27.6.10

Un ressò...

"No s'acabarà el món, no!"
Un ressò de sant Joan, apart del soroll dels petards (se n'han sentit menys, oi, aquest any?, frase típica on n'hi hagi...), un ressò de sant Joan, deia, que amb tanta frase lligada i subordinada quasi perdo el fil, és que (és impossible no referir-se al conseller Nadal quan es parla de subordinades... No se li podria fer un reconeixement públic des de linstitut d'Estudis Catalans, o des de la mateixa Universitat? O potser una Creu de Sant Jordi... aquesta sí que estaria ben guanyada. Per cert, ja les han tornat, les que havien de tornar?).
Bé, reprenc el fil: un ressò de Sant Joan, apart del soroll dels petards (petards i coques és una parella d'aquelles impossibles d'imaginar separades, però que juntes fan molt poca gràcia; bé, a mi em fan poca gràcia... menjar i pólvora, plaer i estridència...).
Quin ressò queda de sant Joan?

21.6.10

Una ràpida reflexió després de Mataró

L'endemà mateix de la primera onada de Consultes per la Independència, el desembre passat, hi va haver una forta picabaralla entre Alfons López Tena, coordinador de la consulta a Osona, i la Coordinadora Nacional. A López Tena no li semblava bé que el percentatge de participació superior al 41% d'Osona es tractés de la mateixa manera que l'aconseguit a la resta de consultes.
Si "l'estil López Tena" havia aconseguit un augment a la participació de quasi un 15% sobre la mitja, això era un fet a tenir en compte. O no? Vist el resultat d'ahir a Mataró, capital de comarca i amb govern socialista quasi incontestable, sembla ser que sí que havia i ha de ser tingut en compte.
A Calella ja vam fer una trobada amb Alfons López Tena abans de la Consulta del 25A, de la que se'n van treure conseqüències i se'n va aplicar alguna correcció al protocol establert però, tornant als resultats d'ahir, constato que aquella trobada amb ALT, o amb el seu equip, s'havia d'haver fet molt abans: els números canten... i no em vull amagar de dir que veure com la participació a Mataró ha sigut més alta que a Calella em toca la fibra... "nacional"
No estic d'acord al cent per cent amb aquell estil però, vist com va anant tot, em sembla que una vegada més (i van...) l'independentisme, o el sobiranisme, o allò que abans se'n deia la lluita d'alliberament personal, continua amb l'objectiu desenfocat i marcat pels personalismes i els partidismes.
Ara tornarem a demanar signatures a la gent perquè el Parlament convoqui un referèndum, però ens continua faltant un "full de ruta" seriós. Un que estableixi, d'una vegada per totes, quin és el camí i el calendari a seguir, quins són els passos que s'han de donar per ser presos en consideració, sense dubtes ni salts al buit. I això ha d'estar fet i acceptat per tots aquells que volen arribar al final, en un sentit o en l'altre.

17.6.10

Sopars de carrer

A la Festa Major petita (com es diu aquesta contradicció literària?) del meu poble (perdó ciutat), s'acostumen a fer uns sopars de carrer la vigília del dia de Sant Quirze i Santa Julita. Aquesta idea surgida fa uns anys va anar tenint un èxit progressiu a la quadrícula dels carrers locals i, sobretot, quan l'Ajuntament proporcionava, o promocionava, la presència d'un grup musical que amentzés cada vetllada. Així, hi va haver un moment en que et podies passejar aquella nit per Calella mentres lligaves les cançons dels diferents grups tot passejant d'un sopar a un altre.
I com en tot, va aparèixer aquella famosa campana de Gauss.... És a dir, després d'arribar al clímax de l'èxit popular va venir la devallada.
Per què? Per la crisi? Per quina crisi?
El cas és que després de perdre les orquestres hem passat a perdre els grups i, ara per ara, estem perdent ja els músics: només queda algun teclat i alguna percussió...
Val la pena que en nom de la manca de pressupost perdem la qualitat?
Pensem-hi, si us plau.

15.6.10

Càmeres i aplaudiments

Tots tenim moments d'aquells en què t'imagines la fama, la veus a la vora teu, t'hi passeges pel costat, la toques, suaument, l'acarones, hi parles de tu a tu, com qui hi està ben avesat, i al cap d'una estona, quasi sense saber com, te n'adones que continues sent el mateix, tímid, vergonyós, prescindible.
Fa uns dies vaig tocar a la Plaça de la Catedral, sardanes, és clar, i em vaig veure envoltat de gent, de mirades intenses, d'oïdes obertes i interessades, de flaixos nipons, d'indiferència i de deferència, de somriures, de riures, d'emocions.
L'ego és una part de la personalitat que mai s'arriba a educar, sembla mentida. Un pensa que la seva activitat quotidiana és un camp controlat, quina falsedat, quina inconsciència...

19.5.10

Reflexions sobre les consultes


Després de tres onades de Consultes ciutadanes l'opinió pública ja comença a tenir una visió més real del que volen representar. És molt difícil generalitzar però la gent que s'ha acostat una mica a algun d'aquests processos ja veu que la cosa no es queda en una revetlla de quatre il·luminats. Si la utilitat final pot continuar sent discutida, que no discutible, la complexitat del procés ben fet cada vegada és més reconeguda.
I així ho hem vist ara que a Barcelona, la capital, s'han volgut afegir a l'organització d'una consulta ciutadana amb una frivolitat que fa avergonyir a qualsevol col·laborador de les Plataformes pel dret de decidir.
La participació ciutadana és molt més que el que s'ha intentat fer a la Diagonal de Barcelona. Poc favor s'han fet els seus promotors pensant-se que n'hi havia prou amb un bon pressupost, propaganda i partidisme descarat. La principal qüestió és creure-hi i aquesta l'han suspès...
Puc ben assegurar que només que haguessin vingut a parlar uns dies amb els del meu poble (perdó, ciutat) durant aquests mesos que es va preparar el Referèndum, ara tindíen uns altres resultats.
I el que tenen ara és un 12% de participació amb tota la publicitat del món i 3 milions de despeses: qualsevol resultat que millori aquest és un èxit.

9.5.10

De tant en tant... no fa mal

De tant en tant toca anar a tocar (redundància) sardanes a alguna ermita. El ritual és el mateix de sempre, el que s'ha repetit anys i anys, d'abans de l'existència de les mateixes sardanes. Hi ha una missa, és a dir una ofrena, un agraïment, i després continua la festa, d'una manera més popular: en el nostre cas, amb una ballada de sardanes.
Tothom pot tenir les creences que vulgui, o les que li provinguin de la seva cultura, però a mi, una festa d'ermita de tant en tant, m'agrada, m'omple d'algun no-sé-què que em deu venir d'algun racó interior.
No sé, ni tinc massa interès en saber, si és reminiscència de la meva educació o, senzillament, és que un acte d'aquests desprèn alguna cosa més.

7.5.10

3r record del 25A: la festa

A qualsevol jornada de votacions se l'anomena com a "festa de la democràcia". Però si a aquesta jornada l'envoltem realment d'actes lúdics, d'entreteniment, de diversió i de festa, aleshores sí que obtenim l'exemple perfecte del que és una jornada de festa de la democràcia.
No fa massa que encara havia sentit aquelles frases de "que no es poden fer sardanes a la plaça perquè hi ha eleccions".
I què? Són tendencioses les sardanes? O és que, en tot cas, hi hauria d'haver sardanes, balls tradicionals, sevillanes, jotes, ballet, recital de poesia i balls d'envelat a l'hora per no ofendre a ningú?
La festa és festa i una jornada festiva necessita l'ambient que calgui, per a tots, grans i petits, d'aquí, d'allà i de més enllà.
I per això el 25A, a Calella, hi va haver fira, il·lusionisme, música, vermuts, una banda, percussió, gralles, guitarres, xocolata desfesta, clarinets, tubes i trombons, tot el necessari per fer més festa d'una jornada de festa.

4.5.10

2n record: tres generacions

Veure entrar gent, somrient, seriosa, sorpresa, i dirigir-se cap a l'espai reservat a les taules, un espai nou, una situació diferent, i tot com si fos amanit de normalitat, desprenia una energia viva i colpidora.
I persones com la Sunsion, amb els seus vuitanta-i-tants anys, esperant a la porta de casa seva que l'anessin a buscar per participar de la diada, per ser-ne partícep i protagonista a l'hora....
I després, una parella amb el seu hereu, un pare i un fill, tres joves amb cares de suficiència, retrats d'un matí ple de sol i uns jorns farcits d'esperança.

2.5.10

Ja ha passat una setmana. 1r record

Diuen que les anàlisis a cor calent no són prou objectives, que cal deixar córrer el
temps, que passin els dies i es relaxi la sang. Jo, moltes vegades penso que això ho diuen aquells que no saben com analitzar els fets, que necessiten recollir les opinions dels demés per poder treure les seves conclusions. Una mica com faig jo amb el futbol, que entre el que veig, el que diu el locutor i un parell de frases que escolto aquí i allà, ja faig la meva crònica i, al final, sembla que hi entengui i tot.
Avui ja fa una setmana d'un dia important, històric, amb perdó, m'atreviria a dir. I dic amb perdó, perquè com que la història se la fa també "cadascú", hi haurà una gran majoria de gent que s'esgarrifarà amb aquest adjectiu...
I una diada així sempre comença amb una imatge per recordar. Quin és el primer record que tinc gravat del 25 d'abril de 2010?
Doncs n'hi ha un, hi ha una escena, un moment, uns instants que, tot just començar el dia, vaig considerar que marcarien l'evolució de la jornada: em vaig haver de dutxar amb aigua freda...
Un fet tan petit, una circumstància tan efímera, una situació tan... compromesa, un aparell que no va funcionar i em vaig quedar glaçat (i mai millor dit).
Així va començar aquell 25 d'abril... a Calella.

27.3.10

Sobre l'ús de les xarxes socials

Ara fa poc més d'un any va haver-hi "l'explossió demogràfica" del fenomen Facebook. Els que ja passejàvem, d'alguna manera, per les xarxes socials vam veure com hi aterrava una gran quantitat de gent que obria el ventall d'usuaris a tot l'espectre possible d'edats, estils i condicions: un element positiu, evidentment.
A partir d'aquí hem hagut de canviar, fins i tot, alguns paràmetres d'anàlisi o d'ús de les xarxes ja que l'evolució ha sigut, i està sent, constant i imparable.
De la mateixa manera, han augmentat els perills i les conseqüències derivades ja sigui pel desconeixement o per les males pràctiques dels continguts, del funcionament o de la informació arxivada a les diverses xarxes socials.
Internet, la xarxa, Facebook, tot plegat, té una gran força, i té un esquema de funcionament que queda especificat en el mateix nom: xarxa social. Un contingut abocat al "mur" corresponent pot iniciar un llarg camí de difussió que no sempre serà entès i analitzat de la mateixa manera per tots els usuaris: usuaris, aquesta és la paraula clau.
Facebook és una xarxa i és social, amb tots els seus drets, deures i codis d'ús. Amb moltíssima llibertat, amb total llibertat m'atreviria a dir, i això ens dóna a tots els usuaris una responsabilitat afegida que hem d'anar païnt. La xarxa és nostra....

25.3.10

Un mes per al 25 d'abril

Avui falta un mes per al 25 d'abril. Un mes per que a Calella (i a moltes localitats més) es celebri una Consulta popular sobre la Independència de Catalunya.

Em continua semblant una cosa ben natural que es pregunti a tota la gent d'un poble, és a dir, al poble, quelcom relatiu a la seva vida quotidiana o al seu futur.
Què hi ha més social i democràtic que això? Quin exercici col·lectiu podríem trobar més lògic que demanar l'opinió als conciutadans?
Portem ja uns mesos en l'organització, uns mesos que cada vegada són més curts i més plens d'activitat. Però es fa a gust, amb il·lusió, tot i haver-hi moments en què aquest gust es torna regust amarg. Aquests, però, quedaran per ser analitzats a partir del 26 d'abril, quan tots juguem a ser sociòlegs i tertulians.
Ara, a treballar, a preparar les urnes i les paperetes, i a parlar amb tothom, perquè el 25 d'abril tothom té dret a votar.
Visita'ns a http://www.calelladecideix.org/ i, si vols, vine a treballar amb nosaltres!
Perquè Plataforma som tots!

24.3.10

Aquest mes de març

El mes de març està a punt de marxar i jo, com aquell qui diu, encara l'estic buscant....
Fred, calor, aigua, neu, núvols, al cel i a la terra, a tot arreu. Aquest mes m'està costant, és una mica indomable, salvatge. Quina primavera m'espera?
Estic assegut davant el mar, a distància, veient com trenquen les ones, com el vent bufa i les fa esclatar davant meu. I de cop surt el sol i arriba la calma. Ara el mar és pla.
I després el vent, i la pluja, tot al mateix temps. Els tres davant meu, un a l'esquerra, l'altre a la dreta, l'altre acostant-se amb mirada reptadora.
Aquest mes de març està a punt de marxar... i jo encara l'estic buscant.

4.3.10

Sobre l'Acte d'Estat

Aquest matí m'han enviat aquest correu:
Hola  a tots,
ahir dimecres, vaig poder assistir a l’Acte d’Estat celebrat a Sabadell, al teatre de la Faràndula, que va omplir de bat a bat amb 1.100 persones, per  poder escoltar les intervencions d’Independentistes compromisos com Joel Joan (presentador), Joan Carretero, Oriol Junqueras, Joan Laporta (videoconferència), Titot, Alfons López Pena i Josep Guia.
Us asseguro que la normalitat absoluta dels arguments esgrimits no fan més que confirmar que estem en el camí correcte i que el procés cap a la Independència no te aturador. S’ha encetat un camí de no retorn. També és ben veritat que no serà un camí fàcil i que necessitem la complicitat d’ absolutament tothom. No si val quedar-nos a casa per gaudir després de la llibertat. Tampoc es demana activisme desfermat a ningú, però com a mínim, no dubtar del procés si és que la Independència és el vostre objectiu. Només depèn de nosaltres.
Un cop més, us serà molt complicat trobat notícies de l’acte en mitjans “normals”, a mi almenys, m’ha costat trobar-ne, això si, tots els mitjans parlen de les discussions per Toros Si/Toros No, que deu ser més important que la resta de problemes del país, entre d’altres, l’espoli fiscal que costa 3000€/català/any en aquesta regió (si, si, fins i tot tenint en compte nadons i iaies de 90 anys).
En l’acte, es va passar un vídeo que val la pena mirar. A qui hi teniu el vídeo:

Curtmetratge Acte d'Estat (Sabadell, 03/03/2010) from directe!cat on Vimeo.


(Jo hi he afegit una escala de Sabadell, de l'Arxiu fotogràfic de la Caixa de Sabadell... queda dit)

28.2.10

No perdem el peu!

Avui s'ha celebrat una nova tongada de consultes populars a uns 80 municipis catalans sobre la Independència. Els resultats, que s'han conegut desseguida, parlen d'una participació d'un 21%.
Segur que se'n faran diverses lectures d'aquesta xifra. Unes lectures que, probablement, ja estaven decidides abans de celebrar-se la consulta. Els organitzadors, està clar, consideren que els resultats són bons; i més si pensem en les condicions en què s'han pogut moure i la manca de suports públics i oficials.
Els no partidaris del referèndum, que diuen que no els interessa, estan esperant que els resultats siguin baixos: tots són baixos... encara que fossin d'un 40%... Però s'afanyen a intentar desprestigiar.
Bé, el 25 d'abril hi tornarem, i amb més força, això segur. Per tant intentem no "perdre el peu", no caure ni en paranys ni en el defalliment. La força és nostra, de la societat civil.
A Calella ho estem preparant amb molta il·lusió, ganes i seriositat. Els resultats ens han d'acompanyar, segur!
De la meva part, però, hi hauré de posar una mica més de cura i vigilar la seguretat dels integrants i voluntaris de la Plataforma: Ep, què és això de pujar a una cadira? Escales, escales, escales!!!

27.2.10

Sant Nèstor

A veure, com ho heu llegit, això? La "e" oberta! I la "o" com si fos una "u"!
Que aixequi la mà qui ho hagi pronunciat bé. Ep, sense trampes....
Ja deia jo... quatre de mal comptats.
Tots: Néstor, "como en castellano".
Doncs avui és Sant Nèstor, ben pronunciat; tornem-hi: Nèèèèstuuuur. Això ja va millorant.
I algú amb un nom així podia ser sant? Segur que no era català. No hagués arribat mai a Roma, o, en tot cas, devia ser de Barcelona....
Un moment, ara que no s'ofenguin els de Lleida, els d'abaix, els de més avall o els de Ses Illes. I els d'Aran? Aquests no ho sé, la veritat....
De fet, els únics que ho pronuncien(m) malament són(m) els del centre. Uff, com sempre...
Bé, potser que ho matem, no?
A mi, el Nèstor aquest només em recorda els llibres d'en Tintin... i la Castafiore... i el capità...

22.2.10

25 anys sense Espriu

Avui, 25 anys després de la mort de Salvador Espriu, em tocaria fer-li un petit, el meu petit, homenatge. I suposo que hauria de posar unes ressenyes sobre la seva vida, l'obra, deixar uns quants enllaços plens d'informació...
Però no, avui no ho penso fer, no ho puc fer. No puc enganyar a ningú, ni a mi mateix, fent veure que en sé molt de l'obra d'Espriu. He de reconèixer que llegeixo poc, molt poc, del qua hauria de llegir, i que de Salvador Espriu només en vaig llegir dos llibre deu fer ara quasi trenta anys. Poc bagatge, la veritat.
Però avui ho vull recordar. I he buscat les imatges que em queden d'aquelles dues obres. Em queda olor a mar, soroll d'onades, d'oratge, i foscor, molta foscor.
Era fosca la literatura d'Espriu?
I molta intimitat, molt d'interior, si és que es pot dir això.
No en sé res més d'Espriu, no puc mentir a ningú, avui; ja ho he dit abans...

21.2.10

Silencis de neu

Una cosa que m'he trobat aquest cap de setmana, i a la que jo no estava acostumat, és el silenci de la neu, la tranquilitat i el benestar que desprèn un paratge nevat.
Però no l'escenari tradicional de les muntanyes clàssiques sinó la sorpresa de l'aparició d'una nevada que podia ser perfectament inofensiva.
Deu ser, segur, que no estem habituats a l'esclat de la novetat.

14.2.10

En Pau, eyeOS, les escales i vilapou

L'altre dia vaig llegir al Diari Maresme una entrevista amb en Pau Garcia-Milà i en Marc Cercós, els creadors d'eyeOs, un entorn d’escriptori web que permet mitjançant el navegador de qualsevol ordinador o telèfon mòbil accedir, modificar o visualitzar els teus arxius. Si aquí hi afegim conceptes com cloud computing i programari lliure, aniríem acotant aquesta definició...
En Pau, precisament, el vaig veure fa quinze dies en una xerrada al CDigital, "Crisi, emprenedors i èxit", amb Didac Lee, Millán Berzosa, Javier Martín y Carlos Blanco. Era la primera vegada que el sentia parlar (a part d'un reportatge a TV3 que vaig veure en diagonal...) i la veritat és que conjuga a la perfecció la "inocència" dels seus 21 anys amb una veterania i claretat de visió del món actual i del seu món personal que em van meravellar.
"L’any 2005, dos joves de 17 anys d’Olesa de Montserrat, en Pau Garcia-Milà i en Marc Cercós, cansats de pujar i baixar de les seves respectives cases, van decidir crear un escriptori virtual per comunicar-se..."
És a dir, dedueixo, que una de les claus en aquest descobriment van ser les escales que teníen els dos joves a les seves respectives cases. Aquesta idea m'ha trasbalsat des d'aquell dia, perquè les (meves) coincidències amb en Pau no acaben aquí. En Pau (com en Marc) és d'Olesa, i a Olesa hi podem trobar "vilapou". Sí, a Olesa existeix el camí de Vilapou, que ens porta a un paratge al costat del riu anomenat així, Vilapou, i que ara, a més, conté un polígon industrial amb el mateix nom.
Vaig ser allà, el 2006 (Viatge a Vilapou I, II, III i IV) i el 2007 (Retorn a Vilapou I, II i III).
Ara ja necessito tornar-hi. Res és com abans i hi ha quelcom que em continua lligant i relligant a aquell paratge.

3.2.10

Thomas Dold


Avui faig un homenatge a Thomas Dold, un atleta alemany que ahir, 2-2-10, va guanyar, per cinquè any consecutiu, la "cursa vertical" de les escales de l'Empire State Building de Nova York: 10 minuts i 16 segons per pujar els 1.576 esglaons que ressegueixen les 86 plantes de l'edifici.