14.2.10

En Pau, eyeOS, les escales i vilapou

L'altre dia vaig llegir al Diari Maresme una entrevista amb en Pau Garcia-Milà i en Marc Cercós, els creadors d'eyeOs, un entorn d’escriptori web que permet mitjançant el navegador de qualsevol ordinador o telèfon mòbil accedir, modificar o visualitzar els teus arxius. Si aquí hi afegim conceptes com cloud computing i programari lliure, aniríem acotant aquesta definició...
En Pau, precisament, el vaig veure fa quinze dies en una xerrada al CDigital, "Crisi, emprenedors i èxit", amb Didac Lee, Millán Berzosa, Javier Martín y Carlos Blanco. Era la primera vegada que el sentia parlar (a part d'un reportatge a TV3 que vaig veure en diagonal...) i la veritat és que conjuga a la perfecció la "inocència" dels seus 21 anys amb una veterania i claretat de visió del món actual i del seu món personal que em van meravellar.
"L’any 2005, dos joves de 17 anys d’Olesa de Montserrat, en Pau Garcia-Milà i en Marc Cercós, cansats de pujar i baixar de les seves respectives cases, van decidir crear un escriptori virtual per comunicar-se..."
És a dir, dedueixo, que una de les claus en aquest descobriment van ser les escales que teníen els dos joves a les seves respectives cases. Aquesta idea m'ha trasbalsat des d'aquell dia, perquè les (meves) coincidències amb en Pau no acaben aquí. En Pau (com en Marc) és d'Olesa, i a Olesa hi podem trobar "vilapou". Sí, a Olesa existeix el camí de Vilapou, que ens porta a un paratge al costat del riu anomenat així, Vilapou, i que ara, a més, conté un polígon industrial amb el mateix nom.
Vaig ser allà, el 2006 (Viatge a Vilapou I, II, III i IV) i el 2007 (Retorn a Vilapou I, II i III).
Ara ja necessito tornar-hi. Res és com abans i hi ha quelcom que em continua lligant i relligant a aquell paratge.

3.2.10

Thomas Dold


Avui faig un homenatge a Thomas Dold, un atleta alemany que ahir, 2-2-10, va guanyar, per cinquè any consecutiu, la "cursa vertical" de les escales de l'Empire State Building de Nova York: 10 minuts i 16 segons per pujar els 1.576 esglaons que ressegueixen les 86 plantes de l'edifici.

31.1.10

El dia...

Per Santa Llúcia un pas de puça,
per Nadal un pas de pardal,
per Sant Esteve un pas de llebre,
per Any Nou un pas de bou,
per Santa Inès una hora més,
per Sant Pau l'hora hi cau,
per Sant Maties tant de nit com de dies...

25.1.10

Un país de presses

...i de temps perdut.
Ahir estava llegint al diari les darreres informacions sobre el Cementiri Nuclear que ens porta a tots ben esverats. Poca broma, que deia aquell.
Però el que em va fer pensar una mica no va ser el tema en sí, i la seva gravetat, sinó un parell de detalls: el primer, el fet que això no és una qüestió que ha sorgit ara, de cop; això porta anys i anys sobre la taula. O, millor dit, dins els calaixos. Per què?
Per què som aquest país de presses, que té els temes donant voltes, ara no toca, ara vénen eleccions, ara les enqestes no ho aconsellen, govern rera govern, i, al final, s'ha de decidir, en quatre mesos, un tema que en altres països ha sigut un debat prioritari durant un munt d'anys?
I l'altre punt: aquests temes "de presses" sempre van acompanyats de quantitats de diners. Sembla ser que prop de 8 milions d'euros a l'any s'emportarà el poble escollit i rodalies... És com un enterrament de primera...
Com el pla E (el plan-Zapa): aquí téns uns milions d'euros però t'has de decidir abans detres mesos. Què vols fer? Va, afanya't! Una Riera? Doncs has de dir com la vols, però ja!
Les presses són males conselleres, diu la gent (més) gran...

19.1.10

Una taula rodona i un camió

El divendres passat em van convidar a una Taula Rodona que tractava sobre "Activisme Social a la Xarxa". Va ser a Cabrils i a iniciativa del diari digital "Tu ets Cabrils": en Bernat Costas, com a politòleg i blocaire, que hi va posar la visió més teòrica per iniciar la vetllada, en Jordi Teixidó, que va explicar els inicis, el perquè, el com i el quan del Tu ets Cabrils, jo mateix que vaig parlar del meu començament blocaire i de la iniciativa de la Maresmesfera, i l'Andreu Sala, membre de l'ONG "Dentistas sobre Ruedas" i un autèntic activista i agitador social, a la xarxa, fora de la xarxa i llençant-se sense xarxa si cal. Tots, això sí, seguint les directrius del moderador, en Francesc Ponsa.
Aquesta mena de trobades el que ténen (i sobre tot aquesta) és que acabes dialogant, debatint i exposant les diverses visions,de ponents i públic, de tots aquests temes que són tan actuals i tan virtuals a la vegada.
Així pots parlar de la necessitat que ténen alguns sectors d'endinsar-se en aquest món 2.0, com també de la banalitat que hi pots trobar, de les possibilitats socials i públiques, de complicitat, d'implicació i de credibilitat.
I tot envoltant d'un "bon rollo" quasi insultant. Què més es pot demanar?
Doncs sí, encara es pot demanar més, es pot demanar un camió (m'hi falta la "n" final que hi dóna més força, no?). L'Andreu i l'ONG el necessitaríen, així de senzill. I la xarxa, perdó, la Xarxa, amb majúscula també està per això, per la solidaritat. No sé si arribarem a algun lloc, però tot és qüestió de començar:
Es necessita un camió IVECO 100E15 , o similar.
El mateix divendres a la nit es va donar el tret de sortida a la campanya; ara es tracta de ser una mica gota malaia, una mica incissius i una mica insistents.
Repte llençat!!! Escampeu-ho!!!

13.1.10

Activisme social a la xarxa

Taula rodona amb:
Josep Barri, impulsor de la Maresmesfera i blocaire
Bernat Costas, politòleg i blocaire
Andreu Sala, membre de l'ONG 'Dentistas sobre ruedas' i blocaire
Jordi Teixidó, impulsor del diari electrònic "Tu ets Cabrils"
Modera: Francesc Ponsa, periodista i blocaire
---------------------
Divendres, 15 de gener de 2010, a les 20 h.
Biblioteca de Cabrils

10.1.10

Tarda de rebaixes

Ja està clar que quan es parla "d'anar de rebaixes" s'ha de parlar d'un matí, d'una tarda o d'un dia.
No podria ser: "estona de rebaixes"? o "hora de rebaixes"?
Resposta: No.
Doncs ahir a la tarda, el primer dissabte de després de festes, és a dir el primer dissabte de rebaixes, pròpiament dit, em vaig plantar en un CC (centre comercial) amb família inclosa.
Aquí hauria d'acabar aquest post... Què es pot explicar?
Només que et quedes amb sensacions: sensació de que t'enganyen, que no t'ofereixen el que hi havia la setmana passada de certa qualitat, que compres per comprar, que et poses de mal humor perquè sí, que acabaríes donant cops de colze per una samarreta que només et posaràs el cap de setmana per estar per casa, que vius en un món rodejat per gent que no t'interessa el més mínim, que estaries millor a casa fent el ronso, que has de ser un bon tiet i t'has d'empassar el que calgui, que això de les rebaixes és un absurd...
Que dilluns toca començar el règim perquè sembla que hagin canviat la mida de les talles... però que a casa encara hi ha torrons...

4.1.10

Avui sí: el primer sol de l'any

Si abans d'ahir vaig confessar no haver sigut capaç de llevar-me per anar a caçar el primer sol de l'any i us deixava el del segon dia... avui puc esmenar la malifeta i, gràcies a en Joan, presentar-vos el primer sol de l'any 2010. Us deixo també la primera lluna, que a aquella hora matinera es disposava ja a retirar-se, i una escala que el mateix Joan m'havia enviat fa un temps.



2.1.10

El segon sol de l'any...

...i del migdia.
Des de fa quatre anys que tenia el costum de pujar la imatge del primer sol de l'any, el d'allà les 8 del matí de l'1 de gener. Els tres primers anys coincidia amb que, per raons "professionals", jo a aquella hora estava tocant al Far de Sant Sebastià, i l'any passat per... afició.
Però aquest any ja no he pogut.
L'edat? La mandra? La son?
No ho sé, però a les vuit, i a les nou, i a les deu, jo estava dormint.
Per tant, ho he passat al dia 2 de gener i al migdia.
Aquí teniu el segon sol de l'any, sota els núvols.

31.12.09

2009: 6 Copes i 1 Riera

Si avui s'acaba l'any, toca fer un comiat. I aquest comiat, aquest fals balanç, el faré amb dues referències que, per a mi, són prou clares i significatives.
El 2009 serà recordat per l'any que el Barça va guanyar les 6 Copes. Aquesta fita, no lograda per cap equip fins avui, i que la història i el pas del temps ens donarà la seva real dimensió, em sembla que se la pot situar en un lloc principal. I potser no és per la importància que ténen els títols esportius, i sobretot els de l'esport professional, en relació als problemes de la vida quotidiana, sinó per la manera i el tarannà que se n'ha desprès del grup de gent que ho ha aconseguit. Segueixo dient que potser ara sembla frívol donar tant valor a "les gestes" d'uns homes que viuen exgeradament bé de la seva feina, però també d'aquestes coses viu el nostre maltractat esperit.
I l'altre fet important, sobretot des d'un punt de vista personal, d'aquest any 2009, és la remodelació de la Riera Capaspre de Calella. Els calellencs hem aconseguit un espai nou, un espai important, que dóna al nostre poble (perdó, ciutat) un eix sobre el que pot girar gran part de la vida, la imatge i la vitalitat local.
I per a mi és important perquè representa el fet d'haver iniciat un procés de resposta i queixa a l'administraió local sobre la seva manera d'entendre la participació. I dic entendre per dir-ho d'alguna manera. Un grup al Facebook, un blog, opinions, alguna entrevista, tot ha anat posant granets de sorra a noves maneres d'obrir diàleg amb la ciutadania. I aquest és el bon camí, no ens enganyem, o que no ens enganyin. Jo no puc entendre ara ja la política sense obrir-se a la participació real i directa dels ciutadans. Internet ens està donant eines, moltes i diverses, i som nosaltres els que les hem d'utilitzar per fer-nos sentir i per "apretar" els nostres representants. Aquest camí, que deia abans, ja no té retorn.
I el 2010: participació
I per l'any que arriba un desig que ja s'està fent realitat: participació. Participació i implicació de tots en la vida pública, la local i la nacional. A Calella tenim molta feina a fer, molts projectes oberts, encara que no ens deixin fer arribar l'opinió si no és quan les decisions ja estan preses. Però de nosaltres depèn que això canvïi.
I a nivell nacional també tenim la nostra oportunitat: a Calella, el 25 d'abril, tots decidim!

30.12.09

Dèria de liquidar

A mesura que s'acosta el final de l'any i de la mateixa manera que fa ja uns mesos, no passa un dia que no trobi al diari alguna referència a la Llei de Successions. El debat no és nou d'ara sinó de fa anys, el que passa és que, finalment, s'ha instal·lat a casa nostra. De fet era qüestió de temps. Al final, el sentit comú i la contínua pre-campanya electoral han guanyat la partida.
Però el que "em fot", sí, em fot, no és que ningú es plantegi el cost real que tindrà aquesta mesura, és a dir, d'on sortiran a partit d'ara els milers i milers d'euros que no s'ingressaran i que, evidentment, haurem de pagar amb algun altre impost sota l'amenaça de disminuir els nostres beneficis socials, sinó aquesta mena de persecució que fem de la defunció dels nostres progenitors i familiars diversos. Perquè sembla que ningú s'ha parat a pensar que estem parlant d'un impost a liquidar a partir de la mort dels nostres familiars...
Hi ha gent que sembla que està empenyent els seus grans a morir-se, però a fer-ho a partir de gener...

28.12.09

El Cor... Capítol 1906

Aquests dies tenim un recurs molt fàcil a l'hora d'escriure alguna cosa al blog: les festes, els excessos, els excessos de les festes, etc. I això es el que hagués fet, si no fos (ai, el si no fos...) que ahir diumenge va ser un dia molt especial, especialment complet diria jo.
La cosa va començar el matí i d'una manera cerimoniosa, protocolària i festiva a la vegada. El dia d'ahir, diumenge 27 de desembre de 2009, passarà a la història per la inauguració de la remodelació de la Riera Capaspre de Calella. Tots drets, si us plau... Gràcies. Seguim.
Però no va ser aquest el fet més transcendental del dia, no puc enganyar a ningú... Ahir vaig passar la tarda veient els 10 darrers capítols del Cor de la Ciutat. Sí, sí, 10 capítols, un darrera l'altre, van anar passant davant meu mentres s'anaven tancant els temes pendents, des del carnet de conduir de la Roser, a la foto del Fede i el Marcel, el Sàhara, el nou fill del Beni, la mort d'en Tomàs, després de pujar una escala i la caiguda (forçada) de la Marta escales avall. Les escales sempre han d'estar presents en els moments importants.
No sé jo si la Riera podrà reconduir aquesta rutina diària de gravar cada capítol del "serial" de sobretaula per veure'l al vespre o, més probablement, per veure'ls de quatre en quatre o de cinc en cinc. El temps ho dirà...
Ah, i per acabar la jornada, després d'uns minuts de lliçó magistral de bàsquet, un capítol de Ventdelplà.
Quin diumenge, senyors, quin diumenge!!!
(I mentres escric això, escolto que l'Àlex Gorina, al programa "Tot és molt confús", analitzarà, precisament, el final del Cor de la Ciutat. Quina casualitat...
I tot això en 28 de desembre?... Ningú s'ho creurà)

20.12.09

El Far, en Kiko Ledgard i jo

Fa no sé quants anys jo anava als Escolapis (aleshores es deia així, ara és l'Escola Pia) i un dia, tampoc puc recordar quin curs feia, va entrar a classe el Padre Huerta i em va fer sortir de l'aula. Em va explicar alguna cosa d'un programa de televisió i del Far (de Calella, és clar) i que jo i un parell més de nens hi participaríem. No em voldria equivocar, però els altres dos eren en David, una mica més gran que jo, i una nena de les Monges, la germana d'en Solà, no puc ser més exacte...
I d'alguna manera devíem arribar al Far, on hi havia un equip de rodatge de Televisión Española (l'única) que es disposava a gravar una part d'un programa infantil que donaven els dissabtes al matí i que protagonitzava un tal Kiko Ledgard, un personatge que amb el temps esdevindria un famós presentador.
Bé, no puc ser més precís perquè la memòria no perdona (jo tenia nou o deu anys i ara ja he complert mitja vida), i d'aquella emissió ningú, apart de nosaltres tres, els nens, i potser algun familiar, en deu recordar res... però aquell dia vaig entrar al Far de Calella.
Ara, aquest Far, no jo, acaba de complir 150 anys.

12.12.09

Aneu a votar, home!

Cada vegada que s'acosta una votació, del tipus que sigui, i a mida que ens anem apropant al dia marcat, el tema de l'abstenció va agafant protagonisme. Hi ha veritables especialistes en calcular els percentatges d'aquesta abstenció i la seva influència directa en els resultats. Ens arriben a afinar els pronòstics fins a dir-nos a partir de quin tant per cent d'abstenció, o entre quin i quin, donaran la vistòria o el fracàs als candidats. A mi aquest tema em cansa, la veritat, perquè al final sembla que els veritables protagonistes siguin els que no voten; els fidels, els constants, els preocupats, aquests no ténen relevància.
Davant d'això jo m'he plantejat proposar un carnet de fidelitat electoral, és a dir, el meu vot, que acostumo a fer servir, no pot tenir el mateix valor que el d'aquell ciutadà que només hi va quan està emprenyat per algun tema que li toca personalment. Però, és clar, això torpedeja la mateixa definició de democràcia, i aquest és el menys dolent dels sistemes i bla, bla, bla.... És un sistema que permet que se n'aprofitin els que no hi creuen, però bé, ara per ara, l'accepto i el defensaré.
Amb tot això, demà, 13 de desembre de 2009, hi ha una consulta popular a més de 160 pobles (i ciutats) de Catalunya, cosa que ens hauria de fer sentir orgullosos (i jo me'n sento). I, una vegada més, l'abstenció, aquells que no aniran a votar, tornen a ser uns dels principals protagonistes, no els principals, faltaria més.
I, precisament, una bona part d'aquests que no hi aniran són d'aquells que després de totes les altres votacions s'omplen la boca de que "prenen nota d'allò que el poble a dit i del que no ha dit...". I, a més, es veu que ara pensen començar a "creure" en les consultes sobre temes poc o molt rellevants i que potser quedaran en l'alçada dels pisos, les taulades en punxa d'alguna mena de torres, el  model d'arbres a plantar al passeig del poble o alguna cosa per l'estil. Però benvinguda sigui la consulta popular.
Al meu poble (perdó, ciutat) votarem el 25 d'abril i jo penso lluitar tant com pugui perquè tothom entengui que es tracta d'opinar, ara sobre aquest tema concret, però que tots tenim el dret de decidir.
No he pogut dir res sobre la Riera, la façana litoral, el nou model de creixement, res que no hagi delegat als meus representants a l'Ajuntament, però res directament, en debat públic, viu i directe.
Ara ho intentarem fer, fins el 25 d'abril.
Els que teniu la possibilitat d'expressar-vos demà, feu-ho, home, feu-ho, per dir que sí o que no, però aneu a votar!

9.12.09

La finestra de l'habitació

Una de les primeres coses que es fa quan s'arriba a una habitació d'un hotel és anar cap a la finestra. I allà es mira l'horitzó o, millor dit, s'esbrina si n'hi ha d'horitzó, perquè el més decebedor que hi ha dels hotels és que et toqui una finestra amb vistes a... una paret.
Però una vegada ja hem donat per bo el paisatge que ens ha tocat, sempre comencem (fixeu-vos-hi bé la propera vegada) a buscar referències entre la nostra finestra i algun punt concret de l'exterior. És com si vulguéssim mirar a l'interior, com si vulguéssim trapassejar la nostra mateixa intimitat.
El dissabte passat jo també vaig fer aquest procés i, l'endemà al matí, vaig anar vorejant el castell on em vaig hostatjar fins arribar a trobar les finestres de la meva habitació. I allà hi vaig trobar, evidentment, una escala.

6.12.09

Nou atac del "pensament únic"?

Fa una estona, i estic escrivint això a mig matí, m'acaba de trucar un conegut des de la capital, la d'allà, no la d'aquí, i em preguntava sobre una nova campanya d'això que alguns n'anomenen el pensament únic.
Sembla ser que s'han assabentat que avui hi ha un grup de diaris, igual que l'altre dia, que fan una mena d'acció conjunta. Segons m'explica aquest conegut meu, aquesta vegada han arribat més lluny, massa lluny, i no s'han limitat a fer un editorial sinó que ho han presentat en un CD que, a sobre, fan pagar a 9€.
Algú en sap alguna cosa?
Ah, m'ha dit també que estan esperant a veure si aquí algun diari en publica alguna cosa (no sé per què m'ha anomenat el Punt, que es veu que els seus titulars els són molt útils...).
Insisteixo, algú en sap alguna cosa? Jo no he pogut esperar a arribar a casa i escric des de la Plaça de la Fira de Cardona, tot fent el vermutet mentres la gent disfruta del mercat...
I aquesta escala impossible de baixar m'ha semblat molt adient.

3.12.09

La Marxa i el dret de decidir

El diumenge, poc abans de les 8, del matí, és clar, ja estàvem, amb la Sra. Vilapou, passant pel davant de la pancarta de sortida de la 1a Marxa pel Montnegre, que es va celebrar a Pineda de Mar i rodalies. Els darrers mesos, qui ho havia de dir?, hi hem agafat una certa afició a això de caminar.
I he de dir que aquestes hores que es passen caminant per boscos, camins, pujades (massa), baixades, corriols, viaranys i dreceres em donen temps a reflexionar i a trobar paral·lelismes amb la vida quotidiana, la "normal", vaja.
Perquè, precisament, aquesta és una d'aquelles marxes que, en un moment donat, et donen l'opció a triar entre un trajecte curt i un de llarg, et deixen exercir el teu dret de decidir. I ho has de fer conscient i amb responsabilitat, convençut de que és un moment important del que n'esdevindran conseqüències importants per la teva vida; encara que, en aquest cas, aquestes siguin el carregament de cames, el mal de peus o el cruiximent general.
I el diumenge això va passar en dues ocasions: hi va haver una segona oportunitat. Quan s'acostava el final de "l'agonia", física, i és que a mi m'havia semblat que aquella Marxa era de les que en diuen "populars", aptes per a tots els públics, preparats i aficionats; doncs quan s'acostava el final deia, va aparèixer davant nostre un cotxe de l'organització que ens proposava un camí alternatiu, més fàcil, més curt i planer. Ens posaven el caramel a la boca invocant el nostre cansament i les dificultats que s'apropaven. Era el dret de decidir però emmascarat, manipulat, "tutelat"... No hi vam caure.
El camí és llarg, però la pancarta d'arribada ja la veiem allà al fons. Hi ha, com deia al principi, moltes pujades i baixades, revolts i dificultats. No hem de defallir ni ens hem de deixar enganyar, tot depèn de nosaltres.
Ah, i als senyors organitzadors de la Marxa pel Montnegre: si l'any que ve mantenen el nivell de dificultat, jo ja l'exerciré el dia abans el meu dret de decidir, i em quedaré a casa a dormir (mira, m'ha sortit un rodolí).