De blocaires invisibles

No seria just que comencés aquest escrit dient que de sempre m'ha agradat molt el joc de "l'amic invisible". No, no seria ni just ni cert. Sempre m'ha produit una certa basarda ("por intensa que pertorba l'esperit", diu el diccionari) això d'enfrontar-me a algú desconegut i oferir-li alguna cosa que, a més, li agradi.
Però aquest any, ves per on, m'he apuntat a la convocatòria del "Blocaire invisible". Una contradicció? Probablement. Una més... Però en aquest món virtual ja se sap que es poden fer moltes coses que a la realitat ens semblen incongruents.
Doncs ja tinc els meus dos blocaires invisibles, és a dir, el que m'ha de fer el regal i aquell a qui li he de fer jo.
El primer m'ha deixat algunes pistes: que és "amiga" invisible, que no coincidim massa en les amistats, que fa 3 anys que té blog (tant diu blog com bloc, això està bé...), que... és igual, tinc una lleugera sospita però no vull investigar més. El dia de Reis tindré un regal sorpresa i això em fa molta gràcia (jo, aquest any, m'he portat força bé...).
I en quant al blogaire a qui li he de deixar un regal, la veritat és que pràcticament no li he deixat cap pista. Però és que em sembla que si li dic qualsevol cosa em retrataré. Només em ve al cap fer-li algun comentari sobre pujar o baixar (escales), sobre el Maresme, la platja, el mar, sobre... més escales...
Al final he trobat aquesta imatge i la deixo com un jeroglífic:
"Què fa?"