Ahir a la nit vaig anar al Liceu, al Gran Teatre del Liceu. Però hi vaig anar a veure cinema. Ahir s'estrenava la darrera pel.lícula de Ventura Pons, Barcelona (un mapa). 
Això de tenir un amic a la indústria del cinema fa que hagi pogut gaudir ja de més d'un film d'en Ventura Pons (La vida abismal i Animals ferits, entre d'altres).
Barcelona (un mapa), em va agradar, i em va agradar sobre tot per la interpretació de tots i cada un dels seus personatges. Aquesta vegada sí que es pot dir, encara que es faci sempre, que el repartiment és acuradíssim i encertadíssim. Magistrals Núria Espert i Josep M. Pou, excel.lents Rosa Maria Sardà i Jordi Bosch i sorprenentment, per a mi, brillantíssims Maria Botto i Pau Derqui (aquest, diumenge, dilluns i dimarts, en tres escenaris diferents...).
És una història que comença i acaba, pràcticament, amb la imatge d'una escala, la d'una casa on viuen els protagonistes i els seus rellogats. I, com totes les obres artístiques, qualsevol, ens parla de soledat, i també d'intimisme, i ens obre les interioritats de sis persones que conviuen, una mica com poden, en aquell espai, amb els seus problemes, les seves misèries i els seus secrets.
Indicada per a qui vulgui "càmera" i contraindicada per a qui busqui "acció".
I després vam anar al "foyer", que no és cap marranada, si no l'espai que hi ha a sota el Liceu, on habitualment es poden trobar exposicions, petits concerts, representacions audiovisuals, etc. En aquest cas "l'exposició", amb copa de cava a la mà (l'aigua era més difícil de trobar), era de l'equip de la pel.lícula, els actors, altres companys de la professió en representació de tots els serials actuals, tècnics, gent de la faràndula, algun polític cada vegada amb més panxa, amics dels amics, personatges amb vestimenta i capell "estridents" i adequats per l'ocasió, algun espavilat que s'havia colat, coleccionadors de "fotos amb famosos", crítics més o menys oficials i/o més o menys frustats, algun empresari, algun important i ... uns quants que no paraven (-vem) de "passar llista" dels presents.
Per acabar, la Rambla, també amb els seus actors, el parking, semàfors, carretera i cap a casa.
Una vetllada completa.
Això de tenir un amic a la indústria del cinema fa que hagi pogut gaudir ja de més d'un film d'en Ventura Pons (La vida abismal i Animals ferits, entre d'altres).
Barcelona (un mapa), em va agradar, i em va agradar sobre tot per la interpretació de tots i cada un dels seus personatges. Aquesta vegada sí que es pot dir, encara que es faci sempre, que el repartiment és acuradíssim i encertadíssim. Magistrals Núria Espert i Josep M. Pou, excel.lents Rosa Maria Sardà i Jordi Bosch i sorprenentment, per a mi, brillantíssims Maria Botto i Pau Derqui (aquest, diumenge, dilluns i dimarts, en tres escenaris diferents...).
És una història que comença i acaba, pràcticament, amb la imatge d'una escala, la d'una casa on viuen els protagonistes i els seus rellogats. I, com totes les obres artístiques, qualsevol, ens parla de soledat, i també d'intimisme, i ens obre les interioritats de sis persones que conviuen, una mica com poden, en aquell espai, amb els seus problemes, les seves misèries i els seus secrets.
Indicada per a qui vulgui "càmera" i contraindicada per a qui busqui "acció".
I després vam anar al "foyer", que no és cap marranada, si no l'espai que hi ha a sota el Liceu, on habitualment es poden trobar exposicions, petits concerts, representacions audiovisuals, etc. En aquest cas "l'exposició", amb copa de cava a la mà (l'aigua era més difícil de trobar), era de l'equip de la pel.lícula, els actors, altres companys de la professió en representació de tots els serials actuals, tècnics, gent de la faràndula, algun polític cada vegada amb més panxa, amics dels amics, personatges amb vestimenta i capell "estridents" i adequats per l'ocasió, algun espavilat que s'havia colat, coleccionadors de "fotos amb famosos", crítics més o menys oficials i/o més o menys frustats, algun empresari, algun important i ... uns quants que no paraven (-vem) de "passar llista" dels presents.
Per acabar, la Rambla, també amb els seus actors, el parking, semàfors, carretera i cap a casa.
Una vetllada completa.
3 comentaris:
Gràcies per la recomanació, mestre. El populatxo (els que no tenim amics d'aquests) ens ho apuntem per quan la facin als cines normals!
Per cert, el Foyer encara està casat amb la Presley?
"Oju", que després ningú digui que és un "toston"...
Quan em van dir que visitaria el Foyer, allà al Liceu, també vaig tenir "una visió" del Ferrero Roché ;-)
Doncs farem com el Zinc i esperarem a "foyar" amb la Presley
Publica un comentari a l'entrada