Mai és tard

El meu primer ordinador va ser un... un dos-vuit-sis, si no m'equivoco. I em sembla que no vaig errat perquè la Laietana feia una oferta d'un 286 i d'un 486, i jo segur que em vaig inclinar pel preu més baix.
La veritat és que, en aquell moment, la primera pregunta que et feien i et feies quan t'interessaves per un aparell d'aquests era inevitable:
-I per què el vols, tu, un ordinador?
Jo, si més no, tenia l'excusa de què portava algunes comptabilitats i que amb un programet no massa car (o sí) podria millorar molt en la meva feina i, a més, en el fons del fons del meu interior, ja veia a venir que en aquells moments començava una relació personal amb el futur que no podia deixar passar.
Ara, encara que no tingui cap estri de l'altre món, veig que arribat fins aquí on soc, i tinc un blog, m'atreveixo amb eines 2.0, jugo a muntar projectes esfèrics, engego grups que volen ser participatius i, al mateix temps, intento anar aprenent coses (que "prouta" falta em fa).
I això em ve al cap perquè un bon amic, en X. (amb X deXicu, és clar) em va enviar un correu fa uns dies que deia, més o menys:
"Mai havia tocat un ordinador i ara començo. T'he enviat algunes escales. Bé, te n'he volgut enviar algunes, però segur que no t'han arribat. No en sé, encara, però ja tinc la meva adreça de correu"
Mai és tard per començar, X.
I entre ahir i avui ja he rebut 19 escales, 6 fotos de quan tocava en la cobla anterior i 3 correus més interessant-se en saber si tot havia arribat bé. Un exemple de tenacitat.
Jo us deixo aquí la primera de les escales que m'ha enviat en Xicu. Gràcies.