Aparcaments i obres

El tema, en principi, no sembla massa complicat. Quan es fan unes obres s'acostuma a ocupar un espai al davant com a zona de càrrega i descàrrega pels camions de material, runa, maquinària, etc. En el cas que aquest espai sigui d'aparcament (com succeeix normalment), les places corresponents queden anul·lades durant el temps que dura l'obra o, millor dit, durant el temps que s'ha reservat i pagat aquesta ocupació de via pública.
Però ara bé, és lícit, o cívic, o cívico-moral, o ètico-cívic, o sostenible, o aguantable, que aquestes places estiguin inhabilitades durant les setmanes que l'obra està parada?
Si hi ha una manca real de lloc d'aparcament públic, és lògic que el cap de setmana hi hagi uns senyals llençats allà a terra indicant que no es pot aparcar per obres fins el mes de setembre?
El fet d'haver pagat un tant per dia o per mes, dóna dret tant al que paga com al que cobra a desentendre's dels problemes dels veïns?
Quina lògica segueix la policia per sancionar l'aparcament en aquests espais?
El carrer és de tots, dels que paguen o dels que cobren?
No hauria de revertir aquest "dineral" en el millor servei a la ciutadania en general i no en particular?
Si us plau, si algú té una idea al respecte, li prego la faci arribar a aquest blog o a l'autoritat competent.
Gràcies.

La paternitat provoca sordesa

Un cap de setmana com aquest que estem gaudint em fan venir ganes de no dinar a casa. Ho sento, però és una reacció espontània: sol + cap de setmana + no feina = dinar fora de casa.

I és aleshores quan aprofites per anar a un d'aquells restaurants que són una terrassa a primera línia de mar. Tens el sol, l'ombra (encara reduïda) de les moreres, l'airet que corre, la bona cuina, el tracte familiar de la gent que et serveix, i tens, també, la companyia d'altres families o grups d'amics que s'han sentit, com tu, impulsats a sortir de casa.

Amb tot això, observes, per exemple,que hi ha hagut reformes respecte l'any anterior en la decoració, austera i acurada, de l'establiment. I et fixes també en el terra, amb un enrajolat d'unes lloses formades de pedretes petites, que conformen a la perfecció un pati d'estètica mediterrània...

I el dinar transcorre amb aquella lentitud pròpia de l'estiu que et fa saborejar, encara més, cada plat que et porten. I continues mirant les altres taules, l'ambient familiar, i aquells nens, tan graciosos, vestits ja d'un estiu rabiós, jugant amb el seu tricicle o amb la seva moto de tres rodes, fent-les anar amunt i avall, amunt i avall de la terrassa, amb les amples rodes de plàstic trepitjant aquelles lloses de pedretes, fent aquell soroll... infernal. Amunt i avall, d'una punta a l'altra, passant pel costat de totes i cada una de les taules, rient, mirant els comensals que els retornen la mirada amb un ull, mentres amb l'altre busquen quins pares fan cara de ser sords o d'estar acostumats a passar olímpicament del que fan els seus fills.

Sí, la paternitat, i la maternitat també, no ens enganyem, ja ho té això de provocar la sordesa respecte al soroll que fan els teus nens.

Suposo (i espero que ara no em surti ningú dient allò de "tu no ho pots entendre, perquè no en tens") que aquesta deformació dels petits ossets de l'oïda apareix a partir de la segona setmana de sentir a totes hores els plors de la teva criatura i no desapareix fins que els teus ja no en fan massa de soroll i et toca dinar al costat d'una escuderia de bicicletes i motos de plàstic.

Mig aparcat

Aquest any, en quant a la feina de músic de cobla em refereixo, me l'he pres una mica com a sabàtic. El diccionari ho defineix com l'any en què els jueus havien de deixar reposar llurs terres, cosa que ocorria cada set anys. Jo n'he deixat passar més del doble abans de fer un "alto" i ara estic una mica en contradicció amb mi mateix.
Per una part estic encantat de no tenir res programat cada cap de setmana i poder "aburrir-me" i tot.
Per l'altra, trobo a faltar una mica aquella colla de pesats "si bemolls". És ben bé que som contradictoris a parir...

+1 -1 i una llibreria

+1.
Ahir, quan ens vam trobar amb la Sra. Vilapou per anar a visitar les parades de llibres, ella em va aparèixer amb un exemplar dedicat d'una novel·la. El títol és Nadie como tú i l'autora Anna Casanovas, "nacida en Calella, un pueblo de la provincia de Barcelona...". Està editat ni més ni menys que per Planeta, va ser presentat a Madrid per Nieves Herrero i a la portada posa que Anna Casanovas es una autora revelació de la novel·la romàntica en llengua castellana. Doncs serà qüestió de llegir-la.
-1.
Ahir al matí, continuem parlant d'ahir, vaig trobar un comentari al post del dissabte, Ciutat immortal. L'havia fet Jesús M. Tibau, escriptor, fill de Cornudella de Montsant i tortosí d'adopció, segons es defineix ell mateix. Després d'haver-me curat una mica de la meva poca cultura vaig decidir buscar El vertigen del trapezista. No el vaig trobar... em queda pendent demanar-lo o anar a ciutat un dia d'aquests.
Una llibreria.
Prefereixo deixar avui l'escala d'aquesta llibreria i no pas ahir. És a partir d'avui que ens hem de proposar el trepitjar-les més les llibreries. El dia de Sant Jordi ja ho fem prou.
Es diu La Llopa, és a Calella, i us la recomano tant pel material escrit com pel material humà. Una de les millors abans d'arribar a les grans ciutats.

Un poema i un llibre amb escala

Un poema:

Dormir...

El koala dorm tranquil,

al seu llitet ben calentó.

Que a vegades juga amb fil,

i tinc ganes de fer-li un petó.

Quan dorm està molt maco,

i sempre es posa així,

perquè li agrada molt el coixí.

Ara s'ha despertat,

i encara està cansat!

Fa una estona que està jugant,

i tot s'està solucionant.

Llibre: Petits poemes

Autor: La meva nebodeta

I un llibre amb escala incorporada:

Vergonya catedralícia

Fins i tot a mi se'm pot començar a fer pessat el recordar que a en Pau li va fer gràcia el 30-31 de desembre de l'any sis pujar i baixar les escales de la catedral amb el seu 4x4.

Però per això m'he convertit en defensor de la causa i cuidador tant de les escales com dels seus patidors usuaris.

No, senyors, jo no oblido! El mal va ser fet, denunciat, pagat (també), però la vergonya encara és a la vista.

Jo mateix vaig ser dissabte a les escales de la Catedral de Girona i puc donar fe, i la dono, que els esborancs són allà i fan un mal d'ulls de por.

Segons la premsa, la reparació es va retardar per problemes en aconseguir pedra suficient, però el passat 29 de desembre, un any després dels fets, el Diari de Girona anunciava que en poques setmanes començaria la restauració, és a dir el gener d'enguany.

I aquí teniu les proves (en tinc més) que no s'ha fet res.

Fins quan haurem d'esparar?

És que algú vol que torni a passar alguna bretolada com aquella? (per cert que no vaig estar a temps de fotografiar una moto que també s'hi passejava per les escales...).

I els euros pagats pel benvolgut advocat? Qui els té? Quin ús en fan? Quins interessos donen? Són a la Caixa de Girona? O el Bisbat els ha posat en algun compte "gescartera"?

Senyors responsables dels elements monumentals de Girona i senyors responsables de la mateixa ciutat: Jo no me'n cansaré d'aquest tema. Pensin que a mi, anar a Girona, m'agrada, i les escales de la Catedral ja són la meva debilitat.

Ciutat immortal

Avui serà un dia llarg, emotiu, (fa sol!), radiant i, espero, que inoblidable.

Faré visita cultural, d'obres, coneixeré nous racons d'una heroica i senyora ciutat immortal, gaudiré de bones companyies, bones menges i bons paisatges, parlaré, riuré, em mouré, i, quan torni a casa, podré editar una bona pel·lícula dels records.

Espero, torno a repetir!

No he deixat la música!

Estic subscrit a una revista que sota el seu títol es defineix com a "publicació de cultura popular catalana" i puc afegir, sense cap risc a equivocar-me, que és la millor en quant a informació sobre el món de la cobla i la sardana. És, per tant, la millor publicació mundial sobre aquesta branca de la música i la cultura. Així, sense embuts.

En el darrer número, el 271, i en un reportatge titulat "Canvis de músics", comença la informació:

"Plega el contrabaix @vilapou (deixa la música) i ocuparà el seu lloc... bla bla bla..."

No senyors, no! No, no i no! D'on han tret que en vilapou deixa la música? En quines fonts d'informació han begut? O, pitjor, què han begut abans de donar aital informació?

La millor publicació del món, es refereixi al tema que es refereixi, no pot anar retirant ni jubilant la gent...

Un servidor ha decidit, després de quinze anys de tocar al voltant de 100 dies a l'any, prendre-s'ho amb una mica de calma. Treballar vuit hores diàries a la fàbrica i fer de músic (de cobla) al mateix temps pot arribar a cansar, encara que sigui mentalment. I si també hi barregem altres aconteixements que poden tocar l'animeta íntima d'un hom, doncs aleshores convé treure el peu de l'accelerador i buscar alguna cosa més "relaxada". Senzillament això.

Avui per avui és cert que no estic en "plantilla" de cap formació, però espero que això sigui una qüestió momentània, encara que tornar a tenir alguns caps de setmana sencers per dedicar a la família i a mirar com passa el temps per davant meu també té el seu encant.

Senyors de la millor revista del món que parla de sardanes i de cobles, si us plau, encara que un servidor no sigui ningú important, no em retireu... encara. Concediu-me el dret a decidir el meu "final".

I és que els músics (de cobla) no SOM ben bé res...

El poble tancat

Aquell matí, només posar els peus a terra, vaig tenir una sensació estranya. Era com si l'ambient pesés més, no sabria explicar-ho.
Però jo vaig seguir el meu ritual diari, amb els seus moviments cronometrats, actes reflexos, situacions repetides, tot, exactament tot igual que qualsevol altre dia de feiner. Vaig sortir de casa, vaig pujar al cotxe, entrí a la carretera i, després del tercer revolt ja vaig veure la meva nebodeta esperant-me (ella acostuma a arribar primer que jo).
El cotxe ja se la sap la ruta, de casa al cole, i del cole a la fàbrica, res especial...Però tal com m'ho veia a venir va passar. Hi havia quelcom de diferent en aquell matí i no era la pluja precisament (si hagués plogut a bots i barrals sí que hagués sigut un canvi sorprenent en la quotidianitat).
Només arribar al poble on hi ha situat el cole vaig veure el desastre: no s'hi podia entrar, al poble vull dir. Estava tancat, tancat amb tanques és clar.
I ara què? Que li podia explicar jo a la nebodeta? Com la podia deixar sense cole?
-Eh... nebodeta... saps què? No podem entrar... el poble... els carrers... jo... no puc...
-Tieeeet, que avui hi ha mercat. I vigila que has de girar per aquest carrer. Així, molt bé. Ai, tiet!
-... ...

La res_publica

Darrerament segueixo amb interès les discusions sobre la renovació d'Esquerra Republicana. I quan en sento parlar veig que va (re)apareixent, amb més normalitat que mai, la reivindicació de la república. Lluny queden, o hauríen de quedar, els temps en què això sonava a entrada als palaus reials, a esdeveniments tumultuosos o a inicis bèlics. Tant la monarquia en sí com els seus seguidors hauríen d'anar entenent que la mateixa globalització ens porta a superar aquests models tan encarcarats.

I això ho dic avui que es commemora la proclamació de la República per aquestes contrades. La res publica, la cosa pública, que en diríem. El sistema que es basa en la sobirania del poble, de tot el poble.

I avui mateix, potser com a contrapunt, podíem veure algunes imatges que en feien referència a aquesta "cosa pública". Vèiem com es constituia el govern d'un estat, vèiem aquell seguit d'actes i referents que comencen a donar el punt de sortida d'una línia d'actuació.

Així hem pogut veure com la Sra. Carme Chacón lluia un horrible modelet per fer ressaltar el seu embaràs, mentres "passava revista" a les tropes. Algú li podia haver dit que no feia cap falta que ella anés en posició de "ferms", amb els braços enganxats al cos com si fos un trist ninot. Desagraïts assessors d'imatge que l'han fet quedar tan malament com han pogut, incloent també dos moments claus com han sigut les rialles dels presidents del Govern i del Congrés, o el mateix discurs que ha fet davant les tropes... Quan algú comença a donar massa excuses i massa explicacions sobre la seva presència i la seva condició de dona... mauuuu! Potser ni ella mateixa està segura d'on ha anat a parar.

Després hem pogut sentir i veure un "doble" d'en Justo Molinero que intentava obrir la seva nova cartera sense massa èxit i que ens recordava que España està als primers llocs en la protecció dels drets constitucionals...

També he pogut constatar amb alegria, orgull i satisfacció que encara no hi ha cap Jennifer ni cap Jonathan al consell de ministres, però m'ha espantat una mica l'entrada d'una Bibiana. Temps al temps...

Són coses, coses de la cosa pública, que avui m'han passat pel cap... i pels ulls.

Ment en blanc

No faig cap descobriment quan dic que el món dels blogs et permet fer un seguit d'amistats noves, més o menys compromeses o fidels, i que, quan no ets una persona massa oberta en públic, l'anonimat et llença a deixar-te a anar.

Això mateix passa quan entres també en "xarxes" com el Facebook o el Twitter. Aquest darrer és una modalitat molt especial ja que pots escriure allò que et passa pel cap en el moment just, prescindint de si té massa sentit en cap context o seguir una conversa a diverses bandes amb els teus seguidors virtuals.

Per això, li vaig deixar a la Trinamilan una de les meves frases típiques:

-Em pots enviar una escala (del teu viatge)?

I ella, en el seu blog Platxèria, va i em regala una escala del metro de Monasterion. Touché!

Em tocava ara a mi fer-li la torna. Però he mirat el meu "arxiu" i tinc alguna escala de Bòsnia, Itàlia, Oslo, Berlín, Holanda, Mèxic, Iuesei, Madeira, Sant Cebrià de Vallalta... però cap de Grècia!

Aquell post d'agraïment que tenia pensat se n'ha anat a norris. No sé quina relació fer entre el seu viatge, l'escala que m'ha enviat i... res.

M'he quedat en blanc.

--------------------

En blanc com aquesta escala i aquesta paret, caçades per la Judit al museu d’art modern Gulbenkian de Lisboa. L’autor és Pedro Cabrita Reis.

Sopar amb Joan Carretero

Ahir vaig anar a un sopar organitzat per en Dessmond, un sopar amb polític inclòs, en Joan Carretero, d'ERC i líder del corrent intern Reagrupament.cat.

Aquest era el tercer d'uns sopars que pretenen donar una visió de primera mà a un auditori en principi blocaire i que es mouen en una transversalitat al voltant del nacionalisme (amb perdó), agafant aquest darrer terme com a genèric de tot allò que ha anat evolucionant en diverses etiquetes més o menys complementàries (sobiranisme, independentisme, nacionalisme...).

No és qüestió de fer un resum de les interessantíssimes intervencions que hi va haver sinó que voldria fer quatre comentaris.

1. L'organització quasi perfecta, amb més de seixanta persones representants d'aquella transversalitat que deia i que, segons com miraves, potser ho era una mica massa i tot de transversal.

2. L'audiència, guanyada ja de principi per una majoria de simpatitzants de les tesis del convidat, va donar molt de joc per poder sentir les opinions de Joan Carretero i la línia que pretén donar al seu partit, en cas d'aconseguir arribar a la presidència.

3. El personatge, em va sorprendre en positiu, sí. Em va agradar sentir a parlar molt d'eficàcia, de resultats, de futur però sense perdre el nord i sense perdre's en lluites esquerra-dreta. Em va agradar la contundència i claredat en el seu plantejament independentista i les meves orelles van agraïr sentir a parlar de "valors" i de la manca que en patim.

4. I una escala, és clar, que l'edifici dóna molt de sí..

De totes maneres, vist des de fora, des de la no-militància i vista la lluita "mediàtica" dins el partit, els interessos, etc., em sembla que, i ho dic d'una manera simpàtica, em sembla que se'l menjaran amb patates... Que el poder establert, a tots nivells, no es deixarà apartar d'allà on està tan ben col·locat. Perquè, a més, això de l'"assemblearisme" té de positiu el dret que té tothom a participar, però també té el perill de la manipulació.

I si m'equivoco (tant de bo!), voldrà dir que la militància d'ERC ha fet ja aquell pas cap a la majoria d'edat que fa tant de temps que se li espera.

Ja ho veurem.

Nous habitatges

Ahir vaig sortir a sopar una mica (per què se'n diu una mica?), res, una pizza i un geladet. Quan vaig arribar a casa feien el programa de la Terribas que tenia muntada una mena de tertúlia sobre l'habitatge.

No ho vaig veure ni cinc minuts, ni quatre, ni tres, només el temps de programar el dvd (el cor, cosa sèria), però ja en vaig tenir prou. Parlo doncs sense coneixement de causa, però les frases que vaig caçar al vol eren tan repetitives i "sensesentit" que no valia la pena perdre-hi un minut més.

Dels tertulians només vaig fixar-me amb aquell senyor tan poderós que va fer el ridícul a Can Barça i que és dels que remena el bacallà a ca nostra en això de l'habitatge i la construcció...

Ja queda clar que no entraré en el tema, per complex, ni en el programa, perquè no el vaig veure, però sí que voldria dir que cada vegada que veig 4 o 5 persones assegudes parlant dels problemes de l'habitatge tinc la impressió que se n'estan enfotent de mi.

Encara s'hi val

Ahir vaig rebre un missatge al mòbil d'en Joan, músic de cobla i flabiolaire de "primera divisió", que deia:
-Això de les escales encara val, no?
I me n'hi afegia una, "caçada" en un Aplec.
I tant que val, Joan, això no para! Però potser sí que ara feia dies que no posava cap escala d'enfustissat de sardanes, ni en feia cap... diem-ne valoració. Som-hi:
Sembla un escenari força ampla, d'aquells modulars, a metres, i l'escala, encara que una mica dreta, té barana, només en un costat, però en té. Pel que corre, s'agraeix...
Li posarem bona nota.
I cap problema, tothom pot seguir enviant escales.

Juny

Aquest matí m'he volgut baixar de l'emule una sardana. Ja tinc clar que no és una cosa fàcil, fàcil, però jo volia tenir la sardana Juny d'en Juli Garreta, una obra principal, pel meu gust, en el món de la música per a cobla.
Posat en totes aquestes "gaites" de la virtualitat, internet, les xarxes socials, etc., vull veure què passa si intento parlar de música de cobla en un blog, o creant un grup al Facebook, per exemple.

I he de dir que sí, que al final he aconseguit baixar la sardana que jo volia, però he constatat també que posant "juny" al cercador de l'emule, qui s'emporta l'èxit és:
-Juny peperina inventatutto.
Aquí us deixo la música i... una escala italiana (de Venècia per ser més precisos) per posar-hi l'ambientació.

Luis Enrique

Qualsevol persona que em coneix sap que tant jo com qui realment escriu aquestes paraules no hem sigut (ni serem) mai seguidors d'aquell jugador de futbol anomenat Luís Enrique que tantes passions va aixecar per aquests camps de Déu. La nostra opinió era, i és, que un jugador que ha jugat "allà" mai se l'ha de fitxar "aquí", així de senzill i dràstic, que el futbol ja ho té això...
Encara recordo aquelles mirades que em clavaven els amics quan "ell" feia un gol o alguna jugada de mèrit i jo els contestava amb despit:
-És la seva feina.
No estic intentant fer cap examen de consciència ni pretenc canviar les meves profundes conviccions a aquestes alçades de la vida, no, només vull parlar de la Marathon des Sables, cursa en la que està participant en aquests dies en L.E.
850 participants, 6 dies, de 15 a 75 km. per etapa, temperatures que poden arribar als 50 graus, i tot això al Sahara marroquí...
I aquí al mig, l'amic Luís Enrique, en Toño Llorente, uns bombers de La Jonquera, uns sevillans (al crit de QSJ, que se j...), més catalans, bascos, aragonesos, fins a un total d'uns 70 ibèrics, tots morint-se una mica cada dia per aconseguir arribar al final o, si més no, sentir l'orgull d'haver-hi participat.
Recomano el blog que fa per a La Vanguardia Xavier Aldekoa, Arena en las zapatillas.
Com que no he pogut trobar cap escala del desert m'he permès la llicència de considerar-ne aquesta "cordada" un equivalent.
Sense que serveixi de precedent, he parlat aquí, en aquesta santa casa, d'en Luís Enrique amb total cortesia, "carinyo" i... admiració (una vez y nada más como Santo Tomás).

Ara me n'aniria

Aquest matí, com cada dia, quan anava amb el cotxe el sol em tocava la cara o, millor dit, em castigava els ulls. Però és una sensació que no m'agrada defugir. Els que tenim els ulls clars (encara que no siguem ni alts ni rossos) tenim aquesta sort desgraciada, el sol ens afecta més, ens arriba d'una manera més directa i punyent.

I, al voltant, el cel avui era d'un blau intens, igualat, uniforme, fins que arribava quasi a confondre's amb el mar.

Hauria volgut seguir el seus estels, hauria volgut anar mar enllà, marxar, integrar-me en aquell oceà de sensacions i de colors. I arribar a alguna illa, encara que no fos deserta, i passejar i perdre'm en els seus carrers estrets plens d'ombres i buits de sorolls...

Així he començat el dia avui...