No soc pas d'aquells que reneguen de la política, jo. Ni dels polítics... en general. Rara avis, ja ho sé. Fins i tot tinc la mania de deixar anar, de tant en tant, una frase del tipus:
-Doncs no crec jo que cobrin massa, els polítics. Al contrari... pel que els arribem a dir i a pensar d'ells...
Però tot té també els seus límits i, de vegades, cansa una mica.
Tornem a ser al principi d'una nova legislatura. D'on sigui, però d'una nova. I tot s'ha de tornar a negociar. Altra vegada la mateixa cantarella.
-Que si jo... que si tu... però sí, però no...
I en mig de tot això, ara un partit, ara l'altre, han de fer el seu congrés. I torna a repetir i a negociar exactament el mateix que fa dos, tres o quatre anys.
És l'eterna sensació d'observar unes escales en construcció constant. Tenim els esglaons, però mai acaben d'estar acabats. Tot serveix, tot funciona, però tot és provisional.
Podrem tenir algun dia unes escales ben sòlides i fonamentades a les que només els haguem de fer algun petit retoc de tant en tant?
2 comentaris:
Em sap greu dir-ho, però m'atreviria a contestar que de moment, d'escales sòlides res de res, mestre. I de nova legislatura ni parlar-ne, en tot cas, més de la mateixa sopa. La sopa freda de sempre.
Teniu molta raó, reusenca, és com una escala llarga, llarga, i inacabada, inacabada...
Publica un comentari a l'entrada