14.11.06

La contra-escala

Per si és la primera vegada que algú mira aquest blog o per si m'explico tan malament que no s'ha acabat d'entendre, diré que tinc especial preocupació i interès en la manera que els organitzadors d'esdeveniments artístics en general, però sardanístics en particular, ténen de cuidar l'accés a dalt dels enfustissats, escenaris o cadafals per part dels músics de cobla.
(S'ha entès? Han sigut 65 paraules seguides, sense cap punt, formant una oració principal amb cinc subordinades)
Per tant, quan trobo un enfustissat preparat, el primer que faig és buscar l'escala, tant si em toca pujar-hi, com si estic d'espectador (per fer-ne la crítica).
Ja he dit algunes vegades que no n'hi ha d'escala i aleshores el que s'ha de veure és com s'ho han de fer els músics per pujar. Si els programadors han tingut una mica de cura, hauran previst una manera "alternativa" i fàcil per pujar. I aquest és el cas que porto avui.
Com que l'escenari no és massa alt, s'han volgut estalviar l'escala (per a mi no és excusa, al contari), i han decidit aprofitar que al costat mateix n'hi havia una de "natural", de la mateixa plaça. Fins aquí anem bé. Però, ai làs! (bonica expressió), ai làs, deia, si resulta que l'escala se'n va cap a l'altre cantó! Si pugem l'escala ens allunyem de l'escenari!
El "meu goç en un poç" (lletja expressió, però lletja...). Tota aquella bona voluntat de l'enginyer en cap del muntatge se'n va anar en orris (bonica expressió a l'ensems que l'anteriorment esmentada) per culpa d'una orientació defectuosa.
Una vegada més haurem de recórrer a l'habilitat i l'agilitat dels "soferts" músics per cuidar la seva pròpia integritat (física). Què hi farem!
Publica un comentari a l'entrada