Jo tinc un amic que és de Calella, però de Calella de tota la vida, que deien abans. Sempre em diu que va néixer a l'habitació vint-i-ú o cent dinou, mai he lograt memoritzar el número, de l'hospital vell, el de tota la vida, és clar. I que mentres ell encara estava intentant obrir els ulls, se sentíen uns crits que veníen de l'habitació del costat: -"Hem tingut un Jordi! Hem tingut un Jordi!" Em sembla que en Jordi, que és de Sant Pol, va néixer a la seva dreta i una neta d'un alcalde de ves a saber quin any, a l'esquerra. O potser de tant sentir-ho, jo ja m'ho he fet així.
El meu amic sempre em diu que ell, en el fons, no és res més que un egoista. Que només li interessa viure tranquil. I que per això no li agraden els problemes ni les complicacions, ni les avaries dels electrodomèstics, que només serveixen per trasbalsar la tranquilitat. A ell li agradaria que tot es resolgués seguint la lògica més elemental, sense cap alteració...
El meu amic és molt de la terra, del país; sense portar espardenyes ni barretina, però sense fer-ne fàstics, que les tradicions són la base de la cultura i de l'evolució, diu ell.
Després de molt dubtar va decidir aferrar-se a un "-ista" i es va declarar nacionalista. Just aleshores va ser quan van començar a desprestigiar aquell concepte. Que si catalanistes, sobiranistes,
independentistes,...romanços! A la terra se l'estima! I és aleshores quan se li escapa algun "visca la terra!".
Ara, el meu amic està desconcertat amb el seu Ajuntament. Un dia es va adonar que al balcó no hi havia cap bandera. Feia cinc o sis anys que només n'hi havia una, la catalana és clar, i ara, de cop, el balcó s'havia quedat orfe. Es veu que l'alcalde havia rebut unes cartes demanant la presència de la bandera espanyola (l'estanquera en diu ell, el meu amic) al costat de la senyera i que, com que la llei així ho mana, i per evitar "conflictes", havia decidit guardar tota la roba al calaix.
El meu amic no va entendre res i va pensar que si tot venia d'unes cartes, ell faria el mateix.
Va redactar-ne una, molt ben escrita, i la va posar al correu, dirigida al Sr. Alcalde, és clar.
Fa uns dies s'ha trobat que la bandera catalana, la de les quatre barres, no la de cinc, torna a onejar ben sola presidint la plaça gran. Està content, el meu amic, perquè li sembla que, aquesta vegada sí, la lògica s'ha imposat. La seva carta, encara que no ha sigut resposta per ningú, deu haver fet l'efecte corresponent. Així de senzill.
A mi tampoc m'agraden els problemes, ni els conflictes, ni les discusions gratuïtes. I per això no sé com dir-li al meu amic que, quan passi el Nadal, el balcó tornarà a quedar buit. Que la seva carta ves a saber si ha arribat a algun lloc, tal com van "les infraestructures". I que, si ha arribat al seu destinatari, tampoc li contestaran, perquè la seva no té cap força. La seva és d'un pobre noi del poble i això, avui dia, serveix de ben poc. S'han de tenir padrins, encara, fins i tot les cartes han de tenir padrins...
Però a mi m'agrada parlar de tant en tant amb el meu amic. És un bon jan, una mica bona fe, una mica "feliçoi" a vegades, però és bona gent. I quan el deixo parlar, quan logro que s'embali, sense que el rellotge ens empenyi, veig que ho té tot molt clar, potser massa i tot.
creieu que s'ha de donar tanta importància als abstencionistes...?...)
sida, diabetis, malalties mentals..., malalties del cor), però això ha provocat un efecte dominó entre la gent que mobilitza la seva solidaritat personal per aportar el seu ajut.
