Contracrònica d'un concert

Només tres coses d'un concert del que ja s'ha dit tot...
La imatge que em va impactar més va ser la de la gent que estava a les primeres files. Però no perquè estessin apretats durant hores d'una manera quasi claustrofòbica, que ja és el que ells desitjaven, ni per la calor, ni la sed, ni res d'això que van suportar. Al contrari, el que em va deixar astorat és aquell grup de cares de felicitat, somrients, amb les mans aixecades buscant tocar les del seu mestre, el seu "messies", que, igualment, els mirava feliç, els tocava la punta dels dits, els donava aigua, els transmetia una pau i una serenor dignes de qualsevol escena bíblica.
La segona imatge impactant va ser la d'un nen que es trovava a les primeres files. Sí, a les primeres files. Un nen que devia tenir quatre o cinc anys i que es devia passar no sé quantes hores allà al mig, amb aquella calor, aquella set i aquell soroll. I això no té res a veure amb la meva edat ni amb les meves creences, això té a veure amb el sentit comú i la defensa dels drets dels infants, senzillament. Encara que "ell" li transmetés tota la pau interior actual i futura... Això sí, la imatge per les pantalles gegants era molt dolça...
I no puc acabar sense parlar de les escales de l'escenari. Us deixo aquesta imatge aconseguida des de la fila 32, de la boca 301, de no sé què més. Des d'allà podia divisar l'escala central que, és un dir, feia servir el Boss per baixar i pujar, perquè em sembla que els esglaons només els va trepitjar 3 vegades. Si podia anar pel dret, per què perdre el temps, no? (la gent com ell, mai cau!)

Well, shake it up, baby, now, (shake it up, baby)
Twist and shout. (twist and shout)
Cmon cmon, cmon, cmon, baby, now, (come on baby)
Come on and work it on out. (work it on out)... ...
.... .....
Bamba, la bamba.... bamba, bamba....