Durant els darrers quasi quatre anys he publicat a la vora de 900 articles, o escrits, o posts, com vulgueu, en aquest blog. I tots, evidentment, amb la seva imatge pertinent d'alguna escala.
Fins aquí res de nou...
Si faig una mica d'examen de consciència podria arribar a assegurar que en cap moment he sigut irrespectuós amb ningú, escales incloses. Potser una mica crític, escèptic, àcid, irònic, sec, però mai irrespectuós.
Fins i tot, darrerament he espaiat els intervals d'escriure ja que he preferit pair primer determinats pensaments abans de deixar anar algun exabrupte fàcil i punyent.
Per tot això és que no veig a què treu cap el comportament que l'altre dia em van dedicar dos esglaons que em trobo tots els dies feiners quatre vegades just a dos metres i cinquanta centímetres de la porta d'entrada i sortida del meu centre de treball.
Si jo he pujat i baixat aquells dos esglaons tantes vegades, com pot ser que l'altre matí em trobés de cop agenollat a terra i en una posició quasi humiliant davant la mirada d'una desena de persones, en el precís instant que tenia que haver arribat a la porta d'entrada sense cap problema?
Quin moviment o quina conspiració van fer per lograr que tornés a reviure en mi aquell dolorós moment que va portar com a conseqüència el naixement i l'existència d'aquest blog?
Intentaré fer com que no hagi passat res... Oblidaré el morat que m'ha sortit al genoll esquerre i la vergonya de veure'm postrat davant alguns companys de feina que, la veritat sigui dita, van tenir un comportament cap a la meva persona molt digne.
Deixaré, en resum, aquest post com una mena d'exercici de lliure interpretació i, fins i tot, m'autocensuraré a l'hora de posar la imatge que tenia pensada i en deixaré una altra triada sense massa intenció.
Deixem-ho doncs aquí...
1 comentari:
No és just, és clar que no Vilapou! si necessites assistència lletrada ja saps on trobar-me.
Espero que et recuperis aviat!
Publica un comentari a l'entrada