13.5.15

#campanya_EpC_6

A Calella no ens podem pas queixar amb el ritual de les cartelleres. No sé si ve de sempre o d'unes quantes eleccions cap aquí, encara que m'inclinaria per la primera opció, es fa un repartiment equitatiu dels espais. Tants caps tants barrets. Es fa una senzilla divisió, es reuneixen els representants de tots els partits al voltant d'una taula i, per ordre, tothom va triant una cartellera rera l'altra. Sense problemes. El respecte en la utilització per part de tots dels espais respectiu és la mostra que tothom tindrà les mateixes possibilitats de publicitar-se en aquest mitjà.
Una altra cosa serà la propaganda amb plafons, banderoles o cartells enganxats en pals, fanals, arbres i similars. I un altre tema serà també que hi hagi alguns incívics que es dediquin a malmetre, pintar o arrencar algun dels cartells existents sota la (des)raó que els dona la seva intolerància.
Avui a les deu del vespre m'ha tocat anar a fer canvi de cartelleres, una part més dels rituals. No sé si fer-ho cada tres dies és molt o poc, o si seria millor fer uns espais més reduïts i
comunitaris, o si s'hauria d'evitar aquesta publicitat, no ho sé. Ser jutge i part és, de vegades, força complicat

12.5.15

#campanya_EpC_5

Pot semblar una mica pretensiós dir que després de 5 dies de campanya un necessita desconnectar una mica. Davant els problemes que té la gran majoria de persones i coneixent força de prop les diverses realitats locals un ha de cuidar determinats llenguatges.
Però avui, aquest vespre, tenia un encant especial: ni més ni menys que el Barça jugava la semifinal de la Champions davant el Bayern d'en Pep Guardiola.
Sembla mentida com pot ser de determinant la disputa d'un partit de futbol. Logra ajornar esdeveniments, retardar reunions, trobades o assemblees i si, a més, és una final o un dels partits propers, la importància passa a convertir-se en imprescindible.
Avui el Barça ha passat a la final de la Champions, perdent per 3-2, però aconseguint aturar la força de l'equip alemany. Tot i que al meu voltant hi havia qui estava patint i entonant un aiaiaiai cada vegada que a deu minuts del final (10!) i amb tres gols d'avantatge el Bayern s'acostava a porta. Coses de la idiosincràsia culé....
Ah, i les eleccions? Bé, gràcies!
Avui no toca, avui tocava Barça i en aquest apartat podem posar-nos d'acord gent de totes les opcions polítiques. Així sia!. 

11.5.15

#campanya_EpC_4

A les eleccions de fa quatre anys vaig pensar que estaria molt bé tenir una seu social, un local vaja, per tenir un lloc que ens visualitzés, on podríem preparar el material, fer les reunions o, el que em semblava més important, poder fer el seguiment dels resultats de les votacions en temps real, amb la seva emoció, la seva tensió i amb la incertesa de veure quin final, feliç o no, tindria l'aventura.
Aquest any he tornat a pensar el mateix i he lograt trobar un local que compleixi aquelles condicions. De fet les he millorat perquè hem passat de tenir-lo per dues setmanes a tres: un 50% de temps més.
Però el detall d'aquest any és importantíssim. El valor afegit és l'escala, un bé de déu d'escala de cargol.
Jo diria que això pinta bé aquesta vegada. Creuem els dits!

10.5.15

#campanya_EpC_3

Mujer, primorosa clavellina que brindas el amor, yo soy caminante que al pasar arranca las hojas de la flor y sigue adelante sin recordar tu amor.

Aquest diumenge ha tocat fer un acte públic: un vermut popular. Però no havia de ser un vermut qualsevol; era un "vermut a tres bandes", és a dir, hem convocat un acte protagonitzat per tres candidatures a l'hora: Entesa per Calella, ICV i CUP, una cosa que no s'ha vist "mai" per aquests verals.
Però no és la meva intenció parlar de l'acte; d'això ja se'n cuidarà la premsa, si més no, la local. 
A quarts de deu del matí he hagut d'agafar el cotxe per carregar part del material que després hem fet servir: taules, una carpa, cartells, quatre eines, uns cubells. I una de les primeres coses que faig, automàticament, quan pujo al cotxe, és posar la ràdio, i avui, com que era diumenge i les tertúlies vàries estaven de descans dominical, he posat de dret Ràdio Cale
lla. 
Quina música és la majoritària a les emissores locals els matins de diumenge a primera hora? Indiscutiblement, la sardana i la sarsuela.
Sentir uns minuts de la Canción del Olvido m'ha fet retornar a les matinals de diumenge que el meu pare ens oferia, orgullós dels seus discos i el seu tocadiscos. "La canción del olvido" i "Bohemios" eren les dues úniques sarsueles que recordo o, potser, les dues úniques que tenia, no ho sé.
I aquests records m'han donat una mica més d'energia per afrontar el dia. O la campanya sencera.
Parlar d'eleccions municipals és, evidentment. parlar de proximitat. I parlar de diumenge al matí (de fa quaranta anys), per a mi, té una banda sonora amb sardanes i sarsueles.

9.5.15

#campanya_EpC_2

Citius, altius, fortius: més ràpid, més alt, més fort.

La penjada de cartells es converteix en una mena de cursa de ves-a-saber-què. Però en cap cas els plantejaments de cada partit són mai els mateixos. Uns creuen que cal començar la campanya a la cartellera situada al lloc més concorregut, altres opinen que el primer és anar a dormir aviat i que demà serà un altre dia; n'hi ha que volen arribar al punt més alt, o al pont més amagat, o al campanar, si cal. Fins i tot alguns ho converteixen en una cursa de velocitat... o d'obstacles.
És realment important penjar uns centenars de cartells? O n'hi ha prou amb un parell de pancartes ben situades? Banderoles o PVC? Qui té la pedra filosofal de la publicitat electoral?
La meva reduïda experiència em diu que, en el fons, tant se val què pengis si ja tens una visibilitat en els mitjans tradicionals: premsa, ràdio, televisió.
I als pobles? Doncs allà passa més o menys el mateix, si els candidats són coneguts, no cal massa publicitat; el carisma es transmet per ones, directament, sense intermediaris. Si, en cas contrari, no hi ha feeling directe entre elector i elegible, ja pots penjar els cartells més ràpid, més alt o amb més força que, al final, la mona, mona es queda.

8.5.15

#campanya_EpC_1

A les 00.00h d'aquest divendres 8 de maig ha començat la campanya electoral per a les #Municipals2015. I a aquesta mateixa hora la gent d'Entesa per Calella estàvem citats amb Ràdio Calella TV per immortalitzar l'enganxada del primer cartell.
Podria dir que ho teníem tot controlat, que els cerimonials són purs convencionalismes sense importància o podria dir que ja comencem a estar acostumats als actes davant les càmeres. Doncs no, cap de les tres. Aquell moment ha sigut de nervis, d'entrebancs, de mirades creuades buscant les nostres mateixes complicitats.
Hem encetat un procés que ens il·lusiona i que volem que arribi a un bon final;
que ens porti a recollir més responsabilitats encara i que ens obligui a respectar escrupolosament aquells principis que hem estat repetint dia rere dia com a base del nostre ideari: Proximitat, Debat i Diàleg, Transparència, Compromís i Independència.
Aquesta és la motxilla que ens carreguem a l'espatlla i que esperem portar i anar traspassant durant molts anys.
I no ens cansarem de repetir: #atreveixteacanviar

13.12.14

Ha mort Joan Barril

by Carmen Secanella
      

28.8.14

Fira i Festa Major a 70.000€/dia

Aquesta setmana s'han presentat la Festa Major i la Fira de Calella 2014. Seran cinc dies, del divendres 19 al dimarts 23 de setembre, plens d'activitats, d'emocions, de país, de ciutat: serà una Fira a flor de pell i una Festa Major farcida de moments de felicitats, com es deia en aquella presentació.
I aquests dos esdeveniments tenen uns pressupostos d'uns 156.000€ i 200.000€ respectivament, és a dir 356.000€ a repartir entre cinc dies. La veritat és que les xifres no varien gaire dels darrers anys (ja el 2012 vaig escriure aquest post) però aquest 2014, a vuit mesos de les eleccions municipals, ja estava clar que no hi hauria cap mena de restricció. Fins i tot potser hem d'estar contents que no s'hagi llençat més encara la casa per la finestra.
Per fer una mica de comparativa o per agafar alguna referència, podem dir que aquests pressupostos representen que des del govern de l'Ajuntament de Calella s'ha programat una despesa d'uns 70,000€ diaris, una mica més d' 11.000.000 de pessetes, de divendres a dimarts, cada dia. Pràcticament mig milió de pessetes cada hora, dia i nit....
Si considerem que el Pressupost Municipal 2014 és de 18.789.185€, això representa 51.477€ cada dia de l'any. Durant els dies de Fira i Festa Major es gastarà més en actes que no pas en tota la previsió pressupostària del municipi sencer.
No crec que sigui una qüestió de reduir més o menys els programes respectius sinó del model de ciutat i lleure que volem. Algú creu que no es podrien fer unes festes prou lluïdes si només es gastessin, per exemple, 8 milions de pessetes cada dia? Em sembla que sí, i això suposaria 90.000€ més que podrien anar a Serveis Socials, Ensenyament, Joventut o a lluitar per la disminució de l'atur (no a imatge, publicitat o promoció sectorialitzada). I amb unes festes de 266.000€.
I amb tot això, segur que tampoc sabrem quina és la previsió d'ingressos ni quin serà el resultat final. Aquestes dades no es donen mai o, en tot cas, no es publiquen mai. La transparència, de què tant es presumeix, va força més enllà que complir un llistat de 85 punts d'una generalitat més que discutible. Si de la informació accessible que proporciona el govern local no som capaços de saber quant ens costen les festes, les campanyes o quin és l'estat actualitzat de l'economia local, poca cosa tenim.
La cultura, i les festes inclouen un grapat d'expressions culturals, no ha de donar beneficis econòmics, no cal, però el segell que ha de marcar els seus pressupostos és el de la lògica, la sostenibilitat econòmica i la contenció, sobretot en aquests anys que estem vivint.
Cada any s'acostuma a proposar, des d'un sector o altre, que caldria replantejar el sentit de la Fira, o el seu plantejament econòmic, però per més anys que passin, el debat no passa d'aquí i els partits de l'oposició (probablement pensant que el dia que governin seran ells els protagonistes d'aquell aparador) aparquen la qüestió després de passar-hi de puntetes.
La política actual està canviant i el municipi és el primer espai que ha de notar que el debat i la participació dels ciutadans són qui han de protagonitzar els grans esdeveniments locals.

26.8.14

Alcaldes/esses per majoria absoluta del 40%?

Fa uns mesos van anar prenent cos les reformes que pretén fer el Partit Popular quant a l'elecció dels alcaldes. A ningú se li escapa que el poder polític comença per l'àmbit local i va pujant cap amunt. Per tant, doncs, el control del procés electoral i la retallada o la uniformització de les competències donen la clau del control d'aquest poder.
El cavall de batalla del PP és, en aquests moment, aprovar la reforma que doni la majoria absoluta i per tant l'alcaldia a aquella força que obtingui un 40% dels vots. La tranquil·litat a l'hora de governar i el rebuig als pactes múltiples de partits per evitar l'elecció d'un cap de llista, són les raons principals que s'esgrimeixen. Segons Mariano Rajoy una llista que treu el 40% dels vots és la que vol la majoria dels ciutadans i, en canvi, la suma de diverses forces que sumin més d'un 50% no és prou representativa ja que, segons ell, el "poble" no ha escollit al futur alcalde sorgit d'aquest sistema.
Curiosa reflexió, si l'agafem literalment. Com expliquem al jovent, futur del joc democràtic, o a qualsevol ciutadà, que el 40% mereix governar davant un 60% que tenen una opinió contrària i unitària sobre qui volen que governi el futur del seu municipi?
El "joc democràtic" es basa en el debat, la negociació i el pacte o, en el seu cas, l'acceptació de la voluntat de la majoria. Fer que un 40% dels vots doni la majoria absoluta per decret és falsejar tant els resultats de les eleccions com el mateix sentit de la democràcia.
Si fem una extrapolació als resultats de les eleccions municipals de Calella el 2011, tindríem que CiU, que va obtenir un 40,17% dels vots, hagués obtingut automàticament l'alcaldia i la majoria absoluta dels regidors. El novè l'hagués guanyat precisament al PP que passaria de dos a un.
De fet, probablement tampoc s'hauria notat massa aquest pas a la majoria absoluta ja que en aquesta legislatura CiU no es pot queixar pas molt de tenir una oposició que faci una feina gens organitzada ni gaire contundent. Però el fet és que amb un 59
% de la voluntat popular no favorable a la llista de CiU, aquesta tindria majoria absoluta.
També mereix ser comentat que amb aquesta nova llei electoral qualsevol força minoritària tindria molt més car aconseguir un regidor (Entesa per Calella va obtenir 307 vots i en necessitaria una seixantena més).
El resum és que el Partit Popular vol intentar salvar el màxim de càrrecs possibles imposant aquest nou concepte de majoria absoluta. I això, que ara per ara no és recolzat per ningú més, no ens enganyem, també afavorirà, en alguns casos, a altres grups majoritaris en els seus escenaris, com PSOE, CiU, PNB, ..., mentres que les formacions més petites o les noves que entraran en escena ho tindran molt més complicat.
Democràcia.
---------------
(Quan surti la nova legislació no deixeu de llegir la lletra petita, perquè en algun lloc o altre s'aprofitarà per seguir retallant l'autonomia municipal)

19.8.14

rebat.cat: D’himnes i “cavallitus”

L’estiu és, per tradició i per lògica, el temps en què les ballades de sardanes fan el seu “agost”, i mai millor dit. Per ser l’època de l’any que és i per per pures raons climatològiques, és quan s’escau el ball a la plaça. Durant aquests mesos trobem com molts pobles han programat la seva temporada d’audicions, i places i passeigs en són els escenaris naturals de la majoria.
He de confessar que tot i el pas dels anys .....

1.8.14

...... 9 ......


Tot i que cada vegada costa més trobar el moment...
Tot i que les demés xarxes apreten de valent...
Tot i que el temps passa sense que ens n'adonem...
Tot i que l'edat pesa...

9 anys de blog són 9 anys de blog!!!

11.6.14

Una reflexió a peu de Ple

Al Ple Municipal (de Calella) del dijous passat hi va haver una intervenció a l'apartat de Precs i Preguntes per part d'una persona del públic que va posar sobre la taula aquell tema tan interessant i de vegades mal interpretat de la participació o dels processos participatius. En aquest vídeo de Calella TV hi teniu el Ple sencer i trobareu la intervenció a que em refereixo a partir de 2:49:50 i així hi podreu posar cares i noms i cognoms. (Si aneu a 2:43:15 podreu veure-hi una intervenció meva).
La queixa que es derivava del ciutadà que va participar al Ple era sobre la manca de participació de la ciutadania en la redacció del Pla d'Usos de la Fàbrica Llobet-Guri. Sense entrar a fons en la part de raó que tenia aquella observació (moltíssima des del meu punt de vista) sí que voldria fer unes consideracions sobre el tema.
El Govern (de la ciutat) actual, així com l'anterior, i la majoria de partits polítics, acostumen a confondre
l'abast del tema participació ciutadana. Sovint, o pràcticament sempre, es fa un subtil reduccionisme del terme participació al terme "posar en coneixement". Si s'informa als afectats d'un tema determinat i se'ls deixa opinar, es dóna ja com a exemple de procés participatiu. Res més lluny de la realitat. La informació i la consulta a alguns veïns és el mínim que s'ha d'exigir dels poders polítics davant qualsevol tema. Però obrir la participació consisteix en posar sobre la taula, de bon principi i de manera oberta a tothom el tema en qüestió. Si parlem dels usos d'un equipament cultural, cívic i social, això implicarà que qualsevol ciutadà ha de tenir accés a la informació per poder opinar i proposar allò que cregui oportú. L'administració, els polítics, han de proveir dels mitjans adequats a la ciutadania per tal que puguin iniciar i seguir totalment el procés que estigui en estudi.
I això, avui, és possible. No cal fer més reduccionisme ni caricaturitzar sobre si cal fer assemblees de barri o edifici, no cal. La gent, les persones, tenen prou criteri per organitzar-se i participar en allò que els impliqui i els importi. Però han de tenir la possibilitat de fer-ho. I això, avui, és possible.
Només falta la voluntat de tractar a la ciutadania de tu a tu. Reduir la distància entre el Ple i la ciutadania, és això. Qui vulgui pujar al carro ho pot fer. Marejar la perdiu i fer creure que el sistema actual tancat i poc transparent (sí, poc transparent) és l'única possibilitat, acabarà per crear més desconfiança de l'existent.
I si no, que tothom repassi el que ha passat i està passant amb les noves i les velles (antigues) formacions polítiques.

30.4.14

rebat.cat: De begades, el canbi, Torrente i el plàtan de Vila-real

Seria un fals si no digués que la primera vegada que vaig llegir aquestes dues frases em va venir una certa indignació. Quan estem dient als ¨joves¨ que deixin d’escriure-ho tot amb k, i que no retallin les paraules, i que les h serveixen per alguna cosa, i les b, i les v…. resulta que arriben els intel·lectuals de torn i ens plantifiquen al mig de la cara i en prime time uns eslogans mal escrits però científicament buscats.....


22.4.14

Bastint temes de futur

Entre els grans dèficits que es poden retreure a la majoria de la classe política hi ha la submissió al calendari electoral. Potser per la manca històrica d'hàbit, potser per comoditat, el seguiment del dia a dia intens i l'únic objectiu d'arribar il·lès a la propera contesa electoral, fan que s'aparquin any rera any els grans debats de futur. En el cas que parlem d'un àmbit municipal, els debats de futur de ciutat són els grans perjudicats.
Agafem Calella com a exemple.
L'eix central sobre el que pivota des de fa unes dècades l'economia local és el turisme. La desaparició progressiva de la ramaderia, l'agricultura i la indústria tèxtil han deixat al comerç com a servei complementari del turisme, deixant apart, és clar, la seva funció de servei primari per a la subsistència ciutadana.
Aquesta anàlisi, que podria ser discutida sense cap mena de dubte, ens aporta però un indici de per on poden anar les preferències d'actuació de qualsevol govern que vulgui assegurar una bona actuació, encara que sigui bàsica.
De totes maneres hi ha determinats temes que no haurien de ser deixats de banda perquè tenen un rerefons de gran importància per anar bastint el futur de la ciutat. El dia a dia, la immediatesa de resultats i el concepte d'economia de temporada  ja no amaguen que Calella, limitada pel seu model de creixement, ha d'iniciar uns debats ineludibles.
De fet podem dir que algun d'ells ja s'ha apuntat tot i que no sembla que se li estigui donant la celeeritat convenient.
Arrel de la discussió del Pressupost Municipal de 2014, en Josep M. Juhé, des del PSC, ha fet un plantejament que ja va en aquesta direcció, amb la presentació del que n'anomenen l'Eix Sant Jaume. Encetar una nova visió de la ciutat que no es limiti a considerar l'arteria del carrer de l'Església i la zona hotelera com a motor i engranatges únics de l'economia local, ja és un primer pas. El fet que al voltant del carrer Sant Jaume (NII) hi trobem centres neuràlgics diversos com un centre mèdic, l'hospital, les escoles Minerva i Salicrú, el gran equipament de la fàbrica Llobet-Guri, el Museu del Turisme, així com alguns centres comercials i establiments diversos, comporten una proposta de futur que necessita ser considerada amb previsió. El debat sobre les seves possibilitats de dinamisme econòmic no ha de quedar amagat sota qualsevol comissió improductiva.
Un segon gran debat, potser el més clàssic, també ha estat recentment apuntat: què hi ha més enllà del turisme? Hi tenim futur? Ho posava sobre la taula, per exemple, en Sebastià Tejada, d'ICV, fa uns mesos en una entrevista a #infocalella, on deia que necessitem evolucionar aquest model a un altre més innovador que doni productes d’un valor afegit millor.
Una afirmació com aquesta va ser contestada des del govern de la ciutat però, quasi al mateix temps, s'iniciava la petició d'un estudi que faci una anàlisi exhaustiva de les possibilitats de futur econòmic. El debat és possible i necessari, doncs, de la mateixa manera que el primer, el de l'eix Sant Jaume, que s'ha inclòs en els pactes de dinamització de l'economia a Calella 2014-2015, entre CiU i PSC.
Queda un tercer tema vital per al futur de la ciutat: el desenvolupament urbanístic. Una vegada la crisi ha deixat pràcticament buit de continguts el Pla d'Ordenació, Calella no sap com pot créixer i ha quedat en un punt crític que ha de ser abordat sense demora. A hores d'ara, els sectors implicats, des dels polítics als tècnics, a més dels econòmics, empresarials

i socials relacionats ja haurien d'haver sigut emplaçats a buscar noves definicions quant al creixement i al seu model.
En aquest punt sí que sembla que ningú hagi cregut necessari iniciar el debat però no es pot deixar passar gaire temps més. Tots tres debats van fortament lligats i interrelacionats. Estem parlant de futur urbanístic, econòmic i social. És aquest el diàleg que necessita establir la mateixa ciutat, entre tots els seus components, ja sigui sectorials, gremials o, senzillament, personals. No podem oblidar aquí donar veu als ciutadans, ja sigui des de l'associacionisme com des de la privadesa.
Les possibilitats que s'obren són immenses i som en el millor moment. Falta, probablement, una mica de gosadia i atreviment, però els temps ens estan dient que la col·laboració, la implicació i la participació són fonamentals i inseparables del moment.
Només és qüestió de mirar endavant i aprofitar tots el que tenim al costat. Calella ens necessita!

6.1.14

Feu bondat aquest 2014!

(Del pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona)
(Gràcies Joan)

31.12.13

rebat.cat: S'acaba l'any del "bocata màgic"

Sense risc d’equivocar-me, un dels anuncis que han marcat aquest final d’any és el del “bocata màgic”, aquell entrepà sense res a dins i que, per art de màgia, té la facultat de què et puguis imaginar, amb olor inclosa, de què el vols… I, al final, aquella mirada de la mare…
Després podrem parlar de si és una creació, pur marketing o un reflex pur i dur de la realitat. Aquí cada un hi farà la seva anàlisi i tindrà també tot el dret a amagar-se del que li faci més por. La por a la realitat és una de les armes més destructives que existeixen....

17.11.13

rebat.cat: El dit, la sandàlia, la lluna i... Matrix

Sembla que encara ressona, i que ho farà per temps, la imatge de David Fernandez (CUP) amb la seva sandàlia (del peu dret si no ho recordo malament) a la mà. I en aquell moment no es va dedicar a donar cops a la taula, ni la va llençar sobre aquell a qui es dirigia, ni va fer cap altre gestualització exagerada com algunes que es van convertir en famoses i han quedat com a referents de les discussions polítiques a nivell mundial. El diputat Fernàndez, amb parsimònia, es va dirigir al… senyor Rato i li va recordar el símil que representava en la cultura musulmana aquest gest de brandar una sabata, al mateix temps que aprofitava per deixar-li anar unes quantes perles, ben...

31.10.13

De moderats i radicals

En l'evolució de l'anomenat "procés" (el que ens porta a la independència, és clar), hi anem trobant tota mena de variants, propostes, innovacions, algunes desitjades, altres posades amb calçador, però totes, només faltaria, legítimes segons ho marca la personalitat d'aquell que les proposa.
La darrera introducció és la "moderació", com a concepte que sembla voler plantejar la necessitat d'aigualir la flamarada del sector independentista o, si més no, del partidari del referèndum sí o sí. L'editorial de La Vanguardia del diumenge 27 d'octubre, "¿Quién teme a los moderados?", n'és l'origen.
I, com a conseqüència podem trobar, per exemple, avui a El Periódico, l'"Elogi del radicalisme" de l'Ernest Folch.
S'és radical per ser independentista i/o moderat per buscar terceres vies o voler mantenir la situació actual? Van renyides l'autodeterminació i la moderació?
El diccionari em diu que el moderat és aquell que defuig tot extremisme o tot excés.... I doncs?
Per a mi, la independència entra en la normalitat més absoluta, sense excessos ni extremismes, i entenc que la podem assolir després d'un procés ple de negociacions i determinació, de diàleg, com diu l'editorial godonià.
Com diu en Folch, al mateix temps el procés català és profundament radical. I ho és en el sentit que és trencador i arrossega un tossut inconformisme de revolta cívica. I doncs, una altra vegada?
Al final, ens perdem donant voltes i voltes en conceptes més de tertúlia que no pas de necessitat política ni ciutadana. Començaria a ser necessari que s'actués amb determinació. No podríem encunyar aquest terme com a principal?
Necessitem una resposta presa amb determinació sobre el referèndum, la data i la pregunta. No ho podríem tenir ja? Hem d'anar deixant que la iniciativa es desplaci tal com el pont aeri? A qui fa por portar la iniciativa?
A veure si actuem amb determinació d'una vegada!

4.10.13

El dentista i el Ple

- Saps l'acudit aquell del dentista?
- ??
- Sí, home... Un que va al dentista i quan està allà estirat i se li acosta a la boca amb les eines a la mà, l'agafa pels dellonsis i li diu: Eh que no ens farem mal?
- Ha, ha, ha, és bo.
- Doncs ahir, al Ple, se'l van explicar....
- ... ... ... ...

16.9.13

rebat.cat: No (ens) minimitzem

Un tòpic com dir “l’èxit de la Via Catalana de l’11 de setembre va superar totes les previsions”, apart de ser-ho no pot amagar una realitat que va ser espectacular però, que d’alguna manera, no era més que el fruit d’un conreu llargament treballat.
La comparació amb la gran manifestació de la Diada del 2012 és obligada tot i la diferència de model i de situació conjuntural. I, per això, cal valorar l’esforç de logística i d’organització tant a nivell de convocant com de participant. Es pot pretendre minimitzar fins al ridícul aquest esforç i es pot creure que tot es reduïa a fer unes passes des de la porta de casa fins a peu....

1.8.13

...... 8 ......


Si sou servits, encara trobarem alguna coseta de postres per celebrar-ho.... Vuit anys són vuit anys.... i són moltes escales pujades i baixades.

16.7.13

rebat.cat: Ens presentem als Premis Blogs Catalunya

Tot i la joventut d’aquest espai, vuit mesos des del desembre de 2012, ja podem parlar de 95 articles escrits, 22 col·laboradors i més de 16.000 visites. Aquestes dades potser no són més que números però posen sobre la taula una realitat prou remarcable: que hi ha gent que té ganes de dir coses, d’expressar-se, de deixar anar reflexions i opinions, de debatre i de rebatre....