La paret ploranera

Hi havia una vegada un país molt llunyà anomenat el País de les Parets. Allà hi creixien tots els tipus de parets i murs que es coneixen i que no es coneixen: murs de contenció, parets mestres, parets mitgeres, envans, els famosos "envanets de sostre mort". Aquests darrers eren molt apreciats. Fins i tot venia una gent de més lluny, una mica estranya, que els buscava al crit de:

-A ver, esos "tabiquillos conejeros".

Això sempre els feia molta gràcia.

Els habitants d'aquest país eren molt feliços. Ells estaven molt orgullosos del seu destí. Sense ells el món no evolucionaria, no es construiria res, la gent no tindria cases, no hi hauria carreteres, comunicacions. Eren un dels països més apreciats del món mundial.

Un dia van arribar uns camions d'aquells tan grans.

-Hem de fer un pas soterrat, per sota la carretera, en un poble (perdó, ciutat) de la costa. És en un lloc molt necessari. La gent ha d'anar al mercat i la carretera s'està tornant molt perillosa.

En un moment de res, el Consell d'Ancians es va reunir i va donar les instruccions necessàries. Van reclutar el jovent (les parets joves) necessaris i van omplir el camió. Tot el poble va sortir a fer el comiat. Quina alegria.

Una vegada construït el pas, i amb el temps, les coses van anar canviant. Aquella obra tan important va anar convertint-se en una més. La gent del poble (perdó, ciutat), però sobretot els nouvinguts ja no es miraven amb orgull aquelles parets. Quasi cada setmana hi apareixia alguna "pintada" que, a més, era de mal gust.

Tots els caps de setmana, sense excepció, matí i vespre, travessaven el pas uns homes que sempre feien el mateix acudit:

-¿Sabes que es un mudo?

-Nooooo.

-Una padeeeed.

I ha, ha, ha, ha ha! Quina ràbia li feia a la "paded".

Un dia no va poder més i l'enyorament i la ràbia van fer que trenqués a plorar. Se'n volia anar.

Les llàgrimes, convertides ja en un rajolinet, van continuar dos dies, però ningú, ningú li feia cas. Ni una alta autoritat local que passava per allà quasi cada dia.

A la tercera nit, no es va poder aguantar més i el plor va ser ja incontenible. La mollena del terra inicial es va convertir en una bassa, després va arribar a un gruix d'un dit, de dos, d'un pam, de dos, d'un metre...

Ara sí que li van fer cas. Va arribar la policia local, la brigada municipal, els lampistes, els de l'aigua, els enginyers, els regidors, els periodistes, les ambulàncies. Van tallar els carrers, la carretera, la llum i l'aigua corrent. Des d'allà sota li va semblar veure uns senyors plens de sabó al cap que s'havíen quedat a mitja dutxa i s'acostaven a veure què havia passat.

Van començar a cuidar aquella paret. La van netejar, la van repintar, la van condicionar...

Per una vegada es va tornar a sentir tan important com el primer dia. Tornava a ser feliç.

Però jo sé que es va guardar algunes llàgrimes per si algun dia la tornen a oblidar.