22.11.06

Santa Cecília

Avui toca ressenya obligada al sant, perdó, a la Santa del dia, Santa Cecília. De fet, si vaig al post de fa just un any ja la tindria feta, però tampoc és qüestió d'anar copiant les coses d'un any per altre.
Voldria avui fer una petita reflexió sobre els músics, però no els importants, no els que graven discos i fan grans recitals, no. Ho voldria fer sobre els que "piquen pedra", els que porten anys i anys fent, senzillament, ballar a la gent. Aquells que van començar de ben joves agafant una trompeta o qualsevol altre instrument i es van llençar literalment als envelats, als night-clubs de l'època, als Casinos, a les sales de ball, als cafès, al carrer, als escenaris, als remolcs de tractor, allà on fos, allà on els diguessin, per tocar música. Hi ha gent d'aquesta que no arribarà a ser reconeguda mai des de cap estament però que molts ploraran en silenci la seva desaparició. Gent que ha marcat èpoques, que quan arribes a un poble per perdut que sigui, ja hi ha algú que el busca. I si un dia no hi és, els surt una ganyota de tristor.
Ahir en vam perdre un d'aquests. Just avui, per Santa Cecília li direm adéu.
L'escala aquesta és així, de poble, amb el piano al costat de l'escenari, tot ben apretadet per aprofitar l'espai. De poble, del poble.

3 comentaris:

musa ha dit...

Feliç dia, apreciat Vilapou!!
I en la música, com en tot, de grans estrelles n'hi ha quatre, però en seran quatre mil els que també faran bona feina, sense escarafalls ni res... I molts els ho reconeixem, encara que no ho sembli.

Salut!

Puji ha dit...

El món de la música és així. Hi h genis treballant a l'ombra i mindundis a la palestra.

Moltes felicitats per la part que us toca, mestre!

Zincpiritione ha dit...

Felicitats Mestre! I un brindis per tots els músics que "piquen pedra"!