Menjar i menjar

Un dels dubtes existencials més importants que ens envaeixen a la gran majoria de mortals quan sortim de casa és si hem de controlar la quantitat de menjar que se'ns ofereix. Ja queda clar que habitualment aquesta menja no és gratuïta, al contrari, però encara que ho fos, sempre s'inicia o, millor dit, sempre hi ha algú que inicia un debat al voltant de la taula sobre el tema.
Particularment he de dir que sóc d'aquells que opina que quan se surt és per gaudir, i el menjar n'és una part important. Tot ve de quan Ell va dir que "guanyaríem el pa amb la suor" i, com que hem suat, ens hem guanyat el pa, la verdura, la vianda i tot allò que l'acompanya.
Si l'oferta que ens dóna un cuiner o un hostaler consisteix en sis, vuit o deu plats, mai a la vida, mai, s'ha de dir que no i, no només això, sinó que mai, però mai s'ha de guardar gana pel proper plat, per bo que sigui.
Ho considero una declaració de principis vital per la subsistència, la nostra i la de la cuina.
Les conseqüències de qualsevol "petit" excés en el menjar sempre, sempre, ténen solució (a més curt o més llarg termini).
Si alguna persona (per casualitat) no s'ha plantejat mai aquest dubte existencial, li recomano que visiti Can Mià, a Palol de Revardit, al Pla de l'Estany.
Ja m'ho direu!

El més humil

L'any 1979 hi va haver les primeres eleccions municipals de la renovada democràcia. Al meu poble, perdó, a la meva ciutat s'hi van presentar 7 candidatures. Amb un cens electoral de 7.746 persones i després de tants anys, no està malament. Entre aquestes candidatures n'hi havia una d'anomenada Acció Municipal Democràtica que crec recordar que tenia Estat Català al darrera.
El cas és que la llista en qüestió va treure 52 vots. Si feu un petit càlcul i tenint en compte que hi havia 17 regidors en joc més els reserves, no toca ni a 3 vots aportats per cada integrant de l'esmentada candidatura. En veritat he de dir que hi va haver un cert enrenou entre algunes persones que es van trobar incloses a la llista sense saber-ho i la cosa no va anar a més de pur miracle.
Recordo haver tornat a veure el cap de llista en algun acte polític, entre el públic, pocs anys després, i es presentava dient: "Sóc en V., el més humil dels alcaldables de Catalunya". L'expressió provocava, com a mínim, somriures entre els coneixedors de l'episodi anterior, i alguna rialla després de sentir el comentari que el bon senyor fes a continuació. Tot era una mica entranyablement trist.
Ahir, el Molt Honorable President Montilla, en l'acte de presa de possessió com a cap del Govern de Catalunya, es va presentar com "el més humil dels servidors del poble de Catalunya".
Espero que amb els anys la relació inconscient que he fet dels dos fets (redundància), es vagi esvaïnt d'una manera natural.
L'escala que porto avui és la més humil que he trobat, entre les que tinc, de Catalunya.

Art i lleure

Aquest cap de setmana hem fet una d'aquelles sortides que fem amb "la colla" de tant en tant (un parell a l'any). El principi bàsic no ha variat massa, és a dir, una casa sencera per a nosaltres, un bon dinar de dissabte en algun restaurant interessant (ja en faré un post), carn a la brasa, embotit, bona verdura, esmorzars, sopars, bon beure, fer el tonto, discutir llargament des de "lo" humà fins a "lo" diví, de "lo" moral fins a l'Iran (quina barreja), anar a veure algun paratge interessant i, malauradament (o no), no caminar gaire.
El dissabte vam estar al Parc de les Arts que hi ha a Cassà of the Jungle (que pertany al Gironès, ves per on). És una mostra d'art contemporani, d'escultura, magnífica, que està situada en un entorn natural imponent. Veure totes aquelles obres ubicades enmig d'un parc, d'un jardí amb el seu llac, els seus cignes, i tota una varietat d'aus, és un espectacle que recomano.
I a l'exterior, tot just arribar, una obra que a mi sí que em va impressionar: una escala.
Ni fet expressament.

Ja vénen

Encara que no ho sembli som al mes de novembre, cap al final, però novembre, anem sense abrigar, però som al novembre.
I mentres nosaltres seguim pensant en tot això i veiem el Nadal (no els Nadals) lluny, resulta que ells ja s'estan preparant.
Sí, sí, vosaltres aneu rient, però jo ja fa un any que us vaig advertir. La cosa va començar fent gràcia, que si n'hi ha algun en un balcó, que si porten una escaleta, que ara ja n'hi ha més,...
Torno a començar la meva campanya particular de "seguretat" i començo a avisar la població que controlin les finestres i els balcons.
Recordeu la pel.lícula dels Gremlins!

Bon dia!

Fa uns dies el Perdedor em feia arribar un correu on m'explicava que s'acostava el post 200 del bloc Bon dia, i que ho podríem celebrar tots plegats.
Aquest és un bloc que només pretén dir cada dia una cosa tan senzilla (o no) com BON DIA! d'una manera oberta.
Doncs això:

Bon dia!!!

L'escala que us deixo només té de particular que la vaig trobar un dia al matí, de bon matí, i que feia un dia maco perquè sí.

Era un dia d'aquells que et feia dir: Bon dia!

P.D.: Potser no són hores a les 9 de la nit de dir bon dia, però acabo d'arribar a casa de passar el cap de setmana i, avui per avui, no és tan fàcil connectar-te des d'un lloc tranquil de la geografia nostrada. Com més tranquil és el lloc, més difícil és connectar-te.

Molt Honorable President

Molt Honorable President,
encara que escric aquestes lletres a la primera hora del dia de avui, de fet a l'hora zero, ja em digno a felicitar-lo per la seva designació com a 128è President de la Generalitat de Catalunya.
No és ara ja el moment de discutir cap legitimitat sobre aquesta elecció. Vostè no va guanyar les eleccions però és l'únic candidat que disposa d'una majoria per poder governar, que és del que es tracta. Bé, de fet no es que vostè disposi d'aquesta majoria, si no que hi ha dos partits que li ofereixen els seus vots "sense ànim de lucre". I una mica és d'això del que li vull parlar. Sàpiga que des d'avui em declaro "montillista" de totes totes, si em permet l'expressió.
Aquest país ja en té prou de dubtes, de discussions mal portades, de retards en les decisions, de polítiques absurdes que ens fan perdre el tren de la modernitat, o, millor dit, la capçalera d'aquest tren. Sé que amb vostè no hem de patir per això. A vostè no li posaran corones d'espines, ni li faran fotografies compromeses, ni li marxaran els consellers en cap (perdó, vice-presidents) a fer reunions lluny de la capital, ni li muntaran celebracions institucionals "fashion" i multiculturals. Vostè, Molt Honorable President, té fama de bon gestor, de persona de fets i no de paraules, en definitiva, se li veu cara de tenir mà ferma i dura. Tinc clar que per això en el seu partit manen els que manen i controlen els que controlen.
He de confessar-li, entre nosaltres, que de jove somiava en ser del Partit Socialista de Catalunya, així en tres majúscules, amb un gran significat en cada paraula. Al final es va formar, o conformar, un Partit dels Socialistes de Catalunya, obro parèntesi, pe essa ce, guionet, pe essa o e, tanco parèntesi. Massa llarg per a mi, llàstima.
Bé, el que li deia, que des d'avui m'he declarat seguidor incondicional seu. Vull que els seus plantejaments polítics es facin realitat, que no trontollin, la MAT, el TGV, la seguretat, la política lingüística, l'assentament de les nostres bases culturals i, perdoni, identitàries (aquí potser li fallo, però recordi que soc músic, de cobla). Vull que aquest país segueixi una línia marcada pel govern i que aquest no dubti. Tots han d'anar a una i amb la cara ben alta. Serà després quan mirarem, i veurem, qui s'ha hagut d'empassar els gripaus, qui deia una cosa al programa i n'ha aprovat una altra, qui s'ha manifestat en contra i després ha votat a favor, qui ens ha omplert les orelles i el cap amb crits de catalanisme renovat i/o d'independència i al final somriu al costat de les polítiques més centralistes, però socialment avançades (?); qui, en definitiva, ha sigut fidel a les seves idees i qui no.
I espero que triomfi vostè. Això voldrà dir que el país ha funcionat durant el temps que hagin aguantat els tres. El que es decideixi en aquesta terra a partir d'avui no em sorprendrà gens, amic Josep, en tot cas em sorprendrà el somriure dels que estan a la vora seu al Govern.

Com ja sap i deu haver vist alguna vegada en aquest blog, li he de deixar alguna escala. Avui com que és un dia important i en honor seu, n'hi deixo dues que ja les coneix prou, la del Palau de la Generalitat, la seva nova casa, i la del Parlament, el seu lloc de treball. També li deixo dos enllaços perquè hi faci una mirada més generalista, més virtual. Coses de la modernitat i el progrés.
Ja ho sap, em té a la seva disposició pel que calgui, un nou "montillista" que espera que no li tremoli el pols a l'hora de dirigir aquesta nostra dissortada pàtria.

Santa Cecília

Avui toca ressenya obligada al sant, perdó, a la Santa del dia, Santa Cecília. De fet, si vaig al post de fa just un any ja la tindria feta, però tampoc és qüestió d'anar copiant les coses d'un any per altre.
Voldria avui fer una petita reflexió sobre els músics, però no els importants, no els que graven discos i fan grans recitals, no. Ho voldria fer sobre els que "piquen pedra", els que porten anys i anys fent, senzillament, ballar a la gent. Aquells que van començar de ben joves agafant una trompeta o qualsevol altre instrument i es van llençar literalment als envelats, als night-clubs de l'època, als Casinos, a les sales de ball, als cafès, al carrer, als escenaris, als remolcs de tractor, allà on fos, allà on els diguessin, per tocar música. Hi ha gent d'aquesta que no arribarà a ser reconeguda mai des de cap estament però que molts ploraran en silenci la seva desaparició. Gent que ha marcat èpoques, que quan arribes a un poble per perdut que sigui, ja hi ha algú que el busca. I si un dia no hi és, els surt una ganyota de tristor.
Ahir en vam perdre un d'aquests. Just avui, per Santa Cecília li direm adéu.
L'escala aquesta és així, de poble, amb el piano al costat de l'escenari, tot ben apretadet per aprofitar l'espai. De poble, del poble.

Avui no em ve res al cap

Fa una estona estava pensant què comentar avui. Hi ha dies que tot de cop, per qualsevol circumstància que passa o que et creues pel carrer, et ve al cap una petita història o una reflexió més o menys filosòfica o, millor dit, para-filosòfica.
I com que no me'n sortia, i de fet encara no me n'he sortit, he començat a mirar fotos que tinc pendents de publicar. Això de vegades funciona. Et poses una imatge al davant, entre vint-i-cinc més, i aquella, precisament aquella, t'inspira alguna cosa.
I mira, m'ha sortit aquesta que us deixo. La veritat és que "bruteja" una mica. Tant l'escala, bé, la doble escala, com la paret. Déu meu, quina paret! Si us digués on està aquesta escala...
Però segueixo quedant sorprès i intrigat de per què aquesta i no una altra.
Abans de començar a buscar pensava en una escala al aire lliure, d'aquelles majestuoses, arquitectònicament interessant i, sobretot ampla, molt ampla, gran, espaiosa. I, al final, m'he quedat amb aquesta...
Serà el dia d'avui? Potser perquè és 20N?

Tampoc l'he necessitat

Avui, diumenge he anat a tocar. Encara que estem a mig novembre hem tingut dues audicions,una al matí i una a la tarda. Al mig, evidentment, un dinar, tranquil però mirant el rellotge i un bon plat d'arròs dels de diumenge.
El cas és que jo continuo amb la mania que toca fer mal temps. No acabo d'entendre això d'haver menjat castanyes quasi en màniga curta i estar a punt d'entrar al desembre sense saber on són els abrics ni els jerseis de llana.
Per tant quan vaig a tocar m'emporto en escenari de recanvi, per si plou, fa vent o massa fred. És ampli, amb una bona escala, sense barana, però. I està a sobre un terra de fusta per aillar els peus del fred. De passada porto també una bona carpa per la pluja. Vaig ben preparat jo.
El que passa és que avui tampoc l'he fet servir.

Des del balcó de casa

Un dia vaig comentar que tenia pintors a casa, i vaig posar la fotografia del balcó de casa amb una escala que hi havíen deixat els pintors. Em va fer gràcia, una escala al balcó de Can Vilapou, com un símbol.

Ara m'he fixat que des d'aquest balcó mateix he immortalitzat alguna escala que voltava per la zona. I per això, i aprofitant que ara el Blogger em permet posar categories, he decidit encetar-ne una de nova que es dirà "des del balcó". Suposo que amb el temps no serà massa extensa però de moment ja en tinc 3 per penjar. Aquí deixo la primera.

Nen, parla en gitano!

Ahir al matí quan tornava d'acompanyar a la meva nebodeta al cole i anava cap a treballar, tenia a la ràdio del cotxe el programa d'en Bassas. Abans de començar la tertúlia del dia fan una mica de sumari del que donarà el programa. I em va frapar el reportatge que teníen preparat. Anava dels gitanos que viuen a Perpinyà i de la seva fidelitat a l'ús del català. No només això si no que potser són de llarg els que l'utilitzen més. No cal entrar en les dificultats que hi ha a la Catalunya Nord per la normalització no només lingüística si no nacional, "gràcies" al jacobinisme francès, per adonar-nos de l'exemple que ens donen.
I entre les poques coses que vaig sentir (només era la presentació del document), em va sobtar el que diessin "parlar paio" del francès i "parlar gitano" del català.Era d'aquí d'on venia que un avi li deia al seu nét: "Nen, parla en gitano!".
Si algú està interessat en sentir el reportatge sencer el pot buscar per aquí.
Avui he tingut una mica de dificultat en trobar una escala, ja que la buscava de Perpinyà i així, de sobte, hi ha dies que la sort no acompanya. Finalment he trobat aquesta. No estic segur que ho sigui de Perpinyà, però si més no, els protagonistes de la foto, hi van anar un dia.

Gertrudis i la tolerància

Com ja he explicat alguna vegada, cada dia miro al calendari de la cuina el sant del dia, més que res per curiositat.
Avui 16 de novembre és Santa Gertrudis la Gran, religiosa de clausura, verge (un tòpic), vident del Sagrat Cor i, cosa estranya, no màrtir (ei, no vull dir que ella és una cosa estranya, si no que és estrany que no sigui màrtir). El que realment m'ha encuriosit és el nom aquest de Gertrudis que el trobo prou original, encara que una vegada coneguda la vida de la santa, amb les seves visions i revelacions, el conjunt (el pack) es fa més que interessant. I especialment el fet que en dues vegades hagués posat el seu cap sobre el pit del Senyor i hagués sentit les palpitacions del seu cor. Insuperable!
No sé si té relació amb el santoral però avui, sempre segons el meu calendari de capçalera, és també el Dia de la Tolerància, poca broma. D'això si que n'hauríem de fer cas d'una manera especial, que el món n'està molt necessitat.
Però continuant amb Santa Gertrudis, he descobert que és el nom d'una raça bovina aconseguida gràcies al "saber científic" americà i que té una qualitat sense "parangó" al món mundial.
I per arrodonir la investigació sobre la diada d'avui us he trobat pel mòdic preu de 650.000€ una caseta a Santa Gertrudis a Eivissa, amb escala inclosa, que no us la podeu deixar passar.
Resumim doncs, felicitats a les Sres. Gertrudis, a les vaques Gertrudis, a les casetes de Santa Gertrudis i, sobretot, sigueu tolerants.

La contra-escala

Per si és la primera vegada que algú mira aquest blog o per si m'explico tan malament que no s'ha acabat d'entendre, diré que tinc especial preocupació i interès en la manera que els organitzadors d'esdeveniments artístics en general, però sardanístics en particular, ténen de cuidar l'accés a dalt dels enfustissats, escenaris o cadafals per part dels músics de cobla.
(S'ha entès? Han sigut 65 paraules seguides, sense cap punt, formant una oració principal amb cinc subordinades)
Per tant, quan trobo un enfustissat preparat, el primer que faig és buscar l'escala, tant si em toca pujar-hi, com si estic d'espectador (per fer-ne la crítica).
Ja he dit algunes vegades que no n'hi ha d'escala i aleshores el que s'ha de veure és com s'ho han de fer els músics per pujar. Si els programadors han tingut una mica de cura, hauran previst una manera "alternativa" i fàcil per pujar. I aquest és el cas que porto avui.
Com que l'escenari no és massa alt, s'han volgut estalviar l'escala (per a mi no és excusa, al contari), i han decidit aprofitar que al costat mateix n'hi havia una de "natural", de la mateixa plaça. Fins aquí anem bé. Però, ai làs! (bonica expressió), ai làs, deia, si resulta que l'escala se'n va cap a l'altre cantó! Si pugem l'escala ens allunyem de l'escenari!
El "meu goç en un poç" (lletja expressió, però lletja...). Tota aquella bona voluntat de l'enginyer en cap del muntatge se'n va anar en orris (bonica expressió a l'ensems que l'anteriorment esmentada) per culpa d'una orientació defectuosa.
Una vegada més haurem de recórrer a l'habilitat i l'agilitat dels "soferts" músics per cuidar la seva pròpia integritat (física). Què hi farem!

I no plou

Sembla un tòpic massa tòpic, ja ho sé, però és que fa molts dies que no plou. I és en aquests moments que em ve aquella contradicció d'estar enyorant la pluja quan a mi no m'agrada massa. No negaré que la melangia que provoca (de vegades) la imatge del cel gris, l'aigua que cau, els esquitxos rebotant a terra o als vidres de les finestres, les basses, els tolls, tot això és, senzillament, maco. Però tampoc negaré que massa pluja m'entristeix, em refreda l'ànim.
Potser per tot això estic esperant i desitjant que plogui, però només una mica o, si més no, que ho faci de nit.
Aquesta "reflexió", així entre cometes, em recorda una cançó d'en Raimon que sempre que plovia cantava un amic meu.
Ranc-ranc-ranc-ranc-ranc-ranc... (això vol ser aquell estil de tocar la guitarra inconfusible d'en Raimon)
"Plou i plou
i fa dies que plou
i no es pot treballaaaaaar"
ranc-ranc-ranc-ranc-raaaanc...
Mai he volgut saber si realment existeix alguna cançó d'en Raimon que digui més o menys aixó. Sempre he preferit recordar el meu amic desafinant amb aquell accent valencià.
I ara, amb aquest sol que fa, em ve al cap una imatge del darrer dia que recordo que va ploure. Aquesta escala de l'enfustissat moll en el que no vam poder tocar.

Escales d'arreu (XXII). Bruges

La darrera etapa en aquesta ruta per les terres de Flandes, i no penso parlar ara de si es posava el sol o no a Flandes, la fem a Bruges. I d'allà deixo aquesta escala al costat del canal. Potser perquè la miro ara, en diumenge, a mitja tarda, però em dóna tranquilitat aquesta imatge. No sé si li passa a tothom (suposo que sí, d'una manera o altra), però les fotografies exciten els estats d'ànims, encara que siguin monotemàtiques com és el meu cas. Dir que no totes les escales són iguales sembla de "perogrullo", però després de més de 350 em sento capacitat per afirmar-ho i assegurar-ho.
Seguint una mica amb el joc d'ahir, el de les traduccions de noms de ciutats, m'he trobat amb Brujas, en castellà, i per proximitat en la pronunciació, o la mala pronunciació, Bruixes.

Fes la ruta amb Google Earth.

Escales d'arreu (XXI). Gent

Al correu que em van enviar en Santi (*) i la Nuri, on m'explicaven el seu viatge a Flandes i em "regalaven" unes quantes escales, posava que havien estat a Gent. Com que un no és gaire viatjat, doncs es queda tan ample amb aquests noms i en el moment de preparar el post busca una mica d'informació. Vaig trobar Gent i el vaig situar al mapa, però consultant una mica més vaig veure que també és Ghent o Gante en "spanish". Ah!, aquest sí que em sona, no sé de què, però em sona una mica, Gante.
Aleshores és quan et vénen al cap uns quants casos d'aquests de noms de ciutats estranys que quan te'ls tradueixen et sonen una mica més. I sempre em ve al cap el cas d'un amic que volia anar a Mondragon, i després de passar quatre vegades pel mateix poble, Arrasate, algú li va dir que Arrasate i Mondragón eren el mateix. Coses de les traduccions.
Bé, deixo una escala de Gent.
Acudit fàcil: diu que hi van trobar molt bona gent a Gent. Uuff!!
(*) No tots els Santis són igual, ho juro.
Feu el viatge amb G.E.

Escales d'arreu (XX). Brusel.les

Estava jo a punt d'anar cap a una ciutat d'aquelles importants, imprescindible, de tornada de Praha on era, quan m'han arribat unes imatges, unes escales vaja, d'una d'aquelles terres que van visitar l'Astèrix i els seus amics, Bèlgica.
I els meus d'amics van anar entre d'altres llocs a l'Atomium de Brusel.les. L'Atomium és un monument construït amb motiu de la Fira Mundial de l'any 1958, fet en acer i alumini, i que representa un cristall de ferro de 102 m. d'altura, 30 m de longitud i 18 m de diàmetre, amb 9 esferes representant els àtoms del ferro (Viquipèdia dixit).
Encara que tinguin ja uns 5o anys, les escales que hi ha a l'Atomium, més "modernes", contrasten amb les altres que em van enviar, més pedra, més "clàssiques", més monumentals, i que també veurem.
Avui ens quedem amb el contrast, per una banda del record de l'Astèrix (per què em sembla que és un bon moment per tenir-lo present?) i la resistència del seu poble, i per altre la imatge una mica futurista, malgrat l'edat que ja suporta, d'aquesta escala.
Viatgeu amb Google Earth.

I prou...de moment

Veig aquests dies uns creuaments de paraules, de retrets, de provocacions i, fins i tot, de reflexions que comencen a cansar. No perquè l'ocasió no s'ho mereixi, que s'ho mereix, si no perquè es comencen a perdre les formes i a un servidor, que és una mica de la vella escola, aquestes coses no li agraden.

Per tant he decidit que no tornaré a parlar... de moment, sobre el tema del nou govern que ens ha de governar.

I ho dic d'una manera rotunda, convençuda, amb cara i posat seriós, com es mereix el tema.

I ho rubrico amb una fotografia que em sembla que és la més adient, la d'una escala en construcció, que, casualment no sembla massa recta però com que està en construcció, no tenim clar quina serà la seva forma definitiva. Hem de suposar que hi ha un projecte, uns arquitectes, uns tècnics, uns operaris, que ens la deixaran com cal, d'aquelles de primer premi.

Veurem!

Jo ja ho sabia

Ara és molt fàcil dir que jo ja veia venir el resultat final d'aquestes "negociacions" per formar govern. Però és veritat, jo ja ho deia abans de què es convoquessin les eleccions, si la suma donava, hi hauria tripartit, perdó, Entesa Nacional de Progrés (?).
I no només ho deia aquest any si no que ho deia fa quatre. Pregunteu als meus amics les pallisses que els clavava sobre el tema. Ho veia claríssim... Tingués tanta clarividència per altres coses i no estaria aquí ara.
Però bé, cadascú és sobirà per fer el que consideri més adient. Ara, això sí, no siguem més mesells (1), després no ens queixem.
Deixo dos articles que m'han agradat (a mi m'han agradat).
El primer és de Vicent Partal i el titula "De rendicions".
El segon, "Tripartit bis", és de Joan Oliver.
(1). Agafo l'accepció 6ena del Diccionari Català-Valencià-Balear.

Runa, porqueria

Aquest vespre passat tornava cap a casa en el cotxe, tornava de tocar sardanes, que encara se'n fan, vull dir pel temps que corre, el meteorològic és clar. Sentia els esports que es barrejaven amb notícies de política. O era al revés? Una tornada plàcida i tranquila.
Quan he arribat (a casa) i m'he posat al davant de l'ordinador, m'han vingut al cap un parell de fotos d'aquelles que tinc guardades per alguna ocasió especial. Una és d'uns contenidors de brossa molt carregats on fins i tot s'hi observa una taça de vàter. L'altra és aquesta que reprodueixo aquí al costat. No sé per què aquestes fotos i no unes altres. Casualment m'he fixat en la data aquesta del "derrumbe", el 30 de setembre, quina casualitat, oi?. Què va passar el 30 de setembre de l'any passat?
I entre les imatges d'escales la primera que m'ha vingut també he decidit posar-la. És interessant, runa, brossa,...
I ara, aquí escrivint, em continuo preguntant quina relació hi ha entre escoltar les notícies de la ràdio, ahir diumenge cap a les 9 de la nit, i aquestes imatges.
Diuen que el subconscient treu a fora sentiments amagats, coses que no veiem a primera vista.
He sentit alguna cosa a la ràdio que m'ha fet venir al cap imatges de "derrumbes", brossa, runa i deixadesa?

Escales d'arreu (XIX). Praha

A finals d'estiu vaig rebre un correu de la Musa. Entre d'altres coses deia:"...a Praha, a una casa cubista que està al carrer que uneix la Staromeske namestì (plaça del centre de la ciutat) i la Prasná brana (torre de la pólvora), la qual allotja el museu cubista de la ciutat de Praga (i que lamentablement estava tancat per reformes quan hi vaig anar), hi havia una escala que vaig fotografiar... Molt molt cubista no ho acaba de ser... Però la vaig considerar, altament atraient".
La veritat és que l'escala és sorprenent, més que res perquè a primer cop d'ull no ho sembla (bé pel fotògraf).
El que també ha sigut sorprenent (per a mi) ha sigut trobar amb el Google Earth les referències de la ciutat que em donava el correu, i ho he lograt (!!!).
Bé, poques coses puc dir d'aquesta ciutat que no digui ella mateixa en "aquest" post, llegiu-lo.
Ah, també podeu trobar més "Pragues" al món.

Escales d'arreu (XVIII). Budapest

Quan som a una ciutat (o poble o lloc) travessada per un riu, tenim una necessitat vital de passar-hi pel damunt. No és només el fet d'anar a l'altre cantó a veure què hi ha, no, tenim la necessitat de "caminar-hi" per sobre com uns Jesusos qualsevols. Aquesta imatge de veure l'aigua per sota nostre ens dóna un sentiment de poder sobrenatural inexplicable.
En el cas de Budapest el riu és el Danubi. Ah! què dir del Danubi? Quins records ens porta?
No ens podem amagar del so que ens ha vingut al cap: El Danubi Blau, el vals.
Posem-nos en situació. Drets, ferms, amb la parella agafada de la mà i de la cintura (o de l'espatlla, depèn del cas), i, primer, busquem el ritme: un-dos-tres, un-dos-tres, però amb accent al primer temps. Tornem-hi: úndostres, úndostres, úndostres, i vinga, som-hi, sense parar, i ara voltant una mica més ràpid...
Expressament no poso cap enllaç al vals, fem servir la imaginació, i si és en parella millor.
Bé, el cas és que si des d'on érem de Budapest travessem el riu, podem arribar a un gran edifici, el Parlament. Casualment en aquests dies. El Parlament. En comencem a parlar del nostre, de Parlament?
Potser que ho deixem i ens tornem a concentrar en el vals.
(úndostres - úndostres - úndostres...)
Localització amb Google Earth.

Caçadors de ...sardanes

En Josep, un bon amic i gran col.laborador d'aquesta empresa (algun dia li haurem de fer un homenatge) em torna a sorprendre amb el correu que m'ha enviat.
Ningú ignora la falera que hi ha i els límits als que ha arribat això d'anar a buscar bolets. Fins i tot jo mateix hi vaig anar a caçar (?) bolets. I un dels principals culpables, per no dir el Principal, és aquell programa de TV3 "Caçadors de bolets". I encara dins el mateix programa, aquella tríada d'avis ben asseguts a l'entrada de la masia hi acaba de donar la nota colorista.
Doncs sembla que això s'ha traslladat al món de la sardana. Ara ja comença a ser fàcil trobar aquestes "parelles de tres" avis, dos senyors, un amb bastò i una senyora al mig, seriosos però amb la ironia i la saviesa preparades.
Els tindrem a cada audició? Seran ells els encarregats de vetllar per la seguretat als enfustissats? Podrem gaudir d'escales segures?
Si més no, en Josep ens comunica que a la plaça on els va trobar sempre s'hi feien les sardanes en un escenari sense escala. I aquest dia, ja hi havia escala!.
Ha arribat l'hora del canvi! Ha arribat la seguretat!
Gràcies boletaires, us en devem una!

Escales d'arreu (XVII). Budapest

Ja vaig dir que em quedava uns dies a Budapest, i com bon turista que soc, no puc pas deixar de visitar esglésies. Perquè "a l'est" n'hi ha d'esglésies, i tant que n'hi ha. En aquest cas serà la de Sant Matíes. (Mireu aquest enllaç (l'anterior) i aneu allà on posa els idiomes en què es pot llegir, cliqueu el "magyar" i llegiu, bé, intenteu-ho, és divertit) (obro un altre parèntesi per dir que no ho enllaço jo directament perquè hi ha accents i la cosa es complica) (tercer parèntesi, perquè n'hi hagi tres que és senar).
Això de fer aquest "viatge" m'està portant a escenes una mica "esquizos", ja que m'estic posant de vegades a la pell dels amics que m'envien les imatges i parlo amb la seva boca i passejo amb els seus peus. I tot això sense haver sortit mai a quatre passes d'aquí.
Espero que no m'ho tingueu en compte.
Localització amb G.E.