Fa uns dies vaig visitar una catedral d'aquelles que tenen muntat un circuit per conèixer les diverses restes conservades amb el pas dels segles. La veritat és que va ser prou fascinant: baixar a nivells inferiors, recórrer passadissos, observar més i més detalls constructius així com veritables obres d'art, en resum, una experiència.
L'anomenat Ministeri de Foment, que ja té conya el nom, ha fet una retallada exemplar de grans obres públiques. No seré pas jo el que torni a repetir cap de les crítiques, lògiques, que s'ha fet a aital mesura. Ni tampoc intentaré mortificar més a ningú explicant com en són de vitals per al desenvolupment de les infraestrutures del nostre país.
El divendres 2 de juliol, a dos quarts de vuit i a l'anomenada Sala del Referèndum de l'Ajuntment Vell, la Llopasfera celebrarà un acte públic que serà una mena de posada de llarg davant la mateixa ciutat.
Si "l'estil López Tena" havia aconseguit un augment a la participació de quasi un 15% sobre la mitja, això era un fet a tenir en compte. O no? Vist el resultat d'ahir a Mataró, capital de comarca i amb govern socialista quasi incontestable, sembla ser que sí que havia i ha de ser tingut en compte.
A la Festa Major petita (com es diu aquesta contradicció literària?) del meu poble (perdó ciutat), s'acostumen a fer uns sopars de carrer la vigília del dia de Sant Quirze i Santa Julita. Aquesta idea surgida fa uns anys va anar tenint un èxit progressiu a la quadrícula dels carrers locals i, sobretot, quan l'Ajuntament proporcionava, o promocionava, la presència d'un grup musical que amentzés cada vetllada. Així, hi va haver un moment en que et podies passejar aquella nit per Calella mentres lligaves les cançons dels diferents grups tot passejant d'un sopar a un altre.
Tots tenim moments d'aquells en què t'imagines la fama, la veus a la vora teu, t'hi passeges pel costat, la toques, suaument, l'acarones, hi parles de tu a tu, com qui hi està ben avesat, i al cap d'una estona, quasi sense saber com, te n'adones que continues sent el mateix, tímid, vergonyós, prescindible.
Després de tres onades de Consultes ciutadanes l'opinió pública ja comença a tenir una visió més real del que volen representar. És molt difícil generalitzar però la gent que s'ha acostat una mica a algun d'aquests processos ja veu que la cosa no es queda en una revetlla de quatre il·luminats. Si la utilitat final pot continuar sent discutida, que no discutible, la complexitat del procés ben fet cada vegada és més reconeguda.
De tant en tant toca anar a tocar (redundància) sardanes a alguna ermita. El ritual és el mateix de sempre, el que s'ha repetit anys i anys, d'abans de l'existència de les mateixes sardanes. Hi ha una missa, és a dir una ofrena, un agraïment, i després continua la festa, d'una manera més popular: en el nostre cas, amb una ballada de sardanes.
A qualsevol jornada de votacions se l'anomena com a "festa de la democràcia". Però si a aquesta jornada l'envoltem realment d'actes lúdics, d'entreteniment, de diversió i de festa, aleshores sí que obtenim l'exemple perfecte del que és una jornada de festa de la democràcia.
Veure entrar gent, somrient, seriosa, sorpresa, i dirigir-se cap a l'espai reservat a les taules, un espai nou, una situació diferent, i tot com si fos amanit de normalitat, desprenia una energia viva i colpidora.
Diuen que les anàlisis a cor calent no són prou objectives, que cal deixar córrer el
