Ves, amb els calendaris

(Ves. Contracció de veies, imperatiu de veure, que s'usa com a exclamació d'estranyesa. Ves, no trobava el setrill, y el tenia als mateixos nassos!, Pons Auca 12.)

Els divendres tinc la "sort" de plegar de la feina a la una del migdia, i poso les cometes perquè no em regalen res, no; les quatre hores de la tarda les recupero una per una els altres dies de la setmana. Però gràcies a aquesta "sort" puc aprofitar per anar a buscar el diari abans de dinar, entrar a l'oficina de la Caixa en hores d'això, d'oficina, o anar a fer un vermutet (amb Cocacola de llauna o de plàstic) tot esperant la Sra. Vilapou per dinar plegats un dia laborable de la setmana.

I aquest divendres el primer que va fer precisament la Sra. Vilapou (després del bon dia oficial), va ser preguntar-me:

-Que no has anat a Sant Pau avui?

-Avui és Sant Pau? -va ser la meva estranyada resposta...

I és que el 25 de gener és Sant Pau i, per tant, festa a Sant Pol. I, de saber-ho, hagués pogut anar a comprar els típics torrons de Sant Pau i veure les sardanes i el no menys tradicional Ball de l'Almorratxa. I, potser, coincidir amb l'Antoni, en Pol o en Joan, ves a saber.

Però és que aquest any he canviat de "marca" del meu calendari de capçalera, el de la cuina. Els darrers eren de la Caixa de Girona i enguany es veu que han rebaixat el pressupost dels obsequis i m'he quedat sense. Per això ara en tinc dos, l'un a sobre l'altre. El de la Caixa de Sabadell a sobre del de la Caixa del Penedès i, la veritat, el tema ha afluixat.

Santa Elvira va tapar la Conversió de Sant Pau.