27.4.08

La paternitat provoca sordesa

Un cap de setmana com aquest que estem gaudint em fan venir ganes de no dinar a casa. Ho sento, però és una reacció espontània: sol + cap de setmana + no feina = dinar fora de casa.
I és aleshores quan aprofites per anar a un d'aquells restaurants que són una terrassa a primera línia de mar. Tens el sol, l'ombra (encara reduïda) de les moreres, l'airet que corre, la bona cuina, el tracte familiar de la gent que et serveix, i tens, també, la companyia d'altres families o grups d'amics que s'han sentit, com tu, impulsats a sortir de casa.
Amb tot això, observes, per exemple,que hi ha hagut reformes respecte l'any anterior en la decoració, austera i acurada, de l'establiment. I et fixes també en el terra, amb un enrajolat d'unes lloses formades de pedretes petites, que conformen a la perfecció un pati d'estètica mediterrània...
I el dinar transcorre amb aquella lentitud pròpia de l'estiu que et fa saborejar, encara més, cada plat que et porten. I continues mirant les altres taules, l'ambient familiar, i aquells nens, tan graciosos, vestits ja d'un estiu rabiós, jugant amb el seu tricicle o amb la seva moto de tres rodes, fent-les anar amunt i avall, amunt i avall de la terrassa, amb les amples rodes de plàstic trepitjant aquelles lloses de pedretes, fent aquell soroll... infernal. Amunt i avall, d'una punta a l'altra, passant pel costat de totes i cada una de les taules, rient, mirant els comensals que els retornen la mirada amb un ull, mentres amb l'altre busquen quins pares fan cara de ser sords o d'estar acostumats a passar olímpicament del que fan els seus fills.
Sí, la paternitat, i la maternitat també, no ens enganyem, ja ho té això de provocar la sordesa respecte al soroll que fan els teus nens.
Suposo (i espero que ara no em surti ningú dient allò de "tu no ho pots entendre, perquè no en tens") que aquesta deformació dels petits ossets de l'oïda apareix a partir de la segona setmana de sentir a totes hores els plors de la teva criatura i no desapareix fins que els teus ja no en fan massa de soroll i et toca dinar al costat d'una escuderia de bicicletes i motos de plàstic.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

És un mecanisme de supervivència: o sordesa o no poder sortir de casa durant 18 anys. :-)
Sincerament, no és que els pares passin de tot, sino que t'has acostumat a un nivell de soroll més elevat i el llindar per a intervenir és diferent que el que tindria algú no acostumant (o sigui, el que no té nanos petits en aquell moment).

Karbeis ha dit...

Mestre, avui he de discrepar: no parlariem de sordesa sino de barra. Molta barra. És com tot a la vida: hi ha qui deixa el cotxe al mig del carrer amb els intermitents posats per descarregar-no-sé-què tot creient que la resta del món té la obligació d'esperar a que ell acabi. Per exemple. I amb els nens passa el mateix.

Jo sempre ha anat pel món amb els meus i ningú no els ha hagut pas d'aguantar. Hi ha una diferència, però: nosaltres els eduquem.

Anònim ha dit...

Referent a la sordesa de pares i mares, absolutament d'acord.
Per causes adverses, aquesta recomanació arriba tard, però diuen que tots els sants tenen vuitada. Aquest és el meu sant Jordi per vosté:
http://www.intercrus.com/platiplat/banners/indexl.htm

vilapou ha dit...

laianna, en principi, el concepte ja l'entenc. Però he observat que alguns (molts) d'aquests pares tornen a normalitzar el seu llindar quan la canalla no és seva... i aleshores comencen a fer ganyotes estranyes.
karbeis, de vegades vostè i jo podríem fer els papers de policia bo/policia dolent.

vilapou ha dit...

anònim, d'acord que estem d'acord...
En quant al llibre de Sant Jordi, gràcies. A partir d'aquell dia he començat una llista nova per regalar-me un Sant d'aquests. Ja en tinc dos d'apuntats!