Sobre la Trobada de Blocaires

El dissabte va ser el dia de la Trobada. Un dia que va començar amb sol i va acabar amb fred, vent i pluja. Vaig creuar els dits tot esperant que el sopar no agafés el rumb de la climatologia.
La veritat és que jo hi havia posat molta il.lusió en aquesta trobada. Els blogs em ténen molt captivat i tenia ganes de parlar-ne amb altra gent. Que jo arribés a signar la convocatòria i ser una mena d'amfitrió n'és una prova (excepcional).
(...He de lograr dissimular els nervis i que ningú se senti descol.locat...)
El primer cop d'efecte va ser quan m'acostava al lloc de la trobada (amb el fred, qualsevol anava a fer un vermutet a la plaça...). S'hi acabava d'apuntar el setè. Després de dir tantes meravelles del sis, ja estava clar que la cosa no podia acabar així!
(...Ostres, set en una taula de vuit! Algú quedarà despenjat. Uuff, no, deixant un lloc al mig, la cosa ha quedat prou bé...)
Una vegada coneguts i reconeguts tots vaig fer una mena de presentació dels blogs localitzats, fins a divuit, i vaig comentar les respostes que s'havíen deixat a la convocatòria. Començava ja la "tertúlia" i començava el sopar.
Com que això no era cap jornada oficial de res, era evident que l'ordre del dia, de la nit, era ben lliure. Que si els comentaris, l'anonimat, la dedicació, ... Era important (per a mi) que no es perdés el fil.
De totes maneres, una taula amb l'alcalde, la cap de l'oposició i guanyadora en vots de les eleccions, el coordinador del blog del partit soci de govern i un dels periodistes de referència del país, tenia moltes possibilitats de anar a petar a una xerrada amb la política com a referència. El nivell era alt en qualitat i ha de quedar clar que els altres tres blocaires no desmereixíem en res el to de la vetllada (que consti en acta).
(...Merda, hem anat a parar a on no volia: només parlem de política.)
Primer plat, segon plat, neules, turrons i cava pel brindis. La tertúlia continua, però.
(...Doncs si ells no acaben el tema, també hi entraré jo... I vosaltres creieu que s'ha de donar tanta importància als abstencionistes...?...)
Vam aixecar la taula (vull dir que ens vam aixecar de la taula) perquè el rellotge va començar a manar. Només faltava una cosa: la fotografia de grup...amb escala.
-Si ens arribem a la Plaça de l'Església, allà hi ha un enfustissat.
Com que mancava qui fes el fet, vam "atracar" a una pobra parella que passava (gràcies Albert Biosca i Sònia) i que ens devien pendre pel que no érem, però semblàvem.
(...Amb aquesta foto jo (en vilapou, el de les escales) ja he quedat ben satisfet...)
La nit va continuar encara (ja en cauran detalls), però el primer pas, allò de trencar el gel, ja s'havia fet. Jo diria que ja hem donat un pas important en el descobriment d'aquest nou model comunicatiu i participatiu. Sense que perdem les nostres personalitats i els nostres anonimats, hem començat a demostrar o, si més no, a demostrar-nos que les distàncies "virtuals" entre les persones es poden escurçar tant com es vulgui.
I aquest ha sigut el primer pas.