Entre els grans dèficits que es poden retreure a la majoria de la classe política hi ha la submissió al calendari electoral. Potser per la manca històrica d'hàbit, potser per comoditat, el seguiment del dia a dia intens i l'únic objectiu d'arribar il·lès a la propera contesa electoral, fan que s'aparquin any rera any els grans debats de futur. En el cas que parlem d'un àmbit municipal, els debats de futur de ciutat són els grans perjudicats.
Agafem Calella com a exemple.
L'eix central sobre el que pivota des de fa unes dècades l'economia local és el turisme. La desaparició progressiva de la ramaderia, l'agricultura i la indústria tèxtil han deixat al comerç com a servei complementari del turisme, deixant apart, és clar, la seva funció de servei primari per a la subsistència ciutadana.
Aquesta anàlisi, que podria ser discutida sense cap mena de dubte, ens aporta però un indici de per on poden anar les preferències d'actuació de qualsevol govern que vulgui assegurar una bona actuació, encara que sigui bàsica.
De totes maneres hi ha determinats temes que no haurien de ser deixats de banda perquè tenen un rerefons de gran importància per anar bastint el futur de la ciutat. El dia a dia, la immediatesa de resultats i el concepte d'economia de temporada ja no amaguen que Calella, limitada pel seu model de creixement, ha d'iniciar uns debats ineludibles.
De fet podem dir que algun d'ells ja s'ha apuntat tot i que no sembla que se li estigui donant la celeeritat convenient.
Arrel de la discussió del Pressupost Municipal de 2014, en Josep M. Juhé, des del PSC, ha fet un plantejament que ja va en aquesta direcció, amb la presentació del que n'anomenen l'
Eix Sant Jaume. Encetar una nova visió de la ciutat que no es limiti a considerar l'arteria del carrer de l'Església i la zona hotelera com a motor i engranatges únics de l'economia local, ja és un primer pas. El fet que al voltant del carrer Sant Jaume (NII) hi trobem centres neuràlgics diversos com un centre mèdic, l'hospital, les escoles Minerva i Salicrú, el gran equipament de la fàbrica Llobet-Guri, el Museu del Turisme, així com alguns centres comercials i establiments diversos, comporten una proposta de futur que necessita ser considerada amb previsió. El debat sobre les seves possibilitats de dinamisme econòmic no ha de quedar amagat sota qualsevol comissió improductiva.
Un segon gran debat, potser el més clàssic, també ha estat recentment apuntat: què hi ha més enllà del turisme? Hi tenim futur? Ho posava sobre la taula, per exemple, en Sebastià Tejada, d'ICV, fa uns mesos en una entrevista a
#infocalella, on deia que necessitem evolucionar aquest model a un altre més innovador que doni productes d’un valor afegit millor.
Una afirmació com aquesta va ser contestada des del govern de la ciutat però, quasi al mateix temps, s'iniciava la petició d'un estudi que faci una anàlisi exhaustiva de les possibilitats de futur econòmic. El debat és possible i necessari, doncs, de la mateixa manera que el primer, el de l'eix Sant Jaume, que s'ha inclòs en els pactes de dinamització de l'economia a Calella 2014-2015, entre CiU i PSC.
Queda un tercer tema vital per al futur de la ciutat: el desenvolupament urbanístic. Una vegada la crisi ha deixat pràcticament buit de continguts el Pla d'Ordenació, Calella no sap com pot créixer i ha quedat en un punt crític que ha de ser abordat sense demora. A hores d'ara, els sectors implicats, des dels polítics als tècnics, a més dels econòmics, empresarials
i socials relacionats ja haurien d'haver sigut emplaçats a buscar noves definicions quant al creixement i al seu model.
En aquest punt sí que sembla que ningú hagi cregut necessari iniciar el debat però no es pot deixar passar gaire temps més. Tots tres debats van fortament lligats i interrelacionats. Estem parlant de futur urbanístic, econòmic i social. És aquest el diàleg que necessita establir la mateixa ciutat, entre tots els seus components, ja sigui sectorials, gremials o, senzillament, personals. No podem oblidar aquí donar veu als ciutadans, ja sigui des de l'associacionisme com des de la privadesa.
Les possibilitats que s'obren són immenses i som en el millor moment. Falta, probablement, una mica de gosadia i atreviment, però els temps ens estan dient que la col·laboració, la implicació i la participació són fonamentals i inseparables del moment.
Només és qüestió de mirar endavant i aprofitar tots el que tenim al costat. Calella ens necessita!
Però no és la meva intenció parlar de l'acte; d'això ja se'n cuidarà la premsa, si més no, la local. 
La penjada de cartells es converteix en una mena de cursa de ves-a-saber-què. Però en cap cas els plantejaments de cada partit són mai els mateixos. Uns creuen que cal començar la campanya a la cartellera situada al lloc més concorregut, altres opinen que el primer és anar a dormir aviat i que demà serà un altre dia; n'hi ha que volen arribar al punt més alt, o al pont més amagat, o al campanar, si cal. Fins i tot alguns ho converteixen en una cursa de velocitat... o d'obstacles.
Podria dir que ho teníem tot controlat, que els cerimonials són purs convencionalismes sense importància o podria dir que ja comencem a estar acostumats als actes davant les càmeres. Doncs no, cap de les tres. Aquell moment ha sigut de nervis, d'entrebancs, de mirades creuades buscant les nostres mateixes complicitats.
I aquests dos esdeveniments tenen uns pressupostos d'uns 156.000€ i 200.000€ respectivament, és a dir 356.000€ a repartir entre cinc dies. La veritat és que les xifres no varien gaire dels darrers anys (ja el 2012 vaig escriure aquest post) però aquest 2014, a vuit mesos de les eleccions municipals, ja estava clar que no hi hauria cap mena de restricció. Fins i tot potser hem d'estar contents que no s'hagi llençat més encara la casa per la finestra.
El cavall de batalla del PP és, en aquests moment, aprovar la reforma que doni la majoria absoluta i per tant l'alcaldia a aquella força que obtingui un 40% dels vots. La tranquil·litat a l'hora de governar i el rebuig als pactes múltiples de partits per evitar l'elecció d'un cap de llista, són les raons principals que s'esgrimeixen. Segons Mariano Rajoy una llista que treu el 40% dels vots és la que vol la majoria dels ciutadans i, en canvi, la suma de diverses forces que sumin més d'un 50% no és prou representativa ja que, segons ell, el "poble" no ha escollit al futur alcalde sorgit d'aquest sistema.
La darrera introducció és la "moderació", com a concepte que sembla voler plantejar la necessitat d'aigualir la flamarada del sector independentista o, si més no, del partidari del referèndum sí o sí. L'editorial de La Vanguardia del diumenge 27 d'octubre, "¿Quién teme a los moderados?", n'és l'origen.
- Saps l'acudit aquell del dentista?
- Hola. Que no toques a l'Aplec, avui?
