Sempre s'ha suposat que el món de la música i el de la "faràndula" en general, està ple de diversió, de descontrol, de disbauxa contínua. Certament que no és així, però una part de veritat sí que té l'opinió aquesta. Jo, dins el petit món musical que visc, m'he divertit molt, m'he descontrolat poc i he viscut moments inoblidables amb els companys de feina. Això vol dir que he pogut conèixer molta gent i de molt maca. I en cara ho faig.
Una d'aquestes persones era en Kike (jo ho escriuria amb "q" però ell ho feia amb "k"). És, era, el tio més "maranyero", més "follonero", més descontrolat (en el bon sentit de la paraula) que he conegut mai. Qui hagi viscut el món de la sardana, com a músic, com a ballador o com a públic en general, s'ha d'haver fixat en aquell trompeta de la Cobla Baix Empordà. Des de l'any 1984 que hi tocava. Havia sigut músic de ball des dels catorze anys, dels de "picar pedra". Ara en tenia 59.
El dia de Santa Cecília ens vam acomiadar d'ell, quina ironia, el dia dels músics va lograr que els seus companys de feina pensessin en ell, parlessin d'ell i li diguessin adéu.
Jo he perdut un company, un amic, una persona que m'ha fet riure molt, que m'ha explicat infinitat d'anècdotes, una persona que vivia la seva feina, la disfrutava, i feia que els del seu voltant tinguessin sempre el somriure (quan no el riure)a la boca.
Aquest diumenge, 10 de desembre, la seva cobla, La Baix Empordà, tocarà a les 5 de la tarda a la sala del Teatre Casino la Unió de Vidreres, el seu poble. Li faran un petit homenatge, el recordaran, poca cosa davant el que realment es mereix. Molts companys serem allà.
Un dels primers posts que vaig fer en aquest blog contenia una imatge on hi sortia ell. Pujava una escala de les més "memorables" que conec. Amb la funda de la seva trompeta em recordava un viatjant que va amb la maleta a oferir el seus productes. I és el que feia. Oferir el seu producte a cap preu.
Diumenge el tornaré a veure. Sempre el seguiré veient.
4 comentaris:
Uf, vilapou... Molts ànims.
I una abraçada.
Abraçada mestre...
La meva ronda diària per la blogosfera comença, alfabèticament, per can Àirum, i acaba a can Vilapou. Avui, més que mai, un ha obert el cercle i l'altre l'ha tancat.
En fi, la vida... Vès que l'Airumet, de gran, no toqui la trompeta.
Una abraçada ben forta.
Amb això del blog no sé mai on comença en Vilapou i on acabo jo, és a dir, en Vilapou, no?
Avui necessitava explicar el que he explicat. I tot continua...
Publica un comentari a l'entrada