II Premi Blocs del Maresme

Ahir vaig assistir a Can Comas de Pineda de Mar a l'entrega dels Premis Blocs del Maresme, però aquesta vegada, a diferència del dia dels Premis Blocs Catalunya, ja no em vaig preparar cap discurs d'agraïment. I no perquè no em fes il·lusió guanyar res, no, al contrari, sinó per veure si així trencava cap possible malefici... Doncs res...

La veritat és que la "meva" Maresmesfera ja va tenir el seu premi en ser proclamada finalista i, des d'aquí, així ho vull fer palès al mateix temps que en dono les gràcies a la gent del Diari Maresme.

I deixem-nos de romanços, perquè el nivell actuals dels blogs (permeteu-me aquí la "g") maresmencs és molt elevat i la totalitat dels que van arribar a la final dels quatre grups deixen el llistó ben alt.

Els guanyadors van ser (una tasca dífícil triar entre tots els finalistes): Maresme Medieval a l'apartat de Societat, Un bloc sobre rodes, com a bloc polític, del bon amic Ivan Aranda, L'home cactus a Cultura i el Jabalí Bikers a Esports. I com a Premi Especial del Jurat, Malgrat Confidencial, un autèntic "diari digital i independent", tal com el defineixen els seus autors.

La festa, la celebració del 3r aniversari del diari, l'ambient, tot en general va ser molt agradable, així com, a nivell personal, les converses mantingudes amb l'Ivan, amb en Toni Hernández, amb la Montserrat Candini, l'Albert Lladó, en Ramon Teixidó, la Carme Guri, la Sra. Vilapou (evidentment), l'Emili Pacheco, la Noemí Guillén o l'Albert Serrano (un autèntic crack).

Gràcies Diari Maresme, enhorabona als guanyadors i esperem que els blocs maresmencs segueixen a l'alçada i al nivell que ténen actualment. Com a mínim, és clar...

Enyor... hivern

Enyor.- Melangia. Tristor per l'absència

Enyorança.- Tristor causada per l'absència

Enyorament.- Tristor causada per l'absència

Tristor.- Tristesa

Tristesa.- Qualitat de trist, estat del qui està trist

Trist.- Mancat d'alegria. Pobre, digne de compassió. Insuficient, ineficaç

Absència.- L'acte d'estar absent, no present

Absent.- Que no està present, sinó separat i lluny d'un lloc o d'una persona, i especialment d'allà on podria o deuria ser

Se'n va l'estiu... arriba l'hivern

...i em quedaré a dalt del meu pedestal

...i em quedaré dalt del meu pedestal, dalt de la meva columna, observant, preparat per a qualsevol que em necessiti, quiet, impassible, amb la mirada perduda...
...però et veuré passar, i et seguiré, i et vigilaré, i et guardaré de tot...
...i arribarà el dia, al final, que tu, i que jo, i els nostres passats, i els nostres records, obriran el camí que ens portarà al sempre més llunyà

Llit de reglament

Una de les coses que marca una estada de vacances és el llit de l'habitació (de l'hotel). Jo no sóc un home excessivament viatjat, ni excessivament exigent (en quasi res), però la veritat és que dormir a gust a l'hotel, i sobretot la primera nit, sempre m'ha resultat difícil.
Però aquesta vegada ha sigut diferent, sí senyors, aquesta primera nit (i espero que la segona sigui igual) he dormit de p..., perdó, la mar de bé. I deixem apart el cansament, les emocions, etc. Tot ha estat el llit.
D'unes bones dimensions (9'5 x 8'5 pams dels meus) i ni massa dur ni massa tou, ha donat per poder descansar bé, per les curtes distàncies i per les llargues... Jo ja m'entenc...
No acabaré dient el nom de l'hotel, ni de quina cadena és, ni quantes lletres té, ni si són Nous Hotels, ni res, però el recomanaré a qui el vulgui conèixer.
Moltes gràcies, senyor hotel!

Capital d'Europa

See and download the full gallery on posterous

Posted via email from vilapou

A Calella ja tenim una Llopa...

"Temps era temps, explica la llegenda, els pagesos de Calella van veure que un llop es passejava per les seves terres i provocava destrosses. Es van unir tots plegats i van sortir amb les escopetes fins que van aconseguir matar aquella fera. La van exposar a l'entrada del poble i el veterinari va complir el deure d'analitzar l'animal. El primer que va descobrir és que no era un mascle, sinó una femella. L'animal, però, semblava una lloba i així s'ho va creure tot el poble. Heus ací, però, que va aparèixer una dona de Sant Pol cridant indignada que li havien matat la gossa que més estimava, que s'havia escapat de casa i, perduda, va fer cap a Calella"
.............................................................................
"Temps era temps, explica la llegenda, els pagesos de La Sénia van veure que una lleona es passejava per les seves terres i provocava destrosses. Es van unir tots plegats i....
....i la resta ja la sabeu....

Pujant a Collserola

La meva Challenge particular

Ahir vaig presenciar, amb molta emoció, la veritat sigui dita, unes bones estones de la Challenge que es va disputar al Maresme, amb inici i final a Calella: 3.8 km. nedant, 180 km. en bicicleta i 42 km. corrent.
Avui, sense cap mena d'escrúpol, n'he fet la meva versió particular:
Hora de sortida: 19,45 h.
5 km. caminant (55 min.)
3 km. de bicicleta estàtica (6 min.)
13 min. sota la dutxa (0,010 km.)
Transicions: 6 min.
Hora final i tancament de control: 21,05 h.
Estat físic: acceptable
Constants vitals: lleugerament alterades.

Premis Blocs Catalunya 2009

I el guanyador del Premi Blocs Catalunya 2009 a la categoria de Blocs Personals és:

··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ···

"Molt Honorable President del Parlament, autoritats, Presidenta de Stic.cat, amics, coneguts, nous amics i nous coneguts, moltes gràcies!
Avui fa 7 anys i 26 dies que vaig caure al baixar d'un enfustissat de sardanes per culpa d'una escala que no hi era. I des d'aquell moment va néixer, entre les escales i jo, una intensa relació que es va començar a visualitzar l'agost del 2005 quan vaig conèixer el món dels blogs.
Voldria fer extensiu aquest premi a tots aquells altres blogs que ténen, com el meu, poques pretensions; només dir en cada moment allò que em surt, no sé si de dins, de fora o del voltant, però sense cap mena d'aspiració.
I vull també fer una dedicatòria, és clar. A la Sra. Vilapou, que des del primer dia ha "patit" aquest blog i a qui sempre que he pogut he mirat de reüll quan llegia els meus escrits, a veure si se li escapava algun somriure... i de vegades ho ha fet...
I acabar agraïnt a tothom el fet de ser en aquests moments aquí a dalt, amb un record especial a en Zinc, la Tarambana, el Perdedor, la Marlene, en Karbeis, en Toni de Sant Pol, en Dessmond.... i en Roi, i la Mireia, la Bluff, la Núria, en Saül, en Jordi...

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .<<__p_l_o_p_s_s__>>. . . . . . . . . . . . . . . .

...és:

-"La volta dels 25" de Marc Serena

Moltes felicitats als guanyadors!!!!!

A Vic hi ha un carrer...

A Vic hi ha un carrer que es diu el carrer de les Escales...

Em sembla que avui, divendres, a la tarda, m'arribaré a Vic; bé, no, segur que hi aniré...

En tot cas, no sé si hi faré cap, al carrer de les Escales, però dono la meva paraula que, segons com vagin les coses allà a les vuit, quarts de nou, fins i tot seria capaç d'anar-m'hi a fer una foto...

Però vaja, només el fet de ser avui a Vic i sentir-me una mica protagonista, ja és un Premi (en majúscula) per a mi.

75 dies després

Ahir va jugar el Barça, i va guanyar, és clar... Però aquest no era el tema... Avui, a tots els diaris, televisions i ràdios se'n parlava. A ningú li passaria pel cap de fer-ne la crònica uns dies després, i menys encara, 75 dies després...
Però si un avantatge té això de tenir (posseir, editar, etc.) un bloc (per què serà que darrerament estic escrivint cada vegada més bloc i no blog?), és que ets amo d'escriure el què i de decidir el quan i el com.
I així he arribat, 75 dies després, a fer la petita crònica de la 3a trobada de la Llopasfera.
Com totes aquestes trobades "informals", la tercera va ser diferent de la segona i de la primera, però no per millor o pitjor. Aquí, més que mai, s'hi escau l'expressió: ni millor ni pitjor, diferent...
Vam ser 12 els escollits, com una escala (sempre una escala): do, do#, re, re#, mi, fa, fa#, sol, sol#, la, la# i si. I ben harmonitzats....
I què dir-ne de tot el que es va parlar al voltant d'una taula? Doncs potser ho podríem resumir en una paraula: dispersió. No sé si és una conseqüència de la crisi general, o una influència d'en Punset (present en esperit a la trobada), o, senzillament, la reunió de dotze criteris diferents, però va ser quasi impossible lligar una conversa que captés més de dos minuts l'atenció de tots a l'hora: ràpidament es partia en dues o tres. D'això també se'n diu riquesa.
La meva valoració és totalment positiva i avui, 75 dies després, encara ho tinc més clar. Ja estic pensant en la quarta, allà a mig juliol de l'any que ve, en la que intentarem tornar-nos a retrobar els que hi hem sigut les tres primeres vegades i, evidentment, ampliar el grup.
Gràcies a tots: Montserrat Candini, Carme Guri, Jordi Sitjà, Enric Sivianes, Alfred Lieury, Christian Negre (Applejux), Lorena Sanchez, Dolors Lieury, Quim Lloret, Ferran Muñoz, Pilar Mas i Josep Barri (vilapou).

Ahir vaig anar a ciutat

Ahir vaig anar a ciutat, encara que, de fet, potser hauria de dir que vaig anar a la capital; i, si ara fos abans, hi podria afegir que vaig anar-hi a fer-los ballar.
Però la veritat és que ara ja no és abans i tot ja no és com era.
Ahir vaig anar a ciutat, que era Festa Major. I vam anar a tocar i a posar música a la gent que ballava, perquè la festa crida gresca i la tradició no és quieta. Les dances eren de molts llocs, dels nostres, però de molts llocs, encara que no sé si ens podem atrevir a "desuniversalitzar-les" i és aquests dies quan la música i la dansa ens fan perdre les distàncies.
Em va agradar veure, sense treure un ull de la particel·la, com les cares de la gent, grans i petits, i sobretot aquests, canviaven i es tornaven alegres, i em va agradar veure com els caps es movien acompassats en uns saltirons intuitius.
I al final, poder fer ballar a més de mitja plaça, a tots aquells que ho van voler, fou la recompensa més ben rebuda.
Després, de tornada a l'aparcament, vaig haver d'esperar una estona a entrar-hi perquè hi havia un grup de gent enganxada a la paret de vidre que intentaven que "no-sé-qui", que actuava en un altre escenari, els mirés...
Bé, estils diferents... però Festa gran!
I us deixo també una "escala" de set:

Observant balcons

Aquest matí, aprofitant que tenia festa, he anat a passejar una mica. I mentres ho anava fent m'he dedicat a mirar com estaven allò que anomenen "brots verds" en quant a l'activitat immobiliària. És a dir, he intentat apreciar si veia algun senyal de moviment en aquells edificis que ja fa temps que estan acabats però que sembla que no s'acaben de vendre...
-"En venda. Des de 175.000€. Acabats..... etc., etc."
El primer que he fet és "convertir" els euros, perquè jo, quan parlo de quantitats grans, prefereixo les pessetes. Per tant no arribava a 30 milions . Deuen ser petits, és clar, en aquest lloc i aquest preu...
I sí, he vist un balcó que demostrava que ja hi vivia algú, perquè ja hi havien desplegat l'estenedor de roba. Quina mania, quina dèria, en això dels estenedors amb tota la roba interior a la vista. I si fos un pati interior, encara, però és que ho fan a qualsevol carrer, per principal que sigui...
Següent promoció: "En venda. Des de 192.000€..."
És a dir, ja passem dels 30 kilos. A veure els balcons....
Sí, també hi ha un balcó estrenat. Però aquest només té testos; es nota que ha augmentat la "categoria".
I així he anat passant l'estona mirant balcons, de més nous, de més vells, amb estenedors, amb bombones de butà, amb armariets, i amb escales.
I de fons anava sonant una musiqueta....

Preparant la Fira

Colors de diumenge...

Un dia, un diumenge, pot començar fosc, gris, groc, blanc, clar.... i després, a mig dia, es pot tornar groc, blanc, gris, fosc...

Poden passar les hores i començar a caure aigua, i aleshores ho veurem tot gris, blanc, fosc, groc...

I els minuts i els desigs no canvien de color, però sí de matís, fosc, gris, blanc, clar, groc...

La tarda queda sola, i el verd no és clar, i el gris ja és fosc, i el blanc no és groc...

Al final, tornes a casa i, senzillament, és fosc...

Indignació, Jazz i barrakes

Aquest vespre (és a dir, ahir) he tingut assaig. Mal dia, sí, perquè començaven els actes de la Festa Major, el pregó i el Festival de Jazz, però el primer és el primer, i avui tocava assaig.

El cas és que quan he arribat a casa encara he tingut temps de deixar els estris i acostar-me a veure si enganxava les quatre peces finals del concert.

I m'he indignat, sí senyors, m'he indignat. A la meva edat he fet ja com la gent gran, m'he indignat.

Com es pot organitzar el Jazz al recinte on hi ha les barrakes, i aquestes en funcionament?

Però a quin cap cap (redundància) que 300 joves estiguin gaudint dels seus bars mentres hi ha unes actuacions que precisarien de cert silenci?

On és el respecte cap els músics? I cap el públic?

Estaran obertes les barrakes també el dia de la Nit Lírica? I la tarda del concert de la Simfònica de Cobla i Corda?

O aprofitaran l'envelat per celebrar la Missa Solemne del dimecres?

Que consti que ni les barrakes ni el seu públic en ténen cap culpa d'aquest desgavell, però avui m'ha semblat veure un vaixell a a la deriva....

Una nova barra

Des de que em vaig introduir en aquest món dels blogs m'ha agradat anar provant i experimentant les noves aplicacions que he anat descobrint, tant en altres blogs com en informacions que he pescat de la xarxa. La veritat és que algunes m'han servit i d'altres no m'han durat ni tres minuts.
La conseqüència d'això, o una de les conseqüències, és que, quan em miro el blog, hi ha vegades que em recorda una mica un arbre de Nadal, amb tantes coses "penjades".
I la veritat és que, darrerament, ja estava pensant en fer algun retoc a la plantilla del blog, però com que ara resulta que, i ho diré amb la boca petita i la lletra també, aquesta casa és finalista als Premis Blocs Catalunya, a l'apartat de Blocs Personals, potser millor no remenar res, no fos cas que quan algun membre (amb perdó) del Jurat ens visiti es despistés...
Ah, i per què serveix aquesta nova barra que veieu aquí a baix (wibiya)? Doncs, més o menys, vol servir per ajuntar els accessos a diverses aplicacions d'aquestes que fem servir i fer-ho tot més proper. No ho sé bé, però amb el temps es veu que serà la...

Diàlegs... de màquines

-"En aquests moments no el podem atendre. El nostre horari d'atenció al públic és de 9 a 1 i de 3 a 7. Si voleu deixar un missatge, feu-ho al sentir el senyal. Gràcies."

-"Bon dia. A continuació podrà parlar amb el seu assessor comercial. Si ho vol fer en català, premi 1, si ho vol fer en castellà premi 2."

.... .... .... .... ....

Quan hem arribat, a les 3, les dues màquines seguien parlant entre elles en una llarga i animada conversa farcida de senyals, piiips i tecles 1, 2 i 3...

A la telefonista li ha sigut totalment impossible reemprendre la seva activitat normal fins que els dos contestadors s'han acomiadat amb un xiulet eixordador.

Escales d'Arenys de Munt

See and download the full gallery on posterous

Posted via email from vilapou

Efectes de l'onze

No m'agrada gens, i ja em comenen a cansar...

-Els metres i metres de senyera fent d'estovalles

-Els xiulets mentres sona l'himne de Catalunya

-Els crits i xiulets constants en els actes d'ofrena

-La utilització dels actes oficials per grups amb problemes "particulars"

-Les ofrenes amb calça curta, samarreta i xancletes

-Els "boicots" partidistes en actes oficials

-L'esquizofrènia dels que conviden, presideixen i després munten protestes... en actes oficials

-...........................

Un 11 de setembre, senzillament

Fa uns anys, la discusió que es produïa quan s'acostava l'onze de setembre, era si la jornada havia de ser considerada com a festiva, senzillament, o reivindicativa.

D'alguna manera semblava que la progressiva normalització democràtica i la conseqüent regularització del procés nacional havien arribat a uns punts mínims que la majoria considerava acceptables. O no...

Amb el pas del temps estem assistint a una degradació o a un oblit d'aquells mínims cada vegada que ens acostem a l'onze de setembre, diada nacional, no ho oblidem.

No sé per quins motius (o sí) cada any tenim un seguit de temes paral·lels a la celebració que, no només em (ens) recorden que la reivindicació segueix viva, sinó que em (ens) portaríen a mirar molt enrere per enyorar aquell esperit i aquella unitat d'acció en tots i en cada àmbit.

No hi ha any que l'acte oficial de la celebració d'avui no tingui alguna polèmica produïda, no ens enganyem, a partir d'aquell intent rídicul i provincià, d'intentar fer-la més multicultural, "representativa", oberta, progressista i internacional. Cada any el mateix.

I cada any, també, tenim alguna altra polèmica relacionada amb l'ordre públic que ens presenta, als ulls d'aquells a qui intentem convèncer de la nostra preparació per entrar en la normalitat internacional, com uns autèntics provincians (paraula que ja he fet servir més amunt, però que malauradament i trista, és la que ve més sovint al cap quan intentem analitzar el nostre moment...).

Avui és l'Onze de Setembre, la nostra Diada Nacional, senzillament això.

Senzillament: Visca Catalunya!!!

Les obres continuen

De tant en tant, ja ho he fet unes quantes vegades, torno a retreure el tema de les obres. I no les que podríem dir "de totxo" directament, sinó aquelles a les que sembla que estem abonats constantment. Són les que estem fent a la nostra societat o, millor, a la nostra cosnsciència social.
Som una societat en obres... Som una país en obres...
I les obres creen conflictes, i "fan pols", i originen trasbals, i, i, i...
Jo vaig començar a estudiar Arquitectura Tècnica, Aparelladors vaja, i des d'aleshores em va quedar un regust i una convicció, de que les coses, les obres, es poden i s'han d'organitzar. I de veritat que es poden organitzar.
Llàstima que no vaig acabar els estudis...

Marxa de la Minerva

See and download the full gallery on posterous

Posted via email from vilapou

7è aniversari

123 dies de baixa mèdica
20 audicions perdudes

1 visita a urgències

10 visites al traumatòleg

5 visites al metge de rehabilitació

18 visites al metge de capçalera

87 sessions de rehabilitació

7 anades a la S. Social local

3 a la S. Social comarcal

1 a la S. Social provincial

3 a la S. Social de la capital

1 visita al Sindicat de Músics

x tràmits burocràtics

y trucades telefòniques

n hores perdudes....

La quietud del mar

Fa anys, fa molts anys, jo ja tenia una cosa clara: el meu somni era tenir una masia a l'Empordà. I quan explicava això sempre afegia que, a mi, l'Empordà, la seva tranquil·litat i els seus colors em tenien el cor robat i que una de les coses que m'atreia més era que podies trobar la quietud de la plana i el bosc a quatre passes del mar.

Jo sempre he necessitat sentir el mar a la vora...

Prou de brutícia!!

Ja fa temps que la degradació de la Plaça del Mercat de Calella augmenta d'una manera insultant. La brutícia que comporten els contenidors "de la neteja" i la mala olor que es desprèn en aquesta entrada al centre de la ciutat l'estant reconvertint en un símbol dels despropòsits municipals....

I una escala, és clar, al costat d'un contenidor, una escala....

Normalitat?

És un quart d'onze i fa tres quarts que estic caminant a bon ritme.
M'he trobat gent caminant i escoltant música, altres caminant i parlant entre ells. Fins i tot un parlant sol.
Jo estic caminant i teclejant aquest escrit des del mòbil.
Per algunes mirades que he notat sembla que això meu no és massa normal.
Qui mesura la normalitat?
Però quan hagi premut unes quantes tecles més, aquesta entrada ja voltarà per la xarxa... I jo seguiré caminant.
Goita les obres de la Riera!

Posted via email from vilapou

Composició

Hi ha vegades que atrapes una imatge tot mirant un sol objecte que la conté. Potser, en el meu cas, seria una escala.

No sempre, és clar...

D'altres vegades, els objectes s'apilonen i no acabes de trobar quin és el límit, quina és la frontera de l'enquadrament.

Mentres captures aquella imatge, el teu cervell es va dispersant intentant comptar, d'alguna manera, quantes coses apareixen (i desapareixen) de la vida d'aquell moment.

Bold, Voss i Posterous

Amb aquest títol que sembla de pel.lícula de James Bond només vull reflexar el resultat de l'anada del divendres passat a la capital.
Bold és el model de la meva nova Blackberry, regal d'aniversari de la Sra. Vilapou (gràcies i muaaa), que vaig aconseguir de "xiripa" en entrar a Can Movistar quan ja em pensava que me l'hauria de pintar a l'oli (l'iPhone ja se'l poden quedar, si arriba algun dia...).
Voss és la marca d'una de les dues ampolles d'aigua amb gas (l'altre és Hildon) que em vaig "firar" el mateix divendres.
I Posterous és el nou editor de blogs que vaig conèixer el dijous, a la trobada amb en Jordi (http://jordi.posterous.com) i en Joan (http://segonpal.blogspot.com) a Sant Pol, que permet escriure els posts des d'un correu electrònic i, a partir d'aquí, des de qualsevol mòbil, com la meva Bold, que és el que estic fent en aquest moment (quan ho he escrit, és clar...). Per acabar-ho de completar, el Posterous pot publicar el mateix post en altres editors com Blogger (aquí). Un vici amb molt de futur... A veure com ha quedat...
P.D.: Tot passant per una botiga del Barri Gòtic vaig veure aquestes dues escales i, és clar, no me'n vaig poder estar...

Posted via email from vilapou

Publicitat gratuïta

L'altre dia, en una visita a la capital, vaig rebre una mostra més de la utilitat de les escales. La sortida de l'aparcament va ser un seguit de publicitat que m'anava entrant per la vista:

-Has de mirar sempre endavant!- em deien de petit.

I és clar, esglaó a esglaó, em va anar venint gana...

No sé si l'import del lloguer de l'espai publicitari és molt elevat o no, però, des del meu humil punt de vista, el resultat és prou efectiu.