És gras...

...aquest dijous. Però jo prefereixo dir-ne llarder.
Hi ha expressions a les que no els hi busques mai el seu significat concret. Les vas dient i repetint sense fixar-te que cada paraula té la seva definició, i que han estat col·locades allà i d'aquella manera per alguna cosa.
Jo, aquest binomi del dijous llarder el vaig tenir molts anys amb el significat que jo li havia donat. La meva definició era de "dijous que hi ha abans del Carnaval (que de fet no se celebra massa, aquí) en el que es fa una excursió per anar a berenar".
Definició austera, senzilla i esbiaixada, potser sí, però era la que jo tenia...abans.
Amb el temps es van acabar les excusrsions, el Carnaval va agafar més volada i el berenar es va perdre...
Però amb el pas de més temps, encara, ha anat tornant el berenar, o el berenar-sopar, i amb ell, la truita de butifarra, la coca, el porronet (jo no) i la tradició.
Encara que només sigui anant a fer aquest "entrepà de pa amb truita", m'agrada mantenir i recordar aquestes "vulgars" tradicions.

Emmagatzemament

Això del correu Gmail és una bona eina. Més que res perquè un correu ja és una bona eina. I si, a més, el pots obrir sempre que vols (i les circumstàncies et deixen) ja es converteix en un company inseparable de la virtualitat.

El que em deixa al.lucinat, o potser millor diem astorat, és això de la capacitat d' emmagatzemament (o emmagatzematge, que déu n'hi do). 6371 megues! Més de 6 gigues! Quan el meu anterior ordinador, que vaig haver d'engegar fa poc, quan es va espatllar aquest que faig servir ara, tenia una memòria de 4 gigues! És més "gros" el correu que un ordinador.

Ara per ara, és el meu disc dur portàtil on, si més no, puc tenir sempre algunes escales a mà, que mai se sap...

Carrils més estrets

Aquest matí, a can Bassas, em sembla, el director del Servei Català de Trànsit, Josep Pérez Moya, ha dit que estaven estudiant fer més estrets els carrils d'algunes carreteres per combatre els excessos de velocitat.
Es veu que circular a poca velocitat (80 per hora) en uns carrils amples dóna la sensació que vas més a poc a poc del que realment vas. És a dir, és una qüestió de sensacions.
Anar conduint amb un cotxe ben a la vora, o enmig de dos camions que et sobrepassin 3 metres, en canvi, et dóna una sensació claustrofòbica que fa que aminoris la velocitat. Però per por, per res més, no per prudència en quant a la velocitat que circules. I en tot cas, per seguretat teva i del teu cotxe, no pas pensant en la seguretat de la "col.lectivitat".
No crec que la millor manera de convèncer o d'educar a la gent, en cap tema, sigui provocant por, por i inseguretat...
I per rematar-ho, es veu que el bon senyor ha dit que, gràcies a aquesta mesura, es podríen aconseguir nous carrils per als transports públics, o més voral, o ves a saber què. Patètic!
Tot això m'ha fet pensar en aquesta escala (disseny de Aaron Tang), que es podria posar al costat del carril lateral i anar-la desplegant quan fes falta, ara que hi quedarà lloc.

Ves, amb els calendaris

(Ves. Contracció de veies, imperatiu de veure, que s'usa com a exclamació d'estranyesa. Ves, no trobava el setrill, y el tenia als mateixos nassos!, Pons Auca 12.)

Els divendres tinc la "sort" de plegar de la feina a la una del migdia, i poso les cometes perquè no em regalen res, no; les quatre hores de la tarda les recupero una per una els altres dies de la setmana. Però gràcies a aquesta "sort" puc aprofitar per anar a buscar el diari abans de dinar, entrar a l'oficina de la Caixa en hores d'això, d'oficina, o anar a fer un vermutet (amb Cocacola de llauna o de plàstic) tot esperant la Sra. Vilapou per dinar plegats un dia laborable de la setmana.

I aquest divendres el primer que va fer precisament la Sra. Vilapou (després del bon dia oficial), va ser preguntar-me:

-Que no has anat a Sant Pau avui?

-Avui és Sant Pau? -va ser la meva estranyada resposta...

I és que el 25 de gener és Sant Pau i, per tant, festa a Sant Pol. I, de saber-ho, hagués pogut anar a comprar els típics torrons de Sant Pau i veure les sardanes i el no menys tradicional Ball de l'Almorratxa. I, potser, coincidir amb l'Antoni, en Pol o en Joan, ves a saber.

Però és que aquest any he canviat de "marca" del meu calendari de capçalera, el de la cuina. Els darrers eren de la Caixa de Girona i enguany es veu que han rebaixat el pressupost dels obsequis i m'he quedat sense. Per això ara en tinc dos, l'un a sobre l'altre. El de la Caixa de Sabadell a sobre del de la Caixa del Penedès i, la veritat, el tema ha afluixat.

Santa Elvira va tapar la Conversió de Sant Pau.

El cas de l'escala abandonada

"Benvolgut,

He decidit escriure't, ja que només tu pots ajudar-me a resoldre el misteriós cas de l'escala abandonada. La qüestió és que des de fa dos mesos aquesta gran escala es troba al carrer sense que ningú l'utilitzi ni la vingui a buscar. I com pots veure no dona enlloc, així que ningú sap ben bé quina funció fa...

Per humanitat amb l'escala hem de trobar al propietari.

Espero que en facis disfusió al teu bloc.

Gràcies."

El correu no podia ser ni més intrigant ni més misteriós. Em va arribar d'una persona amb noms i cognoms, però desconeguda per a mi, encara que m'ha recordat, i no sé ben bé per què, una abogada que vaig descobrir fa un temps tot passejant per la virtualitat.

Fa una setmana que tinc la informació però fins avui no l'he donat a conèixer perquè em semblava que podia localitzar el lloc. M'ho volia fer tot sol, la veritat, i no ha pogut ser.

Amics, l'hem de trobar, i si la pobra escala encara és allà, hem de fer alguna cosa.

Una escala no és un simple troç de fusta o de metall. És quelcom més, i ens hem de mobilitzar, si més no, "per humanitat amb l'escala" com diu el correu... Dos mesos allà al mig del pas, com aquell que diu.

Hem de retornar-la al seu propietari, si és que s'ha perdut, o denunciar aquesta mala persona si és que l'ha abandonat. I, si és que està allà complint alguna tasca, se l'ha de cuidar, s'ha de senyalitzar bé el lloc i fer-ne el corresponent manteniment.

Si us plau, si algú em pot fer arribar alguna informació, li estarem, jo i les escales, eternament agraïts.

Espero les vostres noticies...

Avui fa un any

Avui fa un any era dimarts, dimarts 23 de gener "del" 2007. No en recordo massa coses d'aquell dia. De fet no en recordo cap.
Però, encara que no ho recordi, puc assegurar que a les 3 i onze minuts de la tarda jo era al balcó de casa. Suposo que ja havia dinat... Però no pot ser, perquè jo entro a treballar a les 3...
És clar, fins avui no se m'havia acudit que la càmara no canvia d'hora tota sola.
(M'aixeco, ho vaig a comprovar i...efectivament, va una hora endavant)
Doncs rectifiquem. Avui fa un any, a les 2 i onze minuts de la tarda jo era al balcó de casa. Acabava d'arribar i, com que havia vist el cotxe de la Telefònica al davant, amb dues escales al sostre, vaig pujar depressa i vaig tirar la foto.
Avui fa un any no feia massa sol, i els arbres estaven ben pelats, sense cap fulla, com cada hivern, és clar. I just quan jo vaig sortir al balcó, el veí de la cantonada acabava d'escombrar i havia anat a buidar el recollidor al contenidor...
Avui fa un any, des del balcó de casa tot semblava normal, els cotxes aparcats, la moto, la carretera. Suposo que després de fer la fotografia vaig haver de córrer a fer-me el dinar per arribar a les tres i un minut a la feina...i marcar.
I ja ha passat un any.

Els Tres Tombs

Cada vegada que em poso a escriure alguna cosa em pregunto si realment ho faig pensant que hi ha algú "allà a fora" que ho pot llegir, o només és una qüestió "terapèutica" meva. És a dir, estic explicant alguna cosa? O només estic buidant el pap?
Suposo que al final tot és més senzill i tampoc em complico tant. Ves on seríem si no!
I tota aquesta introducció potser només és una mena d'excusa perquè tornaré a parlar del meu ordinador. Darrerament ho he fet dues vegades i ara toca el tercer tomb, la tornada, la definitiva, espero, encara que segur que no ho serà.
Qui es pot imaginar que una botiga d'informàtica pugui ser una cosa diferent a una capella de pelegrinatge?
He fet ja les meves 3 visites a ca l'informàtic, he connectat i desconnectat 3 ordinadors diferents per poder seguir vivint en la virtualitat, m'he agenollat 3 vegades a sota la taula per barallar-me amb els fils, he renegat en quantitats múltiples de 3, he provat 3 vegades de configurar la impressora fins que s'ha deixat, m'he perdut els 3 darrers gols del Barça i les 3 darreres derrotes del bàsquet...
Potser ha sigut per estar als voltants de Sant Antoni que he fet els meus Tres Tombs particulars, a part de fer-los com a músic. Ah, i el dia 20 era Sant Sebastià (mira, un rodolí!), per assemblar-me també al pelegrí de Tossa, pels quilòmetres fets, ordinador amunt i avall...
No voldria ser repetitiu i haver de seguir amb més capítols de la sèrie, però ja se sap que això de la devoció no és terrenal i si els designis ens menen a obrir nous camins i nous horitzons cap a desconeguts informàtics, els seguirem a ulls clucs.
Amén.

Gràcies amics arbres

Gràcies Amics arbres.Arbres amics per fer-me sortir a La Vanguardia.

És un plaer tenir aquests amics.

Quasi, 1001, quasi...

Tot el que s'escriu a continuació és veritat, veritat pura i dura. Només s'han variat alguns noms propis per tal d'evitar cap conseqüència en les vides privades dels seus propietaris.

---------------------------

-I anem per "L'enigmàrius" d'aquest divendres:

-L'enigmàrius d'aquest divendres és molt artístic: "Presideix la corbata de l'artista que pinta models despullades", de 3 lletres.

-Respostes al 7033, MATI, un espai i la resposta, o per correu electrònic....

-El premi d'aquest divendres, un sopar per a dues persones al Casino de Barcelona.

Eeehh... home, sí, està clar, nus, és nus, de tres lletres. Va, l'enviaré, avui sí.

-Les 8 i 25 minuts. Emili Teixidor, bon dia. Sisplau, un número entre l'1 i el 1194.

-El 1001.

Era un homenatge al Tintín? diu en Bassas, per allò de Milú (?). Home, a mi, l'humil Vilapou, m'ha fet gràcia per allò de Emili, Emiliu, 1001, però sembla que el nivell era més elevat...

-Són dos quarts de nou. Presideix la corbata... La resposta era, nus. Hem rebut 1194 missatges. El missatge número 1001 és correcte i el signa..."vilapou".

-Uuuuuuooooouuuuu!, oooooeeeeeooooeeeoooe! M'ha tocat! Un sopar! Uallllla!

-Ho has sentit, nebodeta? Ha dit vilapou! Perquè ha dit vilapou, no? I què era? Un sopar? Un cap de setmana? És igual, és igual!

-Si, sí, que ho ha dit. Em sembla que sí.

I jo que truco a la Sra. Vilapou, perquè es vagi preparant per una nit d'aquestes. I ho explico a la feina, tot prement el mòbil per notar el vibrador i no perdre la trucada que m'informarà dels detalls.

Les deu, les onze, les dotze... Potser ara...

La una, les dues... Potser l'encarregat ha marxat de cap de setmana i em trucarà dilluns...

Arribo a casa. Sort que ahir li vaig birlar l'ordinador a la germaneta i podré buscar la gravació del programa. Podcast, en diuen d'això? És igual, jo en dic programa gravat.

A veure, Catràdio, arxius d'audio, hora a hora, avui, matí de 6h a 14h, de 8.00 a 9.00, minut 30:

-Presideix la... El missatge 1001... i el signa... vilauau.

-Com? vilauau? No ha dit vilapou? No ho entès bé? No he guanyat? No tinc sopar? Perdó, no tenim sopar?

El meu goç en un poç, i el rídicul a la cara.

No tornaré a participar en cap concurs que no donguin el veredicte per escrit! Sujuru!!!

El llarg gener

El gener no té pas mes dies que cap altra mes (redundant). És quasi al revés, però dins d'un ordre. Vull dir que la primera setmana acostuma a tenir dos, tres o quatre dies festius. I la segona depèn de com vingui. Però es fa llarg, això sí que és veritat.

I professionalment (musicalment), com que estic en un moment d'un cert impasse, els dies es noten.

Voldria fer una petita pausa aquí, un impasse... M'he trobat amb què no existeix aquesta "paraula" al diccionari, m'he quedat, fins i tot, sense impasse.

I, provant en francès, perquè a mi m'agrada el francès, bé, el francès no, però sí, vull dir que... ja s'entén el que vull dir. En francès, deia, em remeten a cul-de-sac, però jo no tinc massa clar que en aquest moment estigui ni en un cul de sac, ni a la vora de cap cul... de sac.

Vaja, tot això era per dir que sí, que el gener es fa llarg, tant si vols com si no vols.

Tampoc era tan difícil!

En veu baixa

Sssshhhhhsssstttttt!
Si us plau, en veu baixa.
Ahir, al final, em pensava que l'ordinador s'havia recuperat, però avui ja no ho tinc clar. S'ha tornat a parar "algunes" vegades. A la que surts de casa, agafa vida pròpia (més encara) i quan tornes ja veus que la pantalla d'inici et mira mig rient.
Per això estic escrivint amb lletra més petita, i sense un to massa fort, a veure si l'enganyo.
Vaig a fer una prova:
-Ooordinadoooooooooor....
Em sembla que me l'he jugat una mica massa.
Posaré una altra foto de les fetes amb el mòbil, que són més "petites", a veure si demà encara tinc ordinador o l'he de portar a l'informàtic-autista aquell.
Ah, els comentaris pendents ja els contestaré en un altre moment, quan tot estigui en condicions.
Gràcies.

Això no funci...

L'ordin... no func... bé.
es para so... quan v... no sé què pas...
merda, merda, merdam, merdae, merdae, merda
No sé si arr... dem...
Quin des...tre
Només puc fo... del mob...
.............. ,.--,.'¡9$/&=
Que es p... una a... veg..
Inc...munic...
Aaarrggggg
...---...
...---...

El punt i seguit

Dels darrers dies de l'any passat em va quedar pendent comentar un article que vaig llegir al diari. Suposo que per allò de estar en vacances (perdó) vaig fullejar més d'un diari cada dia. Ja fa uns anys que soc més de La Vanguardia que de res, coses de l'edat, però quan puc em salto aquesta dubtosa fidelitat i repasso tot el que puc, sempre dins d'un ordre i d'uns límits (...horitzontals).
L'article el va publicar l'Antoni Bassas al Periódico i es titulava "Les lectures líquides". Us aconsello la seva lectura, tampoc és massa llarg.
Mentres l'anava llegint m'anava repetint, jo, a mi mateix: "Recoi Bassas, m'has trepitjat el meu post!", i és que ja fa temps que volia fer una reflexió sobre aquesta manca d'entonació en alguns locutors. S'està perdent, a gran velocitat, allò que ell en diu l'entonació de final de frase, aquella caiguda de la cadència sonora que té cada frase segons el seu sentit i la seva puntuació ortogràfica.

Hi ha un locutor a Catalunya Ràdio, a la secció d'esports, especialista en motociclisme més concretament, que em treu de polleguera cada vegada que, a les notícies horàries del cap de setmana, va donant les classificacions dels corredors, tant als entrenaments com a les curses:

-A 125 primera posició de Faubel, segon Espargueró ha caigut Lorenzo que ha perdut així la posssibilitat d'assegurar el campionat a 250, mentre Dovizioso i Bautista es disputen el subcampionat a GP pel contrari, tenim Rossi, Pedrosa i Stonner...

-Passem als resultats d'ahir Barcelona 2, Sevilla 1 Athlètic2, València o, Espanyol 0, Madrid 3 Betis 2...

Ho heu entès? Ho haveu vist, això? Doncs la realitat és pitjor.

Encara recordo unes exercicis, fa mil anys, a... no recordo ni com es deia aleshores l'assignatura, que consistien en fer una mena de corba que seguia l'entonació de la frase: cap amunt, si era interrogació, cap avall si era afirmativa o imperativa, recta si acabava amb uns punts suspensius, etc.

Si us plau, recuperem el punt i seguit, el punt i apart, l'entonació, la coma, pobreta, la coma, o, si més no, que ho facin els professionals, periodistes, locutors, actors (me'ls deixava aquests, però això ja és un altre post, com a mínim), si us plau, va, home!

--------------

Com l'escala, que comença, s'atura, punt i seguit, hi torna, una altra paradeta, canvi de tema, canvi d'estil, punt i apart...

Anem endreçant les coses

Quan s'han de treure els guarniments de Nadal? L'endemà de Reis (aquests amb majúscula)? Al cap d'uns dies? D'una setmana? Per la Candelera? Per Carnaval? El 15 d'agost?
Cada any la mateixa murga i al final ho acabes fent d'una revolada sense cap ordre ni cap concert (de Nadal).
Jo, avui ja he començat a posar ordre a la pàgina. He tret el video aquell que desitjava unes bones festes i l'he endreçat a la dreta, una mica més avall, sota el nom de "Lo Nadal-clip". I la foto del P.N. fotent-se de lloros també l'he guardat per l'any que ve.
Ara ja només em queda el menjador de casa...
I és que l'arbre, que és dels de veritat i que està ben viu, pesa un jo-que-sé, i l'he de carregar al cotxe després de baixar un pis (escales, sempre escales), per portar-lo a cals sogres que és on estarà ben cuidat fins d'aquí un any.
Aleshores és quan la casa torna a quedar com sempre, i no saps per què però al primer moment tot sembla més buit, més fosc, una mica més trist...
Total, d'aquí quatre dies ja hi tornarem a ser!

D'un any a l'altre

Com a bon nen que soc, cada any espero amb gran delit l'arribada dels reis, perdó dels Reis, aquests sí en majúscula. Però he de confessar, és clar, que és per disfrutar veient la cara que hi posa la meva nebodeta, que és qui ha suplit a la meva germaneta en aquest lloc de beneficiari directe més proper del misteri i de la màgia dels Reis.
L'any passat vaig quedar molt sorprès d'una espècie de piset-caseta-apartament-més-o-menys-interactiu, que ella va entendre i va fer seu en un no res i jo, avui per avui, encara no sé ben bé què fa.
Aquest any, la qüestió immobiliària ha evolucionat fins a un bloc d'habitatges format per 2 locals a planta baixa i 3 plantes pis dividides en dos apartaments cada una. Tot això intercomunicat per la part del darrera per unes escales, diguem que no gaire transitables.
Esperarem a l'any que ve a veure si tenim ja el carrer sencer, o si la bombolla immobiliària ens ha esclatat a les mans i ens hem quedat directament sense Reis.

Els tres reis

El rei blanc:

El rei ros: Un fruit de la inspiració blocaire

El rei negre:

L'estilita

Aquest any he canviat de calendari de capçalera. La veritat és que no ha sigut ben bé per decisió personal, que jo n'estava molt content amb el que tenia, sinó que això de les restriccions en els obsequis de Nadal passa per tots els nivells, i, per tant, dedueixo que les Caixes, les nostres Caixes, també estan patint la terrible apujada dels preus del petroli.
Però igual que en aquell joc, de Caixa a Caixa, de calendari a calendari, i... si no m'agrada ja m'espavilaré. De moment, aquest nou element de la meva cuina, una de les meves primeres visions diàries, està de prova.
Avui assenyala Santa Emiliana i, què voleu que us hi digui, per ser el dia abans de reis, l'onomàstica de tanta gent important o la Nit de Naps, no m'ha semblat res extraordinari.
Un punt en contra del calendari...
He buscat més exhaustivament i he trobat que avui és Sant Simeó Estilita. Molt millor. Això d'"estilita" m'ha agradat. Un dissabte, vigília de festa grossa, que se celebri un sant que sigui "estilit.ta", diu molt de qui ha fet la tria del santoral.
Però he vist que no era pas estilista el nostre sant, al contrari. Era un exagerat del carall. Us demanaré que quan pugueu llegiu sencera la seva biografia.
A manera de resum molt ràpid: va entrar en un monestir per lograr arribar al regne dels cels, es va apendre de memòria els salms, va inventar el cilici per santificar-se més, se'n va anar a viure en una cisterna seca, va voler passar els 40 dies de quaresma sense menjar ni beure, va anar-se'n a una cova i es va fer lligar amb una cadena, i, finalment, per no ser molestat, es va fer construir una columna de 3 metres primer, després de 7 i finalment de 17 on va passar la resta dels seus dies (37 anys més) on hi menjava una vegada a la setmana...
Si us plau, venereu millor a algun estilista...amb seny, però.

Els primers escalons de l'any

Anava a posar "els primers esglaons...", però la veritat és que m'agrada més escaló que esglaó. Mira... I una vegada consultat el meu diccionari de capçalera, he vist que puc dir escaló, esglaó, esgraó, graó i fins i tot grau, si molt m'apureu.

Però la cosa no anava d'etimologies sinó de primícies de l'any.

Teníem ja el primer sol de l'any i la primera escala rebuda de l'any.

Ara faltava posar els primers escalons que vaig pujar i baixar aquest any. Són aquests dos que separaven el terra del menjador del petit altell on estava situada la taula on vam sopar la nit de Cap d'Any.

Que en quedi constància.

El primer sol de l'any

I la primera escala... Gràcies companys.