"Oju", vigila!

Em sona de quan era petit (força més que ara) un anunci de la televisió (i poso el "la" en negreta perquè era la televisió) que devia ser d'algun Ministerio de la Vivienda o del Trabajo, que deixava anar un eslogan final: "Trabaja, pero seguro".
Ara, com que som moderns, no necessitem aquests anuncis, necessitem unes campanyes consensuades entre els anomenats "agents socials" i els governs i la "societat civil" i els "agents econòmics" i les patronals i el sursum corda, i que al final diuen el mateix que aquella i , malhauradament, només serveixen per arrancar-nos un somriure despectiu quan les veiem.
Però el que m'ocupa a mi no és el que fa el "Gran Poder" si no el que em trobo a peu de carrer o de plaça. Perquè quan arribo a la vora de l'enfustissat ja estic pendent de l'escala: n'hi haurà? serà segura? tindrà barana? serà dreta?
I amb tot això, moltes vegades vaig amb la mirada perduda, perdó, trobada i dirigida en un una única direcció i un únic sentit (que no és el mateix, eh?). I el que està al voltant em passa pel costat sense que jo me n'adoni, com les branques dels arbres, per exemple. Què passa si no són gaire altes? No puc, ni jo ni ningú, sobretot els homes masculins, estar per dues coses a l'hora (anar en bicicleta i menjar xiclet, parlar per telèfon i escoltar la meva senyora, vigilar el foc i amanir l'enciam...).
Però sort que hi ha qui pensa en aquests pobres mortals imperfectes que som. Si les branques són baixes, es protegeixen (les branques, no els caps) amb unes escumes prou gruixudes perquè cap dels dos patim desperfectes.
Gràcies!