Tornant al santoral, he buscat la vida i miracles d'aquests dos sants amb uns noms tan "musicals" i he trobat que no existiren com a tals, sinó que eren els àlies de Sant Abdó i Sant Senén, també coneguts com els Santets de la Pedra i que són els protectors dels hortolans.
Me n'he portat una petita decepció, la veritat, perquè jo ja m'imaginava que si algun dia apareixien per casa un parell de marrecs, els podríem anomenar Nin Vilapou i Non Vilapou, i en canvi els altres dos noms em sonen massa seriosos i rimbombants.
Bé, els deixo aquesta escala que he trobat i que té dues parts iguales i separades al mig perquè puguin pujar un per cada cantó (els Sants) sense fer-se nosa però sense estar massa separats tampoc (no hi ha hagut manera d'aclarir si eren germans, amics, coneguts o alguna cosa més).
3 comentaris:
Amic Vilapou, com si d'un meme es tractés, he agafat un Pla de l'estanteria l'he obert a l'atzar i m'he posat a llegir. Tres paràgrafs més tard (només tres paràgrafs després d'obrir el llibre a l'atzar!!) m'he trobat això:
"Al racó oposat de la llar hi havia dos esglaons i una porta, que era la porta -vaig suposar- de l'escala per a pujar a dalt"
(del relat "Pa i Raïm")
Pell de gallina, mestre Vilapou. Pell de gallina.
No t'ho creuràs però avui he anat a casa de la meva àvia i hem parlat sobre el tema. Ella ja ho sabia que eren en veritat Sant Abdó i Sant Senén. I és que les àvies tenen un munt de coses per explicar-nos encara.
Nin i Non per un moment he pensat que podian ser la versió ancestral de Pin i Pon.
Jo en comptes de Pla només miro la tele -la espanyola-.
Publica un comentari a l'entrada