Escala, rampa, embolic?

Escales que es reconverteixen en rampes o rampes en escales. I tot plegat em recorda aquelles piràmides esglaonades perdudes al mig de terres indígenes sud-americanes. I d'aquí podria passar a aquelles imatges que ens representaven als llibres d'escola de la torre de Babel. Aquella torre que apart de tenir una inacabable quantitat de pisos, hi acostumaven a situar un camí helicoidal que pujava fins a "l'infinit". Déu n'hi do com m'he enbolicat jo sol.
Si repassés els posts dels dilluns em sembla que en trobaria una bona pila d'enrevessats.
(Gràcies amics per la imatge)

Escenari sòlid

Feis dies que no posava un escenari (amb la seva escala). Ja se sap...no és temporada (com amb la verdura). Però m'arriben algunes fotos i avui podem comentar aquest escenari. En aquest poble van decidir no tenir més problemes pel lloc on muntar les actuacions, els balls, la Festa Major, etc. Al construir la pista poliesportiva (ara en diuen multiusos, com el 6 en 1), van construir un escenari de pedra que va acabar amb les discusions. Està clar que és el lloc on es fa la festa perquè encara queden restes de les banderetes (catalanes i prou) de la derrera vegada. També ens podem fixar en l'escala. Té un avantatge, per a mi, i és que no es mou. També té defectes, per a mi, i és que és estreta i no té barana, però ningú la podrà moure quan algú hi pugi. Però hi ha dues coses curioses, per a mi, que són, aquell tub de plàstic, i aquells tres "geros" que es veuen a a part baixa com si tot plegat servis de ventilació. Serà que a sota hi ha els vestidors? Vols dir? O serà una ventilació natural per les humitats? O només és per adornar? O potser la sala de màquines? I si m'imagino coses pitjors? Haurem descobert algun amagatall secret? AI, ai, ai!

Dues miques de jazz, blocaires i una escala

Ahir va tornar-hi a haver jazz a Calella. Fan un cicle força maco, en locals petits, com ha de ser, i amb públic divers, uns que hi van expressament i els altres que s'ho troben i ho aprofiten. Vam poder disfrutar de dues actuacions. La primera del grup de Nani Morer, amb el seu germà Juanma i l'Oriol Casadevall: guitarra, bateria i contrabaix. Interessant i ben treballat tant per part d'en Fernando, a qui a més conec des d'un punt de vista més"docent", com per la base rítmica.
Després, David Montero trio amb ell mateix al saxo, Pol Maresma al contrabaix i Ricard Molina a la bateria. Bé, bé, bé. Tots tres hi diuen moltes coses en cada peça que toquen.
I entre el públic em va semblar reconèixer un blocaire a qui segueixo pràcticament des de que vaig començar i a qui només havia vist en unes fotos d'un àpat de blocaires que es va fer a Girona. Al final i després d'haver decidit perdre, davant d'ells, el meu "anonimat", em vaig presentar. Vaig poder saludar l'Antoni ...des de Sant Pol i en Pol Maresma que també és blocaire i té una bona col.lecció de cafès.
Per rematar-ho he de posar una escala. Llàstima que al local no n'havia cap. La que tinc de més a la vora és la que us deixo aquí. Està bé, encara que una mà de pintura per dissimular les juntes no li aniria malament. Axí sembla que encara estigui en obres, i jo diria que la plaça on es troba ja fa temps que està acabada.

Se m'ha escapat...el riure

LLigant el post d'avui amb el d'ahir he de dir que al final em va quedar la cara així com de punyetero i amb un somriure de satisfacció. I sí, ja sé que falta un partit i que pot passar de tot, ja ho sé. Però això d'avui ja ho tenim. I el que no faré ara és dir que el que falta es pot assemblar al camí de pujada d'una escala amb totes les seves dificultats. I tampoc diré que s'ha de vigilar com a l'escala de la foto. Ni tampoc diré que hi faria falta una barana (futbolera), perquè tot això ja ho sabeu. El que faré és disfrutar del paisatge i la majestuositat de la imatge. I si a algú no li agrada... "ajo y agua" (amb perdó).

Partit del...

Un altre partit de l'any o del segle o potser més. És com allò de les diades històriques, que ja n'he parlat alguna vegada, allà pels voltants de final de setembre i octubre, cada vegada que s'aconseguia alguna cosa referent a l'Estatut. I ja veiem com "evolucionen" les coses aconseguides en diades històriques. En futbol passa igual. Cada any hi ha uns quants partits de l'any, uns quants de la dècada, quatre o cinc del segle i una pila de finals anticipades de totes les competicions. No parlem ja dels esportistes, que de ser els millors del poble o de la comarca han passat a ser estelars o galàctics. Bé, centrem-nos en el Chelsea-Barça, sense més adjectius, que mai se sap. El mirarem des d'aquesta escala de les graderies del Stamford Bridge Stadium, ben quietets, sense fer soroll, a veure si al final se'ns queda cara de murris i se'ns escapa una mica el riure.

Punts de visió

No és el mateix un punt de visió que un punt de vista. No crec que ningú s'ho hagi plantejat mai, però jo ara ho poso damunt de la taula. Reivindico això del punt de visió. M'explicaré: segons el punt de vista, una escala pot ser maca, útil, massa dreta, incòmoda de pujar o de baixar, és a dir, que potser ho serà per a mi i en canvi un altre creurà tot el contrari. Això lligaria amb el dia que vaig caure, que els demés van trobar "normal" utilitzar una cadira com a escala ja que no hi havia perill, i en canvi jo, vaig trobar-me amb un braç enguixat. Són punts de vista i, en el meu cas, punts de tacte.
En canvi el punt de visió és aquell que agafa un hom (bona aquesta) per observar alguna cosa. Traducció: aquesta escala la podria mirar des de dalt o des de baix (i fins i tot des de cada esglaó), i la visió i la percepció serien diferents. Avui m'ho miro des de dalt.

Turisme rural?

Hi poso un interrogant, no per res, sinó perquè em fa una mica de vergonya. Em sona a "gent de capital" que va a descobrir pobles, natura, animals, vegetals, minerals, bolets i cases de pagès. I la veritat és que no ho som pas així. Parlo de la meva gent, encara que alguna vegada se'ns escapi allò de: -Que maco!! Però és que n'hi moltes de coses maques, ep! al camp i a la ciutat i als pobles de mitja mesura. La qüestió és relaxar-se i disfrutar.
Aquesta vegada hem anat al Gironès, a una casa a la que intentem anar-hi cada any. La primera vegada va ser el setembre de 1997. Aaaaaaahhhh!!!! (això és un suspir), quins records. No hi ha paraules per explicar-ho. Imagineu, imagineu, que quedareu curts.
A nosaltres ens agrada agafar una casa sencera, que no hagis d'estar pendent de ningú, que puguis fer el menjar que vulguis i quan vulguis. No necessitem que ens ensenyin el bestiar (animal), que una mica ja hi entenem. Després ja fem les excursionetes gastronomico-culturals corresponents.
I jo, vaig recollint material.

Viatge al passat

Retrocedir al segle VI a.d.c. (queda bé això, però he dubtat entre posar la c o la C, la qual cosa em porta també a les reminiscències de la meva educació religiosa, és a dir que avui la cosa va d'antigualles). Bé, ja quasi m'he perdut. Tot això venia perquè he vist moltes pedres aquests dies. Sembla mentida quina quantitat en queda després de passar més de 25 segles, és a dir, 2.500 anys, al voltant d'un milió de dies, una bestiesa. Doncs, tot i això encara queden escales, ja veus tu! Intento passar dos dies despistant-me de tot i acabo buscant, o més ben dit, trobant, escales de totes les èpoques. Però és maco, perquè al final hi entendré i , ves a saber, potser un dia algú farà un estudi o una tesi doctoral, i jo podré ser útil a la ciència.
Com se m'envà l'olla. Potser és el jet-lag (per cert, quan he arribat a casa, he vist la sèrie: molt bona!).
Bé, acabo, i us recomano viatjar i veure tanta història com pugueu.

Tot tancat

Ei, que jo no tanco! Però sí que me'n vaig un parell de dies a fer allò que en diuen turisme rural. La veritat és que molt rural, apart del paisatge, potser no ho serà, però ens va bé per "descansar" una miqueta i agafar energies. Ja us ho explicaré perquè, a més, hauré augmentat l'arxiu d'imatges, i això també és important. Cada vegada que marxo un parell o tres de dies (que no són gaires), penso que potser trobaré algun lloc per connectar-me i publicar el post del dia, fins i tot sóc capaç d'emportar-me alguna escala emmagatzemada, però al final guanya el seny i no acabo fent el paperot.
La veritat és que allà on vaig, si busco un ciber-cafè, em fa l'efecte que de cibers no entrobaré pas, però de cafè sí que n'hi ha un. Per tant, aniré al cafè. Pago una ronda als que s'apuntin!

Portabilitat

Fa una estona, mentre estava rentant els plats m'ha vingut al cap una paraula: portabilitat. Abans de tot he de dir que l'estona que hom empra per al rentat dels plats, acostuma a ser productiva en quant a això de pensar i rumiar. Tornem a la portabilitat. La veritat és que no sé ni per què m'ha vingut al cap ni relacionava quin significat tenia. De cop he recordat que quan vaig canviar de mòbil i de companyia em van dir que havia de fer una portabilitat (?). Només se'm va ocórrer relacionar la parauleta amb alló de portar un contracte a la competència, encara que probablement deu ser una traducció literal mal feta d'alguna cosa en anglès (o no).
I tot això transportat al meu món de les escales? Doncs repassant el meu magatzem n'he trobat una (oh thanks, donot!) que la puc relacionar amb la portabilitat. Mireu-la bé. La pots portar d'un lloc a un altre. Només l'has d'agafar per aquelles "empunyadures" (el diccionari permet aquesta paraula) vermelles i amb les rodetes, apa, a passeig!

Beatles...també

Anava a posar Beatles...encara, però em sembla que puc dir tranquilament això de Beatles...també.
Ahir vaig descobrir una cantant brasilera, Rita Lee. Quan dic això de descobrir, em fa un cert repel, o recel, o vergonya, perquè un descobreix un cantant o un artista un dia i resulta que tots els demés ja el coneixen de fa anys. I un que estava tan content amb la seva nova adquisició, passa a posar-se vermell en adonar-se que no hi entén ni un borrall.

Doncs com deia, ahir vaig descobrir la Rita Lee, cantant brasilera realment molt interessant. Té un disc versionant Beatles amb peces molt logrades. N'hi ha de més personals, més "roqueres", més "bosseres". Vaja, que a mi m'ha agradat.
I com que havia de posar una foto dels Beatles, doncs evidentment serà baixant una escala. No és aquella que baixaven de toreros, però també ho fan d'un avió.
Busqueu la Rita Lee.

Tranquils, no hi ha perill

A veure si ens entenem, em pot dir algú què cony fot aquesta escala en aquest lloc? O és que potser serveix per si el conductor del tren ha de baixar un moment per anar a darrera de la paret a fer "alguna cosa"? La veritat és que no passen més coses perquè Déu, o la sort, o el destí o el Zen, o Alà (amb perdó), o la providència no ho ténen previst. Segur que molta gent trobarà normal que si es vol anar a l'altre cantó d'un mur, s'hagi de fer amb una escala. Però si aquesta paret està al costat de la via del tren, deu servir per alguna cosa, no?
M'ho agafaré bé, que és dilluns, perquè encara em dirà algú que l'escala està aquí per arribar a la platja més depressa (??!!).

Una utilitat? Una frivolitat?

Permeteu-me una frivolitat. És que he trobat aquesta imatge i no me n'he pogut estar. El que no sé és com presentar la foto. Què en dic? Parlo sobre les utilitats que pot oferir una escala? Parlo sobre la "frivolitat" del que la fa servir per penjar-hi la carn? O parlo sobre la funcionalitat d'aquest objecte quotidià? O millor no parlo? Us deixo la fotografia i el dia de reflexió (que per alguna cosa ha de servir el diumenge). Per cert, aprofitant això del diumenge i la peça de carn, també podríem reflexionar i filosofar sobre la cuina actual.
Mira que dóna per coses una escala!

L'escala a la fama

Continuo una mica amb el tema d'ahir, és a dir, que vaig anar a una estrena de cinema. Allà vaig veure estrelles (més o menys) d'aquest món, el del cinema. Però això em va fer veure que no tot és "Jólibut". Que allà hi havia personatges quina finalitat era arribar a sortit, encara que fos mínimament en una pel.lícula o en un algun producte del ram. I ho dic perquè veia alguna gent que es creia que tothom la mirava, i, de veritat, em sembla que poc més enllà del seu veinat, res de res. Però cada ram és un món, i jo què en sé d'aquest?
Aquesta imatge que he trobat em sembla que reflexa una mica el començament de molta gent que vol ser famosa: uns escalons una mica "cutres", que s'han de treballar molt abans d'arribar a una escala d'aquelles de Hall of Fame.
Només un detall per acabar. En aquestes estrenes, quan acaba la projecció s'aplaudeix força, però jo em quedo amb aquells aplaudiments que van sorgint de petits grupets del públic quan van passant els crèdits, i que són dels amics i col.legues dels tècnics, administratius, maquilladors, etc., quan veuen aparèixer els seus noms.

Jazz 0 - Cinema 1

Ahir, dijous, se'm presentaven dues possibilitats "culturals", és a dir, dos desplaçaments. Per què els actes culturals interessants sempre et comporten una reorganització de la teva vida quotidiana? O no, si ets de capital. Bé, doncs ahir podia anar a Jazz a veure els germans De Diego, o al cinema a veure l'estrena (perdó, Pre-Estrena, amb director, actors, prensa, personalitats públiques i de la faràndula, glamour, etc.) de la nova pel.lícula de Ventura Pons, Animals Ferits. Vam decidir la segona per moltes raons, principalment perquè hi estàvem convidats, i hi anàvem amb els amics (un d'ells està ficat en això del cinema). No us parlaré del "flim" com heu de suposar si vau llegir el meu Meme, però si que us diré que la podeu anar a veure (he he). En tot cas si que us deixo l'escala per on van baixar tots aquests personatges importants. És una escala d'un cinema, ja n'heu vist moltes (aneu al cinema, oi?). Ampla, amb bones baranes i amb aquelles llumetes (reglamentàries) de seguretat. Què us he de dir? L'escala (de fet eren dues) d'un cinema de capital.

Una escala i ..un meme

L'altre dia l'Antoni...des de Sant Pol em passava un "meme". És allò de dir 5 maníes o neures personals i originals que tinguis. Gràcies pel "marron".
Primer peró, deixo una escala per anar mirant si us avorreixen les meves coses.
Apa som-hi:
1. No m'agrada gens veure una pel·lícula ja començada, encara que faci 2 minuts, ni que siguin les lletres.
2. No suporto aquella gent que et diuen: -"Has vist avui el Cor de laCiutat? En David es casa". Jo com que me'l gravo el veig quan puc, i no vull saber el final!!
3. No puc aguantar els sardanistes que mentre estàs tocant, s'acosten a dos dits de la teva cara per mirar la particel·la i, a sobre, et pregunten: Com es diu? Quan tira?
4. Si al menjar hi ha trossos de ceba cuita els he d'anar apartant un a un (sóc un autèntic especialista). La ceba amanida sí que m'agrada.(!?)
5. En els àpats que som colla, m'agrada seure al cap de taula i presidir.
Ara, gratis i sense compromís he de passar els deures a 5 persones (víctimes) més: En Saül, en Xevi G, en jcr, l'Erakkia i a Gritos y Susurros

A casa dels amics

Ara no és que me'ls miri amb uns altres ulls, als meus amics, però quan vaig a casa seva, em fixo molt amb ...les escales. Què hi farem! Amb el temps espero no tornar-me un obsés del tema, però ara per ara, em fa gràcia. Em fixo fins i tot en detalls que ni els mateixos propietaris es fixen. Un dia us vaig mostrar la de casa meva, i avui us presento la d'uns amics, però d'aquells que s'escriuen amb majúscules, és a dir, Amics.

La recuperarem?

Mira-la pobreta. La vaig trobar arreconada, allà al fons, amb una pila de fustes. Estava de cara a la paret que és el pitjor que se li pot fer a una escala, perquè ja em diràs, si hi puges, què? Patam, contra la paret. I està plena de cops, la pintura comença a no ser pintura, encara que conserva un cert "brillu" (mare de déu quin invent de paraula!). Em sembla que començaré una campanya per recuperar-la i poder-li donar una feineta senzilla, com de jubilada, però amb ganes de fer coses. De seguida em començo a moure...

Quina comoditat!

Encara em quedaven coses per veure. Vols dir que estaran còmodes? Així, amb els peus penjant? Ara perquè estan posats per la foto, amb cara de dir "lluíííss" (eh? l'agafes?), però quan hagi de començar l'audició ja en parlarem. Però és igual, els músics (i més els de cobla) estem preparats pel que faci falta. Hem d'estar drets? Doncs drets. Mal asseguts? Doncs això. La meitat a dalt i els altres a baix? Doncs també. És que som uns màrtirs de la causa. Pobrets. Sniff!

Un bon enginyer

Que ningú es pensi que repeteixo la mateixa imatge que vaig posar la setmana passada. El que passa és que a 300 metres de l'empostissat o enfustissat o "tabblado" (amb b geminada) n'hi havia un d'igual. Si a aquell poble feien sardanes al matí en una plaça i a la tarda en una altra, i l'Ajuntamant havia sigut previsor en algun moment de la seva història recient, doncs es podíen permetre el luxe de muntar dos escenaris sense cap problema. Només havia sigut qüestió d'adquirir una bona quantitat de cavallets i de taulons, apart de dues o més escales (sense baranes però funcionals). Fins i tot els cavallets teníen dues alçades diferents per poder salvar els possibles desnivells. És ben bé que l'enginyer responsable ha de ser felicitat, i no com d'altres que ja hem vist abans. A cadascú el que li pertoqui.

Ahir era dijous, ves per on!

Doncs això, que era dijous, i m'ho vaig poder combinar per anar a sentir una mica de Jazz. Ja està clar, o m'ho sembla, que la música és una part força important a la meva vida. De fet sempre em quedarà aquella "cosa" interior que et diu que havíes d'haver fet una mica més (estudiar, practicar), però vaja, que anem fent i déu n'hi do.
Ahir cantava en Xavier Casellas, un autèntic figura. Si el podeu anar a sentir, disfrutareu d'aquells "crooners" que se'n troben pocs. I bons músics també. Avui fa son, però ahir m'ho vaig passar bé.
Si aneu a la pàgina d'en Xavier, que està molt bé (la pàgina), tindreu una bona mostra de la seva veu i el seu estil.

Dalt d'un núvol

Ara he entès com s'ho empesquen els angelets. Tot allò que m'havíen explicat i jo m'havia cregut d'aquells "querubins" allà a dalt, aguantant tot lo dia, amb les seves aletes blanquetes com la neu, o millor dit, com els núvols. I resulta que al darrera del nuvolet hi ha una tarima, a la qual s'hi puja per una escala. Escala que, per cert, és una mica poca cosa, vull dir que s'hi podíen haver esmerat més, que no serà que no ténen "possibles". Vaja, que els angelets també han de vigilar amb les escales.
Jo que em pensava que els músics érem uns màrtirs!