El post d'ahir va ser un d'aquells que (em) surten així, quasi sense voler. Comences amb una idea i les mateixes paraules es van entrelligant d'unes maneres que no són pas les que pensaves al principi. Per més que intentes adreçar la frase, ella sola es va movent pels voltants d'on tu anaves fins que al final el resultat és força diferent al desitjat.
No vull dir amb això que en quedi descontent, al contrari. Iniciar un escrit amb una lleugera intenció i acabar havent fet un repàs a les qüestions que més t'(m') amoïnen et (em) deixa descansat i content.
Per a mi una de les funcions del blog és aquesta, deixar anar, en moments determinats (no buscats) el que em surt, el que em sobra, el que necessito. Ja sembla que condiciona prou (que no) el parlar d'escales, com perquè en un moment donat no m'hagi de permetre el luxe de divagar per qualsevol viarany insospitat.
Tot això ve a ser una mena de comentari resposta als comentaris deixats ahir. Tothom té raó, faltaria més. L'Antoni hi diu allò tan cert que el blog és casa d'un, i cadascú a casa seva, ja se sap.
O com el Perdedor que defineix el post com a real. Aquí està la gràcia d'aquest petit món en què ens movem, la barreja de la realitat i la virtualitat, sense deixar-ne cap de les dues de banda.
La Candela (com m'agrada "mirar" els seus comentaris), diu que troba fantàstica la manera de portar el blog, gràcies.
La Srta. Tarambana, tot recordant-me que sóc a casa meva, em dóna idees de noves seccions, mentres en Zinc diu que m'entén el moment. I l'Oriol reconeix que qui més qui menys, tots tenim problemes per tenir les coses en ordre.
I tot això va començar perquè no hi va haver manera de trobar aquesta foto...
5 comentaris:
Jajajajajaja...
Sovint passa, que una cosa tan senzilla com una foto, o la pe`rdua d'aquesta, ens fa obrir una mena de debat intern que fa por i tot!
Home, doncs ara que ja l'has trobat, quin post-reflexió-escala ens regalaràs demà?
Les escales, Mestre, són una gran lliçó. Potser no volies (?) però és genial, allò de passar del detall a l'universal, i sempre passar-hi per una escala.
A més, tu saps quanta gent aparentment normal anem pel món buscant escales? I rient. "Osti, aquesta pel Vilapou!"
veig que tens un dilema entre la primera persona i les altres. Queda't amb la primera, home! I tan tranquil!
Srta. Tarambana, la cosa realment va començar buscant la p... foto. Amb l'emprenyamenta la cosa es va anar embolicant.
Reusenca, no ho sé, em sorprenc a mi mateix.
Perdedor, té la seva gràcia trobar una escala que es relacioni (d'alguna manera) amb el que vaig a escriure. O era al revés...
Mery Cherry, és que sóc molt humil jo ;-)
Publica un comentari a l'entrada