12.8.07

La vida futura

Una vegada li van preguntar a un sacerdot, en un col.loqui, si realment creia en la vida futura. Ell va respondre, segons vaig entendre jo en aquell moment, que la vida futura estava en el record que deixava la persona després del seu pas per aquest món.
Aquesta definició em va deixar tranquil i inquiet a l'hora.
Tranquil, perquè potser em solucionava un dubte creat per la meva educació. Si per una banda jo no podia creure que després de la mort hi hagués res "raonable", aquesta manera d'entendre un "més enllà" era compatible amb tot aquell pòsit que m'ha via quedat des de petit, i de no tan petit.
Però intranquil perquè un no pot tenir clar que quan li arribi el final hagi deixat cap regust en els demés, cap herència a recordar, cap petjada. I perquè potser la part final de la vida s'hagués apartat d'aquella línia més o menys conseqüent que un havia intentat seguir en la majoria dels seus dies.
I ara estic aquí, amb aquells mateixos dubtes, però pensant que potser sí, que el nostre cel és el record de tot el que hem fet, però això sí, de tot, no només dels darrers actes o dels fets més espectaculars o més puntuals.
Per això, els que de moment som aquí i, després, els que s'hi quedin, han d'exercir d'una manera responsable el seu paper de jutges.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Caram vilapou, un diumenge espesset?
És cert, al cap i a la fi quan te'n vas queda el record, tant el bo com el dolent. Seria genial que la petja que deixéssim sempre fos bona, no?

Oriol ha dit...

mestre vilapou, necessitem fer algun "cubatilla carregadet", no?
potser si, que hem de deixar petjada, però és pretenciós per part nostre voler-la deixar. Si ara tinc que exercir de jutge, li diré que molta gent anònima m'ha deixat llegat, com per exemple, el passar de tot i de tothom dels avis..

Puji ha dit...

Això que li va dir aquest capellà ho he pensat sempre. Seguirem vius mentre algú es recordi de nosaltres.

P.S. A vós us agraden molt les escales de Calella de Palafrugell, eh?

vilapou ha dit...

Musa, si més no que no fos dolenta.
Oriol, hi ha dies que un s'aixeca una mica "trasbalsat"... No crec que sigui massa pretenciós voler deixar una bona petjada. Sí que ho seria si només visquéssim per ser recordats. Ui, que m'embolico...
Puji, però també és trist veure que hi ha gent a qui no recordarà mai ningú, no?
P.S: A mi m'encanta Calella. ;-)