Mercat i vent

Una de les coses maques que ens queden, o que em queden, i que duri, és passejar pels mercats. Ja està clar que quan un treballa, o si més no va a la feina, li queden un màxim de dos matins lliures, encara que al final no sempre sigui així. Per tant algun dissabte, algun diumenge i algun dia de vacances són els únics que queden nets per passejar pel mercat. Bé, un també es pot aixecar a les tantes de la matinada i anar-hi a primera hora un dia qualsevol entre setmana, però això ja és un tema més delicat.
Aquest matí hi he pensat en la genta que fa mercats. Amb el vent que feia. És una manera ben fàcil de perdre el jornal. Inclemències del temps en diuen.
Un, que té un passat, també ha fet alguns mercats (èpoques artesanals), i recordo especialment la solidaritat de la primera vegada que em (ens) va enganxar un xàfec. Si no arriba a ser pels veïns de les parades que van començar a treure plàstics, lligar-los, i acabar fent-nos un tendal amb un plis plas, no hagués passat d'aquell segon dia de mercat.
Dependre del temps per viure (però seriosament, no com aquells que viuen i cobren de dir el que els sembla que passarà i al final nasti de plasti) és molt dur.