18.6.06

Una mica d'embolic

Un escenari no deixa de ser un lloc de treball. Bé, en la majoria de casos. Però agafem aquesta opció com la normal. I en el lloc de treball cadascú s'organitza com li sembla bé, o com pot. Jo, a la meva altra feina, tinc una taula prou ampla com per poder-hi escampar una pila de papers, factures, albarans, més papers, carpetes i carpetetes. Això no vol dir que les necessiti totes al mateix moment, però m'agrada tenir-ho tot a la vista.
A dalt de l'enfustissat no necessito massa coses, l'instrument (musical), el faristol, la bossa de mà, la cadira, la fonda o l'estoig (si hi cap), i practicament res més. Però depèn de la mida o, millor dit, de la superfície total del cadafal en qüestió, la suma dels onze músics fa que quedi una cosa plena, atapeïda, embolicada, en definitiva.
Però mira, a organitzar-se i endavant que el públic espera.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Realment, la meva taula es un caos. Bé, no és la meva taula, l'he envaït vilment perquè és la taula que compartim a casa a la sala de l'ordinador, però jo me n'he apoderat.

Per què?

Doncs perquè a la taula on suposadament hauria de treballar jo ja no hi caben més llibres, fotocòpies i rucades vàries... I quan a la taula de la sala de l'ordinador ja no hi tinc prou lloc passo a envaïr la del menjador, encara que això sols passa a l'època de la recta final dels exàmens, que ha provocat que de vegades haguem de sopar a la cuina...

Crec que a casa m'aprecien massa, jeje.

Salut!

Anònim ha dit...

Realment, vilapou, això teu és un repte setmana rere setmana!!!!!

Anònim ha dit...

Hi! Just want to say what a nice site. Bye, see you soon.
»