanç final....
I posats a burxar una mica, arrel de la presència del senyor Lluís Bassat als actes del pregó, ens podrà aclarir algú si part de les obres de la seva col·lecció d'art s'exposaran a Calella (segons Ràdio Calella) o a Pineda (segons l'Ajuntament de Pineda)?? Comença a cansar aquesta persecució Candini-Amor, Amor-Candini...
Normalment no toca fer un balanç abans de que comenci cap esdeveniment, però jo ja m'atreveixo a fer-ho en quant es refereix a la Festa Major.
-Que no teniu crisi a Calella?, preguntava un al mur del Facebook, després de veure quins grups anaven a Barraques...-Doncs sembla que no, m'atreveixo a dir jo... "sembla" que no...
A mi, personalment, el programa d'actes de la Festa Major no m'ha deixat indiferent. Ni a mi, ni quasi a ningú, puc arribar a assegurar. Hi ha gaires ciutats que puguin "presumir" de tenir un pressupost de la festa més alt aquest any que el passat? En un any dolent, on les paraules rescat, ajut, crèdit, etc, són més que habituals, Calella augmenta el seu pressupost a 166.000€ mentres els nostres veïns de Pineda, pobrets, la rebaixen fins a 46.000€. Com hi pot haver una diferència de 120.000€ entre la Festa Major de Calella i la de Pineda? Això ratlla l'absurd...
Però es veu que sí, nois i noies, a Calella no ens estem de res. Portem unes actuacions de primera línia, cares i bones, com en qualsevol època de vaques grasses. Una vegada més el que es valora és la imatge, l'èxit, la foto, vaja. De qualitat, però es valora la foto...
Vull dir amb això que s'hauria de fer menys actes i de menys qualitat? No, si us plau, que ningú no em malinterpreti...
Però potser se'n podrien fer més, alguns de més discrets i imaginatius, més variats i més repartits per la ciutat. Hi ha algun acte més enllà del carrer d'Amadeu i de la Plaça de l'Ajuntament, per dir-ho d'alguna manera? (Sí, el pregó infantil a la plaça de Catalunya....). Però si surtim de la Plaça de l'Ajuntament, Can Salom i l'envelat, res de res... No hi ha més ciutat? No hi viu ningú més enllà? No s'hauria de diversificar els actes? Sembla que no...
Potser no seria una bona foto la d'una actuació a la Plaça de Bartomeu Barceló o als apartaments Codina? Millor que no segueixi per aquest camí.....Bé, bona Festa Major a tots i que mai haguem de replantejar-nos aquests pressupostos dels que, per cert, tampoc en sabrem el balanç final....
I posats a burxar una mica, arrel de la presència del senyor Lluís Bassat als actes del pregó, ens podrà aclarir algú si part de les obres de la seva col·lecció d'art s'exposaran a Calella (segons Ràdio Calella) o a Pineda (segons l'Ajuntament de Pineda)?? Comença a cansar aquesta persecució Candini-Amor, Amor-Candini...
18.9.12
Escales al Coll Formic
Fa uns dies vaig coincidir amb una vella (jove) coneguda que em va preguntar, només veure'm:
-Encara fas "allò" de les escales?
-Doncs sí, n'hi ha tantes....
I després li vaig explicar allò de que les escales no cal buscar-les, que ja van apareixent quan menys t'ho esperes: al carrer, dalt d'un cotxe, en un balcó, a l'espatlla d'un pintor, a l'entrada d'una botiga, enmig d'uns arbres, al costat de l'escenari, a la torre de l'església, a l'entrada de l'ajuntament, a l'inici d'una manifestació, en el dibuix d'un infant... en qualsevol lloc.
I dissabte ho vaig poder tornar a comprovar pujant al Coll Formic, on havia de deixar-hi el meu germà que faria la travessa Matagalls-Montserrat. On podien aparèixer les escales?
Al girar un revolt? Dalt d'una camioneta? Al darrera d'un rètol? Al cim de la muntanya?
Ves a saber.... Tot és possible... Escales, res més que escales
-Encara fas "allò" de les escales?
-Doncs sí, n'hi ha tantes....I després li vaig explicar allò de que les escales no cal buscar-les, que ja van apareixent quan menys t'ho esperes: al carrer, dalt d'un cotxe, en un balcó, a l'espatlla d'un pintor, a l'entrada d'una botiga, enmig d'uns arbres, al costat de l'escenari, a la torre de l'església, a l'entrada de l'ajuntament, a l'inici d'una manifestació, en el dibuix d'un infant... en qualsevol lloc.
I dissabte ho vaig poder tornar a comprovar pujant al Coll Formic, on havia de deixar-hi el meu germà que faria la travessa Matagalls-Montserrat. On podien aparèixer les escales?
Al girar un revolt? Dalt d'una camioneta? Al darrera d'un rètol? Al cim de la muntanya?
Ves a saber.... Tot és possible... Escales, res més que escales
11.9.12
10.8.12
Calellencs de "o caixa o faixa"?
Abans d'ahir vaig llegir al Punt l'entrevista que la Teresa Màrquez feia a l'alcaldessa de Calella Montserrat Candini, sota el titular: "Ens estem traient els complexos".
No és pas la meva intenció fer una valoració global del pensament i els desitjos sobiranistes de Montserrat Candini, déu me'n guardi avui per avui, però sí que hi va haver una frase que em va fer trontollar el meu nou iPad de les mans: "No m'agrada que em marquin la pauta col·lectius, del tot respectables, però que actuen sota el lema “o caixa o faixa”. Hem de defugir la política d'enfrontament i de fragmentació".
Vaig coneixent cada dia més l'habilitat oratòria de la senyora Candini, així com el seu control de la imatge, de l'impacte personal, de la relació directa, etc, com per dubtar (mai) que no hagi mesurat totes i cada una de les seves paraules i dels seus "moviments". L'afirmació, el dard, per tant, no és gratuït. Mai no és gratuït.
(Bé, faré un incís per dir que sí, que crec que darrerament ha comès un error en aquest joc de paraules, imatges i impacte: la insistència en atribuir al senyor, ai perdó, a un empresari anònim, el poder de decidir on, quan i com posa i utilitza un pal per a la bandera... però aquest és un tema que es podrà tractar un altre dia).
Em podria detallar un sol cas en què des de Calella decideix! o l'ANC s'hagi actuat sota el lema "o caixa o faixa"? Quina força tenien aquests "col·lectius" davant els seus 600.000 vots a la província de Barcelona, o els 2.600 a Calella? Carai!!
Des de setembre de 2009 fins avui hi ha hagut trobades, trucades, correus, mocions, discussions, intents constants d'anar junts... Quan s'ha dit a CiU "o caixa o faixa"?
Ja està clar que el partit es juga a diferents nivells, que un és de divisió d'honor i l'altre... no, però aquí és on s'hauria de veure el "canvi de maneres de fer" de la senyora Candini. I no és veu, no es veu que es vulgui obrir a les demandes que s'estan fent des del carrer, des de l'anomenada "societat civil". No hi ha el diàleg que hi podria haver, no hi la mostra de confiança als "adversaris" polítics que hi hauria d'haver, no hi ha la valentia política d'obrir l'Ajuntament als ciutadans. Hi ha, només, una mostra constant, dia rere dia, de voler demostrar qui mana i qui controla l'aparell, la ciutat. (I aquí hi té la seva part de responsabilitat la resta de grups municipals, és clar....).
O amb mi o contra Calella, o amb nosaltres que hem guanyat (?) o el caos.... Són expressions que recorden pel·lícules antigues....
I, tornant a l'entrevista i per acabar, tres frases "demolidores": "No vull que em donin lliçons de patriotisme", "no entraré a polemitzar" (sempre acaba amb la darrera paraula) i "no crec en el pensament únic".
Compte amb això del "pensament únic", molt de compte, perquè al final algú podria pendre mal, i no precisament els col·lectius respectables sorgits de les bases ciutadanes que intenten ajudar a tirar el país endavant cap a la seva sobirania.
---------------
- Entrevista al Punt de Teresa Màrquez a Montserrat Candini
- Resposta de Xavi Ponsdomènech
- Rèplica de Montserrat Candini
No és pas la meva intenció fer una valoració global del pensament i els desitjos sobiranistes de Montserrat Candini, déu me'n guardi avui per avui, però sí que hi va haver una frase que em va fer trontollar el meu nou iPad de les mans: "No m'agrada que em marquin la pauta col·lectius, del tot respectables, però que actuen sota el lema “o caixa o faixa”. Hem de defugir la política d'enfrontament i de fragmentació".
(Bé, faré un incís per dir que sí, que crec que darrerament ha comès un error en aquest joc de paraules, imatges i impacte: la insistència en atribuir al senyor, ai perdó, a un empresari anònim, el poder de decidir on, quan i com posa i utilitza un pal per a la bandera... però aquest és un tema que es podrà tractar un altre dia).
Em podria detallar un sol cas en què des de Calella decideix! o l'ANC s'hagi actuat sota el lema "o caixa o faixa"? Quina força tenien aquests "col·lectius" davant els seus 600.000 vots a la província de Barcelona, o els 2.600 a Calella? Carai!!
Des de setembre de 2009 fins avui hi ha hagut trobades, trucades, correus, mocions, discussions, intents constants d'anar junts... Quan s'ha dit a CiU "o caixa o faixa"?
Ja està clar que el partit es juga a diferents nivells, que un és de divisió d'honor i l'altre... no, però aquí és on s'hauria de veure el "canvi de maneres de fer" de la senyora Candini. I no és veu, no es veu que es vulgui obrir a les demandes que s'estan fent des del carrer, des de l'anomenada "societat civil". No hi ha el diàleg que hi podria haver, no hi la mostra de confiança als "adversaris" polítics que hi hauria d'haver, no hi ha la valentia política d'obrir l'Ajuntament als ciutadans. Hi ha, només, una mostra constant, dia rere dia, de voler demostrar qui mana i qui controla l'aparell, la ciutat. (I aquí hi té la seva part de responsabilitat la resta de grups municipals, és clar....).
O amb mi o contra Calella, o amb nosaltres que hem guanyat (?) o el caos.... Són expressions que recorden pel·lícules antigues....
I, tornant a l'entrevista i per acabar, tres frases "demolidores": "No vull que em donin lliçons de patriotisme", "no entraré a polemitzar" (sempre acaba amb la darrera paraula) i "no crec en el pensament únic".
Compte amb això del "pensament únic", molt de compte, perquè al final algú podria pendre mal, i no precisament els col·lectius respectables sorgits de les bases ciutadanes que intenten ajudar a tirar el país endavant cap a la seva sobirania.
---------------
- Entrevista al Punt de Teresa Màrquez a Montserrat Candini
- Resposta de Xavi Ponsdomènech
- Rèplica de Montserrat Candini
1.8.12
30.7.12
Agressió als serveis socials
"Quan un govern deixa de pagar a entitats socials abans de fer-ho amb els sous dels càrrecs públics, protocol, propaganda, determinades subvencions, etc., és que està perdent el nord.... entre d'altres coses" (escrit al Facebook)
Quan he vist, sentit i llegit que la Generalitat deixarà de pagar aquest juliol a les entitats de serveis socials, m'ha envaït una profunda indignació. Ens estem acostumant a les retallades de tot tipus, als moments delicats i a patir cada vegada que s'acosta el final de mes, però jo sóc dels que penso que hi ha límits que no es poden traspassar. La política econòmica és un autèntic trencaclosques i les pressions, els incompliments de compromisos i la mala fe del govern espanyol fan que quadrar els números a la Generalitat sigui una tasca quasi impossible. Però d'aquí a on estem arribant hi va una distància que no s'hauria de superar.
No és una qüestió de "línies vermelles", no, això va més enllà. Això és una qüestió de valors. D'aquells valors que CiU ens recorda constantment com a matèria a recuperar, com a fons irrenunciable de cara a un present i un futur dífícils però plens d'esperança.
Avui, Convergència (i Unió), per a mi, han demostrat que estan perdent el veritable valor del benestar social, la cooperació i el servei a les persones. No m'agrada fer la cantarella fàcil que estic cansat de sentir: "Que se'l rebaixin ells el sou", però avui era un dia (més) on es podia demostrar que un "mínim" punt d'imaginació faria quadrar determinades sumes: una retallada als sous (sí) dels càrrecs públics, de les partides de representació, protocol, publicitat (no dic comunicació), de terminades subvencions més que dubtoses o, si més no, no imprescindibles ara mateix, etc.
Que els funcionaris (de la mateixa manera que ens passa als que depenem de l'empresa privada) pateixin retards a l'hora de cobrar el sou és un punt del que hi ha retorn, amb l'esforç i la comprensió de tots, però poder arribar al col·lapse de centres d'assistència als discapacitats, gent gran o malalts mentals pot comportar un retrocés de molts anys en el benestar social del país.
Hi ha temps per la reflexió, si us plau!
Quan he vist, sentit i llegit que la Generalitat deixarà de pagar aquest juliol a les entitats de serveis socials, m'ha envaït una profunda indignació. Ens estem acostumant a les retallades de tot tipus, als moments delicats i a patir cada vegada que s'acosta el final de mes, però jo sóc dels que penso que hi ha límits que no es poden traspassar. La política econòmica és un autèntic trencaclosques i les pressions, els incompliments de compromisos i la mala fe del govern espanyol fan que quadrar els números a la Generalitat sigui una tasca quasi impossible. Però d'aquí a on estem arribant hi va una distància que no s'hauria de superar.No és una qüestió de "línies vermelles", no, això va més enllà. Això és una qüestió de valors. D'aquells valors que CiU ens recorda constantment com a matèria a recuperar, com a fons irrenunciable de cara a un present i un futur dífícils però plens d'esperança.
Avui, Convergència (i Unió), per a mi, han demostrat que estan perdent el veritable valor del benestar social, la cooperació i el servei a les persones. No m'agrada fer la cantarella fàcil que estic cansat de sentir: "Que se'l rebaixin ells el sou", però avui era un dia (més) on es podia demostrar que un "mínim" punt d'imaginació faria quadrar determinades sumes: una retallada als sous (sí) dels càrrecs públics, de les partides de representació, protocol, publicitat (no dic comunicació), de terminades subvencions més que dubtoses o, si més no, no imprescindibles ara mateix, etc.
Que els funcionaris (de la mateixa manera que ens passa als que depenem de l'empresa privada) pateixin retards a l'hora de cobrar el sou és un punt del que hi ha retorn, amb l'esforç i la comprensió de tots, però poder arribar al col·lapse de centres d'assistència als discapacitats, gent gran o malalts mentals pot comportar un retrocés de molts anys en el benestar social del país.
Hi ha temps per la reflexió, si us plau!
8.7.12
Tarda d'Històries veïnals
Quan es comencen a ajuntar circumstàncies i fets relacionats amb algun buit que pateixes, no hi pots fer res; tu no tens la solució a l'entrellat... Has de deixar fluir els esdeveniments, sense manies.
Avui he assistit a la presentació del llibre "Històries veïnals. Obra col·lectiva". És el recull de quaranta relats, poemes i microrelats escrits de manera col·lectiva a quatre mans entre més de 80 blocaires de la catosfera literària. Aviat és dit.
I m'ha fet molta il·lusió, de veritat que sí; per diversos aspectes. El primer, per veure com segueix funcionant un bloc de més de sis anys que aposta per la relació de veïnatge entre els seus blocaires, interrelació pura, complicitat, aposta pel risc en l'escriptura i la diversió literària.
El segon, perquè he pogut saludar un vell-jove conegut, el Puji, he desvirtualitzat el mateix Veí de Dalt, impulsor de tota aquesta moguda i m'he presentat davant la meva advocada favorita, l'Anna, tres plaers en una tarda.
El tercer, per l'ambient blocaire que em semblava (jo sempre tan equivocat) una mica perdut.
I el quart, finalment, perquè el micromecenatge m'ha permès contribuir a que aquesta obra vegi la llum. Per no res ara tinc un exemplar del llibre... i una samarreta. Quin negoci que he fet!
A la sortida, o potser molt més abans, he pensat que aquest cicle de "deixadesa" que pateix el meu blog (amb g) hauria d'anar acabant.... A veure....
Avui he assistit a la presentació del llibre "Històries veïnals. Obra col·lectiva". És el recull de quaranta relats, poemes i microrelats escrits de manera col·lectiva a quatre mans entre més de 80 blocaires de la catosfera literària. Aviat és dit.I m'ha fet molta il·lusió, de veritat que sí; per diversos aspectes. El primer, per veure com segueix funcionant un bloc de més de sis anys que aposta per la relació de veïnatge entre els seus blocaires, interrelació pura, complicitat, aposta pel risc en l'escriptura i la diversió literària.
El segon, perquè he pogut saludar un vell-jove conegut, el Puji, he desvirtualitzat el mateix Veí de Dalt, impulsor de tota aquesta moguda i m'he presentat davant la meva advocada favorita, l'Anna, tres plaers en una tarda.
El tercer, per l'ambient blocaire que em semblava (jo sempre tan equivocat) una mica perdut.
I el quart, finalment, perquè el micromecenatge m'ha permès contribuir a que aquesta obra vegi la llum. Per no res ara tinc un exemplar del llibre... i una samarreta. Quin negoci que he fet!
A la sortida, o potser molt més abans, he pensat que aquest cicle de "deixadesa" que pateix el meu blog (amb g) hauria d'anar acabant.... A veure....
3.6.12
Subscriure's a:
Missatges (Atom)