Embolic?

Avui he començat el post a partir de la foto. No és, em sembla, la primera vegada que dic això de l'ordre en que ho faig, és a dir, si primer és la foto o l'escrit, l'ou o la gallina (la gallina!!!!).
I la foto m'ha portat a la paraula embolic, i no sé si per la imatge en sí o per l'època que passo. Qui ho sap?
Aleshores he fet servir "això" de dalt de tot de la pàgina que posa "Buscar Blog" i hi he posat la paraula "embolic". M'ha donat 4 resultats (amb aquest inclòs). Curiós.
Està bé llegir el que has escrit fa més d'un any.
Si més no, escolteu aquell "Christmas in heaven" del quart post. I aneu mirant aquesta foto...

Començo a estar fet un embolic

Doncs això, un embolic. És per tot això de l'Estatut (de moment en majúscula). I no un embolic perquè no ho entengui, sinó perquè ho entenc massa. I tot és com a la imatge aquesta, que sembla que puges i tot de cop baixes, però no..., o estàs a sota potser? No és que sigui complicat, és que t'ho volen fer veure complicat. I no ho és! Tot està clar, claríssim, massa clar. Però anirem marejant la perdiu, i quan he escrit això potser ja hauran parlat sis o set una altra vegada. I quan ho llegiu vosaltres, no vegis...
Si coneixeu algú d'aquests que hi estan ficats, recomaneu-los mirar aquesta imatge (home, si algú volgués mirar el bloc, ja seria la ...) Torneu-la a mirar, no us en cansareu.

Benvolgut blog:

Tu i jo hem de parlar... ja ho saps.
No es tracta de que (jo) comenci a buscar excuses, ni a fer-me o fer-te (sí, a tu) retrets de qualsevol mena. Tu i jo ens coneixem bé, i ens coneixem a fons, aviat farà sis anys. Per tant no ens hem d'amagar res.
Jo podria, i de fet ho faig, dir que ja et convé un rentat de cara. Potser és que em vaig fent gran i més "seriós", que no conservador, però penso que la coloraina aquesta que t'envolta ha d'anar desapareixent (ja ho vaig fer amb el fons aquell que ja ningú deu recordar) i que la senzillesa ha d'imposar-se a la plantilla. Temps al temps.
I per l'altra part, la meva, potser que em decideixi a escriure més, encara que només sigui per anar aprofitant les bones escales que tinc arxivades....
No entraré (tu saps que no és el meu estil, i aquest tema el tinc més que clar i més que discutit) en el debat blog-Facebook, ni en donar excuses sobre l'optimització de l'ús de les xarxes socials, ni en si el blog és la part principal d'aquest pack 2.0 i Facebook o Twitter en són els complements, res d'això.
Crec, senzillament que m'han passat i m'estan passant dues coses: una és que tinc mandra d'escriure, així de clar; i l'altra és que m'estic fent un embolic mental amb què vull explicar, i què no, amb si vull separar temàtiques amb el "més vilapou", el teu germà petit, o si tot ha de venir a petar aquí, vaja, com sempre, etc.
I no, res d'això. Ha de tornar l'aire fresc a aquest bloc (ara amb c). Si no em serveix per deixar anar tot allò que em ve al cap d'una manera directa, no "nem bé".
I això penso fer a partir d'ara. Treure'm aquell embolic del cap que deia abans, és a dir, no tornar a pensar en tu com si fossis un lloc de culte (meu). Ets un blog, el meu blog, vilapou, i ens hem de poder tornar a mirar als ulls fixament, sense que cap dels dos abaixi els ulls.
Apa, fins ara!

Diari d'un ex-2n suplent pel 14F. De 9 a 10, happy hour

 L'hora feliç

El nou bombonet de la jornada electoral és veure qui va a votar entre 9 i 10 del matí. Però més encara, qui hi va al voltant de les 9 en punt. Per què? Doncs perquè cada vegada més es veuen a venir que una bona quantitat de taules no estaran constituïdes a l'hora d'obrir el col·legi electoral. I ja hem comentat manta vegades que aleshores es "reclutarà" a algun dels votants primers. Però com que a les primeres hores s'ha demanat que hi vagi la gent gran, ja tenim l'embolic muntat. 

Per tant, hauran d'anar a corre-cuita a canviar els horaris, a millorar l'aspecte, edat, etc, de la gent que hi vagi a primera hora. Els proposo organitzar una "happy hour", amb ofertes afegides als primers assistents. No sé, un esmorzar amb doble de croissant, dues mascaretes estampades i signades per algun artista local o pel/la mateix/a alcalde/essa. O potser una samarreta personalitzada, una epi de coloraines, un bonus d'estada a un spa o a un balneari, un joc de mantes, mitja dotzena de vasos o una ampolla de ratafia signada pel MHP Torra. Són unes quantes idees....

Aquestes eleccions acabaran sent una mena de carnaval mal organitzat. De fet, el dia 14 ja ho és el dia de Carnaval, i el dia dels "enamorats". Ni expressament s'hagués trobat tanta coincidència i tanta improvisació a la vegada.

Per compensar tornaré a acabar amb uns versets musicats per Paco Ibañez, en aquest cas d'un poema de Gabriel Celaya:

"A la calle, que ya es hora
de pasearnos a cuerpo
y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo".

Diari d'un 2n suplent pel 14F. Anirem de míting?

 Anirem de míting?

Apa que no s'ha muntat un bon embolic quan s'ha sabut que el Govern permetrà que els ciutadans es desplacin per assistir a mítings electorals encara que fer-ho impliqui saltar-se el confinament municipal decretat per frenar l'expansió del coronavirus i constarà com a una dels supòsits que recull el certificat d'autoresponsabilitat.

Abans de tot, jo diria que aquest terme ja estava contemplat a dia d'avui. Que una manifestació o un acte polític et permetia anar allà on fos, sempre amb el "certificat" corresponent. Però tant si és així com si no, avui s'ha despertat una bona onada d'indignació. I amb raó. Estem confinats al nostre municipi sense poder-nos donar el gust de visitar cap lloc fora d'ell, ni anar-hi a veure familiars o amics, ni gaudir d'un paisatge, ni anar a comprar, ni, ni, ni. Els sectors afectats han saltat igualment. L'hostaleria té l'horari que té, els comerços s'han quedat sense cap de setmana, els gimnasos tancats, els centres de

Pilates, i tanta i tanta gent queda afectada per la lluita contra la pandèmia. I, al final, ho hem d'acceptar perquè, crec jo, és la solució que toca ara, tot i que n'hi podria haver d'altres. Jo seria partidari d'haver pres unes mesures més estrictes que es traduïssin en una durada menor, però vaja, no soc pas jo qui ho ha de decidir. (De fet no sé si ho sap ningú qui hauria de prendre aquestes decisions, però potser els sanitaris haurien de ser més escoltats, no?).

I he deixat pel final el sector de la cultura (que m'afecta). Amb un any quasi perdut, sense balls, amb poquíssimes actuacions de tot tipus, música, teatre, circ, etc, té cap sentit deixar anar aquestes perles? No hem de suposar que podem tenir prou criteri sense que ens facin mítings multitudinaris? Algú, a dia d'avui, necessita que el convencin en un míting? Potser sí, i jo no ho veig, però crec que els actes polítics ara són més de reafirmació dels convençuts que no pas de captació de votants nous. I això ho saben els partits i els polítics. Al final el que origina un míting és una notícia al diari, a les xarxes, a la tele; un clip que sí que ha de captar l'atenció del ciutadà.

Per tant doncs, feu actes virtuals que nosaltres ja som prou "eixorits" per discernir el gra de la palla.

Benvolgut diari, ja fa dos dies que no parlo de lo sinyor Illa. Potser està perdent interès.....

Una mica d'embolic

Un escenari no deixa de ser un lloc de treball. Bé, en la majoria de casos. Però agafem aquesta opció com la normal. I en el lloc de treball cadascú s'organitza com li sembla bé, o com pot. Jo, a la meva altra feina, tinc una taula prou ampla com per poder-hi escampar una pila de papers, factures, albarans, més papers, carpetes i carpetetes. Això no vol dir que les necessiti totes al mateix moment, però m'agrada tenir-ho tot a la vista.
A dalt de l'enfustissat no necessito massa coses, l'instrument (musical), el faristol, la bossa de mà, la cadira, la fonda o l'estoig (si hi cap), i practicament res més. Però depèn de la mida o, millor dit, de la superfície total del cadafal en qüestió, la suma dels onze músics fa que quedi una cosa plena, atapeïda, embolicada, en definitiva.
Però mira, a organitzar-se i endavant que el públic espera.

Escala, rampa, embolic?

Escales que es reconverteixen en rampes o rampes en escales. I tot plegat em recorda aquelles piràmides esglaonades perdudes al mig de terres indígenes sud-americanes. I d'aquí podria passar a aquelles imatges que ens representaven als llibres d'escola de la torre de Babel. Aquella torre que apart de tenir una inacabable quantitat de pisos, hi acostumaven a situar un camí helicoidal que pujava fins a "l'infinit". Déu n'hi do com m'he enbolicat jo sol.
Si repassés els posts dels dilluns em sembla que en trobaria una bona pila d'enrevessats.
(Gràcies amics per la imatge)

Que arribin les vacances!

Això és com una regressió a l'infantesa. Vull unes vacances d'aquelles de tres setmanes. Que agafin d'avui fins passat Reis (amb majúscula, que per això de les festes no cal entrar amb disquisicions filosòfiques).

Powered by Castpost

Però ara ja no hi podem fer res. Com a mínim depenem de les decisions del "Comitè d'Empresa" (també amb majúscules que mai se sap) i de la Patronal (idem). Bé tot és un embolic.

Jo només vull dir que s'acosta el Nadal (en singular) i que vaig mirant amunt els balcons i frueixo de la quantitat de metres de bombetes que envolten les baranes, i de tots aquests Pares Noëls (més majúscules) que pugen per unes escaletes... I al final hem anat a parar a les escales. I això que quan he començat a escriure veia que aparcava un dia més el tema "estrella" del bloc (blog). No me'n puc escapar. Voleu dir que són prou segures aquestes escaletes que fan servir els P.N's? Ja sé que ells ténen uns poders i uns encanteris que no tenim els demés (si més no jo no els tinc i per això vaig caure).

Podríem arribar a un acord: ells em donen una mica del seu poder i jo els dono uns consells en el tema aquest de la seguretat laboral.