Aquest matí, com cada dia, quan anava amb el cotxe el sol em tocava 
la cara o, millor dit, em castigava els ulls. Però és una sensació que no m'agrada defugir. Els que tenim els ulls clars (encara que no siguem ni alts ni rossos) tenim aquesta sort desgraciada, el sol ens afecta més, ens arriba d'una manera més directa i punyent.
la cara o, millor dit, em castigava els ulls. Però és una sensació que no m'agrada defugir. Els que tenim els ulls clars (encara que no siguem ni alts ni rossos) tenim aquesta sort desgraciada, el sol ens afecta més, ens arriba d'una manera més directa i punyent.I, al voltant, el cel avui era d'un blau intens, igualat, uniforme, fins que arribava quasi a confondre's amb el mar.
Hauria volgut seguir el seus estels, hauria volgut anar mar enllà, marxar, integrar-me en aquell oceà de sensacions i de colors. I arribar a alguna illa, encara que no fos deserta, i passejar i perdre'm en els seus carrers estrets plens d'ombres i buits de sorolls...
Així he començat el dia avui...
3 comentaris:
No podeu marxar, mestre, heu d'anar a la classe de ball.
Un dia que comença aixins, no pot anar malament de cap manera!
Ostres, Puji, potser és que ja veig venir el cap de setmana i tinc por de què em "convidin" a anar a practicar ;-)
Zinc, el problema és que sempre hi ha algú que ho espatlla...
Publica un comentari a l'entrada