De vegades sembla que tenim el país o la societat sencera en obres. Quan els paletes (amb tot el meu respecte) entren a casa d’un, la vida queda alterada, tot va a mig gas o a contratemps (per fer-ho una mica més musical). Has de refer tots els hàbits adquirits que tens. La vida social i/o política també està de reformes alguna vegada, però fa un temps (llarg) que sembla que la reforma sigui permanent. Quan s’acabin les obres ens quedarà una caseta que riu-te’n tu de les dels rics. Però de moment tenim el que tenim.
Com aquesta escala, plena de runa, que no es veuen ni els esglaons, i la pobra barana tan bruta de pols, a punt ja de ser jubilada. Pensem, però en el resultat final. Quina enveja tindran els veïns. O potser no ens deixaran acabar les obres? A veure si ens envien els municipals (quan era petit, al meu poble en deien “els empleats”). Si passa això serà per “pura” enveja.
3 comentaris:
ei, que feia molt temps que no passava a veure escales!!! I mira que la que acabes de penjar és de les bones. Jo opino que no ens deixaran acabar les obres...
És el que em fa por. I que no ens deixin ni seguir les obres i ens quedem amb la runa a casa.
De vegades cal baixar un graó per poder-ne pujar dos.
De vegades anar endarrera serveix per agafar més embranzida.
Però de vegades ens quedem a mitja frase: baixem un graó, anem endarrera. I això de tirar endavant, ben amunt, es queda en un intent. O ni això. Ai,ai, ai...
Publica un comentari a l'entrada